martes, 17 de marzo de 2015

Escoles innovadores

14/03/2015

Fins no fa gaire les escoles competien entre elles per veure quina era la millor. Ara competeixen per veure quina innova més. La pitjor acusació que podem dirigir a una escola no és que tingui un nivell baix de coneixements, sinó que no innovi. Cap persona assenyada s’oposarà a canviar el que calgui quan la seva pràctica reflexiva així ho suggereixi, però em pregunto si és gaire assenyat creure que tota innovació -si realment és nova-és bona.

I aquí tenim la qüestió. Què és innovador? Doncs el que els comissaris pedagògics de la innovació decreten com a tal. Per què és innovador el treball per projectes si té cent anys d’antiguitat? Per què la teoria de les intel·ligències múltiples es considera innovadora i la teoria THC de la intel·ligència no, malgrat que disposa de moltes més evidències científiques a favor? Per què hem de fer cas als partidaris de l’educació emocional i no a Eva Illouz o Richard Sennett? Quin és el fonament científic de la psicologia positiva? Per què cal educar en valors i no fer-ho en virtuts? Està molt bé que els alumnes siguin creadors de coneixement, però encara seria molt millor que fossin creadors d’un coneixement valuós, ja que, pel que sembla, encara hi ha una diferència notable entre no importa quin quartet de corda de Beethoven i les obres completes de Georgie Dann.

La tradició no és dolenta

Com és que estem tan segurs que no tenim res a aprendre dels èxits d’Adolphe Ferrière i -especialment- dels fracassos de l’escola progressista de Dewey? Segur que la tradició no pot ser tan dolenta si encara avui defensem la idea que l’alumne ha de ser el centre, que és un lema de Claparède (1873-1940).

Com que als pares se’ls parlarà molt d’innovació aquests dies, potser ells poden demanar per les evidències avaluables que es comprometen a assolir els innovadors. Seria molt d’agrair que els pares sortissin de la visita a un centre escolar amb algun compromís sobre el nivell d’anglès o de matemàtiques que assolirà el seu fill en acabar l’escolaritat.

S’està formant davant nostre una elit cognitiva amb els joves que són capaços de salvar de manera eficient la distància creixent entre els interessos espontanis de l’infant i les demandes professionals de la vida adulta. Aquesta distància només es pot salvar aprenent a discriminar el coneixement valuós de la quincalleria intel·lectual. El nostre món tecnològic s’infantilitza promovent el consum, però es professionalitza cada vegada més seleccionant enginyers.

sábado, 7 de marzo de 2015

El canvi en les relacions família-escola

28/02/2015

Al llarg de la història de la pedagogia ha sigut clarament perceptible la reticència de l’escola cap a la família o, si es vol, una certa sensació de superioritat moral per part de l’escola. Si Plató, a la República, posa sota la supervisió de l’Estat tot el procés educatiu, ho fa amb un sentiment filantròpic. Vol protegir els nens de tota influència que pugui interferir en el seu projecte utòpic. Recordem que el pare de la pedagogia moderna, Rousseau, considerava que aquest diàleg era “la més gran obra mestra de pedagogia de tots els temps”.

Els conflictes educatius a la Catalunya posterior al juliol del 1936 són expressió de les diverses maneres d’interpretar el paper de l’escola com a palanca del canvi social. Tant els anarquistes partidaris de l’escola racionalista, com els partidaris d’una escola centrada en el desenvolupament del sentiment (Puig Elias) i, per descomptat, el PSUC amb la seva “escola de pioners”, veien l’escola en una posició social més avançada que la família. Eduardo Zamacois s’erigia en un Pigmalió anarquista quan escrivia el 1938: “El més beneficiós per a la societat seria que el govern confisqués els nens nounats i no els tornés als pares fins passats 15 anys”.

Educar a casa

Avui, en una societat que fa del pluralisme un valor suprem, ens trobem un fet nou: la creixent reticència de la família cap a l’escola, com evidencia, per exemple, el creixement de l’educació a casa, practicada per més de 2.000 famílies a l’Estat. Recentment ha rebut el reconeixement d’una sentència favorable del jutjat penal 1 d’Ourense, que ha emparat uns pares que eduquen els fills a casa amb el suport “en línia” d’una acadèmia de Califòrnia. “Una cosa és el dret a l’educació i una altra l’escolarització obligatòria dels nens d’entre 6 i 16 anys”, diu la sentència.

Els partidaris de l’educació a la llar ens fan una pregunta que no té una resposta fàcil: si no deixem que el govern es fiqui en les nostres conviccions filosòfiques, polítiques, religioses o morals, ni que ens digui com hem de viure, estimar o morir, ¿per què li hem de cedir l’educació dels fills? Sovint recullen les crítiques a l’escola que surten de la mateixa pedagogia moderna: que és tradicional, uniformadora, transmissora, competitiva, memorística, etc. I en treuen la conclusió que consideren més coherent.

La religió a l’escola

 28/02/2015

Dimecres passat era a l’església de Sant Francesc, a Palma, dirigint una pregària laica a les restes del beat Ramon Llull guardades en una urna d’alabastre. La pietat, al cap i a la fi, és el reconeixement humil de la pròpia ignorància davant la complexitat del Tot. De sobte, en anar a mirar l’hora, em vaig adonar que havia perdut la una. Així, tal com sona. On hi havia d’haver el número 1, hi havia un espai buit al meu rellotge. Alguna explicació lògica hi havia d’haver, però amb els daurats del temple major encesos per la llum declinant del capvespre que entrava a dolls pel rosetó, em sentia amb dret a demanar-li una mica de poesia a la realitat. Qui pot viure en condicions d’absoluta realitat?

L’encanteri es va trencar quan va començar a sonar el mòbil. Em van trucar tres periodistes que volien saber la meva opinió sobre el programa d’educació catòlica que havia aparegut al BOE el dia 24. En realitat -amb l’excepció d’una periodista d’aquest diari-, no volien saber la meva opinió, sinó que els confirmés la seva, que ja la tenien formada d’acord amb la reacció viral de rebuig que s’havia produït a les xarxes socials. Tots es mostraven sorpresos que en el programa es defensés que els alumnes “han de reconèixer i acceptar els moments històrics de conflicte entre la ciència i la fe, sabent donar raons justificades de l’actuació de l’Església”, o que els professors han d’avaluar la capacitat dels alumnes per reconèixer “amb sorpresa” l’origen del cosmos, distingint “que no prové del caos o l’atzar”. ¿Estava Wert promovent la recuperació del Concili de Trento a les escoles? El millor en aquests casos, ja que disposem d’internet, és informar-se’n. I la veritat és que no hi ha diferències importants entre aquest programa i el de la Logse. L’un i l’altre estan aprovats per la Conferència Episcopal, com autoritza el concordat entre l’estat espanyol i el Vaticà. I els acords internacionals o es compleixen o es denuncien.

Però el que hi ha en joc no són només raons diplomàtiques. És més important la nostra disposició a acceptar que els nostres veïns, a més de tenir visions del món diferents de la nostra, no es vegin a ells mateixos com a creients d’una fe entre d’altres, sinó com a creients de la fe verdadera. ¿Som capaços d’acceptar l’altre tal com ell es veu a si mateix, sense cap altre límit que el Codi Penal? No estem parlant de pedagogia, sinó de la nostra concepció dels drets civils. La pregunta la podem formular també així: ¿de la convicció que l’Estat ha de ser aconfessional, se’n deriva que la societat també ho ha de ser?

Les dues úniques preguntes que m’interessen sobre aquest programa, un cop acceptat que el dissenyi la Conferència Episcopal, són si recull alguna cosa contrària a les lleis i si els pares -fins i tot els catòlics- poden triar altres opcions. Trobo un pèl cíniques les reaccions escandalitzades que sembla que produeixi aquest fet elemental: un dogma religiós sempre sembla poc consistent al creient d’una altra religió. Però tots ens agenollem davant les conviccions que ens semblen raonables i en tota convicció forta hi ha un esperit catòlic. Per això mateix, és inevitable adoctrinar els nostres fills en l’admiració dels valors que ens semblen més valuosos. Això també ho fan els ateus, els escèptics i els lliurepensadors.

No cal discutir el dret i fins i tot la conveniència de criticar els postulats de qualsevol religió (fins i tot de les laiques) si no les estimem raonables, però a vegades sembla que no ens adonem que la fe, en última instància, no és sinó el clau -el principi suposadament no hipotètic- del qual pengem totes les nostres conviccions. Tenim dret també a discutir si l’Estat ha de sufragar la formació religiosa dels ciutadans, però potser convindria analitzar sense presses pros i contres, especialment en un temps que sembla disposat a recuperar les guerres de religió.

A molts postcristians (que és el que som la majoria de nosaltres) els agradaria que l’Església es posés a l’altura del nihilisme tou dominant i substituís els deu manaments per deu recomanacions. A hores d’ara, la majoria d’escoles cristianes es limiten a educar “en valors basats en el cristianisme”. Fins i tot hi ha professors de religió que per estar a l’altura dels temps expliquen als alumnes per què els forats negres son els responsables del forat de la capa d’ozó. Però els cristians amb una fe ferma tenen dret a preguntar-se com es comprèn millor l’home, si contemplant-lo des dels ossos d’Atapuerca o des de la Bíblia.