Kant, ‘trending topic’

05/12/2015

Aprofitant que Pablo Iglesias i Albert Rivera, contra la seva voluntat, han aconseguit fer de Kant trending topic per un dia, intentaré que l’ARA prolongui una mica l’actualitat del filòsof de Königsberg, encara que la seva filosofia, que podríem resumir d’aquesta forma: “No creguis en res, no esperis res; fes el teu deure aquí”, no sembla precisament d’actualitat.

Kant (1724-1804) va començar escrivint en una obra titulada L’únic argument possible que “els homes que obren segons principis són molt pocs, cosa que fins i tot és molt convenient, ja que amb facilitat aquests principis resulten equivocats”, però aviat va canviar de rumb i a la Crítica de la raó pràctica segueix el camí invers i postula la necessitat de guiar la nostra conducta pràctica “d’acord amb màximes inalterables”. En aquest canvi d’actitud hi va tenir una influència decisiva el seu amic Joseph Green, que parlava d’ell mateix d’aquesta manera: “Jo no em llevo perquè hagi dormit prou, sinó perquè són les 6 del matí. No sec a taula perquè tingui gana, sinó perquè el rellotge marca les dotze; no vaig al llit perquè estigui cansat, sinó perquè són les 10 de la nit”. I com que tot això ho feia perquè volia, afegia que coneixem que som lliures precisament perquè ens podem sotmetre a una llei moral.

I per què cal sotmetre’s a la llei moral? Perquè, com va escriure Kant a la seva Antropologia, “voler tornar-se un home millor fragmentàriament és un intent inútil”. L’home moral és tot ell moral perquè ordena fidelment la seva conducta d’acord amb un principi intern, és a dir, amb un principi al qual pugui donar el seu assentiment racional.

Per seguir honestament aquest projecte de vida, Kant considera que hi ha una condició imprescindible: respectar de manera rigorosa “el principi de veracitat”, tant a l’interior (en el que ens confessem en la intimitat a nosaltres mateixos) com a l’exterior (en el comportament amb els altres). És molt contundent. No admet mitges tintes. S’ha de dir la veritat sempre, siguin quines siguin les conseqüències. No tenim dret a mentir ni tan sols per motius altruistes (seguint el que abans s’anomenava una mentida piadosa). Passi el que passi, ens hem de mantenir rigorosament fidels a la veritat. Imaginem que una persona innocent perseguida per un assassí despietat es refugia a casa nostra. Si l’assassí ens pregunta si aquesta persona és a casa nostra, hem de respondre -si volem ser morals- que sí.

A Sobre un suposat dret a mentir per humanitat, Kant insisteix que cal ser veraç sempre, perquè la més petita fissura en aquest imperatiu arruïnaria l’estructura mateixa de la nostra relació amb els altres. El desassossec que ens provoca aquesta actitud és evident. Ja l’hi provocava a Benjamin Constant, que es preguntava si la societat en què vivim podria mantenir-se en peu si tots diguéssim la veritat en qualsevol circumstància. La resposta de Kant va ser que si no respectem el “deure incondicional sagrat” de la veracitat, estem dinamitant la necessària confiança mútua que ha d’existir entre les persones. Constant, ben al contrari, sospitava que aquesta conducta acabaria trencant els vincles socials.

Kant creu que està fundant el deure moral en el respecte degut a la humanitat dels nostres semblants. En el fons està intentant respondre al mandat que el seu admirat Rousseau dirigia als educadors: “Homes, sigueu humans”. I això, reconeguem-ho, són paraules majors.

Quan el filòsof Emmanuel Levinas estava detingut en un camp alemany, un gos vagabund visitava els presoners cada dia quan tornaven de la feina. Malgrat tot el que els guardians del camp feien per rebaixar i desfigurar la seva humanitat, el gos s’hi acostava i, sense demanar res, els saludava amb un lladruc amigable. L’animal no obeïa a cap deure moral però era capaç, diu Levinas, de reconèixer la dignitat humana. Els presoners li deien Bobby, i posaven en aquest nom les seves esperances que els americans o anglesos els alliberessin aviat. Levinas s’hi refereix com a “Bobby, últim kantià de l’Alemanya nazi”. Entenem què ens vol dir, però el desassossec continua.

Al meu parer, el repte que ens deixa Kant en herència és com ser inflexibles defensant la humanitat de l’home sense dissoldre en “la humanitat” el rostre concret de les persones, perquè a vegades -ja ho deia Dostoievski-, com més estimem la humanitat, menys ens agraden els homes. Quan l’humanisme no té noms propis, pot esdevenir el refugi d’un antihumanisme que es creu moral, però solament és formal.