miércoles, 23 de diciembre de 2015

El dubte fructífer

19/12/2015

Parlar de qui és déu és fàcil perquè en podem anomenar molts. És fàcil també parlar de l’ateisme, que al cap i a la fi és el plural de Déu. És molt més difícil saber què és déu. Algú pot dir que és impossible, perquè de Déu només en sabem fantasies. Franz Rosenzweig responia a aquesta objecció dient que tot el que sabem del món es redueix a les impressions que en tenim, i el que sabem de l’home, a vivències personals i intransferibles. El món i l’home, llavors, no es trobarien en millor posició que Déu davant el tribunal de la raó. Per què, llavors, concentrem els nostres dubtes en Déu? “Perquè aquest és el dubte fructífer”, ens diu Rosenzweig. Crec que, efectivament, el coneixement que creiem tenir del món i de l’home alguna cosa li deu a la fe, com la filosofia ha anat insinuant si més no des de Hume. També aquí es pot objectar que el llenguatge del coneixement científic és ben diferent del de la teologia. Però recentment s’han reunit a Munic un grup de físics i filòsofs per discutir fins a quin punt determinats desenvolupaments de la física teòrica que tracten especialment de l’espai, el temps i la matèria poden ser contrastats i si una teoria que no pot ser contrastada empíricament (la teoria de cordes o la del multivers, per exemple) continua mereixent el nom de científica. Però no vull entrar en un camp en el qual sóc incompetent. El que em vull preguntar és si podem saber què és Déu a partir dels seus efectes no en el món de la ciència, sinó en el món de la vida. Al cap i a la fi, la ciència és una reducció -rigorosa- del món de la vida i la fantasia a un dels seus ingredients naturals.

“A Déu ningú no l’ha vist”, sosté l’evangelista Joan. Però sí que veiem el món que es forma al voltant de la fe dels creients i alguna cosa deu tenir a veure l’un amb l’altre. Nietzsche deia que, així com al voltant d’un heroi tot es torna tragèdia, al voltant d’un Déu tot es torna món. Podríem dir, doncs, que anomenem Déu al principi no hipotètic que ordena i sosté el món que envolta el creient i fa possible la seva manera espontània d’habitar-lo. Si habites de manera espontània en un món, tens un Déu. Però com que el món és sempre allò que considerem natural, podem fer un pas més: per saber en quin Déu creu un poble podem observar què és el que aquest poble entén per “natural”. Tots ens sotmetem al que admirem i el que més admirem volem que sigui el més natural. Potser no sempre tenim clar què és exactament el que admirem, però no dubtem a seguir les litúrgies que fan palesa la nostra admiració.

A Francis Fukuyama l’hem criticat molt per haver suggerit que ens trobem a la fi de la història. El que volia dir és que la història s’acaba en el moment que desapareix tot el que té més valor que la pròpia vida: quan els homes ja no tenim cap causa per la qual morir i la nostra convicció més forta és la de ser propietaris exclusius del nostre cos. Però aquesta tesi ha estat refutada per la sang que continua vessant la fe. Fins no fa gaire els diferents déus es refugiaven al si de diferents fronteres polítiques. Ara no. Ara a la nostra escala de veïns podem viure diferents credos, és a dir, concepcions molt diferents del món. Els nostres déus ja no són els déus del nostre poble. Però ens podem preguntar si un grup de persones que no comparteix un déu forma un poble o si hi ha un exèrcit quan els generals no comparteixen la fe de la tropa.

Espero que els teòlegs i els filòsofs polítics em perdonaran aquesta invasió tan grossera en el seu camp, però espero també que acceptin que la teologia -aquest intent tan sorprenent d’articular un discurs racional sobre Déu-és una especificitat del món cristià i, llavors, també ho és aquest article tan desarticulat. El món que ens torna el cristianisme a canvi de la nostra fe és un món en el qual és possible enraonar sobre Déu. I per enraonar cal -calia- saber filosofia. Per aquesta raó les universitats són un fenomen estrictament europeu i cristià.

Tota la reflexió anterior no vol ser més que una meditació sobre el Nadal, que per als cristians és la festa major dels pobres. Celebren un esdeveniment absolutament estrany: el naixement d’un Déu, és a dir, l’encarnació d’un Déu en la fragilitat d’un nadó que per sobreviure necessita el caliu dels homes. El pessebre, com a fet religiós, és un fenomen de l’ortodòxia cristiana, però la reflexió sobre el seu significat és un fenomen europeu; molt més europeu que els llums merament decoratius que il·luminen els carrers predilectes del consum, i que ens barren així l’observació dels estels.

domingo, 20 de diciembre de 2015

Tot el cap de setmana fent deures

19/12/2015 00:02

El meu nét Bruno, que acaba de fer 6 anys, la meva dona i jo ens hem passat tres dies fent deures. Aprofitant que jo tenia una xerrada a Madrid, ens en vam anar tots tres cap allà. El primer deure del Bruno era fer-se càrrec de la seva pròpia maleta. S’ha dit alguna vegada que viatjar amb nens petits és molt semblant a transferir presos perillosos d’un lloc a un altre: no pots despistar-te ni un segon. Per si de cas, el segon deure del Bruno era memoritzar unes instruccions precises i portar sempre a la butxaca una targeta amb els nostres telèfons.

A la meva xerrada vaig defensar que els fills (i els néts) són com els vaixells. El lloc més segur per a ells és el port, però no estan fets per a això, sinó per fer travessies cada vegada més llargues i exposades als capricis del clima. Créixer és adquirir recursos per saber aprofitar els vents i capejar els temporals. Però així com un vaixell no es fa a la mar fins que no està acabat, les persones ens anem acabant (sempre provisionalment) a mesura que anem assumint les nostres pròpies responsabilitats. El premi de la persona responsable és la confiança que es guanya entre els que l’envolten. Aquest era el tercer deure: gestionar la confiança que li donàvem per fer petites compres, triar el seu menú als restaurants o al bufet lliure de l’esmorzar, etc.

Jo participava en un acte que reunia més de vuit-cents pares i per facilitar-los la seva assistència hi havia un taller d’activitats per a nens. El quart deure del Bruno era participar-hi encara que no conegués cap d’aquells nens.

El deure més important de tots era visitar Velázquez al Museu del Prado. Sembla que li va agradar, però no el va entusiasmar. El que el va impressionar de debò van ser dues obres inesperades. Una d’elles, el Saturn devorant el seu fill, de Rubens, davant la qual es va quedar clavat i, estrenyent-nos amb força les mans, ens va preguntar per què aquell senyor s’estava menjant un nadó. Vam haver de fer ús de tots els nostres recursos per improvisar una versió d’aquest mite que fos dramàticament digerible per a un nen de sis anys.

Com que havíem de caminar molt vam haver de desenvolupar estratègies per fer suportables les distàncies. Aquí el Bruno es va trobar amb un deure gamificat, com es diu ara. Si volia que ens aturéssim a descansar, havia de dir una paraula màgica: “Otorinolaringòleg”. A les vuit del vespre ja érem a l’hotel: dutxa i escriptura, ja que calia escriure una llista amb les paraules que resumissin el que havíem fet al llarg del dia.

Com podeu veure, va ser un cap de setmana carregat de deures, però en abandonar l’hotel el Bruno ens va demanar que, sisplau, ens quedéssim a Madrid un dia més. Crec que això de fer deures amb els néts funciona. El Bruno va superar més que satisfactòriament les 3 hores d’anada i les 3 hores de tornada en tren. Em fa l’efecte que la majoria dels nostres veïns no es van adonar de la seva presència.

lunes, 14 de diciembre de 2015

Despertant un zombi (I)

21/11/2015

“Què en penses de la proposta de [José Antonio] Marina de pagar més als millors mestres?”, em va preguntar una periodista de TV3. “Que està despertant un zombi!”, li vaig contestar, i la periodista, una bona professional, em va mirar amb cara de perplexitat, però això és exactament el que penso.

L’avantatge de les persones solemnes és que sembla que diuen coses respectables, així que, quan ens asseguren que han trobat una resposta senzilla per resoldre un problema complex, tendim a creure’ls, admirats de la seva sagacitat. En aquest cas la proposta sembla senzilla, fàcil d’aplicar i, fins i tot, de sentit comú. Introduir criteris de productivitat a l’escola és coherent amb el que s’exigeix als pares de família quotidianament a la feina. També sembla evident que el bon mestre no pot cobrar el mateix que el dolent, que l’excel·lència no ha d’estar infravalorada ni la mediocritat sobrevalorada. Intuïtivament la proposta sembla tan òbvia que desconfiem dels professors que la critiquen. A més, a tot docent que es queixa és fàcil criticar-lo per gremial.

Però la proposta no és gens original. En aquest mateix diari hem parlat sovint dels debats sobre l’incentivisme docent i del que jo he batejat com l’IVA docent, és a dir, la intervenció de valor afegit del mestre en el desenvolupament de l’alumne. Als Estats Units van començar a experimentar-la a mitjans dels anys 80 i el president Obama se n’ha declarat partidari. Per tant, el primer que hem de fer és saber què ens diu l’experiència acumulada. Qui es vulgui entretenir buscant informació per internet s’adonarà immediatament que la literatura sobre els incentius econòmics als docents és immensa. N’hi ha que asseguren que els mals de l’educació se solucionen pagant més als millors, i n’hi ha que sostenen, com l’economista Eric A. Hanushek, que n’hi ha prou acomiadant els pitjors. El 6 de gener del 2012, The New York Times recollia aquestes paraules del professor Friedman: “El missatge és que cal acomiadar gent tan aviat com es pugui”.

Qui faci aquest exercici de recerca s’adonarà aviat que als Estats Units els incentius econòmics als docents no només no han funcionat com s’esperava, sinó que en alguns casos els resultats dels alumnes fins i tot han empitjorat. A Texas, per exemple, han fet marxa enrere. Per això dic que Marina ha despertat un zombi. Intentaré argumentar-ho més en la pròxima columna.

domingo, 13 de diciembre de 2015

Kant, ‘trending topic’

05/12/2015

Aprofitant que Pablo Iglesias i Albert Rivera, contra la seva voluntat, han aconseguit fer de Kant trending topic per un dia, intentaré que l’ARA prolongui una mica l’actualitat del filòsof de Königsberg, encara que la seva filosofia, que podríem resumir d’aquesta forma: “No creguis en res, no esperis res; fes el teu deure aquí”, no sembla precisament d’actualitat.

Kant (1724-1804) va començar escrivint en una obra titulada L’únic argument possible que “els homes que obren segons principis són molt pocs, cosa que fins i tot és molt convenient, ja que amb facilitat aquests principis resulten equivocats”, però aviat va canviar de rumb i a la Crítica de la raó pràctica segueix el camí invers i postula la necessitat de guiar la nostra conducta pràctica “d’acord amb màximes inalterables”. En aquest canvi d’actitud hi va tenir una influència decisiva el seu amic Joseph Green, que parlava d’ell mateix d’aquesta manera: “Jo no em llevo perquè hagi dormit prou, sinó perquè són les 6 del matí. No sec a taula perquè tingui gana, sinó perquè el rellotge marca les dotze; no vaig al llit perquè estigui cansat, sinó perquè són les 10 de la nit”. I com que tot això ho feia perquè volia, afegia que coneixem que som lliures precisament perquè ens podem sotmetre a una llei moral.

I per què cal sotmetre’s a la llei moral? Perquè, com va escriure Kant a la seva Antropologia, “voler tornar-se un home millor fragmentàriament és un intent inútil”. L’home moral és tot ell moral perquè ordena fidelment la seva conducta d’acord amb un principi intern, és a dir, amb un principi al qual pugui donar el seu assentiment racional.

Per seguir honestament aquest projecte de vida, Kant considera que hi ha una condició imprescindible: respectar de manera rigorosa “el principi de veracitat”, tant a l’interior (en el que ens confessem en la intimitat a nosaltres mateixos) com a l’exterior (en el comportament amb els altres). És molt contundent. No admet mitges tintes. S’ha de dir la veritat sempre, siguin quines siguin les conseqüències. No tenim dret a mentir ni tan sols per motius altruistes (seguint el que abans s’anomenava una mentida piadosa). Passi el que passi, ens hem de mantenir rigorosament fidels a la veritat. Imaginem que una persona innocent perseguida per un assassí despietat es refugia a casa nostra. Si l’assassí ens pregunta si aquesta persona és a casa nostra, hem de respondre -si volem ser morals- que sí.

A Sobre un suposat dret a mentir per humanitat, Kant insisteix que cal ser veraç sempre, perquè la més petita fissura en aquest imperatiu arruïnaria l’estructura mateixa de la nostra relació amb els altres. El desassossec que ens provoca aquesta actitud és evident. Ja l’hi provocava a Benjamin Constant, que es preguntava si la societat en què vivim podria mantenir-se en peu si tots diguéssim la veritat en qualsevol circumstància. La resposta de Kant va ser que si no respectem el “deure incondicional sagrat” de la veracitat, estem dinamitant la necessària confiança mútua que ha d’existir entre les persones. Constant, ben al contrari, sospitava que aquesta conducta acabaria trencant els vincles socials.

Kant creu que està fundant el deure moral en el respecte degut a la humanitat dels nostres semblants. En el fons està intentant respondre al mandat que el seu admirat Rousseau dirigia als educadors: “Homes, sigueu humans”. I això, reconeguem-ho, són paraules majors.

Quan el filòsof Emmanuel Levinas estava detingut en un camp alemany, un gos vagabund visitava els presoners cada dia quan tornaven de la feina. Malgrat tot el que els guardians del camp feien per rebaixar i desfigurar la seva humanitat, el gos s’hi acostava i, sense demanar res, els saludava amb un lladruc amigable. L’animal no obeïa a cap deure moral però era capaç, diu Levinas, de reconèixer la dignitat humana. Els presoners li deien Bobby, i posaven en aquest nom les seves esperances que els americans o anglesos els alliberessin aviat. Levinas s’hi refereix com a “Bobby, últim kantià de l’Alemanya nazi”. Entenem què ens vol dir, però el desassossec continua.

Al meu parer, el repte que ens deixa Kant en herència és com ser inflexibles defensant la humanitat de l’home sense dissoldre en “la humanitat” el rostre concret de les persones, perquè a vegades -ja ho deia Dostoievski-, com més estimem la humanitat, menys ens agraden els homes. Quan l’humanisme no té noms propis, pot esdevenir el refugi d’un antihumanisme que es creu moral, però solament és formal.

Despertant Un zombi (i II)

 05/12/2015

Des dels anys 80 els Estats Units, obsessionats per millorar els seus resultats escolars, han experimentat totes les maneres imaginables d’incentivar econòmicament els millors docents. Les seves conclusions podrien ser un bon punt de partida per a la nostra reflexió d’avui. Tots pensem que cal millorar els resultats, però no ens posem d’acord sobre què entenem per millora. Els que valorem la importància del coneixement factual dissenyaríem proves d’avaluació de la qualitat docent que no serien acceptades pels convençuts que l’aprenentatge de fets ha quedat obsolet. Ningú vol un mal mestre per al seu fill, però els mals docents poden ser molt populars entre alumnes i pares.

Tots creiem que la qualitat del mestre és molt important en l’aprenentatge, però la seva experiència, nivell educatiu i certificacions acadèmiques només expliquen una part minsa de la millora d’un alumne. D’altra banda, el docent que ha tingut molt bons resultats un any pot tenir-ne de dolents el següent. El bon mestre és com el vi. De vegades millora amb el temps i de vegades no. Tots sabem que les conviccions pedagògiques teòriques no sempre es reflecteixen en la pràctica. L’avaluació docent s’hauria de basar en la pràctica, però en el moment que introduïm un avaluador extern en una aula el mestre comença a actuar. Tots entenem que ni els mestres es poden incentivar amb xavalla, ni podem posar límits al percentatge que podria rebre un increment econòmic. Si volem, per exemple, incentivar el 25% dels docents, és probable que desincentivem el 75%. Per aquesta raó, l’última paraula en aquesta qüestió sempre la té el departament d’hisenda.

El que no sabem i hauríem de saber és que, amb les dades a la mà, l’incentivisme econòmic no produeix mecànicament una millora de resultats dels alumnes. En alguns casos es tradueix en un empitjorament. Segons Roland Fryer, economista de Harvard, “no hi ha evidències que l’incentivisme docent millori el resultat dels alumnes, la seva assistència a classe o el nombre de graduats”.

Hi ha qui creu que els incentius podrien funcionar si el rendiment de l’alumne estigués ben definit i les parts implicades estiguessin d’acord en la seva aplicació. Però siguem honestos: si l’objectiu és millorar els resultats dels alumnes, hi ha millors idees que aquesta tan precipitada de voler fer reviure a casa nostra un zombi nord-americà.