domingo, 15 de noviembre de 2015

La fi de l’home roig

Publicat a l'ARA el 07/11/2015


“Ningú ens va ensenyar la llibertat. Ens van ensenyar només a morir per ella”. No es poden oblidar aquestes paraules, que es troben a les pàgines de La fi de l’home roig, de Svetlana Aleksiévitx.

No sóc expert en la darrera premi Nobel de literatura, però m’havia llegit amb tanta intensitat aquest llibre immens i tristíssim que em vaig veure obligat a fer-me una pregunta inquietant: què dimonis hem entès per llibertat al llarg del segle XX? Precisament per això he seguit amb atenció les reaccions dels crítics davant aquest Nobel inesperat. En un primer moment van ser de sorpresa i fins i tot d’indignació: com se li havia acudit a l’acadèmia sueca premiar algú tan desconegut? Alguns van veure-hi una maniobra política atlantista. A poc a poc han anat modulant el seu to i han passat a defensar que, en realitat, el premi no l’havien donat a una escriptora, sinó a una reportera, és a dir, a un gènere literari, el periodisme narratiu. El Nobel, en darrera instància, estaria reivindicant John Reed. L’inconvenient és que Svetlana Aleksiévitx sempre ha negat que faci periodisme. Els crítics internacionals, més generosos i més ben informats, ressalten sense subterfugis el valor literari dels seus llibres i, utilitzant termes cinematogràfics, el seu excepcional treball de muntatge. Pierre Assouline, a La République des Livres, recordava que està traduïda a una vintena de llengües i que ja ha rebut premis internacionals molt rellevants.

Si, com deia Pla, davant la realitat sempre ens trobem en primera línia, Aleksiévitx ha recollit els efectes de l’exposició a la realitat d’un home que havia de ser nou i només va arribar a Homo sovieticus. Per tirar endavant aquest ambiciós projecte es dedica bàsicament a escoltar. Aleksiévitx ha dedicat la seva vida a afinar l’oïda. Per això cada llibre li demana entre set i deu anys de feina. Visita una vegada i una altra una mateixa persona fins que considera que ja està sentint la seva veu genuïna i ben afinada, alliberada de la banalitat -que a tots ens acompanya- dels estereotips que acostumem a utilitzar a l’hora d’explicar-nos el que ens passa. El seu repte és alhora literari i ètic: vol aconseguir que cada persona arribi a la seva pròpia veu per explicar-se les seves pròpies experiències: que mobilitzi tot el que és per mirar-se cara a cara a si mateixa.

Si d’alguna cosa ens parla Aleksiévitxés de l’art dificilíssim de l’escolta atenta, l’únic capaç de reconèixer el que hi ha nostre sota el que portem prestat. Lyotard deia que podem transformar aquest món només de sentir-hi. De la possibilitat o impossibilitat d’aquesta transformació tracta també La fi de l’home roig.

Obrir els arxius de la intimitat de l’home postsoviètic ordinari no és cap niciesa. La mera pretensió de fer-ho ja impugna el règim sonor que va afaiçonar l’home soviètic. El més característic del totalitarisme no és el que obliga a dir, sinó el que prohibeix callar. Tot home reticent a expressar el seu entusiasme ideològic públicament és culpable.

L’home que pren la paraula davant Aleksiévitx és el residu històric de la gran empresa soviètica de transformació de la humanitat de l’home. El prodigi de la seva escriptura ens fa sentir el dolor fins i tot de les llàgrimes vessades anònimament en silenci i fa temps ja oblidades.

El règim de la domesticació del silenci va començar a ser vençut a partir dels anys 60, a mesura que s’anaven buidant els apartaments comunitaris i es generalitzaven les cuines privades. Llavors va ser possible gestionar autònomament les tonalitats de la pròpia veu. Al si d’aquelles cuines va començar a desenvolupar-se una idea teòrica i sublimada de la llibertat, que és l’única per la qual estem disposats a lliurar la vida.

“Els meus llibres no parlen del nostre passat, sinó dels nostres fonaments”, assegura Aleksiévitx. Llegint-la vaig descobrir que la Bíblia dóna a l’home més dignitat que El capital perquè, si bé el considera fet de fang, aquest fang és el del Paradís. Per a la Bíblia sempre hi ha en l’home alguna cosa a preservar, mentre que l’experiment de creació de l’home soviètic anava tot just en la direcció contrària: l’home vell era una cosa a superar, a deixar enrere.

Una vegada alliberat del somni totalitari, l’home postsoviètic ha descobert que la llibertat real és molt més mediocre que la llibertat ideal i que és més fàcil oblidar-se de les cues i de les botigues buides que de la bandera vermella onejant sobre el Reichstag. Això és el que Putin sembla haver conclòs de tot plegat.

domingo, 8 de noviembre de 2015

La llista de la vergonya

24/10/2015


Marta Ferrero té un blog, Si tú supieras, que es proposa “compartir pràctiques educatives basades en l’evidència científica”. És una rara avis en un món pedagògic caracteritzat per la bona premsa de l’excentricitat... sempre que l’excentricitat es presenti a ella mateixa com a innovadora. Recentment es podia llegir en un diari amb tons molt elogiosos que havia obert portes una “escola sense pissarra”, fent de la renúncia a un recurs didàctic una virtut.

Mentre que el que és nou sembla haver substituït el que és bo en l’escala dels nostres valors, es presenten com a innovacions projectes que poden ser bons però que de cap manera són nous: el treball per projectes té més de cent anys. De Dewey -el pare del learning by doing - en coneixem bé una obra del 1916, Democràcia i educació, però no la seva revisió, Experiència i educació, del 1938, on fa una severa crítica a l’evolució de les escoles innovadores pel fet d’estar molt més preocupades per oposar-se a l’escola tradicional que per crear una alternativa veritablement innovadora i consistent. La crítica em sembla plenament vigent. Aquest és el taló d’Aquil·les del discurs pedagògic pretesament innovador: ens mostra molt clarament les seves fòbies al pupitre, a l’aula, al llibre de text, a la lliçó magistral, a l’assignatura i a les avaluacions, però quan esperem que ens concreti positivament les seves conviccions, es mostra més aviat vague i vaporós.

Trobo a faltar una innovació crítica. Per això em sembla molt interessant la proposta de Marta Ferrero de crear una “llista de la vergonya” que inclogui les pràctiques didàctiques que no tenen el suport de cap evidència científica i les institucions que les promouen. Disposem d’un bon exemple: la llista de programes ineficaços per al tractament de la dislèxia confeccionada per Juan Cruz Ripoll i Gerardo Aguado a petició del Col·legi de Logopedes del País Basc i de l’Associació de Dislèxia d’Euskadi.

Sembla de sentit comú evitar tots aquells mètodes que al llarg dels anys no han mostrat tenir cap eficàcia, tret que s’estiguin utilitzant de manera experimental i llavors caldria tenir les famílies ben informades. La ignorància a l’hora de recomanar als pares tractaments caríssims i ineficaços -que n’hi ha, i molts-és una greu irresponsabilitat. Si algú està interessat en aquests temes li recomano un llibre: de John Hattie, Visible learning: a synthesis of over 800 meta-analyses relating to achievement (Routledge).

viernes, 6 de noviembre de 2015

Alumnes i etiquetes

07/11/2015 00:02 

Avegades se’ns critica als docents per comportar-nos com un metge que en lloc de preocupar-se pels motius que han portat un pacient a la seva consulta es limités a posar notes de salut. “Vostè té un 4. Faci bondat”. “Vostè, un 6. No està malament, però no es despisti”, etc. Crec, honestament, que hi ha pocs mestres així. El mestre acostuma a interrogar-se per les raons del fracàs d’un alumne i em fa l’efecte que, en conjunt, sap diferenciar entre l’alumne que es passa moltes hores treballant i després no lliura el que ha fet per falta de confiança i el que es limita a fer un treball retallant textos que ha trobat a internet.

De fet, per a un mestre l’avaluació d’un alumne és molt més senzilla que per a un pedagog. Mentre el pedagog s’interroga pel sentit i essència de l’avaluació, el mestre perspicaç va acumulant elements avaluadors de cada alumne i molt sovint abans de fer una pregunta intueix el tipus de resposta que n’obtindrà. S’adona que aquell alumne està sempre aixecant la mà, però quan li dóna la paraula no té res a dir; o que aquell altre tot just quan a la classe s’està comentant una qüestió complexa, s’aixeca per fer punta al llapis.

Què cal fer amb aquest saber? Tendim a creure de bona fe que l’acumulació d’informació sobre un alumne és la clau per a la comprensió del seu comportament. Però convé ser molt prudents en l’ús de la informació, perquè, a vegades, en lloc d’ajudar-nos a veure com són ens ho amaga darrere d’una còmoda etiqueta.

Sempre he sigut partidari de no fer gaire cas dels informes dels alumnes, per poder començar cada curs sense cap expectativa concreta sobre ningú. El primer dia de classe els acostumava a dir que havia cremat totes les etiquetes personals i que a partir d’aquell moment cadascú, amb el seu comportament, s’aniria definint. Sempre em trobava amb algú sobreetiquetat que em mirava amb escepticisme. Amb els seus ulls em deia que era jo qui s’havia de merèixer amb els meus actes la credibilitat del meu compromís.

Aquí és on la clínica pedagògica es diferencia de la clínica mèdica amb més claredat. Per al metge l’anamnesi és imprescindible per a la teràpia. Per al mestre, amb freqüència, l’oblit de com ha estat un alumne fins llavors és la condició imprescindible per provocar un canvi en la seva trajectòria.