Autònoms i autòmats (IV)

14/08/2015

El motor de la innovació és molt vell. És, bàsicament, la mort (com provocar-la amb armes de guerra i com postergar-la amb medicines) i el sexe. Un cínic podria justificar-ho al·legant que el sexe és la veritat de l’amor; la guerra, la veritat de la política, i la vida... la vida és la cega persecució de la seva pròpia negació.

Entre nosaltres, habitants del segle XXI, que aspirem més al confort que a la glòria, la innovació s’ha quedat sense crítics. Avui el conservador no és qui es nega a progressar, sinó qui no progressa prou. Si el capitalisme va vèncer el comunisme va ser perquè corria més cegament cap al futur.

El consum d’innovació és un imperatiu. Tots som carn de l’avantguarda.

Els antics sempre van sospitar que cada innovació pot covar una catàstrofe perquè el déu del temps té l’ancestral mania de cruspir-se els seus fills. Aquesta reticència a rendir-se incondicionalment al que és nou és el tret més característic dels antics.

Recordem el mite de Pandora. Prometeu, el tità filantròpic, volent ajudar els homes, va robar el foc de Zeus. Aquest, com a càstig, va ordenar a Hefest que fes una dona de bellesa irresistible, Pandora, que seria per als mortals el mal més dolç. Però no la va lliurar a Prometeu (“el que pensa abans”, “el previsor”), sinó al seu germà Epimeteu (“el que pensa després”, “l’ingenu”), que la va rebre enlluernat i la va dur immediatament a casa seva. Ella, tafanera, va aixecar la tapa d’una caixa on es trobaven reclosos tots els mals. Amb una subtilíssima obertura n’hi ha prou perquè es disseminin les lamentables inquietuds que ens assetgen als mortals. En adonar-se’n, la va tancar immediatament. Però només hi va poder retenir l’esperança.

Max Beckmann va començar a pintar La capsa de Pandora el 1936. En concloure-la, el 1947, el que s’hi amagava era l’energia atòmica. Al bell mig de Txernòbil hi ha una estàtua de Prometeu robant l’energia atòmica dels estels.

Amb raó diu Èsquil que Prometeu, amb el foc de Zeus, ens va donar l’esperança cega.

A diferència dels antics, els moderns creiem que el que és nou és superior al que és bo. Vivim de manera espontània aquesta creença, que només es podria posar en qüestió si existís alguna cosa així com la naturalesa humana. Però és que, precisament, la naturalesa humana és el que les noves tecnologies ens prometen superar.

Jo, que estic molt interessat en aquesta qüestió, trobo una singular permanència antropològica en l’enigmàtica relació que estableix l’home al llarg de la història entre la dona, la tecnologia i l’esperança. És el que veiem, per citar-ne només un exemple, a L’Eva Futura d’Auguste Villiers de l’Isle-Adam.

L’Eva Futura és una dona tecnològica que té la propietat de satisfer tots els desitjos de l’home, abans fins i tot que tingui temps de formular-los. És, diu Villiers, l’ideal fet realitat perquè no solament és més perfecta que les dones nascudes de dona, sinó que és també “més natural”. L’Eva Futura és la realització de l’“ homo postumbilicus ”, que no és home sinó una dona dissenyada per la imaginació masculina. De fet, el que converteix en dona aquesta innovadora criatura és el reconeixement de la seva feminitat per part de l’home. Veient els robots femenins que les noves tecnologies posen a l’abast de la solitud de l’home, podem estar temptats a concloure que, finalment, Otto Weininger ha triomfat. ¿No assegura a Sexe i caràcter, aquest evangeli de la misogínia, que “la dona rep la seva consciència de l’home”? El mexicà Juan José Arreola s’imagina un futur en què els mercaders recorren els carrers al crit de “Es canvien dones noves per velles!”

La dona vella és un fantasma en comparació amb l’ideal femení realitzat masculinament. Quan obté el reconeixement del seu home, l’Eva Futura exclama, com la Galatea del Pigmalió de Rousseau: “Ja he nascut!” Com a bona filla de la història, és hereva de Rousseau i Hegel.

La Rachel de la mítica Blade runner -pel·lícula en la qual “els mites ja no són el somni col·lectiu, sinó un malson col·lectiu”- potser és la lògica hereva de l’Eva Futura, perquè, en ella, l’ideal s’ha tornat problemàtic. Per poder ser perfecta, la Rachel necessita ser sensible al que li manca: la malenconia i l’esperança cega.

La natura humana ha envellit, ens repeteixen alguns, perquè està feta de fang. En realitat ens volen dir que ja ningú es creu que el fang del qual estem fets sigui fang del Paradís. Però anem amb compte, perquè si avaluem una idea pel nombre de morts que arrossega, res més immoral que la utopia. Dins cada somni utòpic s’hi amaga un despertament distòpic.