sábado, 29 de agosto de 2015

Autònoms i autòmats (i V)

29/08/2015 

Villiers de l’Isle-Adam s’imagina a la seva novel·la La Eva Futura una dona capaç de preveure i satisfer qualsevol desig d’un home. Exactament així s’imaginava també Plató l’Edat d’Or: els homes estàvem regits per un déu omnipotent similar a l’Eva Futura. “Aquells homes -diu- eren feliços, però babaus”. Gaudien de tot el que desitjaven, però no tenien cap vida que poguessin considerar pròpia.

Nosaltres, que voldríem ser alhora feliços i autònoms, creiem que la manera d’aconseguir totes dues coses és matar Déu. Cal prescindir dels déus, deia Epicur, perquè els han fet per esfereir-nos. Cal prescindir de Déu, deia Marx, perquè l’han fet per tranquil·litzar-nos (és l’opi del poble). Marx no admet competències en la seva oferta de consol. Lunatxarski va portar Déu a judici, acusant-lo de crims contra la humanitat. Com que no hi va comparèixer, va posar una Bíblia al banc dels acusats. Els fiscals van presentar com a prova inculpatòria la història de la humanitat. Els defensors només van poder al·legar l’eximent de la senilitat. Déu va ser declarat culpable i a les 6.30 del matí del 17 de gener de 1918 un escamot va executar la sentència disparant cinc ràfegues de metralladora al cel indiferent de Moscou. Lunatxarski va passar a ser comissari d’Instrucció Pública. Poc després es va crear a l’URSS la Lliga dels Ateus Militants, que va arribar a tenir tres milions i mig d’afiliats. Pretenia acabar amb la religió en qualsevol de les seves manifestacions i contribuir a la formació d’una societat antireligiosa i científica. El seu lema era “La lluita contra la religió és la lluita pel socialisme”. El van canviar el 1929, al seu segon congrés, per aquest altre: “La lluita contra la religió és la lluita pel pla quinquennal”.

Em temo que no es pot disparar contra un déu si no és des del reclinatori d’un altre déu. La fe sempre té gana. Si l’home vol actuar amb una certesa absoluta, ha de robar-li alguna cosa a la fe.

Quan pensem en l’autonomia tendim a centrar la nostra atenció en la llei. Creiem que l’autònom és qui es dóna a si mateix les lleis que regeixen la seva vida. Però per esdevenir completament autònoms hauríem de donar-nos també la nostra identitat (el nostre “si mateix”) i això és més complicat, perquè ningú inventa la seva llengua, la seva família, el seu temps, la seva cultura d’acollida, etc.

Una cultura és un grup de persones ballant al so d’una música que només ells senten. L’estranger sempre s’estranya davant els moviments coordinats del grup, precisament perquè és incapaç de sentir la música que els mou. La sensibilitat auditiva cap a la nostra música tampoc és autònoma, ni la tendència espontània dels nostres moviments a cercar una música a la qual emmotllar-se.

Això de donar-se a un mateix la pròpia identitat i la pròpia llei és molt complicat. El subjecte que creiem que som està sempre subjectat a una música que no hem compost. Malgrat tot, com la publicitat s’encarrega de recordar-nos contínuament, volem ser feliços i autònoms.

Tendim a creure de manera espontània que és més autònom qui té més possibilitat de satisfer els seus desitjos. Però els nostres desitjos no els hem creat nosaltres. Són, diem, del nostre cos. I encara que insistim a dir que el nostre cos és nostre, si no som els creadors dels nostres desitjos, ¿no seria més correcte dir que estem posseïts pel nostre cos?

Hi ha qui cerca la felicitat en les drogues o en les sectes, renunciant així a l’autonomia, i qui cerca l’autonomia renunciant a qualsevol contacte amb els altres (ho dic amb tots els meus respectes pel misantrop) o destruint tot el que venera, venerant així en exclusiva l’exercici d’una autonomia nihilista i sense orientació. Però crec que és possible reivindicar una autonomia no diré que feliç, però sí agraïda. Seria l’autonomia de qui sap que no hi ha individus autònoms si la seva societat en certa manera no els fabrica, però no per això es veu com el producte de sèrie d’una cultura, sinó com el seu cocreador i coguardià. Seguint amb la imatge de l’esbart dansaire, podríem dir que és més autònom qui millor balla, perquè marca la pauta a la resta. Per això l’ètica és una estètica. Des d’aquesta perspectiva, l’home autònom es reconeix per la seva manera de fracassar. Fracassa autònomament, sense descarregar la responsabilitat sobre ningú. Sap, per exemple, que cada vegada està més sotmès a la seva tecnologia (pateix el complex de Prometeu), però sap també que, a diferència de les seves màquines, ell té plena responsabilitat sobre els seus fracassos.

viernes, 28 de agosto de 2015

Si Ken torna a atacar

29/08/2015

Sir Ken Robinson és molt famós. Més de 23 milions de persones han vist la seva TED talk (tipus de conferència apadrinada per una fundació) titulada ¿Les escoles maten la creativitat? Però Sir Ken no és la solució als mals de l’escola, sinó el símptoma. Li podríem aplicar el que Karl Kraus deia de la psicoanàlisi, que és la malaltia que suposadament ha vingut a guarir.

Ens assegura que estem greument malalts i que ell disposa de la medicina salvadora. I ho diu d’una manera tan encisadora que li perdonem que no ens mostri cap escola que hagi estat curada gràcies a la seva teràpia. Té unes intencions tan nobles que no les embrutarem demanant avaluacions. Qui vol córrer el risc que les proves refutin els seus bons propòsits?

Ho sàpiga o no, Sir Ken no fa res més que repetir el que deia Dewey, que “ creative activity is our great need ”, però ignora que entre Dewey i ell hi ha les aportacions de Guilford, Maslow, Torrance, Amabile... I que, ens agradi o no, encara no hem trobat una definició universalment acceptada de creativitat. Per això mateix la bibliografia és tan variada i inabastable. A l’Education Business hi ha en venda centenars de programes de desenvolupament de la creativitat que han estat seguits per milers de persones... sense gaire èxit. Sir Ken no hauria de començar aclarint per què només ell sap com reeixir?

Al seu nou llibre, Creative schools: the grassroots revolution that’s transforming education, ens torna a parlar de la necessitat de transformar l’educació de dalt a baix i d’acabar amb el que ell anomena el model escolar industrial. La novetat és que ara proposa com a alternativa les metodologies “orgàniques”, que fomenten l’amor a l’aprenentatge de tots els nens, desenvolupen la seva creativitat i els capaciten per als reptes del segle XXI. Cal repensar tots els principis de l’educació i situar la creativitat al centre, ens diu. A la pràctica això significa una crítica despietada a tot el que soni a currículum, programació lineal, classe magistral, coneixement factual, etc. El més curiós és que això de les “metodologies orgàniques”, lluny de ser innovador, forma part de les fantasies rousseaunianes del nen que vol aprendre de manera natural, com una planta.

El llibre, amb tot, és útil: permet constatar que Sir Ken escriu bé, domina el vocabulari i no fa faltes d’ortografia.

jueves, 20 de agosto de 2015

Autònoms i autòmats (IV)

14/08/2015

El motor de la innovació és molt vell. És, bàsicament, la mort (com provocar-la amb armes de guerra i com postergar-la amb medicines) i el sexe. Un cínic podria justificar-ho al·legant que el sexe és la veritat de l’amor; la guerra, la veritat de la política, i la vida... la vida és la cega persecució de la seva pròpia negació.

Entre nosaltres, habitants del segle XXI, que aspirem més al confort que a la glòria, la innovació s’ha quedat sense crítics. Avui el conservador no és qui es nega a progressar, sinó qui no progressa prou. Si el capitalisme va vèncer el comunisme va ser perquè corria més cegament cap al futur.

El consum d’innovació és un imperatiu. Tots som carn de l’avantguarda.

Els antics sempre van sospitar que cada innovació pot covar una catàstrofe perquè el déu del temps té l’ancestral mania de cruspir-se els seus fills. Aquesta reticència a rendir-se incondicionalment al que és nou és el tret més característic dels antics.

Recordem el mite de Pandora. Prometeu, el tità filantròpic, volent ajudar els homes, va robar el foc de Zeus. Aquest, com a càstig, va ordenar a Hefest que fes una dona de bellesa irresistible, Pandora, que seria per als mortals el mal més dolç. Però no la va lliurar a Prometeu (“el que pensa abans”, “el previsor”), sinó al seu germà Epimeteu (“el que pensa després”, “l’ingenu”), que la va rebre enlluernat i la va dur immediatament a casa seva. Ella, tafanera, va aixecar la tapa d’una caixa on es trobaven reclosos tots els mals. Amb una subtilíssima obertura n’hi ha prou perquè es disseminin les lamentables inquietuds que ens assetgen als mortals. En adonar-se’n, la va tancar immediatament. Però només hi va poder retenir l’esperança.

Max Beckmann va començar a pintar La capsa de Pandora el 1936. En concloure-la, el 1947, el que s’hi amagava era l’energia atòmica. Al bell mig de Txernòbil hi ha una estàtua de Prometeu robant l’energia atòmica dels estels.

Amb raó diu Èsquil que Prometeu, amb el foc de Zeus, ens va donar l’esperança cega.

A diferència dels antics, els moderns creiem que el que és nou és superior al que és bo. Vivim de manera espontània aquesta creença, que només es podria posar en qüestió si existís alguna cosa així com la naturalesa humana. Però és que, precisament, la naturalesa humana és el que les noves tecnologies ens prometen superar.

Jo, que estic molt interessat en aquesta qüestió, trobo una singular permanència antropològica en l’enigmàtica relació que estableix l’home al llarg de la història entre la dona, la tecnologia i l’esperança. És el que veiem, per citar-ne només un exemple, a L’Eva Futura d’Auguste Villiers de l’Isle-Adam.

L’Eva Futura és una dona tecnològica que té la propietat de satisfer tots els desitjos de l’home, abans fins i tot que tingui temps de formular-los. És, diu Villiers, l’ideal fet realitat perquè no solament és més perfecta que les dones nascudes de dona, sinó que és també “més natural”. L’Eva Futura és la realització de l’“ homo postumbilicus ”, que no és home sinó una dona dissenyada per la imaginació masculina. De fet, el que converteix en dona aquesta innovadora criatura és el reconeixement de la seva feminitat per part de l’home. Veient els robots femenins que les noves tecnologies posen a l’abast de la solitud de l’home, podem estar temptats a concloure que, finalment, Otto Weininger ha triomfat. ¿No assegura a Sexe i caràcter, aquest evangeli de la misogínia, que “la dona rep la seva consciència de l’home”? El mexicà Juan José Arreola s’imagina un futur en què els mercaders recorren els carrers al crit de “Es canvien dones noves per velles!”

La dona vella és un fantasma en comparació amb l’ideal femení realitzat masculinament. Quan obté el reconeixement del seu home, l’Eva Futura exclama, com la Galatea del Pigmalió de Rousseau: “Ja he nascut!” Com a bona filla de la història, és hereva de Rousseau i Hegel.

La Rachel de la mítica Blade runner -pel·lícula en la qual “els mites ja no són el somni col·lectiu, sinó un malson col·lectiu”- potser és la lògica hereva de l’Eva Futura, perquè, en ella, l’ideal s’ha tornat problemàtic. Per poder ser perfecta, la Rachel necessita ser sensible al que li manca: la malenconia i l’esperança cega.

La natura humana ha envellit, ens repeteixen alguns, perquè està feta de fang. En realitat ens volen dir que ja ningú es creu que el fang del qual estem fets sigui fang del Paradís. Però anem amb compte, perquè si avaluem una idea pel nombre de morts que arrossega, res més immoral que la utopia. Dins cada somni utòpic s’hi amaga un despertament distòpic.

martes, 18 de agosto de 2015

La complexitat de la interdisciplinarietat

15/08/2015

La interdisciplinarietat s’ha convertit en un calaix de sastre que recull actituds pedagògiques tan oposades com les que defensen que cal prescindir de les assignatures perquè són una forma caduca d’ordenar el coneixement i les que asseguren que no hi ha interdisciplinarietat sense disciplinarietat. Podem intentar aclarir les diferències:

Els primers diuen que:

(1) els problemes que ens presenta la vida no són específicament matemàtics, lingüístics o mecànics

(2) l’escola ha de prescindir dels continguts disciplinaris perquè l’organització acadèmica del coneixement ha quedat obsoleta

(3) cal apostar per la transdisciplinarietat

(4) l’escola és una preparació utilitària per a la vida

(5) s’ha de rebutjar la imposició de qualsevol currículum acadèmic: les respostes als problemes vitals cal crear-les, construir-les i no copiar-les

(6) no es pot imposar un programa comú a una classe que és heterogènia

(7) la singularitat dels alumnes es veu en processos intel·lectuals i estils d’aprenentatge diferents

(8) no es pot deslligar emoció d’aprenentatge.

Els segons creuen que:

(1) solament a partir dels problemes específics de cada disciplina és possible sobrepassar els límits disciplinars

(2) no hi ha interdisciplinarietat sense un context disciplinari (sense, almenys, dues disciplines de referència que s’interpel·len entre si: economia i matemàtiques, etc.)

(3) per transcendir les disciplines primer cal saber què diuen

(4) no hi ha preparació possible per a la vida si es prescindeix de l’educació teòrica i no hi ha teoria sense jerarquització del saber

(5) no es pot trivialitzar la lògica del coneixement científic perquè, especialment per als nens culturalment desfavorits, no hi ha mètode més eficient que el que segueix aquesta lògica

(6) les similituds entre els homes, també en la manera d’aprendre, són més grans que les seves diferències

(7) cal fomentar la cultura comuna per enfortir la convivència

(8) el coneixement científic ha de ser accessible i intel·ligible per a tothom.

Les diferències entre aquestes dues concepcions s’expliquen per la diversa importància que concedeixen als tres grans factors implicats en l’aprenentatge escolar: la comprensió individual (punt de vista ontològic), la utilitat social (polític) i el rigor científic (epistemològic).

miércoles, 5 de agosto de 2015

Autònoms autòmats (III)

01/08/2015

La història dels autòmats té un naixement mític, com la dels homes (Prometeu, Dèdal i Hefest) i una adolescència mecànica amb l’enginyeria egípcia i alexandrina. Ktesibi, Filó de Bizanci i Heró d’Alexandria van dissenyar autòmats amb mecanismes hidràulics i pneumàtics. Al segle XIII europeu, Albert Magne, l’home més savi del seu temps, va construir, després de trenta anys de feina, un autòmat que caminava i parlava amb tanta ciència que era capaç de respondre a tota mena de preguntes. Diuen que Tomàs d’Aquino el va destruir en creure’l obra del diable.

El filòsof franciscà Roger Bacon va crear un cap parlant perquè l’ajudés a resoldre els grans misteris de la ciència. Però quan va estar enllestit, va dir una frase, “El temps passa”, i es va autodestruir. William Godwin, el pare de Mary Shelley, l’autora de Frankenstein o el modern Prometeu, va estar tan fascinat per aquesta història que s’hi va inspirar per escriure Lives of the Necromancers.

El mecanicisme modern és fruit del desenvolupament de la miniaturització en rellotgeria al llarg del Barroc (l’edat d’or de l’art dels rellotges). Van ser famosos els autòmats de les grutes i jardins de Saint-Germain-en-Laye. Descartes els tenia presents quan escrivia el Traité de l’homme, on desenvolupa la teoria que els éssers vius són maquinàries complexes, rellotges delicats i precisos. Cada peça està relacionada amb d’altres per un sistema d’engranatges biològics, en una cadena precisa d’estímuls i respostes.

Quan Malebranche va llegir aquesta obra, va patir una taquicàrdia tan intensa que va haver d’anar-se’n al llit per apaivagar l’agitació. De les conseqüències pràctiques de la seva lectura hi ha la següent anècdota. Passejava un dia per la Rue Saint Jacques de París amb un grup d’amics, entre els quals s’incloïa La Fontaine, quan una gossa prenyada se’ls va acostar bellugant la cua. Malebranche es va agenollar i la va acaronar. Immediatament després, per a sorpresa de tots els presents, es va aixecar i recollint-se la sotana -era mossèn- li va donar una gran puntada de peu. Mentre la gossa s’allunyava amb la cua entre les cames, es va justificar dient que aquell animal era solament una màquina. Si sent picor en un punt, es grata; si la cridem, s’acosta, i si li peguem, fuig. Tot ho fa mecànicament. La misericòrdia cal guardar-la per a les ànimes humanes.

Pierre Jaquet-Droz, un dels grans creadors d’autòmats del Barroc, va donar forma a un home màquina que, potser, és la ironia filosòfica més gran de la història: era capaç d’escriure: “Penso, llavors existeixo”.

Avui continuem imaginant autòmats autònoms i preguntant-nos si els androides somien ovelles elèctriques. La necessitat de contemplar-nos amb la lupa de les nostres tecnologies per veure’ns com a déus amb pròtesis és una constant antropològica.

El 1967 Richard Brautigan, que reunia la condició de poeta i de professor del California Institute of Technology, dibuixava el futur en els seus versos com una ecologia cibernètica: “M’agrada pensar (i / com més aviat millor!) / en un prat cibernètic / on mamífers i ordinadors / visquin junts en una mútua / i programada harmonia / com aigua pura / tocant un cel clar”.

Tot d’una ens hem adonat que els autòmats s’han fet adults i que no deixen d’advertir-nos que el temps passa. Aquesta mateixa setmana més de 1.000 experts, reunits en la Conferència Internacional d’Intel·ligència Artificial que ha tingut lloc a Buenos Aires, han dirigit una carta oberta a l’opinió pública per advertir-nos de la necessitat que els nostres futurs robots siguin capaços de viure en societat, que és una il·lusió política manllevada a Plató. Entre els signants hi ha Stephen Hawking. Em pregunto si els robots necessitaran programes específics d’intel·ligència emocional.

Günther Anders va intuir les nostres pors en el seu clarivident assaig L’obsolescència de l’home, de 1980. L’home modern, ens diu, ja no és, com volia Protàgores, la mesura de totes les coses. És, més aviat, un objecte susceptible de ser mesurat tecnològicament. Vagin al metge. Qui no s’ha fet un TAC o un electrocardiograma o ha patit una colonoscòpia? Com més potència tenen les nostres màquines, més ens sotmetem a les seves avaluacions, amb una inevitable vergonya prometeica.

Una ecologia cibernètica és necessària perquè per les nostres prades ja no hi pastoregem l’Ésser, com volia Heidegger. Més aviat som inquilins d’unes prades tecnològiques. Sabem que l’aigua i l’aire són purs perquè ens ho diu una anàlisi química.

lunes, 3 de agosto de 2015

Deures d’estiu, sí


01/08/2015

Sempre estem fent deures, perquè els homes som animals d’hàbits i fent coses és com ens fem a nosaltres mateixos. Fan deures els nens que es passen l’estiu davant el televisor i els que van de vacances a Nova York; els abduïts pel mòbil i els immersos en un llibre; els que senten 2.200 paraules per hora i els que amb prou feines en senten 500. L’estiu és el temps de la impregnació familiar i, a la família, espontàniament es reforcen les diferències culturals... especialment si no hi ha ningú que es preocupi per compensar-les.

Hi ha hàbits familiars que intel·lectualment sumen i hàbits familiars que intel·lectualment resten. Els nens de l’escola de Barbiana ho deien amb claredat: els nens rics sempre estan repetint el que fan a l’escola, mentre que els pobres es limiten a repetir curs. Per això mateix és tan admirable la tasca que està fent la Fundació Pere Tarrés d’una manera callada i constant, oferint l’oportunitat de fer colònies d’estiu a molts nens sense recursos mentre els pedagogs debatem si deures sí o deures no. A les colònies, els nens poden somiar en la possibilitat de portar Huckleberry Finn a la seva vida, en lloc de plantar la seva vida davant la televisió.

Quan es parla de deures, es critiquen fonamentalment els quaderns de vacances. Alguns els desprestigien pel fet que siguin un negoci editorial. A mi em sembla molt bé que ho siguin. També ho són els ordinadors, el cinema o la literatura infantil. No veig que dedicar una hora diària a fer exercicis sigui condemnar un nen a galeres. Ni que sigui incondicionalment bo donar vacances al nostre intel·lecte ignorant per complet els reptes que ens plantegen les matemàtiques, la llengua, les ciències, etc. Jo faig deures amb el meu nét i no ens avorrim. Res impedeix tampoc que dediquem la resta del dia a udolar a la lluna que sobre el mar llambreja, a abraçar els arbres i a compondre sonets als núvols.

Hi ha quaderns millors i pitjors. Em comenten a la llibreria del meu poble que fins fa poc eren les escoles les que aconsellaven quin comprar. Ara no gosen posar deures d’estiu per por a donar una imatge poc innovadora, així que són els pares els que, gairebé clandestinament, demanen a la llibreria consell sobre el més adequat. Fer bons deures és bo. Sempre ho han tingut clar els pares que, a més de preocupar-se de les experiències new age dels seus fills, posen fill i agulla a la seva trajectòria.