lunes, 29 de junio de 2015

Les senyes d’identitat dels difunts

20/06/2015


El 24 d’abril va morir a Ciutat de Mèxic Max Rojas, poeta contra corrent i, segons ell, de “fama prepòstuma”, mig comunista i mig ermità. Autor d’ El turno del aullante, Ser en la sombra i Cuerpos, llibres que el van convertir en una figura major de la recent poesia mexicana.

“...las oscuras señas de identidad que dejan los difuntos / para que nunca los olviden y jueguen a que siguen vivos, / se sientan a la mesa y beben sus amargos vinos, / caminan por los cuartos y acarician los muebles donde, / alguna vez, hicieron el amor, / y fuman sus hórridos tabacos / a la hora en que los vivos duermen... ”

Havia nascut el 1940. Ell sempre va dir que els seus pares eren Caridad Proenza i Jorge Luis Rojas. És cert. Però en realitat tenia dos pares més. El seu primer pare, el biològic, era Artur Perucho Badia, nascut a Borriana, i la seva primera mare, una francesa anomenada Lucienne.

L’agost de 1937 Artur Perucho va assumir el càrrec de director de Treball, l’òrgan del PSUC, i des d’aquest lloc va fer el possible per justificar la repressió contra els suposats trotskistes del POUM. En la vesània de mentides inculpatòries contra aquest partit, va jugar un paper rellevant un llibre titulat Espionatge a Espanya, que estava signat per un tal Max Rieger i prologat per José Bergamín. Es va publicar com un traducció realitzada per Artur i Lucienne Perucho del llibre de Rieger, però en realitat s’havia escrit a Barcelona i bona part del seu fal·laciós contingut va ser subministrat pel mateix Perucho.

“ Los pájaros se mueren / sin aviso; / se les llena de sombra / la garganta, / y se van detrás del trino / por la niebla, / sin huellas en el viento, / sin retorno. / (Con la muerte de un pájaro, / así de hueco queda el aire / mordido por silencios.) ”

El febrer del 39 Artur i Lucienne van conèixer l’exili i la separació. Ella va anar a París, a casa dels seus pares, i ell a Mèxic. El 29 de maig de 1939, Lucienne li va escriure, explicant-li que a París s’havia acomiadat de Teresa Proenza i d’Elena Vázquez, que havien sortit d’Espanya, l’una cap a Cuba i l’altra cap a Mèxic. “No trigaràs gaire a veure-les per allà. M’alegro molt que les seves respectives famílies siguin tan simpàtiques com elles mateixes. És tan bo tenir amics de veritat!” La parella es va poder retrobar a Mèxic i van tenir un fill, el 4 de juny de 1940. Però dissortadament poc després va morir Lucienne, de febres puerperals. Sobrepassat per les circumstàncies, Artur va lliurar el nadó en adopció al matrimoni format per Caridad Proenza i Jorge Luis Rojas -“És tan bo tenir amics de veritat!”-, que li van posar el nom de Max, el nostre poeta.

Caridad Proenza, la segona mare de Max, era una revolucionària cubana que es va veure obligada a demanar asil polític a Mèxic. Va ser molt bona amiga de la catalana Caritat Mercader, la mare de Ramon, l’assassí de Trotski. Es van conèixer a Mèxic a finals de 1936, on Caritat havia viatjat per aconseguir armes per a la Generalitat de Catalunya. En retornar a Barcelona es va assabentar que el seu fill Pau havia mort al front. Poc després li va arribar una carta de consol de Caridad: “Estimada Caritat Mercader: Hem estat amb tu tot aquest temps. Hem pensat en el teu fill com un dels nostres alliberadors. Tenim la teva pena i la teva glòria. Com a comunistes sabem ser sensibles i alhora forts. De tu mateixa hem après molt. Com podríem oblidar-te ara?”

Podríem parlar molt de la família Proenza, però em limitaré a un parell d’apunts. Teresa, la germana de Caridad, va ser l’última secretària de Diego Rivera. Estava molt unida a una dona d’Agramunt, Carmen Brufau Civit, agent del KGB a Mèxic. Després de la revolució cubana, va estar treballant a l’ambaixada de Cuba a Mèxic. Va ser ella qui, l’1 d’octubre de 1936, va rebre un nord-americà que va entrar a l’ambaixada encara no sabem ben bé a què. Era Lee Harvey Oswald, l’assassí de Kennedy.

“ Esto del palabreaje humano es cosa mala, Perro; uno trae su silencio, y los demás nada más van oyendo el aullido; uno trae su alarido, y los demás nada más van oyendo el silencio. Esto del palabreaje humano es cosa mala, Perro. ¿De qué carajo sirven las malditas palabras?; tanto que nos costó aprender a hablar, para poder decirle hurañas palabras de ternura, y nada, Perro, sólo pedazos de trozadas palabras de ternura nos quedaron. Esto del palabreaje humano es cosa mala, Perro. ”

Max Rojas, entre altres coses, va ser director de l’Institut del Dret d’Asil - Museu Casa de Leon Trotski del 1994 al 1998.

Ja el suspendrà la vida!


20/06/2015

El bon mestre és un poeta ensenyant i un tècnic perspicaç corregint. Disposa de recursos creatius per transmetre el saber i de rigor tècnic per corregir els sorolls que sempre destorben la comprensió. És, doncs, necessàriament, algú que té coneixements, perquè si no sap res no pot diferenciar una opinió d’un argument.

Avui sentim dir que el bon mestre és qui es deixa portar per la retòrica de la transgressió; vull dir, de la innovació. A mi això de ser sempre innovador em sembla poc ambiciós i un xic banal, perquè l’innovador de sèrie considera noble saltar-se qualsevol límit simplement perquè hi és, sense preguntar-se per quina raó algú l’hi va posar. Dir que cal anar més enllà de la zona de confort és avui el més confortable. ¿No seria més fàcil ampliar la zona de confort? De fet, aquesta ha estat sempre la principal funció del coneixement. Claudio Magris diu que l’home banal afirma la seva originalitat llençant escombraries per la finestra simplement perquè ho prohibeix un rètol.

El pitjor mal dels nostres centres educatius és avui la ignorància orgullosa que, inconscient de la diferència entre raonament i opinió, fa de l’expressió lliure de no importa quina opinió el principi de tot coneixement. Estem assistint a l’aparició d’una pedagogia clientelar i d’un alumne consumidor. Cal reconèixer que té un avantatge: tots tenim opinions i, en aquest sentit, no hi ha res més equitatiu. Més d’un professor universitari m’ha comentat les seves dificultats per corregir amb un raonament l’opinió de l’alumne que li ve a protestar perquè -en la seva opinió- ha estat avaluat injustament. Digui el que digui el professor, aquesta serà també la seva opinió. I en la dialèctica de les opinions la més valuosa és sempre la nostra.

L’opinió fa retòricament inconsistent qualsevol diferència entre veritat i error, perquè no respecta la forma de l’argument sinó el seu propietari. Però ni totes les opinions, ni totes les emocions, ni totes les exaltacions poètiques són respectables, encara que el democratic consumerism propugni el contrari. De fet, no hi ha manera més eficaç de perllongar indefinidament l’adolescència de l’alumne (la minoria d’edat, diria Kant) que la sacralització de la seva opinió.

Alguns mestres es neguen a acceptar la batalla de l’argument esgrimint una opinió professionalment claudicant: “Ja el suspendrà la vida!” En quantes juntes d’avaluació es deu haver sentit aquests dies aquest maleït exabrupte!

miércoles, 10 de junio de 2015

La utopia a les venes

07/06/2015

El primer a utilitzar la paraula utopia va ser Thomas More (1478-1535), que va donar nom així a un somni que compartia amb Campanella (La ciutat del Sol ) i Bacon ( La Nova Atlàntida ). Tots tres van imaginar comunitats intensament religioses, regides èticament per la revelació cristiana. La de More arriba a la justícia mitjançant la igualtat democràtica; la de Bacon, assoleix el progrés gràcies a la investigació científica; la de Campanella conquereix la pau seguint el camí del pensament racional. Tots tres creuen que les lleis eutòpiques han de ser escasses, senzilles i ben conegudes. En la utopia els advocats són inexistents perquè tots els ciutadans obeeixen fàcilment el que és racional.

Els utopistes estan convençuts que, en unes condicions de vida justes, la gent seria assenyada i feliç.

El problema és que ben bé no sabem si More va voler fer una broma. Aquesta confusió l’arrosseguem fins al present. És tan difícil interpretar-lo que Karl Kautsky el considerava antecessor del comunisme soviètic i Escrivá de Balaguer el va fer patró de l’Opus Dei. Podria ser que la seva Utopia fos una sàtira que mostra uns pagans vivint de forma austera i feliç, és a dir, d’una manera que sembla inabastable per als cristians.

Cal reconèixer que des del principi dels temps (pensem en el Paradís) els homes hem somiat en un món en el qual la feina sigui alegre i l’amor segur (així s’imaginava Gramsci el socialisme). A la ciutat d’Oenoanda, a l’actual Turquia, un patrici local va fer edificar el seu propi mausoleu, que contenia gravat en pedra un text de no menys de 25.000 paraules que, entre altres coses, anunciava el que serà el projecte de la Il·lustració: quan s’universalitzi el coneixement de la filosofia, la vida dels homes s’assemblarà a la dels déus, regnarà la justícia i l’estima mútua i no hi haurà necessitat ni de muralles ni de lleis. Com que tot el que és necessari prové de la terra i no posseirem esclaus, tots conrearem la terra i pasturarem els animals i encarrilarem rius i vigilarem les collites. “I a les estones lliures podrem dedicar-nos a l’estudi de la filosofia”. Marx veia de manera semblant el comunisme. A La ideologia alemanya assegura que en el futur ens podrem dedicar avui a una cosa i demà a una altra, podrem caçar al matí, pescar a la tarda i al capvespre pasturar el bestiar, i després de sopar, si ens ve de gust, ens dedicarem a filosofar, sense necessitat de ser exclusivament caçadors, pescadors, pastors o filòsofs.

De vegades alguns homes s’han cregut al llindar mateix de la utopia i, normalment, han acabat fent el ridícul. Jesús Hernández descriu una d’aquestes situacions a Jo vaig ser un ministre de Stalin. Navegava a bord d’un vaixell rus amb un grup d’exiliats comunistes espanyols i, a mesura que s’acostaven a les fronteres soviètiques, “la il·lusió òptica sobre el País del Socialisme” va degenerar en una alegre despreocupació que va afectar gairebé tot el passatge i que “va tenir la seva expressió eufòrica en el malbaratament de peces de vestir, que homes i dones llançaven cada matí per la borda del vaixell al mar”. “Volaven a les aigües sabates, abrics, pantalons, samarretes, mitges i tots els objectes imaginables”. A un camarada que es passejava descalç per la coberta, Hernández li va preguntar què n’havia fet de les seves sabates: “I em va dir tan tranquil que les havia tirat a l’aigua perquè li anaven una mica grans; que en arribar a Rússia n’hi donarien unes de la seva mida”.

La utopia, aquest gènere literari d’Occident, no arriba mai.

Somniem utopies i ens despertem en malsons perquè no hi ha utopies innocents. Avui ens toca pensar en la societat de l’harmonia matemàtica imaginada per Zamiatin, que seria la de l’harmonia informàtica de ciutadans amb les ànimes digitalment transparents i els rostres ocults.

L’utopista guaita el futur amb el convenciment que el futur té el deure de correspondre als seus desitjos. Això és com esperar que la vida et tracti bé perquè et creus bona persona, o com pensar que un tigre no t’atacarà si ets vegetarià; o que el tren arribarà puntual perquè tens pressa; o que pots estalviar-te una vacuna perquè t’estimes la salut.

Perdonin el to potser excessivament pessimista d’aquestes paraules. Però les he començat a escriure al tren de Rodalies del Maresme. Just quan a l’entrada de Barcelona et reben, als marges de la via, aquests grups desolats de persones que proven d’injectar-se la utopia a les venes. No he pogut reprimir una pregària trista: Utopia nostra, que ets al cel...

Pissarres hiperactives

06/06/2015

No és gens habitual reunir mestres, metges, psicòlegs, infermers, pediatres i tècnics dels EAPs amb la voluntat d’escoltar-se i aprendre mútuament. Els pediatres estan descobrint que l’aprenentatge forma part de la salut del nen. A l’escola prou bé que sabem que la salut del nen forma part del seu aprenentatge. Des de l’escola es viu amb perplexitat una certa patologització del comportament infantil. El govern nord-americà considera que entre el 15% i el 20% dels seus alumnes necessiten atenció mèdica i que cal una infermera per cada 750 alumnes. Si hi afegim les necessitats d’atenció psicològica o pedagògica, la conclusió és que l’escola se’ns fa més complexa. Però davant l’augment de la complexitat, l’única resposta digna és l’augment de la competència professional.

Quan estudiava pedagogia vaig llegir el Manual de psiquiatria infantil de Julián Ajuriaguerra, una gran figura de la psiquiatria mundial del segle XX. Hi tractava sense aprofundir gaire una “síndrome d’inestabilitat psicomotriu” que semblava descriure bé el comportament d’un alumne meu. En aquell moment -1980- ningú parlava de TDAH. Es parlava d’un Q.I. baix, de dislèxia o de disfunció cerebral mínima. Han canviat tant les coses que, fa un parell d’anys, quan van posar en una escola pissarres interactives, els nens van anar a casa comentant que tenien a les aules “pissarres hiperactives”. Què ha passat perquè la hiperactivitat s’hagi convertit en un terme col·loquial?

Una prova de l’increment de la complexitat la trobem en les divergències entre paidopsiquiatres i neuropediatres, que de vegades s’enreden en un foc creuat que agafa el mestre en terra de ningú. Per això precisament és cada vegada més urgent que el mestre assumeixi que ell és l’especialista del comportament infantil a l’aula -un bon especialista- i que, com a tal, comparteixi les seves experiències amb els pediatres. El mestre no pot dir si hi ha un marcador biològic per a la TDAH, però sap com es comporten els seus alumnes.

Aquest article vol ser un gest d’agraïment a la Fundació Letamendi per haver organitzat el primer seminari sobre fracàs escolar i trastorns de l’aprenentatge en col·laboració amb pediatres, la unitat de trastorns de l’aprenentatge de l’Hospital de Sant Joan de Déu, psicòlegs i mestres. Ha de tenir continuïtat.