jueves, 28 de mayo de 2015

Captaires que he conegut

24/05/2015

Després d’acomiadar-me d’ell, amarat d’aquella olor intensa, agra i aspra, em van venir a la memòria les imatges d’alguns captaires que havia conegut.

Aquell vell, el José, que vaig trobar a la sortida del Museu Arqueològic d’Alacant. Mentre mastegava les mossegades que li arrencava a l’entrepà que li vaig comprar, m’explicava que mai li havia agradat treballar. Així que li va dir a la seva muller: “Mira, tu ets dona i a mi no m’agrada treballar. Per què no et fas puta?” I la dona el va fer fora de casa. Va estar un parell de dies pensant què fer, “perquè una cosa és que no t’agradi treballar i una altra estar sense fer res”. Es va decidir a fer el Camí de Sant Jaume, però a la Rúa Vieja de Logronyo va descobrir, astorat, el punt feble del seu pla. Què faria un cop hi hagués arribat? Va girar cua i va enfilar cap a Sòria i ja no va parar de caminar. La seva meta era Compostel·la i ell era un pelegrí de debò, però no tenia cap pressa per arribar-hi. Hi va afegir que cada nit el visitava San Antón i li posava el seu “ perrico ” al costat i així no passava fred. El recordo molt brut, amb la capa, el bordó, la carabassa, la petxina de pelegrí, el barret i el sarró. No sé si va arribar finalment a Santiago. Sé que la seva meta era mantenir viva la il·lusió de la meta. Frédéric Rouvillois ha escrit que l’origen de totes les catàstrofes resideix en la idea mateixa de “projecte”. Però no és cert. Hi ha projectes que s’imposen al present i presents que, en lloc de ser dominats per l’ideal, el que volen és jugar-hi.

A la terrassa del restaurant La Fiesta, a Page, Arizona, vaig conèixer Steve Manniel. Jo feia com que llegia el Lake Powell Chronicle, perquè cada vegada que aixecava el cap, el cambrer em preguntava si era veritat que a Espanya es podien guanyar deu dòlars a l’hora cuidant nens. Vaig trobar finalment un article interessant i en vaig prendre algunes notes a la meva Moleskine. I llavors Stevie Manniel es va asseure al meu costat. Era un indi navaho, em va repetir. Estava borratxo i volia saber si jo era novel·lista. Com que la idea em va agradar, li vaig dir que sí. Es va aixecar i em va demanar que li fes fotos, per si necessitava descriure un indi navaho en la meva novel·la. Era obvi que volia diners. Mirant de desanimar-lo li vaig ensenyar els meus pantalons, molt malparats. Em va replicar amb un bon argument: “Només els rics gosen sortir al carrer de qualsevol manera”. Li vaig donar 5 dòlars mentre el cambrer, que ens estava vigilant, es posava les mans al cap. Manniel em va dir alguna cosa de la seva àvia, que vivia a Sheep Sping en una casa de pedra, però ell dormia a sota de quatre taules recolzades en el tronc d’un arbre. En acomiadar-nos em va fer una forta encaixada de mans. Al cap de poca estona hi va tornar perquè volia escriure a la meva Moleskine el seu nom i així l’escriuria bé a la meva novel·la.

El 12 de març, a la plaça del Pou de Tortosa, un captaire em va assenyalar amb el dit i em va demanar: “Nen, no tindràs una cigarreta?” “Ho sento, no fumo”, li vaig contestar. “Collons, quin rotllo!”, em va replicar. No em vaig poder estar de somriure. “A veure -em va aclarir-, que no ho dic de mal rotllo, perquè ningú té dret a donar-me res [sic], que cadascú decideixi, lliurement. Jo l’únic que faig és posar a prova la llibertat de la gent”.

Dimarts passat se’m va tirar un captaire a sobre. Ell estava assegut en un banc de la plaça d’Ocata i jo passava pel seu costat. Em vaig adonar immediatament que em mirava d’una manera estranya, però la seva reacció em va agafar totalment desprevingut. Es va aixecar amb els braços oberts, en dues gambades es va posar davant meu i em va fer una forta abraçada. Me’n vaig escapolir com vaig poder i la meva primera reacció va ser posar-me la mà a la butxaca. Llavors va pronunciar amb joia el meu nom. “No em coneixes, oi?” No, no el coneixia. Jo no coneixia ningú amb aquelles dents corcades, aquells ulls vermells i aquella roba. “Potser fa quaranta anys que no ens veiem”, va afegir. De sobte me’n vaig adonar. Aquest home va ser el meu alumne quan tenia onze anys. Fa quaranta anys, efectivament. “Una vegada vaig saber que donaves una conferència en una casa gran que hi ha en una plaça així, petita, per on la catedral. Vaig voler anar-hi, de veritat, però em va passar”. Com que no sabia què dir-li, li vaig tornar l’abraçada. M’imagino que mai no estem preparats per a segons quines coses. Em va deixar tota la roba impregnada amb la seva olor, que era també l’olor intensa del meu desconcert.

Elogi de la família imperfecta

23/05/2015

El dia 11 vaig tenir la fortuna d’assistir a la presentació de l’AFAEC, la Federació d’Associacions de Mares i Pares de l’Agrupació Escolar Catalana. El problema és que primer vaig dir que sí i després em van proposar el tema: la intel·ligència emocional. L’acte va tenir lloc a les Cotxeres de Sants. Vaig fer una xerrada de mitja hora i després em vaig sotmetre a l’interrogatori de tres grans persones: Roger de Gràcia, Anna Manso ( la pitjor mare del món ) i Francesc Canosa. Hi havia gairebé 500 pares assistents, disposats a desmentir la tesi que les famílies han dimitit de les seves funcions.

Bàsicament vam parlar del luxe de ser uns pares imperfectes, és a dir, humans. No crec que ni l’escola ni la família disposin d’una ciència que els pugui estalviar l’equivocació. Més aviat s’esdevé que en les coses humanes, en general, la urgència dels problemes a resoldre és més gran que la nostra intel·ligència disponible, així que hem de prendre decisions a les palpentes i després atenir-nos a les conseqüències. Tot seria més fàcil si el segon fill fos el primer, però les coses estan fetes de manera que hem d’anar aprenent dels nostres errors.

El que ens ha de preocupar no és com ser uns pares perfectes, sinó com compensar la nostres reiterades i inevitables imperfeccions. Tenim la sort que aquesta és la funció de l’amor, aquest lligam estrany que ens permet estimar i ser estimats malgrat les nostres òbvies imperfeccions, oblidar els greuges i mantenir-nos fidels a les paraules donades.

Un nou dret

L’amor no evita que ens equivoquem, però ens permet riure’ns-en després, en recordar les nostres ficades de pota. Cada vegada ho tinc més clar: uns pares han fet una bona feina si tot el que van fer malament en lloc de deixar ferides sagnants en els fills proporciona motius per a la ironia rememorativa. Una bona família és aquella capaç de conviure amb les seves neurosis inevitables sense gaires estridències. Una bona llar és aquella que acull moments tant d’infelicitats trivials com de satisfaccions casolanes.

Jo afegiria un nou article als drets de l’infant: “Tot nen té dret a tenir uns pares imperfectes”. La raó és senzilla: el que ens fa adults és la nostra capacitat d’acceptar la imperfecció dels altres sense per això deixar d’estimar-los. I el que ens permet de tant en tant fer una visita a la felicitat és comprovar que som estimats malgrat les nostres imperfeccions.

jueves, 14 de mayo de 2015

A favor de l’avaluació escolar objectiva

09/05/2015

“Si em demaneu quines són les tres principals prioritats del meu govern, us ho diré: educació, educació, educació”. Aquestes van ser les paraules -molt aclamades - de Tony Blair a la conferència laborista del 1996 a Blackpool. “Digueu-me quin lloc ocupa avui internacionalment el sistema educatiu d’un país -va afegir- i us diré quin lloc ocuparà la seva economia demà”.

Al llarg dels 13 anys que Blair va dirigir el govern britànic, l’increment del pressupost educatiu va ser espectacular, sense precedents. De 39.000 milions de lliures (el 4,5% del PIB) es va passar a 89.000 milions (6,2% del PIB).

¿Es pot dir que va complir la seva paraula? Avaluem-ne els resultats.

Les proves PISA 2012 van situar els britànics al lloc 23 en llengua, al 26 en matemàtiques i al 21 en ciències.

L’avaluació de les competències de la població adulta va posar de manifest que Anglaterra era l’únic país del món desenvolupat en el qual el domini lingüístic i matemàtic dels joves de 16 a 24 anys no era millor que el dels adults d’entre 55 i 65 anys.

Més del 55% dels empresaris britànics es queixen que els seus empleats presenten problemes amb el domini de l’anglès i de les matemàtiques.

Més d’un de cada cinc alumnes té necessitats educatives especials.

Segons el Teacher Support Network, el 92% dels professors creuen que el comportament dels alumnes ha empitjorat en les últimes dècades. L’any 2010 van ser hospitalitzats 44 professors agredits pels seus alumnes.

El 43% dels professors abandonen la professió durant els primers cinc anys de docència.

Crec que hauríem d’acceptar que només amb l’increment dels pressupostos no es millora la qualitat de l’ensenyament. Aquesta constatació situa avui els debats educatius en un terreny molt diferent del que els havia situat la Unesco a mitjans del segle passat, quan es considerava evident la relació entre despesa educativa i creixement econòmic. L’avaluació és necessària, doncs, per alliberar-nos de temptacions demagògiques:

Perquè qui més pot beneficiar-se del coneixement exacte dels errors és qui més en fa.

Perquè en un context d’economies internacionalitzades, per saber on som ens calen dades comparatives.

Perquè hem de saber també si estem incrementant o reduint el nostre capital humà.

Perquè si ens volem conèixer a nosaltres mateixos hem d’entendre les nostres trajectòries, saber d’on venim i per on anem i, especialment, saber si ens dirigim o no cap a on diem que volem anar. Les trajectòries són educativament més valuoses que l’acumulació d’experiències puntuals perquè només les trajectòries creen hàbits. Si no hi ha avaluació no hi ha consciència del progrés.

Perquè les bones intencions no signifiquen res si no poden ser avaluades, és a dir, si no es poden expressar objectivament en la conducta dels nostres alumnes.

Perquè sense una cultura de l’avaluació interna i externa és impossible desenvolupar pràctiques reflexives, que són la clau de la qualitat de l’educació.

Perquè és imprescindible allunyar de l’educació les pseudociències i modes que prometen meravelles... a condició que no n’avaluem els resultats.

Perquè hem d’exigir als nostres legisladors que ens diguin exactament què volen aconseguir quan proposen una reforma educativa.

Perquè si els nostres nens se senten estressats davant una prova d’avaluació objectiva, que ha estat una pràctica habitual en la vida acadèmica al llarg de segles, hauríem de preocupar-nos pel tipus de nens que estem educant.

Perquè hem de retre comptes a la societat del que fem amb els diners que la solidaritat pública -i no el govern- posa a les nostres mans.

Perquè no som tots diferents. Els éssers humans tenim més coses en comú que diferències i això és cert fins i tot en la nostra manera d’aprendre.

Perquè la finalitat principal de l’escola és conduir la intenció del nen cap al resultat objectiu. Ningú coneix el valor de les seves bones intencions si no les posa a prova. No hi ha res detestable, neoliberal o retrògrad en el coneixement d’un mateix mitjançant els seus actes.

Perquè hem de ser capaços de visualitzar les nostres possibilitats més altes i la distància que ens en separa.

Perquè la pitjor avaluació és la que no es fa. No sembla coherent criticar les avaluacions que es fan perquè són imperfectes i negar-nos a veure les imperfeccions derivades de la falta d’avaluacions.

Perquè l’avaluació contínua no es nega a l’objectivació del resultat. De fet, el que fa és objectivar el procés.

Hi ha massa avaluacions? Això depèn. Si no volem aprendre res dels resultats, tota avaluació és excessiva.

martes, 12 de mayo de 2015

A un amic editor

09/05/2015

El meu amic Jordi Nadal, director de Plataforma Editorial, va rebre no fa gaire a la seva editorial tres noies adolescents molt poc interessades en la lectura. Els va llegir la carta que Camus va escriure al seu mestre quan va rebre el premi Nobel. Els va explicar qui era Camus i com un dia la seva àvia el va enviar a comprar una mica de menjar i ell es va gastar els diners en llaminadures. Quan l’àvia li va preguntar on era la compra, ell va respondre que els cèntims li havien caigut al vàter. La dona es va arremangar i va buscar amb la mà la moneda, en va. “Això -els comenta el Jordi-és la pobresa que intueixo que vosaltres no coneixeu”. Després selecciona una pàgina de les memòries de Benjamin Carson i els hi fa llegir mentre ell atén uns assumptes urgents.

Benjamin Carson és director de neurocirurgia pediàtrica al Centre Infantil de Johns Hopkins. La seva mare era una empleada domèstica que es va adonar que la gent d’èxit passa més temps llegint que mirant la televisió. Va decidir que els fills només mirarien tres programes a la setmana i que en el seu temps lliure llegirien llibres de la biblioteca pública. En acabar-los, li havien de lliurar un comentari per escrit. Ella els llegia en silenci amb gran interès mentre posava algunes marques en el text. Anys més tard, Benjamin Carson va descobrir que la seva mare no sabia llegir.

A l’institut, el Benjamin va perdre l’interès per l’estudi. Preferia ser un noi popular. Un dia es va queixar a la mare perquè no li comprava roba de marca. Ella li va dir: “D’acord. Et donaré tot el que guanyo cada setmana fregant terres i lavabos, i tu ens compraràs el menjar i pagaràs les factures. Amb el que et quedi, podràs comprar el que vulguis”. A Benjamin li va semblar una bona proposta, però després de comprar les coses imprescindibles no li quedava ni un cèntim. Llavors va entendre els equilibris que havia de fer la mare per comprar-li la roba que portava i va tornar a estudiar de valent. “La meva història -conclou Carson-és, en realitat, la història de la meva mare, una dona amb escassa educació formal que em va ensenyar que no hi ha tasca més important que la de fer de pares”.

Una hora després d’acomiadar-se’n, el Jordi va rebre una trucada d’una de les noies. Només volia dir-li que quan anaven cap a l’editorial només s’havien fixat en els aparadors de les botigues de roba, però que a la tornada es van aturar davant dues llibreries.

domingo, 3 de mayo de 2015

Recordant Liberato Guerra i Gifré

25/04/2015 00:00


El cap de setmana passat vaig viatjar a Santander per participar en una taula rodona sobre les relacions entre família i escola convidat pel Consell Escolar de l’Estat. El Consell ha fet un estudi sobre aquesta qüestió en què conclou, entre altres coses, que les famílies que menys participen en les escoles són les que més ho necessiten. És una conclusió que ajuda més a provocar una inútil indignació moral que a comprendre la realitat. Però no és d’això del que vull parlar, sinó de Liberato Guerra, perquè quan em conviden a tractar un tema de màxima actualitat pedagògica, el primer que faig és veure que hi deia ell.

Liberato Guerra i Gifré va ser un pedagog català que va tenir una enorme importància en la formació dels mestres de finals del segle XIX. Els seus llibres Nociones de pedagogía (Barcelona, 1861) i Disertaciones de pedagogía (1868) eren estudiats per tots els aspirants a mestres a Barcelona, perquè estaven dissenyats per oferir respostes a les preguntes que els feien a les oposicions a magisteri de primer ensenyament de la capital catalana.

Innovacions i permanències

A mi m’interessen les innovacions, però antropològicament m’interessen molt més les permanències. La raó és senzilla: crec que encara que inevitablement som moderns, no som només moderns, perquè hi ha en nosaltres algunes estabilitats que val la pena tenir en compte fins i tot per poder avaluar acuradament el significat de les innovacions. Dit això, què diu Liberato sobre les relacions entre professors i pares? Doncs el següent: “Heus aquí un assumpte que cal comprendre bé no només per la seva importància sinó per les seves infinites dificultats, perquè no hi ha dubte que de tots els deures del mestre cap és tan difícil de complir com el que es refereix als pares dels deixebles”. Un cop constatat això, em vaig animar a dir la meva sobre les contradiccions entre les virtuts proclamades de la participació de les famílies en les escoles i les perplexitats viscudes.

Ja que m’he referit a Liberato Guerra, deixeu-me que li cedeixi la paraula sobre una altra qüestió de màxima actualitat: la dels mètodes d’ensenyament. Ell diferencia entre els mètodes científics, que es preocupen del que és més útil per a l’alumne, i els mètodes populars, que es preocupen del que és més agradable per a la societat. Potser convindria recuperar aquesta dicotomia.

La notícia com a esquer

25/04/2015


La primera periodista que em va trucar em va haver d’informar ella mateixa: “Un alumne ha matat un professor en un institut amb una ballesta”. Era d’una ràdio. Jo era a Pamplona i òbviament no em podia desplaçar fins als estudis. Però a primera vista semblava més un assumpte psiquiàtric que estrictament pedagògic. Li vaig donar el telèfon d’un psiquiatra competent. Tot just acomiadar-me’n, vaig rebre una nova trucada. Però jo no tenia cap opinió formada per donar, més enllà de transmetre la meva perplexitat i el meu condol als familiars de la víctima. Què puc dir d’un fet del qual només conec, i d’oïda, les conseqüències tràgiques? Què puc dir, a part de constatar fins a quin punt estem exposats a l’imprevist, a l’imprevist en l’altre i en nosaltres mateixos?

Encara sumit en la perplexitat de tot plegat, m’arriba un mail del meu dilecte Ferran Sáez Mateu. “Abans de divendres -em diu- s’hauran publicat ja tres o quatre articles sobre l’assassí adolescent de la ballesta vinculant el fet als videojocs violents”. “Ja m’han trucat uns quants mitjans -li dic jo-. No entenen que em negui a opinar per falta de dades”. “Esclar: són periodistes! No busquen la veritat, sinó la notícia”.

Entre dilluns i dimarts vaig rebre prop de vint trucades. D’una televisió donen per fet que aniré encantat a un programa de la tarda. Els dic que estem parlant d’educació, d’adolescents, de causes i efectes, i que cal anar amb peus de plom. El meu interlocutor m’assegura que per tractar de la conducta de l’alumne han cridat una psiquiatra. Jo parlaré després sobre disciplina escolar en general. M’hi torno a negar, una mica alterat. M’escandalitza la mera presentació de les dues coses de manera successiva, perquè indueix a creure que darrere d’aquesta tragèdia hi ha no sé quin problema pedagògic. ¿És que potser hi ha algú -sigui metge, enginyer o un simple transeünt- que estigui blindat contra l’atzar? Per què tenen tanta pressa, els mitjans, a remoure aquests fets amb els ulls tancats esperant treure’n no sé quina bilis negra informativa?

Neil Postman va escriure a How to watch the TV news unes paraules inquietants: “Una notícia és només un producte, que s’utilitza per aplegar l’audiència que serà venuda als anunciants”. Si és així, llavors l’audiència és en si mateixa un producte i la notícia un mer esquer. Abunden els exemples que -salvant les excepcions- avalen aquesta depriment conclusió. Els esquers més atractius són avui, com sempre, la pornografia, la sang i l’atzar. Però els mitjans que s’han afanyat a utilitzar en aquest cas la sang i l’atzar com a esquer s’han desacreditat per parlar de manera versemblant d’educació. Precisament perquè la sang vessada ens colpeja amb la seva arbitrarietat, tan concreta, al passadís d’un centre d’ensenyament que ja mai més serà un simple passadís, la prudència hauria de ser un gest elemental de respecte a la veritat. No ha estat així. Em diuen que els pares i professors del Joan Fuster s’han hagut d’esforçar per protegir el centre de la voracitat morbosa d’alguns periodistes. Sembla que les imatges del cos sense vida del professor sortint del centre van ser gravades per un veí i venudes a la premsa, que les ha distribuït immediatament, amb una sensibilitat deontològica que sembla cegada per la lluentor de la primícia. Hegel parlava de la impaciència de l’opinió com el principal mal modern. Els mitjans han convertit la impaciència en virtut. Per això és més lloable la conducta del Joan Fuster, que ens ha donat una lliçó de responsabilitat, de seriositat, de professionalitat. Una lliçó republicana, en definitiva.

Passo per davant d’un IES d’un barri de Pamplona. Em crida l’atenció un cert enrenou que hi ha a l’entrada. M’hi acosto i veig professors i alumnes congregats darrere una pancarta. “Stop a la violència”, llegeixo. Els alumnes i els professors no paren de fer-se fotos al costat de la pancarta, fins i tot durant el minut de silenci. Els acompanyo, torbat. A quina violència estem demanant “stop”? L’endemà llegeixo en la premsa catalana les declaracions d’alguns portaveus sindicals. Sembla que creguin que es pot fer completament previsible la vida d’un nen incrementant els pressupostos educatius. M’inquieta aquesta visió mecanicista de les coses humanes que nega la imprevisibilitat de l’home.

Les últimes paraules han de ser per a la víctima. Alguns diuen que en aquest cas n’hi ha dues, de víctimes. Potser sí, però en grau molt diferent. Tan diferent com el que separa la vida de la mort.