jueves, 26 de febrero de 2015

10 apunts sobre l’educació emocional (i II)

14/02/2015

Segueixo amb la llista que iniciava fa 15 dies sobre l’educació emocional.

6. No entenc l’expressió intel·ligència emocional ; potser és a causa dels meus límits quan intento controlar les meves emocions. Roberto Colom acostuma a dir que les emocions no es trien, sinó que es contreuen, com la grip. Efectivament, ni les emocions ni els estats d’ànim es poden programar. Vénen i van al seu caprici, però em sembla que la seva gestió és més eficient com més intel·ligent és una persona. Es necessita molta intel·ligència i un gran domini del llenguatge per poder observar les pròpies emocions de manera objectiva.

7. Agustí d’Hipona, que d’emocions i d’intel·ligència en sabia un munt, ens va confessar: “ Video meliora proboque, deteriora sequor ”. És a dir: “Veig el millor i ho aprovo, però trio el pitjor”. Per poder seguir el millor i controlar en part les nostres emocions, ens cal una singular síntesi d’intel·ligència i voluntat: coratge.

8. Però nosaltres tenim un problema en l’elecció del millor: acceptem que ningú pot imposar a un altre els seus valors morals. Els antics entenien que per educar el sentit del noble i del vergonyós era necessària una cultura, una estructura moral col·lectiva, impregnada de valors. Si Aristòtil sostenia que l’home és un animal polític és perquè considerava que només la polis (la ciutat) pot educar emocionalment. Ara bé, com que era conscient dels límits del seu pensament, mai se li va acudir proposar l’eliminació de les presons. Aquesta estructura moral col·lectiva és el que ha entrat en crisi amb el present triomf del politeisme dels valors.

9. ¿No us sembla que les persones creatives tenen alguna alteració emocional? Semblen focalitzar tot el seu ésser en un punt, desinteressant-se pel que resta a la seva perifèria. Quants genis hi ha hagut emocionalment intel·ligents? Cada vegada que escoltem Beethoven apassionadament estem fent un elogi al desequilibri emocional.

10. De les emocions se n’hauria de parlar poc a classe. El que hauríem de fer és posar els alumnes en contacte amb persones psicològicament equilibrades i emocionalment estables, perquè estic convençut que educa més el contacte amb una persona emocionalment madura que cent exercicis sobre maduresa personal. L’educació emocional s’adquireix per impregnació.

El complex de Telèmac

14/02/2015

El complex d’Èdip era una cosa que teníem els nens d’abans. Consistia en un conflicte emocional que ens empenyia a veure en el pare un competidor per l’amor de la mare i una figura d’autoritat estricta, la qual cosa ens feia sentir de manera inconscient un desig amorós cap a la mare i de ràbia cap al pare. Com tothom sap, Freud, el pare de la psicoanàlisi, va triar aquest nom pensant en la figura mitològica d’Èdip, que finalment acaba matant el seu pare i casant-se amb la seva mare.

Es considerava tan evident la rellevància psicològica del complex d’Èdip que els pèrits que van examinar Ramon Mercader, l’assassí de Trotski, no van tenir cap inconvenient a signar un informe assegurant que la causa del seu comportament era un “complex d’Èdip no superat” que es manifestava en una “fixació intensa amorosa per la mare”. Quan Mercader li clavava un piolet al cap a Trotski, en realitat “estava agredint simbòlicament el seu pare”.

Ara, segons el psiquiatre italià Massimo Recalcati, els nostres fills en lloc del complex d’Èdip pateixen el complex de Telèmac, el fill d’Ulisses i Penèlope. Ja coneixem la història: Ulisses viatja durant vint anys d’aventura en aventura, mentre Penèlope es queda a casa, intentant protegir la hisenda familiar de la voracitat dels seus pretendents. El resultat és que Telèmac creix guaitant malenconiosament l’horitzó, dient-se a si mateix que si tingués el poder d’un déu immortal el primer que faria seria anticipar el retorn del pare absent.

Èdip vivia la presència contínua del pare com una amenaça sempre latent, com un obstacle en el seu camí cap al món adult, i imaginava que si el matés tindria una vida més planera. Telèmac, ben al contrari, és el fill que pateix la mancança contínua d’un pare amb personalitat pròpia que gosi ocupar sense subterfugis el lloc simbòlic que li correspon. Hi ha -diu Recalcati- una inèdita i urgent demanda del pare, la qual cosa no vol dir que ningú enyori el retorn del pare patriarcal. La seva credibilitat és irrecuperable. El que els fills demanen no és la rigidesa indiscutible d’una llei, sinó la presència nítida de l’exemple dels adults, d’unes figures amb autoritat a casa capaces de prendre decisions clares i de testimoniar “com es pot ser en aquest món amb desig i alhora amb responsabilitat”. Troben a faltar una diferència generacional que els permeti aprendre el goig de mantenir la fidelitat a la paraula donada i d’assumir les conseqüències dels propis actes. Volen un pare que se’n vagi al llit cada nit amb la seva mare, un pare que no sigui abúlic. Volen una autoritat que els permeti trobar aliats forts per combatre els monstres que hi ha sota el llit. El mateix podem dir de l’escola: els alumnes volen una autoritat que els faciliti aliances per combatre les seves dificultats.

Quan l’autoritat s’avergonyeix de ser-ho, el seu pedestal mai no queda buit. Tard o d’hora hi puja algú que es dedica, per exemple, a practicar l’assetjament escolar. Veient algunes conductes familiars, és fàcil sospitar que hi ha pares amb la secreta il·lusió que els fills els obeeixin sense necessitat d’haver-los de manar; que siguin autònoms, però que no es perdin, malgrat la mancança d’orientacions; que siguin crítics, però que comparteixin la seva visió del món.

Hi ha també una tolerància repressiva.

Em temo que Massimo Recalcati té raó. Aquesta és, si més no, la impressió que ens envaeix mentre llegim el seu llibre El complejo de Telémaco. Padres e hijos después del ocaso del progenitor. Però potser no té tota la raó. Cal insistir que Ulisses ja no pot tornar. Entre altres raons, perquè ja no hi ha Penèlopes disposades a sacrificar vint anys de la seva vida esperant que el seu home es cansi d’excentricitats i torni al seny. I fan molt bé.

Nathaniel Hawthorne descriu en un conte titulat Wakefield una de les imatges de l’Ulisses modern. El protagonista surt un dia de casa a fer un tomb i, en lloc de tornar-hi, sense avisar ningú lloga un piset dos carrers més amunt. Hi viu vint anys d’incògnit, portant una existència perfectament trivial. La seva dona, finalment, el dóna per desaparegut i es resigna a assumir el rol de vídua. Ell, disfressat amb una perruca, troba divertit passar sovint davant de casa seva sense que el delati el més mínim gest d’emoció. Un dia, amb la mateixa falta d’arguments amb què va decidir anar-se’n, es decideix a trucar a la porta de casa seva per anunciar el seu retorn, malgrat que cap Telèmac l’esperava. En alguns casos, Recalcati ha fet curt.

domingo, 1 de febrero de 2015

Un problema grec

31/01/2015

Jean-Luc Godard va al·legar que tenia “un problema grec” per justificar la seva negativa a recollir el premi que li havien concedit al Festival de Canes 2010. Ningú va entendre què volia dir. És el que passa amb els problemes grecs: no són gens fàcils d’interpretar. Portem 2.500 anys intentant comprendre Sòcrates i la democràcia.

Davant el jurat que el condemnarà a mort -que és el jurat que representa la democràcia atenenca-, Sòcrates va reconèixer que no havia volgut participar activament en la vida política perquè l’honestedat s’hi paga molt cara. Va posar com a exemple el seu comportament l’any 406, quan li va tocar exercir de prità en cap. Els pritans eren els 50 atenesos que formaven el govern de la ciutat. Es renovaven mensualment i triaven cada dia un prità en cap.

Mentre Sòcrates era prità, va tenir lloc la batalla naval de les Arginuses. Els atenesos, dirigits per 8 estrategs, van vèncer els espartans. Les notícies del triomf van provocar un esclat d’alegria a Atenes que es va transformar en ràbia amb les notícies posteriors, que deien que una tempesta sobtada havia enfonsat 25 trirrems atenenques i havia impedit als estrategs recollir els cossos dels nàufrags i dels morts. Els atenesos van creure que la virulència de les onades, per gran que fos, no justificava en cap cas el monstruós acte d’impietat de l’abandonament dels caiguts.

En una tumultuosa assemblea, els atenesos es van negar a escoltar les raons dels estrategs i van decidir, per una exigua majoria de vots, sotmetre’ls immediatament a un judici sumaríssim col·lectiu, sense respectar el seu dret a un judici individual. Els atenesos cridaven que eren el poble. Ells feien les lleis i, en conseqüència, la seva voluntat estava per sobre de les lleis. Ells eren el poble i el poble exercint el seu poder és la democràcia en estat pur. Era intolerable impedir la lliure expressió de la voluntat popular adduint martingales procedimentals. Amb els ànims caldejats es va decidir sotmetre a votació de manera immediata la condemna a mort dels estrategs. Però aquesta proposta havia de ser acceptada pel prità en cap, que aquell dia era Sòcrates.

Tot i l’efervescència emocional col·lectiva, Sòcrates va tenir valor per enfrontar-se a l’assemblea en defensa de les lleis. Va ser l’únic que va romandre al costat de la legalitat, convençut que el respecte escrupolós de la lletra de la llei era indissociable del respecte de la justícia i de la mateixa democràcia. A l’assemblea no li va agradar aquesta postura, però només va haver d’esperar unes poques hores per comptar amb un prità pusil·lànime i satisfer els seus desitjos. Té raó Sòcrates en criticar aquesta actuació de l’assemblea. Però de les seves paraules es pot deduir el contrari del que ell pretén: precisament perquè el poble de vegades es deixa portar pels seus impulsos, són imprescindibles els ciutadans capaços de mantenir-se ferms en defensa de la llei i d’enfrontar-se fins i tot a la principal il·lusió de la democràcia: la identificació de governants i governats.

Si la democràcia és el govern del poble, pot haver-hi alguna autoritat superior a la del poble reunit en assemblea? Deixem de banda ara que el poble no necessita lleis per enfonsar políticament algú: amb ridiculitzar-lo en té prou. Sòcrates va defensar que l’assemblea que aprova les lleis democràticament posseeix més legalitat i legitimitat que l’assemblea que decideix democràticament incomplir-les sense respectar els procediments que s’ha donat lliurement a si mateixa. Però hi ha moments en la vida d’una comunitat en què aquesta se sent fascinada per l’adveniment del seu propi poder creatiu i sospita que qualsevol que trenqui la seva fascinació està impulsat per intencions poc respectables. Mentre viu la il·lusió de la seva pròpia energia, no accepta cap constrenyiment formal. L’únic que hi compta és la consciència de l’entusiasme col·lectiu. Aquest és un moment crític per a una democràcia, perquè l’energia democràtica posada al servei de l’entusiasme de l’acció directa pot donar com a resultat la instauració d’un règim antidemocràtic amb l’aplaudiment d’un poble desencantat de si mateix. El poder del poble és poder, però cap poder és necessàriament assenyat pel fet de ser poder.

Podem veure en la conducta de Sòcrates el compliment de la coneguda maledicció que Juncker va dirigir als polítics pensant en les reformes econòmiques necessàries a Europa: “Tots sabem què cal fer, però el que no sabem és com tornar a guanyar les eleccions després de fer-ho”.