sábado, 31 de enero de 2015

10 apunts sobre l’educació emocional (I)

31/01/2015

En aquesta i la pròxima columna miraré de resumir sintèticament en deu punts la meva posició respecte al fenomen pedagògic de la intel·ligència emocional i, en general, de l’educació emocional.

1) El llibre de Daniel Goleman Intel·ligència emocional (1995), que està en l’origen de la moda de l’educació emocional, està concebut com a resposta a una mala comprensió del llibre de Richard Herrnstein i Charles Murray The Bell curve [La corba de Bell] (1994). Qui vulgui entendre què està en joc en la reivindicació de la intel·ligència emocional ha de tenir una idea clara del que hi ha darrere dels debats sobre la intel·ligència.

2) Efectivament, els humans som alguna cosa més que éssers racionals. Però precisament perquè no som del tot racionals, que, com deia Ortega, més aviat estem in via d’arribar a ser-ho, les emocions es resisteixen al control racional. No sé si hi ha prou llum a la nostra raó per il·luminar tots els racons de la nostra ànima. Sí que sé que una emoció pot mobilitzar una persona de manera més enèrgica que un sil·logisme.

3) Entre la intel·ligència i les emocions hi ha la moralitat. És la moralitat la que ens orienta a l’hora de triar les nostres emocions. Però en una societat com la nostra, que ha fet del pluralisme un dels seus valors suprems, hem d’acceptar que hi ha una pluralitat de criteris igualment legítims per discriminar entre les emocions. Per exemple, des de la meva concepció moral de l’home, alguns recursos que veig per educar les emocions a les escoles em semblen una apologia de la cursileria. Em fan sentir emocionalment inquiet perquè no comparteixo amb els creadors d’aquests materials la imatge del que és una persona emocionalment educada.

4) Així doncs, quan es parla d’emocions mai es parla només d’emocions (o d’emocions i intel·ligència). Del que parlem és de models de persona. Entenem l’educació emocional quan la veiem com una pretensió de crear determinats tipus d’éssers humans d’acord amb determinats valors. L’educació emocional és una enginyeria, la qual cosa no em sembla malament, sempre que els pares estiguin al corrent del que està en joc i, per descomptat, es respectin les regles mínimes de la convivència.

5) Les escoles que inculquen el fanatisme també eduquen les emocions. Animo els lectors interessats a buscar per internet informació sobre el trojan horse affair.

domingo, 18 de enero de 2015

Fer de mestre

17/01/2015

Un alumne d’una escola de cinema li va preguntar a Steven Spielberg per les claus de la creativitat. Spielberg li va respondre immediatament: “El que cal és conèixer l’ofici. I treballar molt. Preocupa’t per fer bé la feina i deixa els judicis sobre la teva creativitat en mans dels altres”. Pensava en això mentre llegia un llibre titulat Fer de mestre, escrit pel mestre -un mestre, tout court - Jordi Sedó. És una reflexió honesta sobre les ambicions i els límits de la nostra professió i un bon exemple de pràctica pedagògica clínica.

El mestre clínic és el que sap que la pràctica escolar no és el capítol d’exercicis d’una teoria. És el mestre amb seny que sap que sempre hi ha una desproporció a l’escola entre la immediatesa dels problemes que cal resoldre i la intel·ligència disponible per fer-hi front. Aquesta és, en realitat, la naturalesa de les coses humanes, però a l’escola ens trobem a primera línia davant les coses humanes. En aquest sentit, m’agrada molt quan Jordi Sedó mira de fer-se camí en el tractament d’un problema temptejant la realitat: “En principi, sóc poc favorable a… Ara bé, d’això a la negativa sistemàtica a…”

La pràctica clínica de la pedagogia no és cap altra cosa que l’exercici de la ponderació fet hàbit. És la voluntat de fer serenament les coses, reflexivament, sense creure’ns més llestos que ningú -tampoc més ximples-, aprenent dels nostres fracassos i èxits. És la decisió col·lectiva de mantenir una trajectòria pedagògica (sense deixar-la dissoldre en una successió d’experiències interessants però que no deixen pòsit). Les innovacions que ens calen no són les que ens canvien de paradigma segons el vent de les modes pedagògiques, sinó les que s’integren de manera orgànica en tota una trajectòria.

Ens calen reflexions serenes sobre l’escola fetes des de l’experiència, i no solament des de la càtedra o des dels despatxos de les multinacionals tecnològiques. Jordi Sedó presenta, a més a més, la peculiaritat de conèixer l’escola tant des de la posició de mestre com des de la de gestor.

És d’agrair també el llenguatge del llibre: és el llenguatge planer amb què sempre hem parlat els mestres. Però ara cal lloar qui parla de manera intel·ligible, vista la invasió d’un neollenguatge pedagògic que no sap parlar sense anglicismes. La modernor, que Terricabras definia en aquest mateix diari com la voluntat d’estar a l’últim crit en tot, està envaint el llenguatge escolar.

Homenatge a José Luis López Bulla

16/01/2015

Voltaire no la va encertar quan va assegurar que el segle XVIII seria “la tomba del fanatisme”. Els segles van passant i comencen a mirar la Il·lustració amb malenconia. La meva edició de La pau perpètua de Kant està impresa a Madrid... el 1933.

“No conec cap guerra en nom del dubte”, escriu al Facebook el meu admirat José Luis López Bulla. Li replico: “¿Però és possible construir res de consistent sobre el dubte?” Avui vull parlar d’aquest home i aviat entendreu per què, encara que sobren motius per parlar-ne, especialment ara, que ens ha agafat per considerar-nos moralment superiors als protagonistes de la Transició.

El fons escèptic de López Bulla ve de lluny: del seu pare adoptiu, el mestre confiter Ferino Illa, que era amic de Fernando de los Ríos i d’Ángel Pestaña i lector de Corpus Barga i Blasco Ibáñez. Ferino acostumava a respondre als seus interrogants infantils amb un reiterat “depèn”, fins que, cansat de tebieses, li va demanar claredat: “O sí o no!” “Escolta -li va respondre Ferino-, només tinc un cap i no vull que me’l tallin”. Hi era present l’oncle Gaspar, que era rector d’un barri de Santa Fe. “Mestre -li va etzibar-, d’això se’n diu relativisme”. “Mira, Gasparito -li va contestar el confiter-, vosaltres heu empès la gent a barallar-se per si l’aigua beneïda és HO o DéuO. I encara no heu après que en nom del dubte mai s’ha muntat cap merder”.

Ferino té una estàtua a Santa Fe que el celebra com l’inventor d’una de les delícies gastronòmiques d’Andalusia, “ el pionono ”. El va anomenar així en homenatge al papa Pius IX per haver proclamat el dogma de la Immaculada Concepció. Em sembla que el confiter era d’un escepticisme complex, cosa que no em sorprèn, perquè potser encara no hem demostrat que hi hagi veritats eternes, però jo no m’he trobat mai amb un escèptic integral.

A les seves memòries, Cuando hice las maletas, López Bulla ens informa que va arribar a Barcelona la nit del 4 d’agost de 1965, decidit a trobar a Mataró el que no li donava Granada, la promesa d’un futur. En baixar d’aquell tren mític, el Sevillano, es va jurar a si mateix, mentre es treia del damunt la carbonissa i es temptejava els ossos desarticulats, que aquella terra que trepitjava era la seva terra. Es va adonar de fins a quin punt ho era mentre era a la presó de Sòria, perquè enyorava més la platja de Sant Simó que Sierra Nevada. Havia deixat enrere una terra bellíssima, però que vivia sumida en un prolongat tedi històric. L’home té dues arrels, la dels seus orígens i la de les seves aspiracions.

Tot era diferent a Catalunya. Els treballadors semblaven vestir de diumenge tota la setmana i molts fins i tot portaven sabates, un calçat reservat a Santa Fe per al metge, el practicant, el secretari de l’Ajuntament, els apotecaris i el representant de l’Ocaso... Gairebé no es veien dones portant dol. La gent es mirava diferent, sense escodrinyar-se i, sobretot, sense jutjar-se. Es va adonar que no s’hi podia sentir com un foraster perquè ningú el mirava com a foraster. Es va sorprendre també de com caminaven. Semblava que es dirigien a algun lloc concret, mentre que “a Santa Fe no s’anava enlloc: sempre s’estava en el mateix espai diminut”. Aquells primers dies a Mataró es va dedicar a “veure, olorar i tocar tot el que pogués”, perquè “és de suposar que la construcció de noves arrels ha de començar per una contínua mirada de tot el que t’envolta”. La primera nit alguna cosa el va temptar de tornar al poble. Però Ferino feia temps que havia mort i la llum del nou dia va arribar amb promeses intactes. Set anys després, dirigia la Comissió Obrera Nacional de Catalunya.

Llegint-lo, em fa l’efecte que a López Bulla li passa com a Pierre Bayle, que sap moltes coses per ser escèptic i poques per ser dogmàtic.

Acabarem amb l’oncle Gaspar, el rector, que “era una mica putañero ”, tot i ser navarrès i “carlistón ”. Era, ressalta López Bulla, “un putañero reconegut”. “A l’estiu es deixava créixer la tonsura i anava a alleujar-se a Màlaga”, diu. El cardenal, Don Balbino Santos Rivera, que era company seu de seminari, l’hi va retreure: “M’han dit que visites cases poc recomanables”. Gaspar li va respondre, impertèrrit: “Balbino, prou d’aquest color. O diré que tu mai vas entendre el misteri de la Santíssima Trinitat”. I així es va quedar la cosa...

...o potser no, perquè, quan va morir l’oncle Gaspar, més d’una vella assegurava que feia miracles.

Potser l’antídot contra l’esterilitat de l’escepticisme i la intransigència del fanatisme és la ironia.

sábado, 3 de enero de 2015

Concha Piquer tenia raó

03/01/2015

“Mai com ara se li ha prestat tanta atenció al concepte de veritat en el camp de la filosofia i en el debat públic”. Així comença Mentira, l’últim llibre de Franca D’Agostini. Efectivament, estem assistint a una mena de boom en els estudis sobre la veritat. No deixa de cridar l’atenció que al mateix temps que se’ns omple la boca amb l’economia de la informació i amb la democratització de l’accés al saber, s’hagi disparat aquesta preocupació. Podem recollir els títols d’alguns llibres apareguts aquests darrers vuit anys per adonar-nos de per on van les coses: Veritat i veracitat ; La importància de la veritat per a una cultura democràtica decent ; Sobre la manipulació de la veritat ; La veritat. Guia de perplexos ; Què és la veritat? ; La veritat de la democràcia ; Política i veritat ; Televisió: aparença i veritat ; La societat de la transparència ; Quanta veritat necessita l’home? ; La ficció de la veritat ; Veritat i interpretació... Afegim que Quaderns Crema acaba de publicar el text més filosòfic d’Oscar Wilde, La decadència de la mentida.

Aquesta proliferació de títols sembla indicar que estem de tornada de l’escepticisme malenconiós dels primers anys de la postmodernitat. Hem descobert que una cosa és dubtar filosòficament sobre la veritat i una altra acceptar que t’enganyin. En qualsevol cas, el debat entre els rigoristes radicals que no admeten cap mentida, ni la més pietosa, i els que consideren que no es pot fer política amb un lliri a la mà és tan antic com la filosofia política. Per posar un exemple, l’any 1712 es va anunciar a Anglaterra l’aparició d’un llibre en dos volums titulat L’art de la mentida política, que tractava de “l’art de fer creure al poble falsedats saludables”. Jonathan Swift en va escriure una petita ressenya: “Se’ns diu aquí que el Diable és el pare de les mentides, i que va ser un mentider des del principi; de manera que, sense cap dubte, la mentida és antiga i, és més, va sorgir per primera vegada com a mentida política”.

No totes les mentides polítiques fan el mateix mal. Són molt doloroses les de les persones que s’havien guanyat la nostra confiança i especialment acerbes les que ens fan sospitar de l’arbitrarietat de la justícia. Alguna cosa n’hem après el 2014. El filòsof grec Anacarsis és el creador d’una imatge inquietant que continua molt vigent. Les lleis -deia- són semblants a les teles d’aranya, en les quals els animals petits i prims queden travats i presos i els grans i forts les trenquen i se’n van. Francesc Eiximenis, fent-se’n ressò, es queixava al Regiment de la cosa pública del descrèdit de la vida política per culpa del desgavell dels governants que “fan de la llei tela d’aranya, que no pot retenir res que sia fort, mas reté mosquits e coses sense força”.

Entre els rigoristes moderns Kant és el més famós, però vull recordar l’oblidat Max Nordau, que va escriure Les mentiras convencionales de nuestra civilización el 1883 i va assolir un fenomenal èxit editorial. Pretenia acabar amb tota la hipocresia social i totes les mentides religioses, aristocràtiques, polítiques, econòmiques, nupcials, de la premsa, de la justícia i de l’opinió pública, posant fi al desacord existent entre “les mentides convencionals regnants i la concepció científica del món”. Avui hem oblidat Nordau.

Sant Agustí assegurava que al llarg de la seva vida s’havia trobat amb molts que volien enganyar, però amb cap que volgués deixar-se enganyar, però la gran Concha Piquer li va donar una rèplica contundent: “ Yo no me quiero enterar, / prefiero vivir soñando, / que conocer la verdad. / Que no me quiero enterar, / no me lo cuente, vecina ”. Concha Piquer té raó: la demanda d’autoengany és una constant humana. I avui comencem a disposar d’autoenganys molt suggeridors, fins al punt que un tret propi del nostre temps és el desequilibri creixent entre l’exigència de sinceritat a les institucions i de simulacres a les nostres vides.

Michael P. Lynch ens planteja a La importancia de la verdad un interessant exercici: suposem que tinc una màquina que et permet experimentar el que vulguis. Un cop a dins, flotant dins una cubeta, viuràs una realitat virtual dissenyada al teu gust, plena d’experiències d’amics entranyables, aventures meravelloses, un menjar espectacular, sexe del bo i converses profundes. Res d’això seria real, per descomptat, però ho semblaria. Podríem fins i tot fer que, un cop dins de la màquina, oblidessis completament que ets dins d’una màquina. T’hi ficaries? ¿I si et dic que un cop a dins no en podràs sortir mai?

TDAH i l'arrel quadrada de -1

03/01/2015

No puc ser imparcial amb José Ramón Ubieto. Va ser ell qui em va resoldre un dels grans enigmes de la ciència del segle XX: què volia dir Lacan en assegurar que l’equació del penis és, exactament, l'arrel quadrada de -1. Tampoc puc ser imparcial amb el seu llibre TDAH. Hablar con el cuerpo (Editorial UOC, 2014). Era un llibre necessari que ens ofereix orientacions molt valuoses per fer a les classes el que cal fer: pedagogia clínica. Encara que el nom pot semblar una mica excessiu, la pràctica clínica no és exclusiva dels metges. És el que fem nosaltres quan tractem un alumne amb un problema no ben definit: primer, ens formem una idea preliminar de què pot tenir; després, dissenyem un tractament i avaluem els resultats. Si la resposta no és l’esperada, modifiquem o el tractament o el diagnòstic. Hi ha molts problemes escolars que exigeixen exactament aquest acostament perquè no hi ha cap recepta miraculosa que els resolgui d’un dia per l’altre. Podem parlar, si voleu, de pràctica reflexiva.

Al meu parer, davant el TDAH cal que els mestres es plantin i comencin a desenvolupar les seves pràctiques clíniques. No poden limitar-se a assistir passivament als debats enfrontats entre paidopsiquiatres i neuropediatres. No se si el TDAH està infradiagnosticat o sobrediagnosticat, però sí que sé que no ens podem quedar de braços plegats esperant que es posin d’acord per aplicar les seves receptes. No és lògic que hi hagi mestres tractant de manera diferent alumnes que presenten els mateixos símptomes, però que estan tractats per especialistes d’escoles diferents. Al meu parer, a classe l’especialista és el mestre. I si no ho és, hauria de repensar-se què hi fa. Tret de casos excepcionals, no hauria d’admetre que ningú li vingui a dictar què ha de fer. La deontologia professional recomana tenir en compte l’opinió de l’especialista com un element més per planificar la pròpia feina.

Entenc que el debat sobre el TDAH s’ha polaritzat tant al voltant de la medicació que hi ha docents cohibits per la contundència de les posicions. Però precisament perquè els especialistes externs divergeixen tant, els docents hauríem d’assumir la nostra condició d’especialistes dels nostres alumnes i, davant casos de difícil diagnòstic, practicar sense complexes la pedagogia clínica. Respecte a l'arrel quadrada de -1, diguem que forma part de la clínica de l’autoconeixement, que dura tota la vida.