Dos dies amb William Kristol

23/11/2014

He passat dos dies amb William Kristol, director de la revista The Weekly Standard i que és la principal figura del neoconservadorisme nord-americà, i l’he presentat a les conferències que ha impartit al Caixaforum de Madrid i de Barcelona. La meva dona, que és el meu sentit de la realitat més fiable, m’ho va deixar clar en sortir de casa: “Si vols alternar amb aquests neocons teus, vés-hi, però res de fotos, que tard o d’hora se n’assabentaran els néts”. Jo, esclar, li vaig prometre fer bondat, i me’n vaig anar a Madrid amb els aforismes polítics d’Antonio Pérez, secretari de Felip II, a la butxaca.

Poc després de saludar-nos, Kristol em va donar la primera lliçó de realisme polític: “Fa vint anys li vam prometre a Ucraïna que, si ens lliurava el seu arsenal atòmic, garantiríem la seva sobirania. Ens hi vam comprometre. Però quan Putin els ha envaït, hem mirat cap a una altra banda. ¿Com creus que estan rebent aquest missatge a Moldàvia o als països bàltics?”

Vaig començar a interessar-me pels neoconservadors el novembre del 1994, quan els republicans van aconseguir la majoria del Congrés dels Estats Units, on feia mig segle que hi havia majories demòcrates. Al New York Times es va presentar llavors el filòsof Leo Strauss com l’ideòleg ocult de la recuperació republicana. Curiosament, quan Strauss va morir, el 18 d’octubre del 1973, el New York Times li va dedicar una petita necrològica, perduda entre les notícies sobre el Watergate, un viatge de Kissinger a Moscou i les informacions sobre inundacions a Espanya “que han provocat almenys 93 morts”. “Leo Strauss, un influent filòsof polític i intèrpret de la teoria política clàssica, va morir dijous de pneumònia. Tenia 74 anys”. “Mestre -seguia dient- de diverses generacions de científics polítics, va escriure llibres per a altres especialistes més que per al públic en general i no era gaire conegut fora del seu camp”. 30 anys més tard aquest mateix diari es farà repetidament ressò dels que presentaven Leo Strauss com l’ideòleg dels neoconservadors i col·laborarà en l’extensió de la calúmnia que la filosofia de Strauss tenia el secret propòsit de preparar el cop que va culminar en la Guerra de l’Iraq.

El menysteniment contra els neoconservadors no expressava la sorpresa d’unes persones racionals i lliures de prejudicis contra els arguments d’uns adversaris ideològics. Era fàcil veure que eren poquíssims els que havien llegit seriosament Strauss. Ningú va acusar mai Clinton de neoconservador perquè en la seva administració hi hagués alumnes de Strauss, però es considerava legítim criticar Bush per aquesta raó. Per descomptat, tampoc importava que Strauss hagués votat diverses vegades els demòcrates o que George Steiner, Richard Rorty i Susan Sontag valoressin molt positivament el seu magisteri.

El que a mi m’interessava de veritat dels neoconservadors era aquest fenomen de rebuig acrític, però àmpliament difós arreu del món. Vaig sospitar que el pensament, per una llei que sembla inherent a la mateixa naturalesa de les coses humanes, necessita realitzar grans economies per convertir-se en pensament políticament actiu i que les seves principals eines economitzadores són la burla i la por. Això s’ha practicat si més no des d’Aristòfanes. Des de Sòcrates sabem també que el pensament filosòfic és el que es nega a economitzar. El pensament que no economitza és inútil com a munició dialèctica. Però la burla i la por no serveixen només per desprestigiar l’enemic. De fet, ben mirat, cap de les dues coses, per elles mateixes, refuten res. Deixen els arguments del contrari intactes. No podem refutar el que ens neguem a comprendre. La principal utilitat de la burla i la por rau en el seu fenomenal poder cohesionador. I per això mateix són instruments polítics quotidians.

Antonio Pérez, el secretari de Felip II, ho deia així: “Als ídols no els agrada veure davant d’ells l’escultor que els va forjar”. Això és especialment cert quan l’escultor que et dota d’identitat és la imatge falsejada de l’enemic. Per aquesta raó diu Leo Strauss que les victòries són proves molt ambigües a favor de la causa justa.

En les estones que vaig poder fer-ho, vaig parlar amb Kristol de la seva mare, la filòsofa Gertrude Himmelfarb -als seus llibres vaig aprendre per què Aristòtil diu que l’home és un animal polític, i no un animal social-; dels hel·lenistes Seth Benardete i Donald Kagan, i de Francis Fukuyama, íntim amic de Kristol a Harvard, que quan era neocon era dolentíssim i ara que dóna suport a Obama s’ha purificat dels seus pecats.

Les meves mans, el meu capital

22/11/2014

Recordo sovint aquell cartell electoral del PSUC que mostrava un obrer amb les mans obertes sota aquest text: “Les meves mans, el meu capital”. Efectivament, la majoria de nosaltres som valorats socialment pel que sabem fer, és a dir, pel valor de la nostra força de treball. Per això m’escandalitza que es critiqui frívolament el valor de l’esforç. Hi ha qui gosa dir que l’esforç és un valor neoliberal. Però l’esforç és el que ens allibera de la inutilitat, cosa molt necessària si no es disposa d’un bon capital d’un altre tipus o d’una bona agenda de contactes. Quins temps vivim, que cal justificar el que és evident!

L’esforç és un valor perquè ens ajuda a ser autònoms i no hi ha per al pobre més autonomia que la que pot conquerir amb el seu esforç. Qui li digui el contrari l’està condemnant o a la misèria o a la dependència social.

‘Enkrateia’

Sòcrates es va inventar una paraula per referir-se a l’autonomia, enkrateia, és a dir, domini d’un mateix. El seu contrari és l’ akrasia, la incapacitat per conduir les regnes de la pròpia vida. Qui té enkrateia és continent (es conté a si mateix), qui està dominat per l’ akrasia és incontinent (es veu desbordat per si mateix). Per als socràtics l’enkrateia era la primera de totes les virtuts, perquè sense ella cap altra era possible.

-Com entens, tu, això de governar-se a un mateix? -li van preguntar a Sòcrates.

-Consisteix -va contestar- a ser amo d’un mateix sabent gestionar amb intel·ligència els desitjos que sorgeixen d’un mateix.

“Qui, dient que vol anar d’un lloc a un altre, no para de fer tombs, ¿sap on va?”, ens pregunta Sòcrates. És clar que no, i aquesta pèrdua del nord és pròpia de l’incontinent, que està sempre vagant (o errant: això és la vagància). Anar a regna solta no ens fa més lliures. Ens fa capritxosos.

Plató escriu que “la victòria sobre un mateix és, de totes les victòries, la primera i la millor, mentre que ser vençut per un mateix és, de totes les derrotes, la pitjor i més vergonyosa”. Només hi ha una manera de ser amo d’un mateix: amb el treball sobre un mateix, resistint-se a les distraccions i a la fatiga. Ara que és de bon to parlar del mètode socràtic, cal recordar que aquest mètode no té més objectiu que el domini d’un mateix, la voluntat de posar el nostre capital a les nostres mans.

La ciutat i l'exemple

12/11/2014

Entenc que una ciutat educadora no només vol proporcionar bons equipaments per a la instrucció, fomentar la competència professional i coordinar els serveis educatius. Tot això ho hauria de fer sense donar-se cap títol. Entenc també que una ciutat educadora vol ser un agent educatiu permanent amb voluntat de contrarestar els factors deseducatius. D’una ciutat amb aquestes aspiracions cal esperar, llavors, una consciència diàfana dels elements educadors i deseducadors que ja actuen al si de tota ciutat. ¿Però fins a quin punt una ciutat pluralista moderna defensora de la lliure iniciativa pot ser jutge i part?

La preocupació educadora de la ciutat és tan antiga com la mateixa ciutat, però se’ns fa explícita en l’ Apologia de Sòcrates de Plató. Recordem que Sòcrates va ser condemnat a mort per corrompre el jovent. A Atenes s’entenia que hi havia dues instàncies educadores públiques, les institucions i l’exemple, i dos instruments educadors, el sentiment d’orgull (per l’emulació del que era valuós) i el de vergonya. En darrera instància no educava la ciutat sinó el seu règim polític, entès com una cultura comuna, una manera de viure i de comportar-se, un sentiment compartit d’orgull i vergonya. Tot això s’expressava en el reconeixement públic del bon ciutadà, mitjançant el qual la ciutat es trobava cara a cara amb el millor que podia donar de si i ho oferia com a exemple als joves. El ciutadà exemplar era la millor expressió del seu règim polític. La grandesa d’una polis es mesurava pel tipus d’home que era capaç de nodrir el seu règim. És això el que ens deia el barceloní Ramon Rucabado al seu Compendi d’educació civil (1920).

“-Quin és el bé més gran que un ciutadà pot fer a la ciutat?

-L’exemple de la seva bona conducta personal.

-Quina altra condició tindrà el ciutadà digne de tal nom?

-La consciència dels molts altres beneficis que deu fer i pot fer per la ciutat”.

Una ciutat és educadora quan els seus ciutadans són conscients del seu deure d’exemplaritat pública, començant per les seves figures públiques. Començant pels seus representants.

Vic

 08/11/2014

“Busques alguna cosa?”, em pregunta Josep Costa. “Furonejo...”, li dic mentre guardo el llibre al seu lloc. El preu és excessiu. Hi ha gent que entra a una llibreria perquè sap el que vol. Jo hi entro amb l’esperança de trobar el que encara no sé que voldré. De Costa Llibreter mai n’he sortit decebut.

Entra un nou client interessat en literatura de viatges. Veig entre dos llibres anodins la Vida de Lord Byron, d’Emilio Castelar. En tenia un exemplar, però el vaig perdre quan era bona gent i deixava llibres als amics. Finalment em quedo amb l’ Anecdotario d’Alfredo R. Antigüedad (1926), un gran periodista donostiarra, i Bandera d’escàndol, de Ramon Rucabado (1934), que recull les diatribes d’aquest insigne retrògrad contra l’ Exposició del Nu, que es va inaugurar a Barcelona el 15 de desembre de 1934, amb un fenomenal èxit de públic.

Parlem d’aquesta exposició. Portem cinc minuts junts i ja fem tertúlia. Al meu parer Rucabado no estava completament mancat de raó. Mentre els promotors de l’exposició defensaven la dimensió moral del nu artístic i animaven els joves a omplir les platges amb la seva nuesa, ell els preguntava: “I què fem els homes de quaranta anys, absurds i deformats?” Segons Rucabado, d’aquesta estridència moral, el responsable era -el 1934-“el turisme frívol que ha abocat la riuada tèrbola del seu carnestoltes cosmopolita”. L’altre client ens comenta, amb una ironia trista, que va sentir casualment una conversa entre els seus dos fills adolescents davant la seva biblioteca. Un li preguntava a l’altre: “Tu voldràs aquest munt de llibres?” L’al·ludit li va respondre: “Per a què?” Al dia següent, va fer neteja i va llençar més de la meitat de la seva llibreria al contenidor. Josep Costa afegeix alguna cosa sobre l’incert futur del seu negoci al si de la seva família. Jo m’acomiado perquè en vint minuts he de fer la conferència inaugural del curs escolar a la Sala de la Columna de l’Ajuntament. Tots -penso en sortir al carrer de Sant Sadurní- sentim d’alguna manera, a partir d’una certa edat, que hem fet de la nostra vida alguna cosa així com una tradició que es quedarà fatalment sense hereus.

M’agrada Vic. A cada ciutat hi ha un urbanisme, una història, una llum... i una manera de caminar. A les ciutats d’arrel carlina es passeja amb una certa dignitat processional. Els carlins mai no van ser prou marcials per fer desfilades impecables. Quan començaven a marcar el pas, els sortia una processó. Veig els vigatans passejant parsimoniosament com si amb la seva presència beneïssin els carrers. A l’Ajuntament em rep cordialment Anna Erra, que, generosament, transforma una observació que faig de passada, en una invitació per ensenyar-me les obres de Sert que es guarden a la casa consistorial.

Sert tenia dos defectes importants: era franquista i ric. Com demostra el cas de Dalí, cap d’ells era imperdonable. Però Sert, a més a més, estava especialment dotat per a la felicitat i per a una pintura catòlica, si el catolicisme és la religió de l’encarnació. Pintava titans que són com nosaltres i així metaforitzava el segle XX. Els francesos no van tenir cap inconvenient a dedicar-li una exposició al Petit Palais fa un parell d’anys, potser perquè saben que al mateix temps que Sert pintava una al·legoria de la defensa de l’Alcázar, Claudel escrivia la seva Ode à Pétain, o potser perquè van ser testimonis de la seva amistat amb Picasso, Cocteau, Gide, Diaghilev, Stravinsky…

L’acte d’inauguració del curs es clou d’una manera entranyable amb la Coral de l’Escola la Sínia. Una escola amb el 70% dels alumnes nascuts a l’estranger. Han cantat cançons catalanes sota l’atenta mirada de Maria Àngels Anglada, que ens observa des de la intemporalitat del seu retrat.

A dos quarts de nou abandono l’Ajuntament i entro en un restaurant proper. En seure, obro a l’atzar el llibre del donostiarra Antigüedad i em trobo amb aquesta anècdota. L’escriptor Pedro Muñoz Seca esmorzava un cafè i una torrada llegint el diari, al Café de Levante, a Madrid. Quan s’aixecava per anar-se’n, hi apareixia puntualment una dona a la qual li donava mitja torrada i el diari... fins que la dona va deixar d’anar-hi. Una setmana més tard es van presentar davant la taula de Muñoz Seca dues velles que li van comunicar la defunció de la dona habitual, i li van assegurar que abans de morir havia fet testament i els havia deixat a una la mitja torrada i a l’altra el diari.

Efectivament, una herència només pertany a qui vol heretar-la.

L’ensenyament efectiu

08/11/2014

Si penses que una pràctica innovadora no és, pel fet de ser innovadora, superior a les bones pràctiques tradicionals, ets pedagògicament incorrecte. Però no estàs equivocat. Un estudi recent afirma que les evidències a favor de l’aprenentatge per descobriment o “dels estils d’aprenentatge” són “anecdòtiques”. Ha estat publicat per The Sutton Trust, una fundació del Regne Unit dedicada a la promoció de la mobilitat social i la reducció de les desigualtats educatives, i l’ha dirigit Robert Coe, director del Center for Evaluation and Monitoring de la Durham University. Després d’analitzar més de 200 investigacions recents sobre l’eficiència docent, Coe apunta:

1. Els millors professors dominen la seva àrea de coneixement i estan sempre aprenent coses noves.

2. Les conviccions del professor sobre la seva assignatura i les peculiaritats del seu aprenentatge tenen una gran incidència en els resultats dels alumnes.

3. Les lloances indiscriminades i immerescudes als alumnes no els fan bé. Sovint fomenten un narcisisme molt fràgil.

4. La didàctica importa. L’aprenentatge ordenat de forma progressiva és especialment eficaç amb els alumnes procedents de mitjans culturalment desfavorits.

5. El progrés de l’alumne és el criteri que millor avalua la qualitat del seu professor.

6. La interacció del professor amb l’alumne té un gran impacte en l’aprenentatge i contribueix a la creació d’un clima positiu a l’aula.

7. Un clima positiu és aquell en què els alumnes saben que el professor està disposat a entendre les seves dificultats específiques.

8. Sense capacitat per controlar el comportament dels alumnes no hi pot haver un clima positiu a classe.

9. Tot i la popularitat dels “estils d’aprenentatge” no disposem d’evidències que ens permetin preferir aquest mètode als tradicionals.

10. Per aprendre cal esforçar-se. L’esforç pot ser estimulant. A més, la convicció que s’aprèn alguna cosa difícil ajuda a retenir-la més temps.

11. Les relacions amb col·legues i pares tenen un impacte moderat en l’aprenentatge dels alumnes.

12. En general, els resultats dels alumnes són molt superiors amb els mètodes tradicionals que estimulen l’esforç personal, utilitzen el temps de classe de manera eficient i insisteixen en normes clares per organitzar la convivència.