Conviccions i agressivitat

31/08/2014

El 27 de desembre del 1831, Charles Darwin, un jove que es marejava navegant, va embarcar al Beagle, disposat a emprendre un viatge que no sabia que duraria cinc anys i canviaria la nostra visió del món. El seu pare, que no entenia quina dèria el guiava, li va dir: “L’únic que t’agrada és disparar trets, criar gossos i atrapar rates. Seràs una desgràcia per a tu mateix i per a la teva família”. Si finalment el va deixar viatjar és perquè el van convèncer que l’estudi de la història natural podia ser adequat per al futur que li tenia pensat, el de clergue.

En tornar, el Charles encara no havia deixat de creure en Déu, però sí en la Divina Providència.

Va perdre la fe en la Providència quan va descobrir que la selecció natural no té cap finalitat predeterminada. A vegades provoca l’aparició d’organismes complexos i a vegades la seva extinció, i els humans no som diferents d’altres animals a l’hora d’enfrontar-nos a la mort i, a la llarga, a l’extinció com a espècie.

Va perdre la fe en Déu el dia que la seva filla Annie va morir als seus braços. “No puc veure amb la claredat que voldria -va escriure a Asa Gray- l’evidència d’un disseny benvolent al nostre voltant. Em sembla que hi ha massa misèria al món. No puc persuadir-me que un Déu benèvol i omnipotent hagi creat els gats perquè puguin jugar amb els ratolins abans de menjar-se’ls”. No obstant això, en l’última pàgina de L’origen de les espècies va ser molt prudent: “Com que la selecció natural funciona únicament per i per al bé de cada ésser, tots els nostres atributs corporis i mentals tendiran a progressar cap a la perfecció”. Aquesta era la idea que tenia present Karl Marx quan li va enviar un exemplar d’ El capital. Darwin li va respondre amb una nota d’agraïment en què li assegurava que compartien el propòsit d’augmentar el coneixement de la humanitat i, així, la felicitat col·lectiva. Marx es va prendre aquestes paraules com la prova de les seves afinitats. Però la nota simplement era el gest d’un anglès educat que mai va llegir El capital.

Uns anys després Darwin va rebre a casa seva -Down House- Edward Aveling, un revolucionari que havia perdut la fe religiosa llegint L’origen de les espècies i s’havia convertit a la fe en la història llegint Marx, el pare de la seva amant, Leonor. Aveling volia sol·licitar el suport del naturalista per publicar un text divulgatiu sobre la selecció natural titulat The Students’ Darwin. Quan va arribar a Down House, es va sorprendre en trobar el seu heroi intel·lectual en companyia del reverend Brodie Innes. No sabia que eren vells amics i que, encara que no compartien la mateixa visió de la naturalesa, donaven més valor a la seva amistat que a les seves diferències. Aveling es va presentar com a ateu.

-Per què et consideres ateu?- li va preguntar Darwin, que va afegir que ell preferia considerar-se agnòstic.

-Un agnòstic- li va etzibar Aveling-és un ateu que no vol perdre la respectabilitat, mentre que un ateu és un agnòstic agressiu.

-I per què cal ser agressiu?

Al cap d’uns dies Darwin va escriure a Aveling: “Encara que sóc un ferm defensor del lliure pensament, no em sento predisposat a atacar la religió perquè desitjo evitar qualsevol dolor als membres de la meva família”.

El terme agnosticisme l’havia encunyat feia poc Thomas Huxley, un fervent admirador de Darwin, precisament per defensar les idees d’aquest sense agressivitat. Però, malgrat les seves intencions, no va poder evitar treure el fibló quan el 30 de juny del 1860 els principals partidaris i detractors de Darwin es van reunir a Oxford, convocats per la British Association for the Advancement of Science, per discutir sobre la selecció natural. Huxley era el portaveu dels darwinians, mentre que el bisbe d’Oxford, Sam Wilberforce, ho era dels antidarwinians. Darwin va justificar educadament la seva absència al·legant una indisposició. En ple debat, el bisbe va dirigir a Huxley una pregunta insultant: “¿Descendeix vostè del mico per part del seu avi o de la seva àvia?” Huxley es va guanyar l’apel·latiu de “buldog de Darwin” amb la seva resposta: “Val més descendir d’un mico que d’algú que utilitza aquests arguments”.

Quan Darwin va morir, Huxley va aconseguir que les seves despulles reposessin a l’abadia de Westminster, a prop de les de Newton. L’endemà es va poder llegir a la crònica de The Times que les autoritats religioses havien comprès que l’abadia necessitava el cos de Darwin més que Darwin la protecció de l’abadia.

Com es motiva un docent?

 30/08/2014

Si tingués la clau de la motivació docent, seria el pedagog més sol·licitat pels governs del món. No la tinc. Però sé dues coses: que el docent motivat no sap que necessita estar motivat per fer la seva feina i que un docent que es pregunta què ha de fer per motivar-se té un problema greu.

Hi ha moments, com és obvi, en què tots necessitem alguna injecció d’estimulants pedagògics, perquè tots estem exposats als capricis dels nostres estats d’ànim. Ningú domina tots els botons del comandament de la seva temperatura emocional. Seria magnífic poder afegir a les nostres programacions didàctiques la programació emocional, per garantir que tindrem sempre a punt el millor de nosaltres mateixos. Però els estats d’ànim van i vénen una mica al seu caprici. Vés a saber si demà a dos quarts d’onze del matí ens ve a visitar aquella pesantor anímica que ens deixa una mica desganats sense que en tinguem cap motiu clar.

Quan cal suportar un dia espès, l’únic que ens pot motivar és el sentiment del deure i l’esperança que l’endemà les coses seran diferents. Hi ha dies a la nostra biografia que semblen tenir per missió recordar-nos que som més humans del que ens agradaria creure.

En condicions normals, el que ens motiva és saber que ens enfrontem a reptes importants, però superables; comprovar que el que fem és valuós per als nostres alumnes; sentir-nos una mica artistes, és a dir, tenir una certa autonomia sobre la pròpia acció pedagògica, sense veure’ns reduïts a peces d’escacs d’un jugador autoritari; topar amb un exalumne al carrer i copsar en la seva mirada l’alegria de la trobada; saber-se valorat pels companys; bones condicions laborals, esclar...

Però als mestres que no troben la seva motivació, què els pot motivar? No en tenim ni idea. Els reformistes pedagògics, tampoc. I aquest és el taló d’Aquil·les de qualsevol reformisme. I em sembla que algunes de les idees que se senten últimament són un reconeixement implícit d’aquesta impotència. Penso en la proposta de remunerar els docents en funció dels resultats i en tots els que volen mesurar l’eficàcia docent pels resultats dels alumnes en proves estandarditzades, advertint-los de passada que, a més de la seva remuneració, la seva estabilitat laboral depèn d’aquests resultats.

En el dia d’avui

17/08/2014

El grec Antífanes es va imaginar una ciutat en la qual les paraules es glaçaven a l’hivern. La gent les havia de guardar per descongelar-les a l’estiu i saber el que s’havia dit en les seves converses. Però potser Antífanes parlava de la relació de cadascú de nosaltres amb les paraules que ens arriben del nostre passat.

El dia 29 d’abril de 1947, a Nuremberg, Carl Schmitt feia front al seu tercer interrogatori. L’interrogador, Robert Kempner, li va preguntar: “¿No us fa vergonya haver escrit en el seu moment coses com les que vau escriure?” Schmitt va contestar: “En el dia d’avui, sí, evidentment”.

Schmitt, que va ingressar al partit nazi el Primer de Maig de 1933 (al costat de Heidegger), va escriure coses com El Führer defensa el dret. En comptes de conformar-se a ser un més dels que cantaven al cor de Hitler, hi volia donar el to. Però immediatament després de la derrota alemanya es va presentar com una víctima més del nazisme. Per fer versemblant la seva condició de víctima, es descrivia com el “Benito Cereno del dret internacional”.

Benito Cereno és el protagonista d’un conte homònim de Herman Melville. Era formalment el capità del vaixell San Dominick, però, en realitat, era l’ostatge de la seva pròpia càrrega, és a dir, dels esclaus negres amotinats, que l’obligaven amb amenaces de mort a representar la farsa de la seva autoritat. Així passava desapercebuda la seva revolta quan es creuaven amb un altre vaixell. El que semblava una “malenconiosa falta d’interès” del capità Benito Cereno, s’explicava quan es comprenia que l’esclau que cada matí l’afaitava era, literalment, l’amo del seu coll.

¿Schmitt era tan cínic com sembla? Fa uns anys hauria contestat, sense cap mena de dubte, que sí. Ara ja no n’estic tan segur. No fa gaire vaig descobrir que, molt abans de la derrota alemanya, el 18 d’octubre de 1941, Ernst Jünger va anotar en el seu diari: “Carl Schmitt compara la seva situació amb la del capità blanc de Melville, Benito Cereno, dominat pels seus esclaus negres, i per això cita el següent aforisme: «No puc escriure contra qui em pot proscriure»”.

Un dels seus biògrafs, Bernd Rüthers, escriu: “Schmitt és el representant i el símptoma d’un problema col·lectiu estructural. Es tracta de la tendència acomodatícia de disciplines i generacions intel·lectuals senceres, d’acord amb el desig i les finalitats dels posseïdors del poder totalitari. És un fenomen de masses, que apareix amb diferents variants històriques allà on es produeixen grans canvis polítics. No està limitat de cap manera als juristes. Però els juristes s’hi troben sempre necessàriament implicats a causa de la seva proximitat professional amb el poder polític”.

Si el pensament de Schmitt contamina, llavors n’està contaminat tothom qui el va admirar: Aron, Benjamin, Kojève, Taubes, René Capitant, Derrida, Agamben, Joschka Fischer...

Jo sabia que el franquista Jesús Fueyo, president de l’Instituto de Estudios Políticos i un dels principals ideòlegs del règim, era molt bon amic de Schmitt i amb això ja en tenia prou per no voler-ne saber res. Però fa un parell d’anys em vaig assabentar que a l’arxiu de Schmitt es conserven 8 cartes de Jesús Fueyo... i 28 del marxista Enrique Tierno Galván, una de les icones de l’esquerra espanyola. El que vull dir és, simplement, que cal ser prudent amb els judicis.

“Els nostres actes ens segueixen, les nostres teories ens segueixen, les nostres paraules ens segueixen... Però cap de nosaltres no pot preveure les formes i modalitats de la seva posteritat. Hi ha grans sorpreses”, va escriure Schmitt. I, de fet, ell mateix va veure recollides algunes de les seves idees a la Constitució de la República Federal Alemanya de 1949, per exemple, les relatives al Tribunal Constitucional.

Potser algú se sorprèn també si dic que l’expressió eròtica del poder és de Fueyo. Jo em vaig riure sovint d’una de les seves idees: que “la decadència de la metafísica és la metafísica de la decadència d’Occident”. Fins que vaig comprendre el que volia dir. I encara més, sovint rumio dues tesis de Schmitt: que la política es redueix, en el fons, a la distinció entre amics i enemics, i que és sobirà qui té poder per decretar l’estat d’excepció.

Com deia Antífanes, les paraules antigues es desglacen. El que no ens va dir és que, en desglaçar-se, ho tenyeixen tot de gris. El seny no és altra cosa que la vacuna contra el daltonisme moral. Aprendre vol dir també anar refent la pròpia memòria i, llavors, fer-se gran és no saber exactament de què sentirem vergonya en el dia d’avui.

Frankenstein, Comenius i nosaltres

16/08/2014

“Doneu-me la felicitat i seré virtuós”. Aquesta és la petició de la criatura al seu creador, el Dr. Frankenstein. Tenim aquí, formulat de manera esquemàtica, el projecte final de totes les utopies. Davant la realitat, que ens obliga a esforçar-nos per conquerir un benestar sempre precari, s’alça l’ideal d’un món just, perquè tindrà garantides les condicions de la seva felicitat.

L’utopisme, un gènere literari europeu, neix amb la Utopia de Thomas More (1478-1535), La Ciutat del Sol de Tommaso de Campanella (1568-1639) i La Nova Atlàntida de Francis Bacon (1561- 1626). L’objectiu últim és el mateix en els tres projectes, encara que divergeixin els mitjans per arribar-hi. More vol instaurar la justícia amb la igualtat democràtica, Bacon vol garantir el progrés amb la investigació científica i Campanella creu que la pau perpètua s’assoliria amb l’extensió del pensament racional. Tots tres estan convençuts que l’obediència a les normes racionals és fàcil i que en una república racional tothom seria assenyat. El correlat pedagògic d’aquests projectes utòpics és l’ Orbis Sensualium pictus de Comenius (1592-1670), pare del sensualisme pedagògic.

Comenius concep l’escola com un lloc on es fomenta la curiositat i els càstigs corporals són desconeguts, es memoritzen poques dades i s’aprèn resolent problemes i estimulant la imaginació. També és el primer gran defensor de l’escola pública i de l’educació permanent, a més de ser pacifista i feminista. Si podia ser tot això era perquè estava convençut de la possibilitat de crear des de l’escola una societat racional capaç de garantir la concòrdia universal. El seu intel·lectualisme pedagògic-moral el fa afirmar, amb confiança plena, que si es mostra als homes quin és el seu bé complet no podran sinó sentir-s’hi atrets.

I així arribem al curs 2014-15. Avui no em sorprèn tant que un projecte racionalista com el de Comenius continuï sent una utopia, com la nostra resistència a pensar seriosament les raons de la postergació permanent de la redempció pedagògica de la humanitat. A què es deu? ¿A la invencible resistència de les forces de la reacció o al fet que aquests projectes estiguin mancats d’una reflexió antropològica seriosa? Per què el doctor Frankenstein continua negant-se a fer-nos feliços?

El sexe té raons….

 03/08/2014

A Girolamo Cardano la seva mare el va llençar a les escombraries tot just parir-lo. Potser per aquesta escandalosa falta d’afecte va estar sempre empaitant les dones. Es justificava dient que “per culpa de la meditació, els vapors dels intel·lectuals marxen a la part oposada dels genitals, cap al cervell, així que els convé tractar amb noies guapes, llegir literatura eròtica, penjar quadres de dones boniques a les alcoves i no deixar mai de fer l’amor, perquè no hi ha res millor per alleujar les preocupacions”. No tots els filòsofs han pensat el mateix. Plotí sentia vergonya de tenir cos; Orígenes es va castrar en un rampell d’ascetisme i, segons Aldous Huxley, un filòsof és algú que ha descobert alguna cosa més interessant que el sexe. Però també podem recordar Agustí pregant: “Senyor, dóna’m la castedat..., però encara no”; Abelard, també castrat, però contra la seva voluntat; Rousseau, rendit incondicionalment davant Sophie d’Houdetot, en veure-la amb pantalons de muntar i una fusta a la mà; Russell (a qui T.S. Eliot descrivia com “Príap entre el boscatge”)... El mateix Aristòtil va haver d’admetre que el sexe té raons que la raó no entén.

Aristòtil es veia obligat a renyar sovint el seu deixeble Alexandre (el futur Alexandre el Gran) perquè estava massa pendent de les dones. El jove, per fer-lo callar, va convèncer una serventa de palau perquè s’insinués voluptuosament al filòsof fins a doblegar la seva voluntat. La noia va jugar a l’estira-i-arronsa fins que la presa va picar l’ham. Llavors li va dir que abans de cedir als seus desitjos volia demanar-li un favor. S’havia de deixar cavalcar amb cadira de muntar i esperons. Al filòsof això no li feia gaire gràcia, però qui no ha fet alguna ruqueria en la intimitat? En un tres i no res estava corrent a quatre potes a esperons batuts amb la noia a l’esquena. Tot d’una, Alexandre, que s’havia amagat darrere d’una cortina, va aparèixer i li va preguntar: “Què esteu fent, mestre?” Aristòtil, avergonyit, va aprendre immediatament la lliçó. Els visitants del Museu d’Història de València podem gaudir d’una mènsula del segle XIV que representa magníficament aquesta història.

En aquesta llegenda hi ha un apunt de la misogínia que ha acompanyat la història de la filosofia des de Tales i que culmina amb Schopenhauer d’una manera molt ambigua. Schopenhauer, el més misogin dels filòsofs, veia en la relació sexual el desvetllament de l’essència del món. Va descobrir aquest misteri als braços de Caroline Richter, una ballarina amb uns braços tan llargs que li permetien abraçar tres amants alhora. Un dia Schopenhauer va deixar escapar aquest comentari: “M’agradaven molt les dones; tant de bo els hagués agradat jo a elles”.

La relació entre la filosofia i el sexe és complexa. Pensem en Enfantin, un deixeble de Saint-Simon que l’any 1833 va enviar els seus seguidors a buscar pels prostíbuls del Mediterrani oriental la dona messies que alliberaria la humanitat. O en Comte, el pare del positivisme, deixeble també de Saint-Simon, que va santificar Clotilde de Vaux, la dona que no va voler correspondre al seu amor. La va conèixer el 1845 en un sopar. Ella estava trista perquè el seu marit havia fugit de França amb les butxaques plenes de diners del tresor públic. Ell se’n va enamorar devotament i ella va accedir a ser amada, però deixant clar que, a causa de les seves conviccions catòliques, mai “sobrepassaria els límits de l’afecte”. Tot just un any després, Clotilde moria de tuberculosi als braços de Comte i ell va dedicar la resta de la seva vida a mantenir viva la seva memòria. Cada setmana visitava la seva tomba i li parlava fins que aconseguia visualitzar la seva presència. Sense adonar-se’n, estava refutant Schopenhauer, que havia afirmat que, en les coses de l’amor, dues ànimes no es troben si els seus genitals no es busquen. Al llarg de les seves visites va acabar donant forma a una nova religió, recollida en un Catéchisme positiviste que proclamava com a sants Newton, Galileu, Gutenberg, Shakespeare, Dante, Juli Cèsar i, naturalment, Clotilde de Vaux. Entre els deixebles de Comte hi ha Alain, Jules Ferry, Anatole France, Émile Littré, J.S. Mill, Charles Maurras i fins i tot tres fundadors de repúbliques: Teófilo Braga, Benjamin Constant i Tomás Masaryk.

Em temo que el principi “Penso, per tant, existeixo” és un comentari propi d’un filòsof amb la libido satisfeta. No cal donar, doncs, gaire crèdit a Camille Paglia quan diu que la filosofia és massa frígida per a les dones.

ARA

Competències i esoterisme

02/08/2014

El dictamen 11/2014 del Consell Escolar de l’Estat és una joia per arxivar. És una valoració de les pretensions del ministeri d’Educació d’implantar la programació per competències en totes les matèries i en tots els nivells, que sembla redactada per un surrealista. Diu coses tan esotèriques com: “Les assignatures o matèries es concreten en estàndards. El conjunt d’estàndards de cada matèria defineix el perfil de la matèria. Diferents grups d’estàndards, relatius a les diferents matèries, es fan correspondre amb una competència determinada que es desenvolupa per efecte de la contribució, parcial o total, de diverses matèries; de manera que, en molts casos, la contribució de les matèries a una competència donada es produirà no des dels seus perfils complets sinó des de fraccions o segments incomplets d’aquests perfils. El conjunt de segments dels perfils de cada matèria corresponents a una competència donada defineixen el perfil d’aquesta competència”. No em negaran que sembla un exemple d’escriptura automàtica! Realment és una mostra més d’una manera de parlar de l’educació que, buscant la cientificitat, ha assolit la perfecta inintel·ligibilitat.

Entre els paràgrafs comprensibles, crida l’atenció un que adverteix que l’avaluació de les competències “d’acord amb els resultats de l’alumnat en resolució de problemes que simulin contextos reals pot resultar irrealitzable en el cas d’algunes competències bàsiques”. Posa un exemple que admet poques rèpliques: el dels “sistemes físics de naturalesa atòmica o subatòmica”. N’hi ha més.

Curiosament, el Consell es mostra més prudent que el ministeri valorant les virtuts de la programació per competències. Adverteix de la importància d’“aconseguir un equilibri raonable entre coneixements i competències” i observa que el seny “constitueix la nota dominant en la major part dels països de la Unió”. Només sis països de la UE pretenen implantar la programació de competències en totes les matèries i en tots els nivells. Són la República Txeca, Letònia, Espanya, Lituània, Àustria i Polònia. A la resta han començat amb les competències en llengua materna i matemàtiques. I “molts països han preferit centrar-se en una sola etapa i són pocs els que han optat per la incorporació al currículum de totes les competències clau en totes les etapes escolars”.