sábado, 19 de julio de 2014

Jo vull ser irresponsable


20/07/2014

Algú profetitzava que gràcies a internet les portes dels vàters públics estarien netes. Ha sigut una altra utopia fracassada. Els vàters d’avui són el que ja eren els vàters de Pompeia, però els devots de Santa Rita, la patrona de les causes impossibles, han agafat els seus reclinatoris, han abandonat les esglésies i s’han passat en massa a les xarxes socials, a omplir el món de mails solidaris amb les causes més inversemblants i Facebook de beateries. El món -deia Spinoza- seria més feliç si els homes tinguessin la mateixa capacitat de callar que de parlar. Li va respondre l’escriptora nord-americana Barbara Waters als anys 60 amb el seu llibre How to talk to practically anyone about practically anything. I així va començar el present. La societat moderna porta camí de convertir-se en un infern d’inconformistes de sèrie. Si, com defensava Heinrich Mann, la novel·la és el mitjà natural de la democràcia, fa una mica de por pensar en la relació entre les xarxes socials i la democràcia. A internet tothom té dret a sentir-se més intel·ligent que qualsevol polític i moralment superior als votants dels polítics que detesta.

Jo he decidit ser irresponsable. No em sento obligat a fer-me càrrec del món en què visc pel simple fet de tenir un ordinador. M’allibero de l’obligació de tenir una opinió sobre cada problema i d’haver de manifestar-me a favor de tot el bo i en contra de tot el dolent. No penso tampoc assumir cap responsabilitat ni sobre les guerres del present ni, encara menys, del passat. I, posats a renunciar, renuncio a llegir Cervantes amb lupa per veure si descobreixo algun error en El Quixot. La petita solidaritat de què sóc capaç la penso practicar en silenci.

La bondat gesticuladora no em sembla gaire de fiar. Sospito que la gesticulació és un gest de decepció en constatar que la realitat es nega a seguir disciplinadament l’ordre dictat per les nostres bones intencions. Hi ha qui, proclamant-se defensor de la humanitat, es comporta com si només pogués estimar els homes odiant el que realment són. “Ah, la humanitat sencera! -exclamava Soren Kierkegaard-. Quin pensament més grandiós, quin esport més edificant aquest de treballar en nom de tota la humanitat i sentir-se en possessió legítima de tan plens poders!” Esclar que Kierkegaard també deia que una mala consciència és ben capaç de fer una vida interessant. Confesso que jo solament podria estimar la humanitat fent abstracció del meu veí del tercer B (que espero que no em llegeixi).

Afegeixo que tampoc tinc una absoluta confiança en els efectes pràctics de les meves bones intencions. Quan era una criatura, veia les coses de la gent gran -això que anomenem història - com un relat grandiós, misteriós, atzarós i sovint tan sorprenent que semblava estar ple de miracles. Després, de jove, vaig estar convençut que la història no era més que una fera fàcil de domesticar, a la qual calia posar a treballar al dictat de les meves impaciències. Ara no sé ben bé què pensar de tot plegat. Des dels autors de manuals escolars fins als tertulians, tothom parla de causes i conseqüències, i a mi l’abús d’aquestes paraules en referència a les coses humanes se’m fa cada vegada més desmesurat. La història em sembla una partida de milió jugada per un desconegut una mica estúpid. Sospito que sovint allò que anomenem causes simplement posa de manifest l’estupidesa del jugador. No veig en els llibres d’història el relat del que s’ha esdevingut, sinó la fe de l’historiador. Així que, a poc a poc, estic recuperant la visió de la meva infantesa sobre la història, però aquest cop sense alegria. En la meva situació actual, per comprendre el que passa, em sembla més encertat llegir metafísica (penso en Moby Dick ) que cròniques d’actualitat, perquè només la metafísica ens demostra que totes les coses són estranyes quan ens parem a pensar-hi. Si alguna cosa ens ensenya la història és que, en qüestions d’educació moral, Belén Esteban té més influència que un catedràtic d’ètica. I veient les dificultats dels catedràtics d’ètica per posar-se d’acord, no gosaria dir que això sigui cap desastre.

Tinc un últim motiu per voler ser irresponsable: ja em vaig fent gran i he descobert, amb delit, que cap edat està especialment qualificada per donar consells a la joventut. Per aprendre una cosa, els grans hem hagut de desprendre’ns d’una altra. La meva vida ha sigut tan parcial con la de qualsevol altre. Quin consell podria transmetre jo als joves més enllà de la recepta del bacallà al pil-pil?

viernes, 18 de julio de 2014

Què és una escola tradicional?

19/07/2014

Les crítiques a l’escola són tan velles com la mateixa escola. Petroni es queixava que “a força d’anar a l’escola, els joves es tornen imbècils”, i Diderot criticava l’“enutjosa uniformitat de la nostra educació”. Quan jo estudiava magisteri, als anys 70, contínuament ens advertien que l’escola tradicional estava superada. Si no et mostraves partidari de l’escola activa no tenies cap possibilitat d’obtenir el títol de mestre. Mai no he conegut un partidari de l’escola tradicional, precisament perquè la pedagogia moderna es pensa ella mateixa com a alternativa al fantasma de l’escola tradicional que aquesta mateixa pedagogia ha creat.

La meva memòria pedagògica pot resumir-se en la successió d’OPAs hostils a l’escola tradicional fetes per alternatives cada vegada més innovadores. Però si hem de fer cas als crítics, l’escola tradicional segueix vigent, veient passar el temps. No paren de donar-li l’estocada, però malgrat unes evidents imperfeccions sembla més capaç de resistir els embats de la moda que les seves alternatives. ¿No seria bo reconèixer que la llarga vida d’això que anomenem “escola tradicional” ha d’obeir a alguna raó de fons? És urgent un congrés que analitzi la bona salut d’aquest mort, l’escola tradicional.

L’especialista en Shakespeare Rex Gibson ha dit una cosa interessant sobre la capacitat de les escoles tradicionals i dels programes acadèmics per fomentar la creativitat: “Shakespeare és un exemple destacat de com l’educació pot fomentar el talent. De col·legial va aprendre de memòria més de 100 figures retòriques. L’escolarització li va proporcionar excel·lents recursos al dramaturg futur. El que va aprendre a escola ho va fer servir a les seves obres. Havent dominat les regles del llenguatge, va ser capaç de trencar-les i transformar-les. Atenent els fets, l’educació de Shakespeare pot ser vista com un argument en defensa del valor de la memorització i de la pràctica constant”.

La corrua de revolucionaris sorgits de l’escola tradicional és interminable: Einstein, Picasso, Karl Marx, Gandhi, Nelson Mandela, Che Guevara... Fins i tot bona part dels clarividents crítics que, com Sir Kent Robinson o John Taylor Gatto, es guanyen la vida atacant l’escola tradicional hi han estat educats. Haurien de reconèixer que, si més no amb ells, l’escola tradicional ha tingut èxit.

sábado, 5 de julio de 2014

‘Neocons’, el retorn

06/07/2014

Els neoconservadors han tornat. Mentre un Obama indecís pensa què ha de fer a l’Iraq o a Síria, Robert Kagan, Dick Cheney, Paul Wolfowitz, Paul Bremer i Elliott Abrams l’adverteixen que “les superpotències no es jubilen”.

Em sembla que és un bon moment per mirar enrere. Qui són i què volen els neocons?

Crec que ells no em contradirien si situo el seu naixement el 20 d’agost de 1940. Aquell dia el trotskista Saul Bellow tenia una cita amb Trotski a Mèxic per parlar de les seves divergències. A Trotski li semblava que els seus seguidors nord-americans eren fins i tot massa antiestalinistes. Quan Bellow va arribar a la cita, va saber que Ramon Mercader li acabava d’enfonsar un piolet al cap a Trotski i va córrer cap a l’hospital, on va aconseguir veure el seu cadàver. “Acabava de morir. Un con d’embenats ensangonats li cobria el cap. Tenia les galtes, el nas, la barba, la gola solcades de sang i d’iridiscents filets de tintura de iode”. Era el capvespre del 21 d’agost. A l’exterior de l’hospital un grup de joves comunistes celebraven amb alegria l’heroïcitat de Mercader.

Després d’aquest fet, els trotskistes nord-americans ja no van tenir dubtes: Stalin no era una perversió del comunisme, sinó la seva lògica. Aquell assassinat els confirmava una cosa que dos dels seus referents intel·lectuals, George Orwell i Willmoore Kendall, havien après a la Guerra Civil Espanyola: que el gulag no havia estat una obra de criminals, sinó d’entusiastes convençuts de trobar-se al llindar del paradís. La sacralització de la història per part de Marx va permetre a Stalin subordinar la moral a la història amb més rotunditat que qualsevol existencialista.

Molts d’aquells trotskistes van anar a la guerra i allà van descobrir, com va dir Irving Kristol, l’horror. És a dir, la tragèdia de la guerra, evidentment, i les maldats dels enemics, esclar... però especialment van veure el mal que eren capaços de fer els seus mateixos companys... llevat que la disciplina els mantingués a ratlla. Precisament per això s’havia de guanyar la Segona Guerra Mundial, primer, i la Guerra Freda, després: calia salvaguardar el patriotisme constitucional nord-americà com a fonament disciplinari. Aquí hi van trobar la possibilitat de subordinar la història a la moral.

El terme neoconservador apareix el 1952 en un article de Dwight Macdonald, però els neocons no es definiran teòricament amb claredat fins al 1979, quan Irving Kristol publica Confessions of a true, self-confessed neoconservative, en què ell mateix es va definir com un esquerrà assaltat per la realitat.

A partir d’aquí, podem entendre els neocons com els falcons del somni imperial nord-americà i dedicar-nos a insultar-los o podem preguntar-nos de quina manera la seva reivindicació d’una moralitat suprahistòrica els va conduir fins al patriotisme.

Els neocons van aprendre d’Orwell que, siguin quines siguin les decepcions de la història, quan es canta l’himne nacional, desapareixen. A alguns els pot semblar una observació trivial, però els neocons entenen que un himne nacional no és sinó una pregària que serveix per donar-nos valor. La Internacional havia volgut competir amb els himnes nacionals en aquesta empresa, però quan Stalin es va veure forçat a mobilitzar els russos contra Hitler, no va recórrer a La Internacional, sinó al reclam de la mare pàtria. Havia fet el mateix el PCE el 1938, quan Jesús Hernández va proclamar als quatre vents: “Sentim les nostres venes inflamades d’entusiasme per l’orgull de ser espanyols”.

La pàtria dels neocons és una superpotència que en la seva Declaració d’Independència afirma com a autoevidents dos principis suprahistòrics: que “tots els homes són creats iguals” i que estem dotats de “drets inalienables ”. La defensa del patriotisme constitucional nord-americà significaria, per tant, defensar la fe en l’autoevidència d’aquests principis en contra de totes les formes de l’historicisme. I com que la fe sempre, sempre, té gana, els Estats Units tindrien interessos ideològics, i no només comercials.

Però em fa l’efecte que els neocons que avui estan de tornada no són exactament els mateixos que van acollir amb entusiasme l’aventura de l’Iraq. Precisament perquè han passat per l’experiència de l’Iraq, saben avui que la virtut d’un governant la mesura la seva fortuna, que és el que ja sabien Plató, Tucídides i Maquiavel i, per això mateix, tots ells s’imaginaven el governant com un artista l’obra del qual és la fe dels ciutadans. I la fe, insisteixo, sempre, sempre, té gana.

viernes, 4 de julio de 2014

Sir Ken i la pedagogia ‘new age’

05/07/2014

Sir Ken Robinson és l’exemple més conspicu de la vacuïtat d’aquesta pedagogia new age tan en voga que, després d’assegurar-nos que l’escola és un desastre, en lloc d’oferir solucions ofereix bestsellers. Ha tingut un èxit fenomenal amb un vídeo titulat Maten les escoles la creativitat?, que ha superat els 25 milions de visualitzacions. El que ens hi diu és que la nostra escola no necessita reformes, sinó una revolució radical. L’escola actual és irreformable perquè està pensada com una fàbrica per fomentar “la intel·ligència acadèmica” i el “raonament deductiu”. El pensament racional és per a Sir Ken un pensament en sèrie i gens creatiu.

Per a Sir Ken, dins de cada granota hi ha un príncep i això és una veritat autoevident que el legitima per pontificar: “L’escola és culpable de desviar la gent dels seus talents”; “La creativitat s’aprèn igual que s’aprèn a llegir”; “El nostre sistema educatiu va ser concebut per satisfer les necessitats de la industrialització”; “Tots som superdotats en alguna cosa”.

Sir Ken és un telepredicador que ha estat molt ben acollit per molts governs, des del britànic al navarrès, però que sembla incapaç de respondre’ns a aquesta pregunta elemental: “Si vull que el meu fill sigui un Mozart, a quina escola ha d’anar?” Si es limita a dir-nos el que no cal fer, ¿no està donant un exemple de manca de seriositat (això sí, ben remunerada)?

Reinventar l’educació

Ara Sir Ken ha decidit comprometre’s amb la realitat. No és que vagi a donar classes a una escola, sinó que ha signat un contracte amb unes famílies molt progres i adinerades de Nova York que han fundat a Manhattan la Blue School. N’han encarregat el disseny a David Rockwell i la seva decoració a Blue Man. El seu projecte pedagògic es resumeix en aquesta idea tan original: “Reinventar l’educació per a un món canviant”. Hi han creat un consell d’assessors entre els quals hi ha Sir Ken, al costat de l’estrambòtic Daniel Siegal (capaç de barrejar la psiquiatria, la neurologia i el budisme). És d’esperar que els seus alumnes aviat comencin a rebre premis Nobel. No és curiós que la pedagogia alternativa sempre acabi trobant el seu refugi natural entre el que els nord-americans anomenen limousine liberals.

Si a la postmodernitat ja no hi ha certeses absolutes, no és aquest un bon argument per preferir el racionalista Kant a l’antiintel·lectualista Sir Ken?