El cor al pit
El nostre cos, el cos que tenim ara mateix, no és ni completament natural (és el resultat d’un disseny que l’ha acolorit, tallat, polit, modelat, redreçat, etc.) ni completament cultural (el cos té indiscretes urgències que la cultura no entén). És el menys artificial dels artefactes i el menys natural dels éssers naturals.
A La Reina d’Àfrica, una Katharine Hepburn que sent debilitat pel rigorisme moral li diu a un Humphrey Bogart, que sent debilitat per la ginebra: “La naturalesa és el que hem vingut a aquest món a superar”. No se n’adona que tots dos estan superant la natura, encara que en direccions oposades. L'afecció a la ginebra, especialment en la forma del cultíssim gintònic, és tan cultural com un cilici.
Com seria un home exclusivament natural? Com es mouria? Com portaria els cabells, les ungles, la pell...? Quins sons emetria? Com desenvoluparia els sentits? Si fem cas als especialistes, comencem a rebre les primeres influències culturals mentre estem al claustre matern. L’home, llavors, només seria un ser exclusivament natural en els seus primers mesos de desenvolupament embrionari.
Pico della Mirandola deia que “quan Déu va crear l’home el va fer d’una forma indefinida”, perquè així “pogués ser l’escultor i el modelador d’ell mateix i degenerar o ennoblir segons la seva decisió.” L’autèntica forma natural de l’home seria, llavors, la indefinició, és a dir, la paradoxa. On més clarament es posa això de manifest és en la pell: No sabem portar la nostra nuesa naturalment. La qual cosa no té res a veure amb la moral, sinó la nostra manera de ser.
D’ençà que Mary Quant va dissenyar la minifaldilla cada nova generació s’ha anat retallant la roba... fins que en trobar-se amb la seva pell nua, ha començat a cobrir-la amb tota mena de tatuatges i pírcings. El que ens diuen els joves és: “No miris la meva pell, sinó la seva decoració”. Dubto que una pesa de roba amagui la pell nua amb més contundència que un tatuatge, perquè els tatuatges, al carrer, viuen una pugna darwinista per la seva visibilitat, és a dir, per satisfer l’impuls antropològic de cobrir la nuesa.
La moda, com el disseny en general, és la tecnologia que satisfà aquesta necessitat de visibilitat. Però per fer visible el disseny, cal portar la biologia a un segon pla.
L’home no sap viure biològicament. És, fatalment, un dissenyador preocupat per la moda. No sap viure enclaustrat dins els límits d’un disseny definitiu. Necessita renovar-se. Si la nostra espècie és la més extravagant, és perquè es la més incapaç de suportar la repetició i la uniformitat. Som desnaturalitzats per naturalesa.
Loos veia en el seu temps una "epidèmia ornamental" perquè no va entendre la funció antropològic de l’ornament. A Ornament i disseny (1910), escriu entre altres coses: "L'home modern que es tatua és un delinqüent o un degenerat. Hi ha presons on un 80% dels detinguts presenten tatuatges. Els tatuats que no estan detinguts són criminals latents o aristòcrates degenerats. Si un tatuat mor en llibertat, això vol dir que ha mort uns anys abans de cometre un assassinat." La veritat és que ni l'epidèmia ornamental està en retrocés, ni la manca d'ornaments és signe de cap força espiritual.
Es miri on es miri, en el present o en el passat, el que trobem a tot arreu és la necessitat de donar expressivitat a la nuesa de l'home, que veu la seva pròpia pell com un paper en blanc en el que cal escriure un missatge.
Doncs bé: la distància que en cada moment hi ha entre l'humà i la naturalesa no és altra cosa que ornament. I en cada època aquest ornament ens expressa la tolerància específica d’una cultura envers la realitat.
Al llibre I de l’Emili, Rousseau es queixa que totes les coses naturals degeneren en les mans de l’home. “L’home força una terra a donar els productes d’una altra; un arbre a llevar els fruits d’un altre; mutila el seu gos, el seu cavall, el seu esclau; ho capgira tot, ho desfigura tot; no vol res tal com ho ha fet la natura, ni tan sols l’home; l’ha d’adaptar a si mateix com ho fa amb el cavall que ensinistra... com ho fa amb l’arbre del jardí́”. Però afegeix: “Si no fos així́, tot aniria encara pitjor”. Aquesta darrera és la part que acostumen a ignorar els rousseaunians moderns. Caminar sobre dues cames no és una cosa natural, però tampoc és cap destorb.
Ce qu’il y a de plus profond en l’homme deia Valéry-, c’est la peau. La pell és tan profunda que hi ha qui es tatua un cor al pit, per deixar ben clar que en té. I, probablement, en cap altre lloc el cor és més humà.
No hay comentarios:
Publicar un comentario