sábado, 20 de diciembre de 2014

La fràgil psicologia del cranc

20/12/2014

Hi havia una vegada un cranc de mar que, indignat per ser catalogat com un crustaci, clamava contra la ciència: “Sóc jo, us ho dic, jo i només jo!” Qui ens narra aquesta història és William James (1864-1869), un filòsof entestat a tornar a néixer.

A Les varietats de l’experiència religiosa, James divideix els homes en dos grups, segons hagin nascut una o dues vegades. Els primers, no senten cap necessitat de renéixer perquè tot ho troben bé. No tocarien ni una coma del món. Els segons, ben al contrari, no entenen el sentit de tot plegat i sospiten que el món pateix un greu error de disseny. Els primers mai no van ser expulsats del paradís i semblen biològicament programats per ser feliços. Els segons pateixen el pecat original de la malenconia i saben que no hi ha viatge de tornada al paradís. Poden viatjar en el mateix seient del metro, però són al·lògens els uns per als altres. Qui vulgui recuperar el paradís perdut, diu James, ha de tornar a néixer.

Walt Whitman seria el representant dels primers. Va ser, sens dubte, un home extraordinari. Mai parlava malament de ningú. No es queixava ni dels mosquits. Acceptava amb complaença les lleis de la naturalesa i les seves conseqüències (la malaltia, la deformitat, la mort...). Mai es va plànyer ni del temps, ni d’un dolor. Mai ningú el va veure enutjat o esporuguit.

Homes així existeixen, però no sabem com fer nostra la seva vida. A la majoria dels mortals no solament ens costa sentir la simfonia al món, sinó que de vegades sospitem amb un cert sobresalt que les persones que ens envolten fan grans esforços per ballar al so d’una música que no senten. Els veiem i ens semblen uns actors dolents que, probablement, estant pensant el mateix de nosaltres. No ens sorprendria gaire que algú s’aixequés per dir-nos: “Sóc jo, us ho dic, jo i només jo!” Però probablement cap de nosaltres sap ben bé què vol dir ser “només jo”... encara que tots hem constatat que de vegades, fins i tot de manera inesperada, la felicitat ve a visitar-nos i per una estona ens fa sentir-nos en el món com a casa.

James considerava que els nascuts per segona vegada disposen d’una visió més acurada de les coses precisament perquè coneixen la seva fragilitat. Assegura que fins i tot poden arribar a ser més feliços que els altres... si són capaços d’apostar voluntàriament per la construcció de sentit en el món. Tolstoi és l’exemple que ens presenta.

Però Tolstoi mai no va aconseguir néixer una segona vegada. La prova és que, amb vuitanta dos anys, va abandonar una nit la seva dona i va pujar al primer tren que va poder agafar. En sentir-lo arrencar, va escriure: “Estic bé, estic bé. Sóc lliure”. Per què se’n va anar? Per la mateixa raó que ens n’anem tots, perquè volia tenir un present. Quatre dies després, la mort -“indigna de ser creguda”, com l’havia qualificat alguna vegada- va venir a marcar la fi del viatge a l’estació d’Astàpovo.

No és el mateix viure en el paradís que viure fugint. Aquest va ser el cas de Gauguin. Va arribar a Tahití decidit a néixer de nou. Des d’allà va remetre a Europa imatges versemblants del paradís. Algunes se situen entre les més seductores de l’art modern. Però eren falses, perquè el paradís feia anys que havia deixat d’existir. El viatge al jo està ple d’equívocs. De fet, Tahití va ser per a Gauguin una experiència decebedora. Hi havia estat més infeliç que a França. Però va fer tot el possible per amagar la realitat i convèncer el gran públic que havia viscut en pau amb ell mateix i amb el món. Sovint fa seu el vocabulari de les Les Rêveries du promeneur solitaire de Rousseau. Va acabar presoner del seu propi mite, creient que el seu jo autèntic habitava als seus quadres.

“Els meus desitjos estan a l’alçada dels meus plaers”, escriu Rousseau des del seu refugi del llac de Bienne, encenent la imaginació romàntica. El seu desig era dissoldre el seu jo en la contemplació extàtica dels núvols i viure “com si no tingués cap enemic”. Tot Thoreau està latent a Les Rêveries : “Les afinitats que sento amb les fulles agitades del vern i l’àlber em tallen gairebé l’alè”.

“Per què sortim?”, preguntava Mestre Eckhart. La resposta és sempre la mateixa: “Per trobar el camí a casa”. Algunes vegades necessitem allunyar-nos de tot el que és nostre per trobar-nos amb el que és més nostre.

Envoltat dels cims dels Alps, Amiel, que havia descobert que el paisatge és un estat de l’ànima, escrivia al seu Diari íntim : “Retorn a mi mateix. Quina benedicció!” En realitat els està dient als cingles: “Sóc jo, jo i només jo!”

viernes, 19 de diciembre de 2014

La meva escola tradicional

20/12/2014

Cada vegada que critico algun aspecte de l’escola postmoderna em veig en la necessitat de justificar que no sóc partidari ni de la memorització dels reis gots ni del retorn a la ploma i al tinter. És a dir, em veig obligat a justificar les meves intencions. En realitat, no critico l’escola postmoderna pel que fa, sinó perquè em sembla que es nega a disposar d’una imatge crítica de si mateixa. Es mostra massa obsessionada per entendre’s a ella mateixa negativament, és a dir, en oposició a una imatge molt esbiaixada de l’escola tradicional. Jo tinc una imatge agredolça de la meva escola. I de la meva biografia. Però, en general, n’estic satisfet. I agraït.

Un dia el metge del meu poble li va dir a la meva mare: “ Su hijo vale para los estudios ”. Això va provocar un problema considerable a casa, perquè per fer el batxillerat calia trobar un internat que fos econòmicament assequible. Em van deixar molt clar -jo tenia 11 anys- que, si volia estudiar, havia de guanyar-me cada any una beca i, si no, m’esperava la vida a pagès. I em van portar als caputxins.

Passat el temps, em sento molt agraït a aquells frares. Estaven convençuts que la seva principal obligació era esperonar el meu gust per l’escriptura (aquelles inoblidables redaccions setmanals!) i la lectura. Quantes hores vaig passar sumit entre novel·les, completament aliè al món circumdant! Ara m’adono que aquelles lectures formen part de les estones més intenses que he viscut a la meva vida. Els estic agraït per haver-me presentat complets desconeguts com Beethoven, Mozart o Brahms i, molt especialment, per haver poblat la meva imaginació adolescent amb imatges d’Orson Welles, John Huston, John Ford, Stanley Donen, Eisenstein... Aquesta va ser la meva escola tradicional, als anys 60.

Va ser una escola austera en les formes, perquè sovint es veia obligada a triar entre Elia Kazan o la calefacció i, gràcies a Déu, acostumava a triar Kazan. Però era una escola ambiciosa, entestada a fer-nos visibles les nostres possibilitats més altes. No fa gaire em vaig creuar al carrer amb un d’aquells frares. Va ser ell qui em va reconèixer. Ens vam fer una forta abraçada i vam començar a xerrar. “Vam ser molt durs?”, em va preguntar. “No! -li vaig respondre-. Dura era la vida que ens esperava al poble. Ens vau ajudar a trobar una sortida”. Crec que li vaig treure un pes del damunt.

sábado, 6 de diciembre de 2014

El cor al pit

6-XII-2014

El cor al pit

El nostre cos, el cos que tenim ara mateix, no és ni completament natural (és el resultat d’un disseny que l’ha acolorit, tallat, polit, modelat, redreçat, etc.) ni completament cultural (el cos té indiscretes urgències que la cultura no entén). És el menys artificial dels artefactes i el menys natural dels éssers naturals. 
A La Reina d’Àfrica, una Katharine Hepburn que sent debilitat pel rigorisme moral li diu a un Humphrey Bogart, que sent debilitat per la ginebra: “La naturalesa és el que hem vingut a aquest món a superar”. No se n’adona que tots dos estan superant la natura, encara que en direccions oposades. L'afecció a la ginebra, especialment en la forma del cultíssim gintònic, és tan cultural com un cilici.
Com seria un home exclusivament natural? Com es mouria? Com portaria els cabells, les ungles, la pell...? Quins sons emetria? Com desenvoluparia els sentits? Si fem cas als especialistes, comencem a rebre les primeres influències culturals mentre estem al claustre matern. L’home, llavors, només seria un ser exclusivament natural en els seus primers mesos de desenvolupament embrionari.
Pico della Mirandola deia que “quan Déu va crear l’home el va fer d’una forma indefinida”, perquè així “pogués ser l’escultor i el modelador d’ell mateix i degenerar o ennoblir segons la seva decisió.” L’autèntica forma natural de l’home seria, llavors, la indefinició, és a dir, la paradoxa. On més clarament es posa això de manifest és en la pell: No sabem portar la nostra nuesa naturalment. La qual cosa no té res a veure amb la moral, sinó la nostra manera de ser.
D’ençà que Mary Quant va dissenyar la minifaldilla cada nova generació s’ha anat retallant la roba... fins que en trobar-se amb la seva pell nua, ha començat a cobrir-la amb tota mena de tatuatges i pírcings. El que ens diuen els joves és: “No miris la meva pell, sinó la seva decoració”. Dubto que una pesa de roba amagui la pell nua amb més contundència que un tatuatge, perquè els tatuatges, al carrer, viuen una pugna darwinista per la seva visibilitat, és a dir, per satisfer l’impuls antropològic de cobrir la nuesa.
La moda, com el disseny en general, és la tecnologia que satisfà aquesta necessitat de visibilitat. Però per fer visible el disseny, cal portar la biologia a un segon pla.
L’home no sap viure biològicament. És, fatalment, un dissenyador preocupat per la moda. No sap viure enclaustrat dins els límits d’un disseny definitiu. Necessita renovar-se. Si la nostra espècie és la més extravagant, és perquè es la més incapaç de suportar la repetició i la uniformitat. Som desnaturalitzats per naturalesa.
Loos veia en el seu temps una "epidèmia ornamental" perquè no va entendre la funció antropològic de l’ornament. A Ornament i disseny (1910), escriu entre altres coses: "L'home modern que es tatua és un delinqüent o un degenerat. Hi ha presons on un 80% dels detinguts presenten tatuatges. Els tatuats que no estan detinguts són criminals latents o aristòcrates degenerats. Si un tatuat mor en llibertat, això vol dir que ha mort uns anys abans de cometre un assassinat." La veritat és que ni l'epidèmia ornamental està en retrocés, ni la manca d'ornaments és signe de cap força espiritual.
Es miri on es miri, en el present o en el passat, el que trobem a tot arreu és la necessitat de donar expressivitat a la nuesa de l'home, que veu la seva pròpia pell com un paper en blanc en el que cal escriure un missatge. 
Doncs bé: la distància que en cada moment hi ha entre l'humà i la naturalesa no és altra cosa que ornament. I en cada època aquest ornament ens expressa la tolerància específica d’una cultura envers la realitat.
Al llibre I de l’Emili, Rousseau es queixa que totes les coses naturals degeneren en les mans de l’home. “L’home força una terra a donar els productes d’una altra; un arbre a llevar els fruits d’un altre; mutila el seu gos, el seu cavall, el seu esclau; ho capgira tot, ho desfigura tot; no vol res tal com ho ha fet la natura, ni tan sols l’home; l’ha d’adaptar a si mateix com ho fa amb el cavall que ensinistra... com ho fa amb l’arbre del jardí́”. Però afegeix: “Si no fos així́, tot aniria encara pitjor”. Aquesta darrera és la part que acostumen a ignorar els rousseaunians moderns. Caminar sobre dues cames no és una cosa natural, però tampoc és cap destorb.

Ce qu’il y a de plus profond en l’homme deia Valéry-, c’est la peau. La pell és tan profunda que hi ha qui es tatua un cor al pit, per deixar ben clar que en té. I, probablement, en cap altre lloc el cor és més humà.

viernes, 5 de diciembre de 2014

El pati és la veritat de l’escola

El pati és la veritat de l’escola
06/12/2014


El pati de la nostra escola és un espai sentimental que per sempre portarem adherit a l’ànima.

Sense la presència immediata de la tutela del mestre, les diferències entre els alumnes es mostren més descarnades al pati i, allà on hi ha diferències individuals, es despleguen immediatament relacions de poder. Ser adult és dominar una personalitat de diplomàtic. Ser nen és tenir molta més energia que seny diplomàtic per controlar la nostra personalitat. Però, en tots dos casos, la convivència efectiva amb els altres posa de manifest que per poder ser diferent s’ha d’estar disposat a defensar la nostra diferència i, a vegades, cal pagar-ne un preu molt alt.

Una de les experiències més inquietants de la meva vida docent va ser descobrir que hi ha alumnes que s’estimen més ser humiliats que ser invisibles davant aquells que admiren. Necessiten ser reconeguts i, si no poden ser-ho afirmativament, proven de ser-ho patològicament. Així es creen relacions tòxiques, d’absoluta dependència emocional... però que es troben, amb intensitats molt variables, a tots els espais escolars. Cal acceptar que la veritat de l’escola no es mostra en els valors que formula, sinó en la conducta dels alumnes.

Les ferides dels menyspreus

Sergio Vila-Sanjuán ha escrit una obra de teatre de rellevància pedagògica, El Club de la Escalera. Hi tracta, de manera decidida i fins i tot militant, les ferides que els menyspreus, les humiliacions i els abusos patits al pati de l’escola deixen en els adults, perquè sempre portarem amb nosaltres els llocs on vam ser humiliats. Per això, determinats llocs de la nostra escola ocupen un lloc destacat al nostre currículum sentimental -i el currículum sentimental futur del nostres fills i dels nostres alumnes-. A vegades l’angoixa pren la forma del racó d’un pati.

Els partidaris d’educar a casa asseguren que el bullying és inseparable de l’escola. Vull creure que no, però al voltant del 3% de la població infantil nord-americana s’educa a casa i les famílies que en són partidàries asseguren que les escoles són insegures per a la integritat física dels seus fills. I que ser educats a casa els permet ser més feliços, sociables, sans i predisposats a l’aprenentatge.

Potser podrem acabar eradicant el bullying de les escoles, però em temo que no podrem eradicar mai les dinàmiques inherents a les relacions de poder.