La ciutat i l'exemple

12/11/2014

Entenc que una ciutat educadora no només vol proporcionar bons equipaments per a la instrucció, fomentar la competència professional i coordinar els serveis educatius. Tot això ho hauria de fer sense donar-se cap títol. Entenc també que una ciutat educadora vol ser un agent educatiu permanent amb voluntat de contrarestar els factors deseducatius. D’una ciutat amb aquestes aspiracions cal esperar, llavors, una consciència diàfana dels elements educadors i deseducadors que ja actuen al si de tota ciutat. ¿Però fins a quin punt una ciutat pluralista moderna defensora de la lliure iniciativa pot ser jutge i part?

La preocupació educadora de la ciutat és tan antiga com la mateixa ciutat, però se’ns fa explícita en l’ Apologia de Sòcrates de Plató. Recordem que Sòcrates va ser condemnat a mort per corrompre el jovent. A Atenes s’entenia que hi havia dues instàncies educadores públiques, les institucions i l’exemple, i dos instruments educadors, el sentiment d’orgull (per l’emulació del que era valuós) i el de vergonya. En darrera instància no educava la ciutat sinó el seu règim polític, entès com una cultura comuna, una manera de viure i de comportar-se, un sentiment compartit d’orgull i vergonya. Tot això s’expressava en el reconeixement públic del bon ciutadà, mitjançant el qual la ciutat es trobava cara a cara amb el millor que podia donar de si i ho oferia com a exemple als joves. El ciutadà exemplar era la millor expressió del seu règim polític. La grandesa d’una polis es mesurava pel tipus d’home que era capaç de nodrir el seu règim. És això el que ens deia el barceloní Ramon Rucabado al seu Compendi d’educació civil (1920).

“-Quin és el bé més gran que un ciutadà pot fer a la ciutat?

-L’exemple de la seva bona conducta personal.

-Quina altra condició tindrà el ciutadà digne de tal nom?

-La consciència dels molts altres beneficis que deu fer i pot fer per la ciutat”.

Una ciutat és educadora quan els seus ciutadans són conscients del seu deure d’exemplaritat pública, començant per les seves figures públiques. Començant pels seus representants.