Si tingués la clau de la motivació docent, seria el pedagog més sol·licitat pels governs del món. No la tinc. Però sé dues coses: que el docent motivat no sap que necessita estar motivat per fer la seva feina i que un docent que es pregunta què ha de fer per motivar-se té un problema greu.
Hi ha moments, com és obvi, en què tots necessitem alguna injecció d’estimulants pedagògics, perquè tots estem exposats als capricis dels nostres estats d’ànim. Ningú domina tots els botons del comandament de la seva temperatura emocional. Seria magnífic poder afegir a les nostres programacions didàctiques la programació emocional, per garantir que tindrem sempre a punt el millor de nosaltres mateixos. Però els estats d’ànim van i vénen una mica al seu caprici. Vés a saber si demà a dos quarts d’onze del matí ens ve a visitar aquella pesantor anímica que ens deixa una mica desganats sense que en tinguem cap motiu clar.
Quan cal suportar un dia espès, l’únic que ens pot motivar és el sentiment del deure i l’esperança que l’endemà les coses seran diferents. Hi ha dies a la nostra biografia que semblen tenir per missió recordar-nos que som més humans del que ens agradaria creure.
En condicions normals, el que ens motiva és saber que ens enfrontem a reptes importants, però superables; comprovar que el que fem és valuós per als nostres alumnes; sentir-nos una mica artistes, és a dir, tenir una certa autonomia sobre la pròpia acció pedagògica, sense veure’ns reduïts a peces d’escacs d’un jugador autoritari; topar amb un exalumne al carrer i copsar en la seva mirada l’alegria de la trobada; saber-se valorat pels companys; bones condicions laborals, esclar...
Però als mestres que no troben la seva motivació, què els pot motivar? No en tenim ni idea. Els reformistes pedagògics, tampoc. I aquest és el taló d’Aquil·les de qualsevol reformisme. I em sembla que algunes de les idees que se senten últimament són un reconeixement implícit d’aquesta impotència. Penso en la proposta de remunerar els docents en funció dels resultats i en tots els que volen mesurar l’eficàcia docent pels resultats dels alumnes en proves estandarditzades, advertint-los de passada que, a més de la seva remuneració, la seva estabilitat laboral depèn d’aquests resultats.
He parlat varies vegades de vostè amb una parella de molts bons amics, mestres d’Institut de tota la vida, i a punt de jubilar-se l’any que ve als seixanta anys. Com pot imaginar frisen per fer-ho i deixar enrere, com a mi em sembla i ells mig afirmen amb la boca petita i ressentiment, una carrera professional frustrant i fracassada.
ResponderEliminarAl coneixen i han llegit algun dels seus llibres, però diuen que una cosa és dirigir una guerra des de la reraguarda i una altra de ben diferent trobar-te en la trinxera cada dia mentre cauen les bombes. Diuen també que en els seus llibres no troben cap solució efectiva i real als problemes que pateixen.
Un altre amic, però, Director d’un Institut de batxillerat, l’admira, el coneix molt bé i l’elogia d’una manera explícita i clara.
Jo em trobo desconcertat, no sé què pensar, tinc el meu criteri, però aquest no és el meu món ni el conec, però la frustració professional dels meus dos primers amics, no pas del tercer, amb implicacions funestes, com pot imaginar, en la resta de la seva vida, no crec que sigui una bona base per una opinió fonamentada malgrat la seva indubtable i extensa experiència en la trinxera.
Salutacions.
Jo no tinc vocació de predicador en el desert. Crec que no és inútil el que faig i sé que a alguns els he ajudat. Em sento satisfet.
EliminarNo en tingui cap dubte, estic segur que és així. I no només a docents, també ajuda als que no ho som, però sentim interès per un sector tan important, per no dir el que més, com el del ensenyament.
ResponderEliminarGràcies.