sábado, 19 de julio de 2014

Jo vull ser irresponsable


20/07/2014

Algú profetitzava que gràcies a internet les portes dels vàters públics estarien netes. Ha sigut una altra utopia fracassada. Els vàters d’avui són el que ja eren els vàters de Pompeia, però els devots de Santa Rita, la patrona de les causes impossibles, han agafat els seus reclinatoris, han abandonat les esglésies i s’han passat en massa a les xarxes socials, a omplir el món de mails solidaris amb les causes més inversemblants i Facebook de beateries. El món -deia Spinoza- seria més feliç si els homes tinguessin la mateixa capacitat de callar que de parlar. Li va respondre l’escriptora nord-americana Barbara Waters als anys 60 amb el seu llibre How to talk to practically anyone about practically anything. I així va començar el present. La societat moderna porta camí de convertir-se en un infern d’inconformistes de sèrie. Si, com defensava Heinrich Mann, la novel·la és el mitjà natural de la democràcia, fa una mica de por pensar en la relació entre les xarxes socials i la democràcia. A internet tothom té dret a sentir-se més intel·ligent que qualsevol polític i moralment superior als votants dels polítics que detesta.

Jo he decidit ser irresponsable. No em sento obligat a fer-me càrrec del món en què visc pel simple fet de tenir un ordinador. M’allibero de l’obligació de tenir una opinió sobre cada problema i d’haver de manifestar-me a favor de tot el bo i en contra de tot el dolent. No penso tampoc assumir cap responsabilitat ni sobre les guerres del present ni, encara menys, del passat. I, posats a renunciar, renuncio a llegir Cervantes amb lupa per veure si descobreixo algun error en El Quixot. La petita solidaritat de què sóc capaç la penso practicar en silenci.

La bondat gesticuladora no em sembla gaire de fiar. Sospito que la gesticulació és un gest de decepció en constatar que la realitat es nega a seguir disciplinadament l’ordre dictat per les nostres bones intencions. Hi ha qui, proclamant-se defensor de la humanitat, es comporta com si només pogués estimar els homes odiant el que realment són. “Ah, la humanitat sencera! -exclamava Soren Kierkegaard-. Quin pensament més grandiós, quin esport més edificant aquest de treballar en nom de tota la humanitat i sentir-se en possessió legítima de tan plens poders!” Esclar que Kierkegaard també deia que una mala consciència és ben capaç de fer una vida interessant. Confesso que jo solament podria estimar la humanitat fent abstracció del meu veí del tercer B (que espero que no em llegeixi).

Afegeixo que tampoc tinc una absoluta confiança en els efectes pràctics de les meves bones intencions. Quan era una criatura, veia les coses de la gent gran -això que anomenem història - com un relat grandiós, misteriós, atzarós i sovint tan sorprenent que semblava estar ple de miracles. Després, de jove, vaig estar convençut que la història no era més que una fera fàcil de domesticar, a la qual calia posar a treballar al dictat de les meves impaciències. Ara no sé ben bé què pensar de tot plegat. Des dels autors de manuals escolars fins als tertulians, tothom parla de causes i conseqüències, i a mi l’abús d’aquestes paraules en referència a les coses humanes se’m fa cada vegada més desmesurat. La història em sembla una partida de milió jugada per un desconegut una mica estúpid. Sospito que sovint allò que anomenem causes simplement posa de manifest l’estupidesa del jugador. No veig en els llibres d’història el relat del que s’ha esdevingut, sinó la fe de l’historiador. Així que, a poc a poc, estic recuperant la visió de la meva infantesa sobre la història, però aquest cop sense alegria. En la meva situació actual, per comprendre el que passa, em sembla més encertat llegir metafísica (penso en Moby Dick ) que cròniques d’actualitat, perquè només la metafísica ens demostra que totes les coses són estranyes quan ens parem a pensar-hi. Si alguna cosa ens ensenya la història és que, en qüestions d’educació moral, Belén Esteban té més influència que un catedràtic d’ètica. I veient les dificultats dels catedràtics d’ètica per posar-se d’acord, no gosaria dir que això sigui cap desastre.

Tinc un últim motiu per voler ser irresponsable: ja em vaig fent gran i he descobert, amb delit, que cap edat està especialment qualificada per donar consells a la joventut. Per aprendre una cosa, els grans hem hagut de desprendre’ns d’una altra. La meva vida ha sigut tan parcial con la de qualsevol altre. Quin consell podria transmetre jo als joves més enllà de la recepta del bacallà al pil-pil?

No hay comentarios:

Publicar un comentario