sábado, 21 de junio de 2014

‘Just google it’

22/06/2014 00:00

Hi ha dues paraules que em fan nosa: paradigma i complexitat. D’ençà que Thomas Kuhn va començar a donar la tabarra amb els paradigmes ( L’estructura de les revolucions científiques, 1962), no hi ha manera de sortir al carrer sense que algú et faci saber que t’ha passat de llarg el darrer paradigma. Vivim en el paradigma de la successió de paradigmes, que és el paradigma de la ignorància de les permanències. En diem complexitat. És un nom que té la virtut de dignificar la mandra teòrica. Quan les nostres forces intel·lectuals fan figa davant un problema, sempre podem justificar la nostra manca de perspicàcia al·legant que hem tocat l’os de la complexitat.

Richard Riley, que va ser secretari d’Educació de Bill Clinton, va defensar, l’any 2004, que el món se’ns havia tornat tan complex que érem incapaços de veure el futur immediat. “Les feines més sol·licitades el 2010 encara no existeixen”, va dir. La seva conclusió era que l’escola ho fa tot malament, perquè prepara els joves per a feines que no existiran quan acabin els seus estudis. Els treballadors del futur immediat utilitzaran tecnologies que encara no han estat inventades per resoldre problemes que ni tan sols sospitem avui que seran problemes demà. Com a cirereta final va llançar aquesta fal·làcia a la línia de flotació del sistema educatiu: atès que la quantitat d’informació tècnica disponible es duplica cada dos anys, la meitat del que els alumnes aprenen els serà inservible quan acabin la carrera.

A mi em sembla que els enginyers continuaran necessitant una bona base de matemàtiques, física i idiomes. Però els pedagogs postmoderns creuen poder resoldre el dilema de Riley afirmant que és possible desenvolupar la intel·ligència de les noves generacions prescindint de coneixements. Ningú nega que es pot bombardejar els nens amb informacions que no tenen cap efecte positiu en el desenvolupament de la seva intel·ligència. Però això no vol dir que es pugui entrenar la intel·ligència sense proporcionar informació.

Sí, sostenen alguns, perquè a la societat de la informació el que importa no és el coneixement que es posseeix, sinó l’accés al coneixement disponible. No cal memoritzar res -diuen- quan totes les dades imaginables estan a un clic de distància. Conèixer coses és antic, propi del segle XX, una època superada en la qual el coneixement depenia dels llibres, i no de Google.

Si això fos veritat, ens quedaríem sense cultura comuna. Però deixem aquesta qüestió de banda.

Encara que acceptessin que a la societat de la informació (és a dir, a la societat de la sobreabundància d’informació) les dades han perdut rellevància, això no significaria que hagi perdut rellevància tota la informació. El que ha perdut valor és la informació trivial. Si l’economia té a veure amb els recursos escassos, precisament perquè la informació és un recurs cada vegada més gran, la informació rellevant és cada vegada més valuosa.

Per poder discriminar entre la informació rellevant i la irrellevant dues coses semblen imprescindibles: criteri (Balmes és més modern del que ens pensem) i atenció. Com que totes dues són molt més escasses que la informació, són econòmicament molt més valuoses. Podria ser, fins i tot, que la productivitat depengués cada vegada més de la selecció dels filtres adequats. Parlo de filtres, en plural, perquè, des d’un punt de vista econòmic, cal saber garbellar la totalitat de la informació per obtenir-ne el saber productiu i cal garbellar el saber productiu per obtenir-ne el saber amb valor econòmic.

El criteri no és més que una estructura atencional, una forma sofisticada d’atenció (les més sofisticades són les més englobants: les teories). Aquesta és la tesi que defensava Richard A. Lanham a On the economics of attention (2006), que continua plenament vigent. Aquesta vigència posa de manifest que Lanham va saber identificar quins són exactament els problemes als quals hem de donar solució avui, passats vuit anys de la publicació del seu llibre, perquè va saber entendre les permanències.

El repte pedagògic més important del present és l’educació de l’atenció. Però precisament sobre aquesta qüestió la pedagogia postmoderna té poc a ensenyar-nos, perquè ha estat molt més interessada a fomentar l’atenció centrífuga que la centrípeta.

La manera humanista d’educar l’atenció sostinguda ha estat la lectura lenta. Però la lectura i els coneixements es reforcen mútuament. Com més coses sabem, més bé entenem el que llegim, i com més llegim, més coses sabem.

viernes, 20 de junio de 2014

Anostrar

Joan Roure Parella, defensava el 1933 a Escola Normal, el butlletí de l’Escola Normal de la Generalitat de Catalunya, que la pedagogia és essencialment pedagogia de la pròpia cultura, és a dir, del conjunt de continguts i formes d’expressió de la pròpia comunitat. Insisteix que quan la joventut no entoma els valors heretats, una cultura està en crisi. Si diu això és perquè s’ha adonat que al llarg del primer terç del segle XX la psicologia li ha anat restant a poc a poc protagonisme a la pedagogia. Però la psicologia, diu, “separa l’individu del seu món i, per tant, a la joventut dels valors objectius de la seva cultura”.

Efectivament, així és. El resultat d’aquest procés és fàcil de veure avui: les nostres escoles es mostren molt més preocupades per discernir quines són les causes eficients de l’aprenentatge de cada nen en particular (vegeu la fixació una mica neuròtica d’alguns per les últimes investigacions de les neurociències) que per les causes finals de l’escola com a institució republicana.

Sentit de ‘copertinença’

El meu propòsit en escriure llibres i articles sobre educació és bàsicament recuperar la dimensió política, republicana de la pedagogia. Quan estava escrivint L’escola contra el món feia ús d’un terme que sempre m’ha agradat, el de copertinença. Josep Maria Espinàs m’advertia, però, que no era un terme català i vaig haver de carregar-me de raons per poder fer-ne ús. El que jo pretenia era definir l’escola com una institució republicana de copertinença, entenent que no és el mateix la pertinença que la copertinença. Mentre es pot pertànyer, per exemple, a un club sense exigir a la resta de socis que corresponguin a la teva pertinença, la copertinença subratlla la reciprocitat de la relació comuna.

He donat moltes voltes a aquesta idea. I vet aquí que causalment trobo en un vers de Vinyoli el terme català que em mancava. Estimaven les coses, diu Vinyoli, “i les fèiem nostres per causa / de l’amor que ens havia ensenyat com anostrar-les” ( Llibre d’amic, VIII ). Efectivament, d’això es tracta: educar, des d’una perspectiva republicana, és anostrar.

Per anostrar, com diu Vinyoli, hi ha una condició imprescindible: estimar. La meva tesi és que el bon mestre és el que estima de manera fins i tot gelosa el millor que el seu alumne pot arribar a ser, però no com a home psicològic, sinó com a home polític, com a ciutadà.

sábado, 7 de junio de 2014

La poesia del tic-tac

08/06/2014

Deia Leonid Andreiev que “l’home pur santifica el crim”. Andreiev era un revolucionari de primera hora que va morir d’angoixa en constatar que era molt més atractiu assaltar el cel que comprometre’s amb les rutinàries feines postrevolucionàries. José Antonio Balbontín va aplicar aquesta sentència a Ramon Casanellas, assassí de Dato i posterior dirigent del PC de Catalunya: “Era un home simple, confiat i generós”. Un home que santificava el crim.

Jo no t’imagino atemptant contra ningú, però quan al tren de Rodalies em parlaves amb tanta vehemència de la teva indignació, pensava que l’home pur santifica el seu ressentiment, perquè troba en la seva ràbia l’evidència moral immediata que clarifica les fronteres entre el just i l’injust. Com més diàfana és aquesta consciència, més convençut està de tenir un accés privilegiat al coneixement del bé comú. El radicalisme, és, en certa manera, una sobredosi de perspicàcia i optimisme.

No vaig gosar dir-te que la indignació no és una bona consellera. Encara que ens pugui revelar la bondat de les nostres intencions, no prova que tinguem raó. El que prova és que tots ens sotmetem al que admirem amb entusiasme.

Anaves a la Ciutat de la Justícia perquè esperaves que posessin el teu germà, un dels detinguts de Can Vies, en llibertat. “Sóc insolvent, insubmisa, desobedient. Visc fora del sistema. No tinc Seguretat Social ni llibretes d’estalvi. No em fio de la policia ni de la justícia ni de ningú. Són capaços d’inventar qualsevol cosa perquè estan decidits a impedir que no es desenvolupi res d’alternatiu, res que pugui qüestionar el sistema”.

En acomiadar-nos a l’estació de Sants em vas dir que tenies pressa, perquè portaves una carta de l’alcaldessa del teu poble dient que el teu germà era un bon noi. Ni per un moment vaig dubtar de la puresa de les teves intencions.

Bona part dels nostres problemes polítics neixen de les nostres diferències respecte al que admirem, és a dir, de les divergències dels nostres sotmetiments. Chesterton tracta d’aquesta qüestió a L’home que fou dijous mitjançant un diàleg entre dos poetes, Gregory i Syme. Per Gregory, les persones estan malaltes de monotonia, cansades del tic-tac dels rellotges. Per Syme, el que preserva la salut de les persones és el miracle de la previsibilitat. Gregory representa els que, seguint Ulisses, defensen el dret a allunyar-se, i Syme, els que, com Penèlope, es queden a casa mantenint el foc de la llar encès per rebre l’heroi a la seva tornada.

“Per què tota aquesta gent que va amunt i avall en els trens -pregunta Gregory- té un aspecte tan trist i cansat?” Perquè sap -es contesta ell mateix- que el tren està fent el que ha de fer! Sap que si té un bitllet per a una estació, acabarà arribant a aquesta estació. Sap que després de Sloane Square ve Victoria, “i només Victoria”. Als Ulisses els saltaria el cor d’alegria si la propera estació fos Baker Street. Syme replica que el caos no té res de poètic, perquè ens pot portar vés a saber on, a Baker Street o a Bagdad. “Però l’home és un mag, i tota la seva màgia rau en això, que diu Victoria, i aquí hi ha Victoria”. No hi ha res més poètic -proclama Syme- que un fullet amb l’horari d’un tren, que és la prova del triomf de l’home contra el caos. “Quan sento que la propera estació és Victoria, estic sentint l’herald que anuncia una conquesta. Victoria és la victòria d’Adam”.

A Gregory res d’això li fa el pes. “El poeta -diu- està descontent fins i tot als carrers del cel. El poeta és un home indignat”. “Què hi ha de poètic -li etziba Syme- en viure indignat?” Això és com equiparar la poesia i la malaltia. Estar indignat o estar malalt pot ser comprensible en certes situacions, però no té res de poètic. “Indignar-se és com vomitar. És la salut el que és poètic. És una bona digestió el que és poètic. El més poètic de tot, més poètic que les flors, més poètic que les estrelles, el més poètic del món, és no estar malalt”.

Gregory i Syme representen dues actituds que travessen avui cada país modern i que, en el fons, es podrien veure com la sístole i diàstole de la seva dinàmica cultural. Jo sóc més dels Syme perquè, per exemple, valoro molt la puntualitat i les bones formes. Penso, com John O’Leary, un fervent nacionalista irlandès (perdó per la redundància) que “hi ha coses que un home no ha de fer ni tan sols per la seva pàtria: mai ha de cridar en públic”. Però ja intueixo la teva rèplica un xic irada: “¿Tu creus -em preguntaries- que les autoritats fan cas de les manifestacions pacífiques?”

viernes, 6 de junio de 2014

La Fundació Comtal

 07/06/2014

El 21 de maig vaig tenir l’honor de participar en la celebració del 20è aniversari de la Fundació Comtal, una entitat que treballa per l’educació i la inserció d’infants, adolescents i joves en risc d’exclusió social. La seva és una més de les experiències pedagògiques que han arrelat aquests anys en diferents llocs per atendre els joves que es queden al marge del sistema escolar, amb la voluntat de modificar les seves trajectòries vitals. Penso també en el Braval, el Casal dels Infants del Raval o el Llindar. Tots aquests centres fa temps que practiquen el que Lee Sing Kong, director del National Institute of Education de Singapur, diu que són les claus de l’èxit educatiu: claredat dels fins, coordinació, ambició i professionals que saben per què fan el que fan. Però el més rellevant és que ens estan ajudant a repensar l’educació més en termes de sistema educatiu que de sistema escolar.

Suport i qualificació

La Fundació Comtal, per exemple, ens permet imaginar un nou model de centre educatiu que proporcioni alhora suport escolar, informació i qualificació professional, activitats de lleure, serveis diversos al barri (sala d’ordinadors, un servei d’assessorament jurídic...) i un centre d’acollida d’infants i adolescents de 4 a 16 anys tutelats per la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència. Res d’això seria possible sense el suport entusiasta del voluntariat.

El nostre sistema escolar sembla poder conviure sense problemes de consciència amb un 20% de fracàs escolar. Tenim la sort de disposar de persones que sense fer soroll, però amb una extraordinària capacitat d’innovació i treball, fent de la pràctica reflexiva una norma de conducta, estan desenvolupant des del sistema educatiu experiències que mereixen l’aplaudiment col·lectiu i la consideració pedagògica.

A la Carta a una mestra, els alumnes de Barbiana diferenciaven entre els alumnes de nivell cultural alt, que reforcen a escola el que senten a casa i a casa el que senten a escola, i els alumnes de nivell cultural baix, que experimenten una discontinuïtat entre aquests espais. Si aquests últims no troben ponts de contacte entre família i escola, estan condemnats al fracàs. Ara que tothom parla d’innovació, no semblaria coherent amb les nostres proclames ignorar les pràctiques realment innovadores, que semblen capaces de bastir aquests ponts.