sábado, 24 de mayo de 2014

Damunt les espatlles de gegants

25/05/2014

El 23 de febrer passat vaig recollir en aquestes pàgines la desconcertant imatge de Goebbels portant flors a la tomba de Goethe. Des de llavors he participats en diferents fòrums sobre l’humanisme i d’una manera o altra sempre acaba sortint aquesta imatge, tan poc reconfortant per al nostre narcisisme il·lustrat. Fóra magnífic que els dolents fossin dolents i rucs i que curant la seva ruqueria es curés la seva maldat. Si fos així, disposaríem de l’antídot de la cultura per prevenir els maldecaps associats a la vida en comú. Victor Hugo proclamava sense cap dubte que “cada escola que s’obre és una presó que es tanca”. Avui obrim presons amb biblioteques.

La veritat és que les SS disposaven d’un batalló d’arqueòlegs que va excavar a Olímpia, expressant així aquell anhel de l’ànima alemanya que -si més no des de Winckelmann- volia tenir Grècia com a mare, i Alfred Bäumler citava Sèneca per justificar l’extermini dels malalts mentals. “Com és possible -li pregunta Karl Jaspers a Hannah Arendt- que el 1933 pogués aparèixer a Berlín un llibre titulat Plató i Hitler?” De fet, no va ser l’únic cas. Joachim Bannes, un especialista en Plató, va publicar una obreta titulada El combat de Hitler i la República de Plató.

El filòsof oficial del Tercer Reich no va ser Nietzsche, sinó el Plató “pensador de l’estat”, que, segons el pedagog Adolf Rusch, havia de ser l’“educador de l’home alemany”. Ludwig Ferdinand Clauss anirà una mica més enllà: ensenyar Plató equivalia a “practicar una educació racial”. Fritz Lenz feia de l’autor de La República un “expert en eugenèsia” i Walter Hohmann interpretava l’enfrontament de Plató amb els sofistes com el xoc dels aris amb els “homes de raça asiàtica”.

Per poder fer de Plató un pensador ari expert en eugenèsia, els intel·lectuals nazis es van trobar amb un problema: Sòcrates. El van resoldre decretant el seu origen oriental. Un filòsof tan lleig i plebeu, que parlava amb qualsevol, fos un grec pur o no, mostrava clarament l’antielitisme propi d’un socialdemòcrata (Alfred Rosenberg). En conseqüència, no podia ser ni ari ni mestre de Plató.

Pels nazis, socialdemocràcia i humanisme era el mateix. I el símbol d’aquesta identitat eren Kant i els seus deixebles, culpables d’haver defensat una moral universal, que igualava moralment totes les races. Molt ingènuament, l’hel·lenista Werner Jaeger va assajar la defensa d’un humanisme nacionalsocialista... i va acabar a l’exili.

Però el més humiliant per al nostre narcisisme és que el filòsof que va aspirar a ser l’ideòleg del nazisme, Heidegger, no tan sols va ser un gran filòsof, sinó que molt probablement va ser també el pensador més gran del nostre temps. La seva fenomenal intel·ligència és molt superior a la nostra, els seus crítics. Ara es publica un altre testimoni de les seves conviccions, els seus Quaderns negres. Els podem llegir com una prova més de la maldat de la seva filosofia o com la revelació de les misèries de la intel·ligència. Però la pregunta clau és: ¿com podem rebatre’l, si som intel·lectualment molt més febles que ell?

Em temo que no podem. No tenim prou estatura intel·lectual per discutir amb ell cara a cara. Al seu costat no som més que nans.

Aquesta seria la nostra tragèdia intel·lectual... si no poguéssim pujar damunt les espatlles de gegants -altres grans filòsofs de l’altura intel·lectual de Heidegger- i posar-los a dialogar entre si i amb Heidegger amb les seves pròpies veus (sense mediacions propagandístiques).

Perquè això sigui possible, els grans problemes humans han de ser problemes intemporals. O dit d’una altra manera: aquests problemes han de continuar oberts a la reflexió filosòfica, sense trobar respostes en el progrés científic i tecnològic. De fet, tots sabem que les coses segueixen lleis científiques, però que els homes necessitem la fragilitat del seny per orientar-nos.

Em fa l’efecte que si Sòcrates vingués avui, diumenge, a visitar-nos es quedaria bocabadat davant les nostres pròtesis tecnològiques, però entendria perfectament els nostres problemes ètics i polítics i, si participés en un debat televisiu, és ben probable que el minut d’or fos seu. Això voldria dir que Catalunya és a 2.500 anys tecnològics d’Atenes, però moralment tots nosaltres som contemporanis de Sòcrates i els sofistes. Per això mateix podem pujar damunt les espatlles de tots els pensadors que han pensat els nostres grans problemes. L’humanista és aquell que és capaç de caminar damunt les espatlles de gegants esforçant-se per entendre la seva conversa intemporal.

viernes, 23 de mayo de 2014

A cadascú, segons els seus resultats? (i II)

24/05/2014

En l’article anterior vaig tractar les propostes que volen lligar el sou dels docents a la seva eficiència. En aquest miraré de recollir, encara que de manera molt esquemàtica, els pros i contres que apareixen en els debats sobre aquesta qüestió tan polèmica.

Contra: Si es fomenta una retribució d’aquesta mena, augmentarà la competició i, llavors, es dificultarà el treball en equip. Pro: La retribució d’acord amb l’eficiència hauria d’afavorir la col·laboració, perquè la presència del treball col·laboratiu és una manifestació de l’eficiència docent.

Contra: Els sindicats s’hi oposen perquè fomenta les desigualtats entre docents. Pro: Si els sindicats ho accepten en qualsevol altre camp, no haurien de rebutjar-ho a l’escola.

Contra: No hi ha manera de definir amb precisió i de manera no polèmica què és un “mestre eficient”. Pro: Si això fos cert, els docents haurien de ser contractats aleatòriament.

Contra: En el progrés de l’alumne hi intervenen nombroses variables (l’entorn familiar, els professors precedents, etc.), i el seu mestre és només una de les variables. Pro: Efectivament, el mestre és només una variable, però el pes relatiu d’aquesta variable és diferent segons la qualitat del mestre.

Contra: Ningú no voldrà ensenyar en zones marginals o amb alumnes problemàtics. Pro: Com més baix és el nivell de partida, més potencial de progrés hi ha per al mestre eficient.

Contra: En tot pagament per mèrit hi ha un factor d’arbitrarietat i, inevitablement, té més pes el favoritisme dels directors que no coneixen el funcionament efectiu de cada classe. Pro: Els directors han de ser avaluats amb més rigor que els docents.

Contra: Tota definició d’eficiència és una aposta per un determinat tipus d’eficiència. Si es premia un determinat tipus d’eficiència, tots ensenyaran de la mateixa manera i es perdrà la capacitat per a la innovació docent. Pro: Pocs professionals treballen al seu gust. La majoria se sotmeten a uns criteris de qualitat.

Contra: Premiant els millors docents no es millora el nivell mitjà de la docència. Pro: Res impedeix a un docent aspirar a ser dels millors .

Contra: Si es vol millorar el resultat general, el que cal fer és reduir el nombre d’alumnes per classe. Pro: En els últims anys molts països han reduït les ràtios, però, en canvi, pocs han millorat resultats.

sábado, 10 de mayo de 2014

L’altar del nihilisme

11/05/2014

Escric aquest article al xiringuito Calima de la platja d’Ocata. Si fos rus, hauria triat una cabana a Sibèria, en ple hivern. Hi ha nihilismes de quaranta graus sota zero i nihilismes primaverals. Al Calima m’acompanya una estàtua sedent de Buda, just a la meva esquerra. Cadascú és nihilista com pot, i aquí, a la Mediterrània, el nihilisme és un gènere literari. A la Viena d’Elisabet de Baviera el nihilisme era el nom del cavall de l’emperadriu. Quan es cansava de llegir Schopenhauer, Sissí o bé pujava damunt de Nihilismus o bé se n’anava amb la seva anorèxia a Corfú. Es diu que, quan el 10 de setembre del 1898 Luigi Lucheni li va clavar l’estilet que la portaria a la mort, davant del Beau Rivage de Ginebra, ella li va preguntar, buscant sentit al seu acte: “Per què em mates si sóc dels vostres?” Lucheni va ser condemnat a cadena perpètua, tot i que ell va reclamar insistentment la guillotina. Com a protesta, es va penjar a la seva cel·la amb el cinturó.

Deia Francesc Pujols que la veritat no necessita màrtirs. Encara n’hauria de necessitar menys el nihilisme, però bé que en té, en abundància, fins i tot. El seu protomàrtir és Anacharsis Clootz, que en els dies de la Revolució Francesa, després de rebre una revelació de la mateixa Naturalesa, es va declarar “enemic personal de Jesucrist”. I així va començar a predicar la seva bona nova racionalista.

“S’han escrit molts volums -deia Clootz- per saber si una república d’ateus podria existir. Jo defenso que qualsevol altre tipus de república és una quimera. Admirar un rei al firmament és introduir dins dels nostres murs el cavall de Troia, que s’adora durant el dia i ens devora de nit. Només una república d’ateus pot fer realitat la república integral dels drets de l’home, fent baixar la justícia del cel de les quimeres a la Terra de la vida humana. Només una república atea serà nihilista perquè no necessitarà fonamentar les seves lleis en cap ésser suprem”. Però malauradament per a ell, Robespierre era d’un altre parer.

Robespierre estava convençut que no hi ha revolució sense mitologia i que “solament s’ha d’atacar un culte establert amb molta prudència i molta delicadesa, per por que un canvi de creences sobtat i violent no sigui vist com un atemptat a la moral i una dispensa de la mateixa probitat”. Clootz va ser detingut el 2 de desembre del 1793 i guillotinat el 24 de març del 1794 sota l’acusació d’ateisme.

Donoso dirà, dirigint-se a Proudhon, que qui “girant-se contra Déu exclama frenètic «Et detesto, tu no existeixes», amb la seva actitud està exposant un sistema complet de teologia”. Efectivament, és el sistema que va intuir Herman Melville en la seva immortal Moby Dick quan imagina la tripulació del Pequod com “una diputació d’Anacharsis Clootz de totes les illes de la mar, i de tots els racons de la Terra”, que acompanya el vell Ahab en la missió de portar les queixes del món davant del tribunal de la balena blanca.

Al costat d’Anacharsis Clootz, a l’altar dels màrtirs del nihilisme li correspon un lloc a Philipp Mainländer, nascut el 5 d’octubre del 1841. Potser Schopenhauer no ha tingut mai dos lectors més devots que Sissí i Mainländer. Per cert: tots els noms propis d’aquest paràgraf són nascuts a Alemanya, la pàtria -diuen- de l’idealisme.

Segons Mainländer, al principi dels temps, Déu, cansat de si mateix, es va suïcidar. Tot el que veiem són guspires d’aquest suïcidi en la seva deriva evanescent. La història no és sinó el relat d’aquesta evanescència. Va donar forma al seu pessimisme en un llibre titulat Filosofia de la redempció. El 31 març del 1875 li van portar a casa diversos exemplars acabats de sortir de la impremta, que l’endemà es posaven a la venda. En va fer una pila i des de dalt va saltar al buit amb una corda al voltant del coll. Tenia 34 anys.

L’home és un ésser molt estrany. Em temo que Sidney Morgenbesser té raó: encara que hi hagués el no-res en lloc d’alguna cosa, molts se seguirien queixant. També és molt estrany el nostre temps. Hem elevat el nihilista Cioran a la condició d’immortal, mentre que hem decidit enterrar Sartre. Sembla que ens agraden més els estetes de les ruïnes que els profetes de les utopies. Bé sabia Nietzsche que era més fàcil ser nihilista de tertúlia que viure de manera nihilista.

Demano un altre cafè. Un grup d’alemanys desinhibits ha envaït el Calima i no para de beure sangria i chupitos de rom. A l’horitzó, un petit veler posa el punt literari al capvespre. Acabo l’article i m’acomiado d’un Buda envoltat d’alemanys.

viernes, 9 de mayo de 2014

A cadascú segons els seus resultats? (I)


10/05/2014

Es va imposant en el món anglosaxó (Estats Units, Gran Bretanya, Canadà...) la convicció que cal pagar millor els millors docents i que el salari no ha d’estar associat a l’antiguitat, sinó a l’eficiència. Dos informes -un del Canadian Council of Chief Executives i un altre de The New Zealand Initiative- sostenen que l’actual model salarial en l’ensenyament és inefectiu perquè l’excel·lència s’hi troba infravalorada, i la mediocritat, sobrevalorada. L’alcalde de Nova York, Bill de Blasio, acaba de signar, en aquest sentit, un conveni amb la United Federation of Teachers.

Al meu parer, ens trobem aquí amb un exponent més de l’actual predomini dels criteris economicistes en els debats pedagògics. Això es deu a la capacitat dels economistes d’oferir alternatives a la política educativa, i a un cert esgotament del discurs pedagògic, que sembla presoner dels seus propis dilemes.

Seria possible?

És una bona idea? Té tot l’aspecte de ser una bona idea... molt difícil de portar a terme, si més no al sector públic, perquè no és fàcil ni superar el conservadorisme de l’escola pública respecte a qualsevol projecte de reforma que afecti el seu statu quo, ni establir consensos a l’hora de definir operativament què és l’eficiència docent.

Sembla que s’estan imposant dos models diferents de retribució de l’eficiència docent. En el primer s’associa el sou del professor a la millora de resultats dels alumnes; en el segon, es valora especialment la capacitat dels bons docents per impulsar canvis en els centres. A Nova York s’ha optat per aquest segon model i es pretén pagar més als professors eficients disposats a compartir les seves experiències amb la resta dels seus companys, estimulant així les pràctiques reflexives.

Personalment intueixo que l’èxit o fracàs de cada opció depèn completament de la complicitat dels docents subjectes a avaluació. Denver és un cas d’èxit perquè tots semblen haver-se posat d’acord sobre què entenen per eficiència. Però allà on impera l’escepticisme o la reticència del professorat, hi ha poques possibilitats d’èxit.

Una proposta excèntrica és la del sempre polèmic Eric Hanushek. Sosté que cal reduir el sou als docents que no ho fan bé, fins a arribar, si cal, a zero. Hanushek manté que els individus tendeixen a evitar pèrdues amb més decisió que a incrementar els seus guanys.