viernes, 25 de abril de 2014

La cultura subjectiva

26/04/2014

Segueix sent útil la diferència que el sociòleg alemany Georg Simmel establia entre la cultura objectiva i la subjectiva. La cultura objectiva està formada per la totalitat dels productes culturals d’una comunitat (ciència, religió, dret, moral, art, tradicions, etc.). Simplificant, podríem dir que és la biblioteca ideal d’aquesta comunitat, la totalitat del seu patrimoni espiritual.

La cultura subjectiva és el resultat de l’apropiació o digestió de la cultura objectiva: la lectura d’una novel·la, la comprensió d’un esdeveniment històric, la resolució d’un problema matemàtic, etc. Si, per exemple, un dels elements de la cultura objectiva és la llengua comuna, en la cultura subjectiva ens trobem amb la parla concreta dels ciutadans. En el procés de subjectivització de la cultura objectiva, el subjecte s’enriqueix, es fa membre d’una comunitat estètica, es dota de veu i de posició històrica i dóna vida a la cultura objectiva. I la cultura només adquireix vida en el procés de la seva subjectivització.

Simmel va ser plenament conscient que la cultura objectiva creix molt més ràpidament que la nostra capacitat subjectivadora. A aquest desequilibri li va donar el nom de tragèdia de la cultura. Al meu parer, bona part dels mals de la nostra escola són expressió d’aquesta tragèdia: la distància entre els interessos immediats del nen i les seves possibilitats de subjectivització cultural s’ha eixamplat dramàticament. En prendre’n consciència, alguns ens proposen l’estalvi de l’esforç de la subjectivització.

Ens diuen que avui tenim tota la cultura objectiva al nostre abast a internet (no ens diuen que també tenim a l’abast tota la incultura objectiva, però això és una altra qüestió) i que ara el que cal és educar la competència connectora del nen a la xarxa. El que caldria subjectivar seria l’accés a la informació. Donat el triomf de la democràcia del consumidor, l’esforç sembla menys competencial que el domini tecnològic de les condicions d’accés a la xarxa.

Una de les manifestacions més clares d’aquest canvi és la relegació pedagògica, fins a l’atròfia, de la memòria. Avui en dia són molt pocs els mestres que ensenyen als seus alumnes a -per exemple- memoritzar l’esquema d’un petit discurs de manera que puguin posteriorment desenvolupar-lo presencialment, davant els seus companys, sense l’ajuda de notes.

No hay comentarios:

Publicar un comentario