sábado, 26 de abril de 2014

Siguem creatius! És una ordre!

27/04/2014

Per culpa d’un gall, l’abat Damià només mereix un petit paràgraf a The prehistory of aviation, de Berthold Laufer. Hi llegim que l’any 1507 es va construir unes primoroses ales, va pujar a dalt d’una torre i es va llançar al buit. En caure en picat es va trencar les dues cames. Va al·legar que la causa del seu fracàs era una deficient selecció de les plomes. Se n’hi van colar dues de gall, i tothom sap que l’afinitat natural de les aus de corral es més terrestre que aèria.

L’abat Damià va viure en un temps en què la innovació era cosa d’eremites. Avui, ben al contrari, és un culte col·lectiu. Sembla com si la confiança dels avis en el progrés, incapaç de trobar una meta utòpica en la qual realitzar-se, s’hagués metamorfosat en la creativitat, el nou opi del poble.

Com a moderns, ens han d’interessar els reptes del present, incloent-hi, esclar, la innovació. Però, com que no som simplement moderns, hauríem de vigilar molt a respectar l’equilibri necessari en cada moment entre permanència i innovació. El criteri per avaluar el canvi hauria de ser extern al mateix canvi, però, paradoxalment, utilitzem la innovació com a criteri per avaluar la qualitat. El que és innovador no necessita justificar el seu valor. La pregunta pel sentit de la innovació és tan sospitosa com la pregunta “Què és Déu?” en un monestir de clausura.

L’interès per la creativitat ha crescut en paral·lel a l’escepticisme sobre la inevitabilitat del progrés. Avui sabem que no hi ha progrés sense pèrdues (pensem en la degradació ecològica del planeta). Ni nosaltres ni el doctor Frankenstein sabrem mai si en la nostra pròxima innovació es cova una catàstrofe. Però la creativitat no vol pensar en aquestes coses. Vol ser el canvi glamurós.

La història de la creativitat és molt curta. “ Creative activity is our great need ”, deia Dewey fa cent anys. No parlava de “ creativity ”, sinó de “ creative activity ”. James Webb el 1939 escrivia sobre la “ technique for producing ideas ”. El neologisme “ creativity ” va ser inventat als anys 50 per Guilford. A partir d’aquest moment la teoria de la creativitat va conèixer un gran impuls amb Maslow, Koestler i Torrance. Aquest últim va estudiar les experiències dels soldats americans fets presoners a la Guerra de Corea i que havien demostrat una especial creativitat per sobreviure en condicions extremes.

Com que no hi ha religió sense apostolat, hem desenvolupat tota mena d’activitats de desenvolupament de la creativitat. Sense gaire èxit. Fins i tot una portada del Newsweek cridava l’atenció sobre una disminució de la capacitat creativa dels joves els últims anys. Dediquem molts esforços a estendre la idea que la creativitat és la “ leadership competence ” del futur, però no sabem com garantir-ne el domini. Fins i tot comencem a sospitar que no hi ha una creativitat general el mestratge de la qual ens permeti ser creatius en qualsevol camp. Un matemàtic creatiu no necessàriament escriu bons sonets. La creativitat sembla que és situacional, de manera que només es manifesta en el camp específic en el qual s’exercita. Probablement, bona part del que fem per estimular la creativitat a les escoles té una base científica molt feble. No és infreqüent que grans estímuls creatius donin -com la fe de les beates- trivials cursileries.

Sovint el primer sorprès per la presència de la idea innovadora és el mateix creador. De sobte es troba no tant amb l’impossible fet realitat com amb l’obvietat que ha sortit de la foscor a la llum de l’evidència: amb l’obvietat inèdita. Però si la sorpresa no va més enllà de si mateixa, no hi ha creativitat sinó, en tot cas, l’experiència personal d’una singularitat. La creativitat és efectiva quan transforma l’experiència personal en possibilitat d’experiència interpersonal. I per a això es requereix saviesa tècnica. La inspiració sense tècnica és com la fe sense obres.

A L’invention mathématique (1908) Henri Poincaré reconeix que sovint les respostes als problemes que es planteja li germinen als llocs més imprevistos. Però -afegeix-, perquè hi germinin, cal haver conreat el terreny amb moltes hores de reflexió. A Ideas and Opinions (1954) Einstein confessa que algunes de les seves millors idees el van anar a visitar mentre tocava el violí. En definitiva, com diu un gran creatiu, Ferran Adrià, la recepta per aconseguir el que més necessitem, la innovació, simplement no existeix. En aquesta nova religió, a més de pregar, també s’ha de treballar per conèixer amb precisió les plomes adequades per a cada cas.

viernes, 25 de abril de 2014

La cultura subjectiva

26/04/2014

Segueix sent útil la diferència que el sociòleg alemany Georg Simmel establia entre la cultura objectiva i la subjectiva. La cultura objectiva està formada per la totalitat dels productes culturals d’una comunitat (ciència, religió, dret, moral, art, tradicions, etc.). Simplificant, podríem dir que és la biblioteca ideal d’aquesta comunitat, la totalitat del seu patrimoni espiritual.

La cultura subjectiva és el resultat de l’apropiació o digestió de la cultura objectiva: la lectura d’una novel·la, la comprensió d’un esdeveniment històric, la resolució d’un problema matemàtic, etc. Si, per exemple, un dels elements de la cultura objectiva és la llengua comuna, en la cultura subjectiva ens trobem amb la parla concreta dels ciutadans. En el procés de subjectivització de la cultura objectiva, el subjecte s’enriqueix, es fa membre d’una comunitat estètica, es dota de veu i de posició històrica i dóna vida a la cultura objectiva. I la cultura només adquireix vida en el procés de la seva subjectivització.

Simmel va ser plenament conscient que la cultura objectiva creix molt més ràpidament que la nostra capacitat subjectivadora. A aquest desequilibri li va donar el nom de tragèdia de la cultura. Al meu parer, bona part dels mals de la nostra escola són expressió d’aquesta tragèdia: la distància entre els interessos immediats del nen i les seves possibilitats de subjectivització cultural s’ha eixamplat dramàticament. En prendre’n consciència, alguns ens proposen l’estalvi de l’esforç de la subjectivització.

Ens diuen que avui tenim tota la cultura objectiva al nostre abast a internet (no ens diuen que també tenim a l’abast tota la incultura objectiva, però això és una altra qüestió) i que ara el que cal és educar la competència connectora del nen a la xarxa. El que caldria subjectivar seria l’accés a la informació. Donat el triomf de la democràcia del consumidor, l’esforç sembla menys competencial que el domini tecnològic de les condicions d’accés a la xarxa.

Una de les manifestacions més clares d’aquest canvi és la relegació pedagògica, fins a l’atròfia, de la memòria. Avui en dia són molt pocs els mestres que ensenyen als seus alumnes a -per exemple- memoritzar l’esquema d’un petit discurs de manera que puguin posteriorment desenvolupar-lo presencialment, davant els seus companys, sense l’ajuda de notes.

sábado, 12 de abril de 2014

El barret de Freud i la rossa de Ferenczi

13/04/2014


En el zenit d’una orgia, un home va xiuxiuejar a una dona: “Què faràs després de l’orgia?” Per conductes com aquesta, descrita per Baudrillard a Cool memories, els psicoanalistes continuen enfeinats.

Però els psicoanalistes honestos saben que la seva aspiració es limita a transformar un miserable neuròtic en un infeliç banal. La psicoanàlisi freudiana no cura. Freud no prometia la salvació. Sabia que tota cultura és un projecte d’imposar a la naturalesa una cosa que no està en ella, una finalitat. Viure com un humà és, en conseqüència, viure intentant sotmetre els instints a una coherència, posant-los sota la custòdia d’una guarnició militar (el superjò) que ocupa una ciutat precàriament conquerida. I no som gaire bons fent aquesta tasca ineludible. Un exemple: a Amy Tan la seva mare la va agafar de la mà i la va portar fins al taüt d’un amic que havia mort de leucèmia. Li va ensenyar el cadàver i li va dir: “Això és el que passa quan no fas cas a la mare”.

Freud era un diplomàtic. Buscava els consensos possibles en la república revoltada de l’ànima humana. No venia esperances, no era cap beat, no somiava a esdevenir el mestre d’escola de la societat. Sabia que els instints posen una barrera infranquejable als somnis alliberadors de la humanitat i que cap organització social serà capaç d’alterar la naturalesa humana. La vida no té cura. La vida és tenir-ne cura. “No tinc prou esma per erigir-me en profeta davant els meus contemporanis”, va escriure. Havia descobert que la mateixa cultura que està cridada a proporcionar-nos un aixopluc contra la natura és en si mateixa una font de malestar, que la veritable autoritat mai va d’uniforme i el que és moral no acostuma a ser autoevident.

L’adjectiu nihilista no li quedaria excessiu a Freud i, possiblement, tampoc el de cínic. Quan Edoardo Weiss, el fundador de la Societat Psicoanalítica Italiana, li va enviar el seu cosí, Bruno Veneziani, un homosexual cocaïnòman, Freud va escriure al seu col·lega per dir-li que el futur d’aquell pacient era “morir per culpa dels excessos” i que li semblava completament inútil prosseguir amb l’anàlisi. “Seria millor donar-li una mica de diners i enviar-lo a l’Amèrica del Sud, per deixar-lo que trobi el seu destí”. Weiss li va preguntar, intrigat, què entenia per “trobar el seu destí”. La resposta de Freud va ser: “La presó, el suïcidi... o alguna cosa semblant”. Certament, Freud ha estat més útil als novel·listes que als seus pacients. En un diàleg amb Otto Rank havia acceptat que “hi ha tres tasques impossibles: governar, educar, curar”. Coneixia els seus límits des de molt aviat. En una carta del 1897 confessa obertament “la decepció contínua” en els seus “esforços”.

Freud va decidir suicidar-se quan va veure que el seu gos ja no se li atansava perquè no podia suportar la seva olor de mort. Era un 1 de setembre. Aquell dia Alemanya va envair Polònia.

Louis Althusser escriu a Freud et Lacan que no deixa de ser admirable que hàgim sobreviscut a l’extraordinària aventura que ha fet d’un petit animal engendrat per un home i una dona una criatura humana. La psicoanàlisi s’ocupa d’aquesta guerra sense memòria que la humanitat creu haver guanyat pel fet que l’ha sobreviscut... però no sense ferides.

Jo trobo un element terapèutic en aquest cinisme descarnat que em recorda al grec Diògenes. Crec que podria ser-nos molt útil avui com a antídot contra tant venedor de felicitat, tant manual d’autoajuda, tanta psicologia positiva, tanta educació emocional, tanta correcció política, tant oblit de la naturalesa.

Freud, Jung i Ferenczi eren a Nova York. En passar davant d’una botiga de Hester Street, Freud es va comprar un barret i els altres dos el van imitar. En sortir, Freud es va ajustar el seu barret i, girant-se cap a Jung, va exclamar, amb un sospir: “Ah...! La vida és un barret nou!” Jung, desconcertat, li va preguntar: “¿Un barret nou? Per què un barret nou?” Freud va arronsar les espatlles amb un gest d’impotència i va contestar: “Com puc saber-ho? ¿És que a més he de ser filòsof?” Aquestes paraules van deixar Jung perplex. Al matí següent es va trobar al menjador amb Ferenczi. Encara no havia baixat Freud, així que va aprofitar l’ocasió per dir-li: “Ah...! La vida és un pont penjant!” Ferenczi li va respondre immediatament: “Esclar que sí! Això mateix m’he dit jo tot just aquest matí mateix mentre li demanava a la rossa que sortís de la banyera”.

Freud encara podria ajudar-nos a no anar per la vida de mascaró de proa de nosaltres mateixos.

PISA i la resolució de problemes

12/04/2014

L’última entrega de PISA, publicada a començament d’abril, tracta de la resolució de problemes. No hi obtenim bons resultats però, en aquest cas concret, els que s’haurien de sentir interpel·lats davant les dificultats dels nostres adolescents per resoldre senzills problemes de la vida quotidiana són els pares. No gaire abans de l’aparició d’aquestes dades, la revista The Atlantic dedicava la portada al “nen sobreprotegit” i es preguntava per què, si diem que volem que els nostres fills siguin creatius, autònoms i crítics, sembla que creixin acomodaticis, dependents i fràgils.

Però els focus de la interrogació pública s’han centrat en l’escola. Alguns pedagogs han carregat la culpa en els mètodes d’aprenentatge. Pontifiquen que caldria incentivar-ne de nous (és el que diem des de fa un segle), però em sembla que el que en realitat volen dir és que necessitem mètodes que permetin aprendre més esforçant-se menys.

Buscar un mirall

El coherent, si de veritat volem millorar, seria aprendre alguna cosa dels primers de la llista. Però això ni ens ho proposem, perquè els de dalt de tot es caracteritzen, precisament, per aprendre molt treballant molt. Ara bé... alguna cosa així es reconeix a l’informe del ministeri d’Educació quan diu que “els estudiants amb rendiment alt en matemàtiques, lectura o ciències també obtenen bons resultats en resolució de problemes”. La raó: “La resolució de problemes se centra en processos cognitius”.

Sempre n’hi ha que sostenen que no estem tan malament perquè tenir 25 punts més o menys en l’escala PISA és una niciesa. Un catedràtic de pedagogia em volia convèncer que, si la convertim en una escala de l’1 al 10, llavors només ens separarien dècimes dels països més avançats i ningú no s’enfadaria amb el seu fill perquè tingués en un examen unes dècimes menys que el millor de la classe. El problema és que aquest catedràtic suspèn en resolució de problemes: primer, perquè unes petites fluctuacions en PISA podrien traduir-se en milers de milions d’euros de riquesa (25 punts podrien equivaldre a un 3% del PIB); segon, perquè no es pot passar d’una escala a l’altra sense atemptar contra el rigor matemàtic.

Coincidint amb la publicació de les dades, The Guardian informava que, ara mateix, una quarta part dels estudiants de postgrau de les universitats britàniques són xinesos.