Quan la veritat ens maltracta

09/03/2014

Niccolò de Maquiavel va passar llargues temporades del que ell anomenava “escassetat de matrimoni”. En una ocasió en què aquesta escassetat era especialment mortificant, la dona que li rentava les camises li va oferir els seus serveis d’alcavota. Maquiavel ho va acceptar immediatament. La dona el va conduir fins a una casa miserable. En un racó d’una habitació sense llum hi havia una dona amb la cara coberta. “Jo, tímid com sóc -escriu Maquiavel-, em vaig espantar, però vaig seguir endavant, encara que li trobés les cuixes arrugades i l’alè pestilent. Tanta era la febre que tenia. En acabar, em van entrar tantes ganes de veure la mercaderia que vaig agafar un tió encès d’una llar que hi havia i vaig encendre un llum que hi havia a sobre. Ai de mi! Gairebé caic mort a terra, de tan lletja com era. Tenia el clatell calb i per la calvície se li passejava algun poll i al mig tenia una cicatriu. Les seves pestanyes estaven plenes de llémenes, els seus ulls eren l’un baix i l’altre alt, i un era més gran que l’altre, amb els lacrimals plens de lleganyes i les celles mig pelades; el nas estava encaixat al cap, frunzit cap amunt, ple de mocs, i el tenia tallat. La boca estava torta i li sortia una mica de bava, ja que, com que no tenia dents, no podia retenir la saliva. Al llavi superior tenia un bigoti llarg però poc poblat. Tenia la barbeta allargada, agusada i una mica torta cap amunt, de la qual li penjava la pell, que li arribava fins al naixement de la gola”.

Maquiavel explica tot això en una carta que li va escriure al seu amic Luigi Guicciardini. Aquest darrer li havia confessat una aventura amorosa amb una bellíssima dona i la seva carta era la manera de correspondre a la seva confidència. Però coneixent la ironia de Niccolò, és ben probable que tot plegat fos una manera elegant de tractar Guicciardini de mentider. La veritat sovint maltracta els homes i Niccolò és un mestre de la veritat. És a dir, del realisme polític, que és exactament el que Putin ens està recordant aquests dies als europeus.

El Financial Times suggereix que ens trobem davant d’una segona Guerra Freda. En realitat ens trobem davant d’una història que ja ha estat narrada per Maquiavel als Discursos sobre la primera dècada de Tit Livi i que ens diu que les relacions entre el peix gros i el petit són asimètriques.

Es tracta, però, d’una veritat que ens maltracta. Voldríem creure que en l’era de la globalització el cinisme polític és cosa del passat. Condoleezza Rice ho va expressar així el 2002: “Tenim una oportunitat històrica per acabar amb el model destructiu de la rivalitat entre les grans potències que ha dominat el món des de l’emergència de l’estat nació”. Però les nobles idees no ens protegeixen d’una bufetada. Putin ho ha deixat molt clar: “En el món modern, en el qual tot està relacionat i en què tots depenen de tots, no hi ha dubte que es pot fer mal, però el dany serà recíproc”. El congressista Mike Rogers, president del Comitè d’Intel·ligència, sembla haver-se’n adonat en declarar que mentre Putin juga als escacs, Obama juga a bales.

Ens agradi o no, Maquiavel és el cronista més fiable de la invasió de Crimea. En posaré alguns exemples extrets dels seus Discursos.

“Els homes, com deia el rei Ferran [d’Aragó], sovint es comporten com les petites aus rapinyaires, que estan tan ansioses d’aconseguir la seva presa, incitades per la seva naturalesa, que no s’adonen que un ocell més gros s’ha col·locat damunt seu per matar-les”.

“Encara que l’acusen els fets, l’excusen els resultats”.

“El pitjor defecte que tenen les repúbliques febles és que són irresolutes”.

Mentre els russos tenen interessos polítics més enllà de les seves fronteres, els europeus tenim fred. És hivern i un terç de l’energia que necessita Alemanya prové de Rússia. Putin sap quina és la seva àrea d’influència. Nosaltres sabem quina és la nostra zona de confort.

Poc abans de morir, el 21 de juny del 1527, Maquiavel va explicar als seus amics íntims un somni. Hi havia vist una gran quantitat d’homes vestits pobrament, d’aspecte miserable, com si haguessin patit molt, que s’encaminaven cap al cel. Va veure també un grup de gent amb aire noble que es dirigien amb gravetat cap a l’infern mentre debatien importants problemes polítics. Entre aquests últims va identificar-hi els seus clàssics, amb els quals havia passat la vida dialogant a la sala de lectura de casa seva. Hi eren Plató, Plutarc i Tàcit. No ho va dubtar. Preferia anar en la seva companyia a l’infern abans d’anar al cel a morir-se d’avorriment.