sábado, 29 de marzo de 2014

Foteses primaverals

30/03/2014

M’ha commogut la història de Yang Jinhai, un xinès de 27 anys que es va tirar a la gàbia d’uns tigres de Bengala del zoo de Chengdu per acabar descobrint que aquell dia la mort estava inapetent. Els felins, malgrat les seves peticions, no li van fer gens de cas. Buscant informació sobre aquest cas he descobert que els suïcidis fallits s’han convertit en una més de les possibilitats d’entreteniment que ofereixen els vídeos d’internet.

No es pot experimentar la pròpia mort. Roland Jaccard assegura que la mort és només una malaltia de la imaginació. Però sí que es pot experimentar amb la mort aliena. Deixem de banda les pràctiques terribles de vivisecció amb éssers humans i recollim el cas d’Henri Languille.

Durant uns segons les seves parpelles es van moure amb contraccions arítmiques i convulsions espasmòdiques. Quan es van quedar immòbils, el doctor Beaurieux va cridar amb una veu forta i clara: “Languille!”, i el cap del cistell va respondre a la crida imperativa obrint els ulls i mirant fixament el metge durant un parell de segons. Després els va tancar molt lentament, i van perdre tot rastre de vida. El doctor Gabriel Beaurieux va deixar constància en el seu informe que aquell 28 de juny de 1905 el cap guillotinat d’Henri Languille havia respost a la seva crida. Confirmava així el gran nombre d’anècdotes dels temps de la Revolució Francesa que asseguraven que hi havia vida després del tall de la guillotina.

Languille no venia del més enllà. Simplement encara no se n’havia anat. Tampoc se n’havien anat l’alemany Wilhelm Bodenhagen i el català Claudio Fournier.

Wilhelm Bodenhagen va rebre tres trets al cap en una batalla de la Primera Guerra Mundial. Va ser donat per mort, però, com que no presentava cap símptoma de descomposició, el van portar a l’hospital. Quan el Wilhelm va obrir els ulls va creure que es trobava davant d’un àngel. Era la cara somrient de l’Elsa, la infermera amb la qual poc després es va casar.

Claudio Fournier va morir i va ressuscitar el 19 de juliol de 1936 a la plaça de Catalunya de Barcelona. Va ser afusellat al costat d’altres persones pels rebels franquistes que van prendre la plaça i va ressuscitar quan aquests van enarborar la bandera blanca a l’Hotel Colón, on s’havien refugiat. Els cadàvers dels afusellats van ser portats amunt i avall durant tot el dia, i fins i tot van servir de parapet. A Fournier el deixava admirat que, sent un cadàver amb diversos trets al cos i un a la cara, s’adonés perfectament de tot el que s’esdevenia al seu voltant. Quan la calma va tornar a la plaça, va sortir com va poder d’entre el munt de cadàvers i, arrossegant-se, va arribar a la porta de l’entresòl de l’escala de veïns del Cinema Catalunya. L’hi va obrir una dona que tot just veure’l es va desmaiar. El pobre Fournier va haver de demanar un got d’aigua per reanimar-la. Durant la guerra va ser un soldat intrèpid que no temia les bales. Però li va quedar una seqüela crònica: cada 18 de juliol se li inflava la cara i se li desfigurava el rostre. Per cert, entre els clients captius de l’Hotel Colón hi havia Jacinto Benavente. Després de la rendició dels revoltats va anar a queixar-se a un milicià: “Per culpa de vostès estem sense esmorzar”.

Els homes acceptem amb naturalitat que venim d’un no-lloc del qual emergim sense memòria amb el nostre naixement, però ens costa acceptar que ens esperi un no-lloc, la mort definitiva. Ens costa acceptar-ho a la tardor, quan cauen les fulles dels arbres i visitem als cementiris les tombes dels nostres éssers estimats, i ens costa acceptar-ho, especialment, a la primavera, quan sentim com si fos nostre el profund rumor germinal de la terra i és tan fàcil deixar-se portar per les il·lusions d’incertes promeses venturoses que sembla que porti l’aire tebi. A la primavera creiem amb més naturalitat en la resurrecció que en la mort. La República de Plató recull una llarga conversa filosòfica d’una nit de primavera -al maig, en concret- i acaba amb el mite d’Er, un guerrer armeni mort en combat... que va tornar per explicar-ho, però no com Wilhelm Bodenhagen i Claudio Fournier. Quan van trobar el seu cos intacte, deu dies després de la batalla, li van preparar unes dignes honres fúnebres. Ja el portaven cap a la pira quan va començar a respirar i va tornar a la vida, assegurant que la primavera és una realitat còsmica. Però els físics que sembla que han corroborat la teoria del Big Bang ens diuen que no. Que només hi va haver una primavera en la història del cosmos, i que no va durar ni un segon.

viernes, 28 de marzo de 2014

L’alumne remugant


GREGORIO LURI
29-3-2014

La pedagogia moderna se sent interpel·lada per l’alumne introvertit. Troba alguna cosa d’indomable en el seu silenci, perquè posa en qüestió l’activisme, la participació, el dinamisme... que considera característiques de la bona pedagogia. Com que confonem massa acríticament l’activitat i l’aprenentatge, l’alumne introvertit ens sembla o insegur o insolent. Si valorem l’interès d’un alumne per les vegades que aixeca la mà (si la participació puja nota ), l’introvertit té desavantatge.

Però es pot ser introvertit per diferents raons, i fins i tot per raons completament oposades. La tipologia de la introversió és extensa. No és el mateix introversió que timidesa, inseguretat que misantropia. El silenci d’un alumne s’ha d’interpretar amb cura, per copsar-ne bé el matís.

Inseguretat o discreció

Entre l’alumne que està condemnat a estar en silenci per falta de coratge per aixecar la mà i el que disposa d’una gran dosi de coratge per preservar el seu espai propi no hi ha res en comú. El primer és esclau de la seva inseguretat, el segon és l’amo de la seva discreció. Tampoc hi ha res en comú entre l’extrovertit que participa a classe amb una qüestió pertinent que ha madurat abans de verbalitzar-la i el que primer demana la paraula i després prova d’assajar què pot dir. El primer posa de manifest un argument, el segon la seva necessitat de ser vist.

L’introvertit segur d’ell mateix no s’amaga de ningú; simplement no s’exhibeix. No clava la mirada a la punta de les sabates quan ha de parlar davant dels altres, ni se sent incapaç d’aixecar la veu per damunt del batec del seu cor. No està llastrat per la inseguretat i la por, sinó que es troba en una situació que per a ell és poc natural, perquè posa en qüestió la seva independència.

El que podríem anomenar introvertit coratjós sembla triar, de manera conscient, un aprenentatge externament passiu, però no perquè sigui passiu, sinó perquè li agrada remugar les coses, cuinar-les a foc lent. La seva reserva no és expressió d’aïllament -pot tenir amics o ser un líder a classe-, sinó de la seva autonomia. Sap dialogar amb ell mateix, i l’autodiàleg no té res a veure amb el monòleg, perquè qui sap remugar fa alguna cosa més que empassar-se nutrients imperfectament mastegats.

sábado, 15 de marzo de 2014

Un ‘charnego agradecido’

16/03/2014

Vaig venir a Barcelona seguint una dona. Si se n’hagués anat a Sidi Ifni, també l’hauria seguit. Què podia fer jo a Pamplona sense ella? Teníem vint anys, era setembre de 1976 i el futur semblava a l’abast de la mà. Què dimonis podia haver-hi a Barcelona que no hi hagués a Pamplona? No ho sabia, però vaig ficar el meu títol de mestre sense estrenar a la motxilla i vaig seguir la seva estela.

M’havia agradat molt el rock progressiu de Màquina (encara conservo el seu primer disc, Why? ). I possiblement era l’únic navarrès que se sabia la lletra d’ Em dius que el nostre amor, de Toti Soler, però, com que no l’entenia, l’hi cantava a la meva xicota creient que era una cançó d’amor. Aquest era tot el meu interès per la cultura catalana.

Durant diversos estius havia estat treballant de cambrer de dia i de discjòquei de nit a Andorra i sabia que els catalans tenien la mania de parlar en català. Fins i tot havia vingut amb un grup d’amics a les escoles d’estiu del 75 i el 76, però m’hi vaig trobar amb moltes més banderes vermelles que quadribarrades. Catalunya semblava que fos primer marxista i després... a mi no em preocupava el què. El que volia era amarar-me de les excentricitats de la Rambla. Un Primer de Maig les van recórrer un grup de contraculturals, trencant la sacralitat del dia a crits de “ Juan Carlos, escucha, Sofía está en la ducha ”.

El primer any va transcórrer com una successió d’esdeveniments que ara em semblen tan irreals que no m’atreveixo a parlar-ne als meus fills. Vaig viure a la Verneda, fins que els veïns van trucar a la policia perquè, al seu parer, el nostre ingenu pis era un motiu d’escàndol al barri; després vaig viure a la plaça de Sant Agustí, amb un militant del PSUC que estava embolicat amb la dona del secretari de la seva cèl·lula -un dia me’ls vaig trobar plorant perquè els havia abandonat a tots dos després de veure Emmanuelle -, i després al carrer Girona, amb un grup de trotskistes.

Una de les primeres coses que vaig fer a Barcelona va ser presentar-me a la redacció de Por Favor, per conèixer Vázquez Montalbán. Em vaig fer passar per col·laborador d’una revista inexistent a la qual vaig donar el títol de La Coz y el Martillo. Va ser tan amable amb mi que em vaig atrevir a demanar-li ajuda per trobar feina. Em va aconseguir una entrevista. Hi vaig descobrir perplex que necessitaven algú que dominés el català. Aquesta va ser la meva primera trobada efectiva amb l’altra Catalunya.

Com que els diners minvaven, allà on veia un col·legi hi deixava el meu currículum. El director d’una acadèmia situada en un tercer pis del carrer Còrsega em va dir molt seriós: “Si vostè és navarrès, pot començar demà mateix”. A canvi de la meva navarritat em pagava una misèria sense contracte laboral.

Al cap de sis mesos de ser aquí, els catalans que coneixia es comptaven amb els dits d’una mà. Però un dia, la dona que guiava els meus passos va trobar feina en una escola del Masnou i em va dir que necessitaven un mestre. El director de l’acadèmia no es podia creure que un navarrès trenqués un contracte verbal pel sol fet que en un altre lloc li paguessin el doble. No em va donar la liquidació.

A l’escola del Masnou vaig aprendre les primeres paraules col·loquials en català: enchegar, rachola, chamarreta i plegar. Un dia, asseguts a les roques de la platja d’Ocata, ens vam dir que, com que faltava poc per tornar a Navarra, estaria bé saber com eren els catalans. I hi vam llogar un pis.

I fins ara.

Tinc dos fills. Amb la dona de tota la vida, esclar. El gran està casat amb una valenciana i m’ha donat un nét amb Vico de segon cognom. La petita em tornarà a fer avi per Sant Jordi. El seu fill tindrà per cognom Piferrer.

Diuen que un és del lloc on té els seus morts. Gràcies a Déu, no tinc morts a Catalunya. Però m’estic quedant sense vius a Navarra. De fet, m’he quedat sense Navarra, perquè el que segueixo enyorant simplement no existeix. És una imatge idealitzada que he anat construint com una elegia de la meva memòria. Ja no conec la majoria de la gent amb la qual em trobo pels carrers quan torno al meu poble. Per contra, al Masnou, on no tinc ningú a qui portar flors al cementiri, no puc fer dos passos pel carrer sense saludar algú. Què seria de mi sense la meva entranyable plaça d’Ocata?

Una vegada vaig sentir Jiménez Losantos criticar feroçment a la ràdio els charnegos agradecidos. I vaig descobrir que era exactament el que jo era, un xarnego agraït. El xarneguisme és un ambigu estat de l’ànima: una contradicció que els nostres fills s’encarreguen de resoldre de la manera més natural.

viernes, 14 de marzo de 2014

Teoria de les microurgències

15/03/2014

Anomeno microurgències tota l’àmplia varietat de situacions que se’ns presenten d’improvís i contínuament en un centre educatiu, que ens demanen una resposta immediata, sense dilacions, i ens mantenen permanentment sobrecarregats: que ha desaparegut un mòbil, que a algú li han dit una bestiesa, que un altre ha cregut sentir-ho, que ha aparegut una pintada en una paret o un vídeo a internet... Són coses aparentment petites, però tan insistents que ens deixen completament esgotats en acabar la jornada. I encara hi hauríem d’afegir les microurgències originades per friccions entre professors, per les dificultats de comunicació entre la direcció i el claustre, per les relacions entre professors i famílies o entre els centres i l’administració. Ningú que no hagi estat docent pot imaginar-se fins a quin punt les microurgències són voraces consumint energies i recursos.

Podríem establir una primera hipòtesi pedagògica: si les microurgències consumeixen tota l’energia dels professors d’un centre, no hi haurà energia disponible per innovar i, encara menys, per portar a terme un canvi transformacional.

Energia pedagògica

Em fa l’efecte que l’energia pedagògica disponible en un claustre de professors és una quantitat molt estable, que no és fàcil redistribuir i que solament es pot crear canviant els professors. En conseqüència, abans de promoure una reforma benintencionada, caldria saber molt bé quanta energia consumirà, quines activitats consumeixen l’energia disponible i què caldrà fer per alliberar-ne i posar-la a disposició del projecte de canvi. Si els sistemes educatius esterilitzen arreu amb tanta rapidesa qualsevol reforma és perquè els programadors no acostumen a tenir present aquesta qüestió elemental.

No sorprendré ningú si afirmo que la principal font de microurgències és la indisciplina de baixa intensitat. A PISA 2009 es deia que a Espanya les petites interrupcions consumeixen el 20% del temps de classe. Si fos fàcil millorar el clima docent, els centres tindrien resolt aquest problema, però tampoc ens hi podem resignar. Proposo una segona hipòtesi: la presència i densitat de les microurgències originades per la indisciplina de baixa intensitat es podria rebaixar significativament amb la puntualitat dels professors a classe.

sábado, 8 de marzo de 2014

Quan la veritat ens maltracta

09/03/2014

Niccolò de Maquiavel va passar llargues temporades del que ell anomenava “escassetat de matrimoni”. En una ocasió en què aquesta escassetat era especialment mortificant, la dona que li rentava les camises li va oferir els seus serveis d’alcavota. Maquiavel ho va acceptar immediatament. La dona el va conduir fins a una casa miserable. En un racó d’una habitació sense llum hi havia una dona amb la cara coberta. “Jo, tímid com sóc -escriu Maquiavel-, em vaig espantar, però vaig seguir endavant, encara que li trobés les cuixes arrugades i l’alè pestilent. Tanta era la febre que tenia. En acabar, em van entrar tantes ganes de veure la mercaderia que vaig agafar un tió encès d’una llar que hi havia i vaig encendre un llum que hi havia a sobre. Ai de mi! Gairebé caic mort a terra, de tan lletja com era. Tenia el clatell calb i per la calvície se li passejava algun poll i al mig tenia una cicatriu. Les seves pestanyes estaven plenes de llémenes, els seus ulls eren l’un baix i l’altre alt, i un era més gran que l’altre, amb els lacrimals plens de lleganyes i les celles mig pelades; el nas estava encaixat al cap, frunzit cap amunt, ple de mocs, i el tenia tallat. La boca estava torta i li sortia una mica de bava, ja que, com que no tenia dents, no podia retenir la saliva. Al llavi superior tenia un bigoti llarg però poc poblat. Tenia la barbeta allargada, agusada i una mica torta cap amunt, de la qual li penjava la pell, que li arribava fins al naixement de la gola”.

Maquiavel explica tot això en una carta que li va escriure al seu amic Luigi Guicciardini. Aquest darrer li havia confessat una aventura amorosa amb una bellíssima dona i la seva carta era la manera de correspondre a la seva confidència. Però coneixent la ironia de Niccolò, és ben probable que tot plegat fos una manera elegant de tractar Guicciardini de mentider. La veritat sovint maltracta els homes i Niccolò és un mestre de la veritat. És a dir, del realisme polític, que és exactament el que Putin ens està recordant aquests dies als europeus.

El Financial Times suggereix que ens trobem davant d’una segona Guerra Freda. En realitat ens trobem davant d’una història que ja ha estat narrada per Maquiavel als Discursos sobre la primera dècada de Tit Livi i que ens diu que les relacions entre el peix gros i el petit són asimètriques.

Es tracta, però, d’una veritat que ens maltracta. Voldríem creure que en l’era de la globalització el cinisme polític és cosa del passat. Condoleezza Rice ho va expressar així el 2002: “Tenim una oportunitat històrica per acabar amb el model destructiu de la rivalitat entre les grans potències que ha dominat el món des de l’emergència de l’estat nació”. Però les nobles idees no ens protegeixen d’una bufetada. Putin ho ha deixat molt clar: “En el món modern, en el qual tot està relacionat i en què tots depenen de tots, no hi ha dubte que es pot fer mal, però el dany serà recíproc”. El congressista Mike Rogers, president del Comitè d’Intel·ligència, sembla haver-se’n adonat en declarar que mentre Putin juga als escacs, Obama juga a bales.

Ens agradi o no, Maquiavel és el cronista més fiable de la invasió de Crimea. En posaré alguns exemples extrets dels seus Discursos.

“Els homes, com deia el rei Ferran [d’Aragó], sovint es comporten com les petites aus rapinyaires, que estan tan ansioses d’aconseguir la seva presa, incitades per la seva naturalesa, que no s’adonen que un ocell més gros s’ha col·locat damunt seu per matar-les”.

“Encara que l’acusen els fets, l’excusen els resultats”.

“El pitjor defecte que tenen les repúbliques febles és que són irresolutes”.

Mentre els russos tenen interessos polítics més enllà de les seves fronteres, els europeus tenim fred. És hivern i un terç de l’energia que necessita Alemanya prové de Rússia. Putin sap quina és la seva àrea d’influència. Nosaltres sabem quina és la nostra zona de confort.

Poc abans de morir, el 21 de juny del 1527, Maquiavel va explicar als seus amics íntims un somni. Hi havia vist una gran quantitat d’homes vestits pobrament, d’aspecte miserable, com si haguessin patit molt, que s’encaminaven cap al cel. Va veure també un grup de gent amb aire noble que es dirigien amb gravetat cap a l’infern mentre debatien importants problemes polítics. Entre aquests últims va identificar-hi els seus clàssics, amb els quals havia passat la vida dialogant a la sala de lectura de casa seva. Hi eren Plató, Plutarc i Tàcit. No ho va dubtar. Preferia anar en la seva companyia a l’infern abans d’anar al cel a morir-se d’avorriment.