viernes, 28 de febrero de 2014

La torre inclinada de PISA

01/03/2014 

Un periodista em va demanar la meva opinió sobre els resultats de PISA 2012. Li vaig contestar que amb els resultats a la mà un polític espavilat podia afirmar el que li vingués de gust. El que no sospitava era que poguessin tenir a la mà dades falses.

Tots recordem els debats de l’endemà de la publicació de l’informe sobre les variacions dels nostres resultats en ciències, matemàtiques i en comprensió lectora. Però el veritable escàndol de PISA 2012 era, per a nosaltres, l’absentisme. Segons les dades oficials, Catalunya era la comunitat amb més absentisme escolar, amb un vergonyós 48%. Se situava al nivell d’Itàlia i solament per davant de Turquia. Si es comparava aquest percentatge amb el de les Balears, un 3%, o amb el de la mitjana de l’OCDE, un 14%, la perplexitat era majúscula. Jo em vaig creure les dades, i la meva fe em va ocasionar una petita picabaralla amb Irene Rigau, que -més perspicaç que jo- les posava en dubte.

PISA 2012 es va publicar al desembre, amb gran publicitat. Però ara, tot just la setmana passada, ens hem assabentat que les dades d’absentisme relatives a Euskadi i Catalunya eren falses. L’índex d’absentisme escolar a les Balears és, en realitat, d’un 24,9% i a Catalunya d’un 23,7%.

Conspiració o neciesa?

Per preservar la meva salut mental de la temptació paranoide, rebutjo per principi qualsevol interpretació conspirativa de les coses. Però de vegades sospito que és millor tractar amb un conspirador que amb un maldestre. Una equivocació tan grollera com aquesta llança considerables dubtes sobre la credibilitat de les conclusions de PISA. Ens animen a prendre’ns seriosament qui suggereix que certs països exclouen els seus pitjors alumnes de les proves o que d’altres avisen amb antelació els centres que han de ser avaluats.

Fora bo que, coneguda la veritat, demanés excuses públiques el diari que, confonent la informació amb la piromania, va deixar anar que els alumnes que no assisteixen a classe a Catalunya són els castellanoparlants, que estarien patint un mòbing de caràcter lingüístic. Però nosaltres no podem caure en el cofoisme ridícul de mirar el nostre 23,7% d’absentisme pensant que “Home, doncs no estem tan malament”. Hem d’acostumar-nos a exigir-nos a nosaltres mateixos exactament el que s’exigeixen les regions europees a les quals, culturalment i econòmicament, ens volem assemblar.

sábado, 22 de febrero de 2014

Humanisme i anti-antihumanisme

23/02/2014

En bona part dels arguments en defensa de l’humanisme que estem utilitzant polèmicament contra el ministre Wert no hi veig més que una concepció beata de la transmissió cultural que es conforma a portar flors a les tombes dels clàssics, amb l’actitud d’aquells joves que dormien sobre la tomba de Sòcrates per posar-se en contacte amb el seu daimon, o d’aquell estoic que va comprar per una fortuna el llum d’oli d’Epictet, creient que d’aquesta manera s’il·luminaria millor la seva intel·ligència.

Però no n’hi ha prou ni portant flors a la tomba dels clàssics -ja se’ns va anticipar Goebbels portant flors a la tomba de Goethe- ni proclamant-se hereu de Grècia. Era Hitler qui aconsellava als alemanys: “Quan se’ns pregunti qui són els nostres avantpassats, hem de respondre: «Els grecs»”.

L’humanisme no és una activitat decorativa, sinó constructiva; no és una manera còmoda de designar un cert valor associat al que és humà, un somni vague d’alguna cosa abstracta i universal; ni una certa ludicitat erudita... L’humanisme no és un exercici de decoració dels nostres discursos amb texticles dels clàssics. És, exactament en la línia contrària, un exercici permanent de neteja de la vulgaritat que portem adherida a l’ànima. Recordem el vers d’Horaci: “ Naturam expelles furca, tamen usque recurret ”, per molt que lluitem contra la natura intentant mantenir-la controlada en uns marges, sempre es reserva l’última paraula. L’humanisme és la cura dels límits (respice finem ) i, molt especialment, la cura de l’ànima, com ens han ensenyat els grans humanistes, de Plató a Patocka... i no necessàriament l’aprendrem a les facultats d’humanitats.

Humanitas és la traducció llatina de la paideia grega, l’educació, la conformació d’una personalitat: la bildung que tantes reticències aixecava en Hitler o Goebbels. En aquest sentit, cap disciplina es confon amb l’humanisme. L’humanisme no és una col·lecció d’erudició selecta, sinó el sagrament del coneixement d’un mateix. La cultura clàssica ens serà útil mentre ens proporcioni models que ens ajudin a aspirar a la millor versió de nosaltres mateixos. En aquesta aspiració es troba el fonament de la vida moral, perquè mantenir-se en un estat de letargia per desconeixement del que podem arribar a ser significa mutilar la nostra existència.

Però l’aspiració al millor de nosaltres mateixos no brolla espontàniament de la consciència. Necessita l’estímul d’un amant gelós del millor que podem arribar a ser. O, cosa que és el mateix, d’un mestre humanista (pensem en El convit de Plató). En aquest sentit, el centaure Quiró, un ésser mig home, mig bèstia, era en l’antiguitat el símbol del pedagog, precisament perquè era un símbol d’autotranscendència. En el desè aniversari de la mort de Borges, la seva amiga Susan Sontag va escriure: “Els llibres no són només l’arbitrària suma dels nostres somnis i la nostra memòria. Ens ofereixen també un model d’autotranscendència” (Letter to Borges). L’humanisme és la proclama ferma del deure moral de ser intel·ligent.

El ministre Wert no és més enemic de l’humanisme que l’ètica pedagògica dominant, la de l’igualitarisme, que combat tot el que considera elitista i, dient que defensa l’equitat, avalua els escolars d’acord amb els seus coneixements mínims. Aquesta educació no seria reconeixible per als clàssics, no entendrien ni el nostre menyspreu de l’excel·lència ni el nostre rebuig de la teoria. Per als grecs el bios theoretikós (la vita contemplativa ) era la forma de vida veritablement humana. Si neguem als joves l’experiència de la teoria, els estem negant una dimensió essencial de l’experiència de la llibertat. Per a nosaltres tot el que no és competencial és irrellevant. Hi ha molt antiintel·lectualista emmascarat de defensor de les competències. Però l’home és alguna cosa més que un animal competencial.

La vida quotidiana ens posa sovint de manifest que l’home és l’únic animal capaç de degradar-se. La degradació és una de les possibilitats de futur de cadascú de nosaltres. Per això l’humanisme volia fer-nos sensibles a la millor versió de nosaltres mateixos. Però avui podria ser que ja no defenséssim l’humanisme amb una convicció afirmativa, sinó de manera poruga, perquè ens fa por la pitjor versió de nosaltres mateixos. D’aquesta manera no seríem humanistes per convicció, sinó per defecte. El nostre humanisme no seria, en el fons, més que un anti-antihumanisme, una estratègia defensiva de qui ja no pot seguir creient en Déu, però continua tenint por del diable.

viernes, 14 de febrero de 2014

Parlem de Nou Barris

15/02/2014

El dijous 6 de febrer es va presentar el Pla d'actuació prioritària en l'àmbit educatiu, 2013-2015 del districte de Nou Barris. Va ser un acte carregat de simbolisme al qual vaig tenir l'orgull de ser convidat per dir quatre paraules, al costat d'Irma Rognoni, Manel Blasco i Gerard Ardanuy. Mentre ells parlaven jo anava recollint les paraules que més sovintejaven en els seus discursos: treball en xarxa, alinear, junts, sumar, coordinació, trencar barreres, responsabilitat, sinergies, canviar dinàmiques, ambició... Però, per damunt de tot, prenia nota del més important: que Nou Barris es pregunti "Què significa l'educació per a nosaltres?" No cal argumentar per què, per a un districte com aquest, és del tot cabdal el paper de l'escola.

Aquest pla aconsegueix posar damunt la taula el que ja s'està fent al barri de manera atomitzada, però oferint-ne una visió de xarxa i mostrant la possibilitat de generar sinergies. Ha estat elaborat conjuntament, en el marc de la crisi econòmica, pel Consorci d'Educació, el districte de Nou Barris, l'Institut Municipal d'Educació i els agents de la comunitat educativa del districte (centres educatius, inspecció, treballadors socials, tècnics de barri...). Nou Barris ha posat així en marxa una iniciativa pionera que hauria de merèixer immediatament l'atenció col·lectiva. Ha obert un camí.

Pla de treball

Com va ressaltar Manel Blasco, aquest pla no és ni un manifest ni una plataforma reivindicativa, és quelcom més important: és un pla de treball. Cal remarcar-ho, ja que el vici pedagògic més estès a Catalunya és la tendència a avaluar-nos d'acord amb l'altura dels nostres ideals, mentre menystenim els nostres resultats. Al pla estan ben definits 5 objectius prioritaris que es concreten en 22 línies d'actuació i 96 accions concretes, a més dels criteris d'avaluació. Encara que no fos més que per la voluntat de fer front a l'abandonament prematur, un dels grans problemes del districte, ja ens hauríem de treure el barret. Però va més enllà, i apunta a noves realitats emergents i preocupants, com els problemes de salut mental.

Respecte al finançament, Manel Blasco va dir que "aquest no és un Pla Marshall", però va apuntar una idea suggeridora i digna de ser explorada: el microfinançament. Més detalls a: w110.bcn.cat/ NouBarris/Continguts/Pla d'Educació.pdf

sábado, 1 de febrero de 2014

La cultura amfíbia

02/02/2014

No fa gaires mesos, Grace Mwase tenia 10 anys. Era una nena més de la seva comunitat tribal, a Godeni, al sud de Malawi, un lloc on no hi ha adolescents. Allà, o ets nen o ets adult: no hi ha res més. Els seus pares van considerar que li havia arribat l'hora de deixar de ser una nena i la van posar en mans de les asanamkungwi, les dones que l'ajudarien a fer el kusasa fumbi, el ritual de pas. La van conduir fins a una cabana aïllada on va estar dues setmanes amb altres nenes de la seva edat. Com a culminació del ritual, havia de mantenir relacions sexuals amb un home gran. Després tornaria a Godeni transformada en dona i hauria de cuinar, netejar i estar amb homes. Les asanamkungwi li van ensenyar les arts de la seducció, els balls que exciten els homes i les diferents postures de l'acoblament sexual. Li van assegurar que si es negava a fer tot això, se li assecaria la pell fins a trossejar-se-li. Però, en arribar l'hora, la Grace es va negar a mantenir relacions sexuals amb l'home que li havien assignat. Es va adonar que no volia ser adulta, encara que sabia que ja no podia ser nena. M'imagino que els seus pares la van rebre amb perplexitat. La seva filla tornava a casa transformada en un ésser amfibi, mig nena mig dona, que probablement no sabrien com tractar. La Grace havia decidit fer d'una transició (un ritu de pas) un estat. Sense adonar-se'n, havia inventat l'adolescència a Godeni.

Encara que els estudis psicològics sobre l'adolescència neixen a començament del segle XX, l'adolescència, entesa com a cultura específica, és un fenomen relativament modern. Va ser el sociòleg nord-americà James Coleman el primer a adonar-se, als anys 50, de l'emergència d'un nou grup social situat entre la infància i el món adult. Va considerar que la seva aparició havia estat facilitada per la universalització de l'educació i la subsegüent transferència de responsabilitat de les famílies als centres educatius. Certament l'escola no havia nascut per fer adolescents, sinó per formar adults, però Coleman s'adonava que els escolars vivien immersos dins d'una cultura parcialment clausurada en ella mateixa que era reticent als models adults mentre acceptava acríticament els seus models generacionals. La "societat d'adolescents" tenia el seu propi llenguatge, els seus gestos, la seva concepció de la popularitat, els seus models de comportament, la seva moda, la seva música, els seus mitjans de comunicació... I tot això estava reforçat comercialment i publicitàriament, perquè l'adolescència emergent podia formar un nou mercat d'un potencial extraordinari... sempre que se sabés estimular les seves demandes. A la mateixa època, Hannah Arendt es lamentava perquè, al seu parer, als nens i als adolescents els donen de tot, excepte un món adult. No es va adonar que no els poden donar el món adult perquè no és prou comercial per a ells.

Contemporàniament als estudis de Coleman, l'antropòloga Margaret Mead observava que les persones grans -els avis- s'estaven convertint en emigrants en el món dels joves perquè havien deixat d'entendre'ls. No és que néts i avis ja no s'estimessin, sinó que, simplement, havien deixat de comprendre els seus respectius mons. En conseqüència, l'avi ja no podia posar a disposició del nét el dipòsit de les seves experiències acumulades. La seva saviesa pràctica havia caducat.

És obvi que ni Coleman ni Mead van dir l'última paraula sobre l'adolescència. Nosaltres som testimonis d'una ampliació contínua de les seves fronteres, fins al punt que avui ningú sap ben bé on són. Per baix, l'adolescència sembla haver fagocitat la pubertat i, per dalt, tots hem vist adolescents de -siguem caritatius- 30 anys. Les nenes de 10 anys volen roba sexi i els nois de 30 volen roba adolescent. Els nens volen anticipar la seva adolescència i els adolescents postergar la seva vida adulta. És fàcil veure que el mercat n'està a l'aguait de manera molt creativa.

A mesura que la societat s'ha tornat més complexa, més s'ha anat engrandint la distància entre els interessos espontanis de l'infant i les demandes de coneixement del món adult. Aquesta sembla que és una llei inexorable del progrés. Per això l'assimilació de coneixements cada vegada més complexos és avui el nostre inexorable ritual de pas. Però com que els joves tenen les seves pròpies opinions sobre el que necessiten i el que no, encara que sense adolescència no hi ha creixement del coneixement, una adolescència creixent no garanteix per ella mateixa el creixement del coneixement disponible.