El secret dels secrets

El món pedagògic està preocupat per descobrir la pedra filosofal de l'eficiència docent. El problema és que l'expressió eficiència docentsignifica coses diferents per a gent diferent. Alguns prioritzen l'IVA docent(o Intervenció de Valor Afegit), és a dir, la part del progrés de l'alumne al llarg d'un any escolar que es deu a l'acció específica del seu professor. Sembla clar que a mesura que anem descobrint que no hi ha mètode pedagògic que per si mateix garanteixi l'èxit, i que les mesures tradicionals, com l'increment de recursos econòmics o la disminució de les ràtios, no resolen automàticament res, l'atenció es va focalitzant en la figura del docent, que apareix com el responsable últim del que passa a l'aula.

Però, en lloc d'obsessionar-nos amb l'IVA docent, ¿no seria més eficaç preocupar-nos per l'Índex de Satisfacció Docent, especialment si tenim present que aquest segon índex no sembla estar pels núvols? El que els francesos anomenen malaise enseignant -el malestar docent - no és ni de bon tros una singularitat francesa. A tot arreu, quan preguntem per les causes d'aquest malestar, ens trobem amb una resposta semblant: la falta de respecte. Però el respecte és precisament el que t'has de guanyar cada dia; per això, quan parlo de satisfacció docent em refereixo a una satisfacció a llarg termini, resilient.

El test

Us proposo un senzill exercici: si haguéssim de mesurar la satisfacció docent, quines preguntes faríeu? Us en proposo deu a la vostra consideració crítica. 1. Gaudeixes amb el que ensenyes? 2. I amb com ho ensenyes? 3. Sents estima pels teus alumnes i pel que poden arribar a ser? 4. Sents que el que fas a classe és important per al seu progrés? 5. Disposes de recursos per fer front als problemes habituals de classe? 6. Et sents respectat? 7. Tens companys amb qui compartir els teus problemes i dels quals estàs disposat a rebre consells? 8. Et consideres predisposat a introduir canvis en la teva pràctica? 9. Sents que perds el temps en les reunions amb els companys? 10. Canviaries de feina ara mateix si poguessis fer-ho?

Un comentari obvi per acabar: per millorar la qualitat docent també cal millorar la qualitat de la feina docent. No pot haver-hi discordances entre el que demanem a un bon professor i el que li paguem. La millor manera d'atraure bons professors és millorant les condicions de treball.

De la caverna a l'empresa

19/01/2014

"Imagineu-vos -ens demana Sòcrates en la República - uns homes que viuen des de la infantesa encadenats de cames i de braços dins una caverna. Es troben immobilitzats i només veuen el que tenen davant: les ombres projectades per un foc darrere d'ells. Al llarg de la seva vida, no han vist cap altra cosa. Un dia, un d'ells gosa alliberar-se de les cadenes i sortir a la llum del sol. En comprendre la realitat de les coses, decideix tornar-se'n amb els seus companys".

I què hi va fer, llavors? Doncs de ben segur que no va muntar una empresa.

Alguns diran que res no impedeix a un filòsof ser emprenedor o jugar a borsa. Poden adduir, entre d'altres, l'exemple d'Alexandre Kojève, el teòric de la fi de la història, que era accionista de La Vache qui Rit, cosa ben coherent amb la seva convicció que la fi de la història significava dotar els homes cavernaris d'un espectacle de 3D per a les ombres amb responsabilitat social corporativa. Però la fi de la història seria també la de la filosofia. Aquest és un important problema perquè, com molt bé va veure Heidegger, la concepció moderna de la filosofia és fonamentalment democràtica, en el sentit que ja no es concep a ella mateixa com una crida desinteressada a la contemplació del que hi ha, sinó com una caritativa demanda d'alleujament dels mals de l'home. I, certament, molts filòsofs semblen més inspirats per la caritat bíblica que per l'orgull, bíblicament pecaminós, de menjar de l'arbre de la ciència. El ministre Wert no està sol en la seva concepció competencial de la filosofia.

Al meu parer, la filosofia té dues característiques essencials que la fan molt poc útil i encara menys competencial: el sentit de l'admiració i la consciència de la pròpia ignorància.

"L'home ordinari -va escriure Marx- no creu anticipar res d'extraordinari en dir que hi ha pomes i peres. Però el filòsof, en expressar aquesta existència de manera especulativa, ha dit una cosa extraordinària. Ha fet un miracle". Per això mateix Rudolf Carnap, que volia fer neteja de la caverna introduint-hi claredat lògica, es va adonar que era incapaç de demostrar, sense cap gènere de dubtes, l'existència física de la seva dona. No m'imagino una actitud menys empresarial que aquest dubte. Té raó Kierkegaard en constatar que el que els filòsofs diuen de la realitat és per a molts tan decebedor com el cartell que va posar a la seva botiga un mercader: "Aquí es planxa". Qui portava la seva roba a planxar, descobria que el cartell estava en venda.

Respecte a la consciència de la ignorància, a la seva meravellosa Carta de l'adéu,escriu Avempace: "Tenim l'esperança d'arribar amb la filosofia a alguna cosa gran, però no sabem a quina en concret". Filosofar vol dir estimar allò que el filòsof sap que li manca: la saviesa. I aquesta mancança se li fa present alhora en les respostes i en les preguntes. "Sou una gent molt estranya -li va etzibar un llec a un filòsof-. No solament ens confoneu amb les respostes que ens doneu sinó que, si un us tracta una estona, acaba per no entendre ni el sentit de les seves mateixes preguntes". Efectivament, filosòficament cal dubtar del sentit de les pròpies preguntes per guanyar la valentia de no retenir cap pregunta al cor i de pensar fins i tot contra un mateix.

La consciència de la seva ignorància hauria d'impedir al filòsof la defensa d'una filosofia reconfortant. Com pot saber que és reconfortant el que cerca, sense saber què és? Llavors, tampoc no pot assegurar que el fi de la ciutat sigui el mateix que el de la filosofia. La ciutat està, per la seva naturalesa, més tancada que oberta a la filosofia. Podria donar-se el cas que la filosofia, com a tal, fos a més de supraempresarial, suprapolítica, suprareligiosa i, fins i tot, supramoral i, en conseqüència, també suprapedagògica. Al cap i a la fi, Sòcrates va ser condemnat a mort per la democràcia atenesa.

"El simple filòsof -deia Hume- és un tipus humà que normalment no gaudeix sinó de poca acceptació en el món, en suposar que no contribueix gens ni a la utilitat ni al plaer de la societat, ja que viu allunyat del contacte amb la humanitat i està embolicat en principis igualment allunyats de la comprensió d'aquesta".

No sembla honest obviar la pregunta que Heidegger va dirigir a Cassirer: "Fins a quin punt la tasca de la filosofia és permetre l'alliberament de l'angoixa? No seria, més aviat, la de sotmetre l'home, fins i tot radicalment, a l'angoixa?" Insisteixo: no és Wert l'únic a donar per fet que la filosofia ens fa més competents.

La santa innovació

18/01/2014

Si una escola vol sortir de l'anonimat (encara que sigui un anonimat eficient) i esdevenir un centre de referència, ha de posar-se a innovar. Ningú vindrà a felicitar-la per practicar una estricta puntualitat, per l'absència de problemes disciplinaris o d'absentisme, perquè no hi hagi ni un paper als passadissos, perquè els vàters estiguin impol·luts... ni tan sols pels bons resultats acadèmics. Tot això sembla secundari davant el gran valor, el valor dels valors: la innovació.

El poder redemptor de la santa innovació és tan absolut que ha deixat de ser un mitjà per ser una finalitat en ella mateixa. El dogmatisme innovador s'ha apoderat amb tanta força del nostre discurs pedagògic que qualsevol crítica és manifestament inútil. La innovació és imparable, omnipotent, omnipresent i omniscient. És a dir, posseeix els atributs de la divinitat. No obstant això, el déu de la innovació, si el mirem de prop, és molt més misteriós que el de les antigues religions i, per descomptat, molt més impersonal que el déu cristià. La innovació és una força cega a la qual cal sotmetre's sense reticències .

Ara bé, amb freqüència la innovació ens promet una cosa i ens en dóna una altra, perquè sol fer-nos passar com a innovadores idees pedagògiques dels temps dels besavis. Penso en pràctiques inspirades en l'Escola de Chicago de Dewey, el Pla Dalton de Helen Parkhurst, el Gary System de William Wirt, el Project Method de Kilpatrick. Però res d'això importa. A la pràctica, funciona com a innovador tot allò que s'ha apoderat de l'etiqueta "innovador", tingui els anys que tingui. O sigui, que una determinada ideologia pedagògica està utilitzant amb èxit la retòrica de la innovació per disfressar-se de glamur.

A The Atlantic es preguntaven per allò que ens portarà pedagògicament el 2014. No n'esperaven innovacions, sinó valors tan vetustos com el de l'honestedat: "El 2014 ha de ser l'any en què els estudiants deixin de copiar". És evident que en els països anglosaxons són més sensibles que nosaltres davant l'escàndol dels alumnes que baixen els seus treballs d'internet. Aquest és un desig poc innovador, però profundament educatiu. Com si volgués donar la raó a The Atlantic, a la Universitat de Princeton han imposat als alumnes la lectura d'un llibre del filòsof Anthony Appiah amb un títol ben poc innovador: The Honor Code.

La festa major dels somniadors

05/01/2014

Si el Nadal és la festa major dels pobres, la nit de Reis és la festa major dels somniadors actius que saben fer del somni un art poètic voluntari i orientador.

La realitat poques vegades satisfà el que se n'espera. Sovint ni tan sols coincideix amb el que és creïble, però en aquesta inadequació arrelen les coses humanes. Cap home podria viure en condicions d'absoluta realitat: li faltaria l'oxigen de l'esperança. Deia Cioran que només els monstres es poden permetre veure les coses tal com són. A aquests homes monstruosos els menystenim com a cínics, gent de poca confiança. Per omplir la falta de sentit de la realitat els homes hem aixecat immemorialment els ulls al cel per deixar-nos guiar pels estels.

Entre els Evangelis canònics només el de Mateu ens parla d'uns mags que, procedents de l'Orient, van arribar a Jerusalem en temps d'Herodes preguntant pel rei dels jueus, que acabava de néixer. "Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo". Després de quedar-s'hi un temps, van reprendre el seu viatge "i l'estrella començà a avançar davant d'ells, fins que s'aturà damunt el lloc on era l'infant". "Van entrar a la casa [oikía ], veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra". Qui són aquests mags? Els hem d'entendre com uns homes savis de Pèrsia que dominaven les arts de la interpretació tant de les altures siderals com de les profunditats oníriques.

Si els Evangelis canònics són tan parcs parlant dels mags, els anomenats evangelis apòcrifs (escrits entre els segles III i IV, però que recollien narracions orals més antigues) n'ofereixen detalls complementaris de gran interès per poder reconstruir la seva arqueologia.

El Protoevangeli de Jaume assegura que els mags van explicar a Herodes que havien vist a l'Orient "un estel molt gran que brillava entre les altres estrelles i les eclipsava, tot fent-les desaparèixer". Curiosament, mentre són a Jerusalem aquest estel s'amaga i tan sols es torna a deixar veure quan reprenen la marxa, per indicar-los el camí de Betlem. "Els va tornar a guiar de nou fins que van arribar a la cova [ spelaion ] i s'hi va posar a sobre. Llavors van veure el nen amb la seva mare, Maria, i van treure els dons dels seus cofres".

L'Evangeli del Pseudo-Mateu diu que van arribar a Jerusalem quan el nen Jesús ja tenia dos anys. També aquí va desaparèixer l'estrella en entrar a la ciutat, per això es van haver d'orientar preguntant: "On és el rei que us ha nascut? Hem vist la seva estrella a l'Orient i venim a adorar-lo". En reprendre el camí (in via ) va tornar a brillar. Aquesta estrella s'amaga als sedentaris. En veure-la, es van omplir de goig. Anava davant d'ells, servint-los de guia fins que van arribar a la casa ( domus ) on hi havia el nen. El van veure assegut a la falda de la seva mare. Llavors van obrir les seves arquetes i van donar a Josep i Maria abundants regals. A continuació cadascun d'ells va oferir al nen una moneda d'or. Finalment, el primer li va presentar una ofrena d'or; el segon, una d'encens, i el tercer, una de mirra".

Al Liber de Infantia Salvatoris és Josep qui veu arribar els mags des de lluny i surt a trobar-los. Sospita que són endevins ( augures ), perquè ho observen tot amb interès i discuteixen entre ells el sentit del que veuen. S'adona també que són forasters perquè "la seva vestimenta és diferent de la nostra: el seu vestit és amplíssim i de color fosc". "Porten birrets al cap i pantalons molt amples". Els estrangers arriben fins on és Josep i sense aturar-se a saludar-lo entren a la cova (spelunca ). Josep, sorprès, s'interessa per les seves intencions: "Qui sou per dirigir-vos així al meu alberg [ hospitium ]?" Li contesten que l'estrella que anava davant d'ells ha entrat a la cova. Era una estrella singular, ja que "no girava al centre del cel, com solen fer-ho les estrelles fixes i també els planetes".

L'Evangeli siroàrab de la infància (segle V) vol que els mags es posin en camí seguint una predicció de Zaratustra i, finalment, l'Evangeli armeni de la infància (segle VI) ens dóna els noms dels mags. "Eren tres germans: Melkó, el primer, que regnava sobre els perses; després, Baltasar, que regnava sobre els indis, i el tercer, Gaspar, que tenia en possessió el país dels àrabs".

Diuen que és sobirà qui no depèn de ningú, però en realitat el veritable sobirà és qui decideix seguir una estrella. És a dir: qui decideix el principi que ordena la seva realitat i hi dóna sentit.

Crítica del pensament crític

04/01/2014

Em fa l'efecte que l'anomenat "pensament crític" és molt més lloat al nostre discurs pedagògic que practicat a les nostres aules. Sovint en parlem com si fos l'únic tipus de pensament digne d'aquest nom, però en la nostra conducta quotidiana és fàcil veure que tendim a actuar com si creguéssim que l'únic pensament veritablement crític és el que coincideix amb el nostre.

El pensament crític, per ser valuós, ni es pot reduir a una consigna ni pot substituir el pensament rigorós, però això és exactament el que s'esdevé quan, per bé de ser crítics, desconfiem de qualsevol criteri d'autoritat o quan ens preocupem més de sospitar de les intencions de l'altre que de la ignorància pròpia.

Pensar bé no és fàcil. Calen coneixements, habituació, domini del llenguatge i rigor en relació a les pròpies febleses. És impossible pensar críticament sobre un problema si no en comprenem bé les dades implícites. Quan, sense entendre un problema, ens llancem a opinar-ne, no estem donant una mostra de pensament crític, sinó d'incontinència verbal. És impossible pensar críticament si la pobresa del nostre llenguatge ens impedeix, per exemple, comprendre la ironia d'una situació. No hi ha cap possibilitat de pensament crític si no entenem la necessitat de confiar en els altres, ni podem estar satisfets del nostre pensament si no estem disposats a pensar contra nosaltres mateixos.

Explorar el desconegut

Afegeixo que tampoc mostrem un pensament pedagògicament crític si no entenem la necessitat que tenen els nostres alumnes de confiar en nosaltres, els seus mestres, i, per descomptat, en els seus pares, per poder sentir-se segurs en l'exploració del desconegut. Necessiten sentir-se estimats i recolzats just perquè són febles, i ells ho saben. Sovint es contradiuen, tenen sentiments oposats i es refugien en confortables prejudicis i fal·làcies. Precisament per tot això ens necessiten. Els calen adults al seu costat que els ajudin a pensar amb rigor i claredat. Pedagògicament parlant, no som prou crítics si no entenem el valor terapèutic de la confiança i del compromís entre les persones.

I un apunt més per concloure: la recent proposta del Partit Republicà de Texas de prohibir el pensament crític a les escoles em sembla, ras i curt, un magnífic exemple d'estupidesa.