15/09/2013
El 9 de juny de 1964, Mary McCarthy escriu a Hannah Arendt des de París: "Em fa l'efecte, potser subjectivament, que el cuc de la igualtat [...] està deixant de banda les diferències de classe entre el sa i l'insà, el bell i el lleig, el bo i el dolent. Concretament, m'adono que em sento culpable i rara en presència d'un psicòtic, com si jo, en nom de la igualtat, hagués d'amagar la meva salut mental. El mateix em passa amb algú que és estúpid: em mortifica parlar amb una persona així, tinc por de dir alguna cosa que pugui treure a la llum la seva estupidesa". El dia 23 Hannah Arendt li contesta des de Nova York: "Això de comparar-nos constantment és realment la quinta essència de la vulgaritat. Si no caus en aquest hàbit espantós, immediatament t'acusen d'arrogant, com si en no comparar-te t'estiguessis situant per sobre de tothom".
Efectivament, l'actual consciència democràtica no s'avé amb les idees d'autoritat, elit o excel·lència. És un fenomen tan generalitzat que fins i tot les modernes jerarquies fan tot el possible per guanyar la seva legitimitat fingint que, en realitat, són com els altres. Qui acceptaria avui definir l'autoritat com el dret a ser obeït? La demanda d'igualtat ha substituït en el rànquing de valors l'antiga virtut, aparentment una mica obsoleta. En aquesta mateixa direcció, Michael Young, professor emèrit de l'Institut d'Educació de la Universitat de Londres, declarava la setmana passada que hi ha molts professors que, per no frustrar els seus alumnes, no gosen dir-los que s'han equivocat.
Tinc la convicció que el que avui entenem per igualtat és sensiblement diferent del que van entendre les generacions passades. El que volem és un igual dret a ser diferents, perquè entenem la diferència com la màxima expressió de la llibertat i de l'autenticitat (aquest vici modern que ha substituït la sinceritat). No em sembla una simple anècdota que el pròxim festival Xplore de París ofereixi entre les seves activitats un taller sobre "l'orgasme meditatiu anal". Reivindiquem una igual llibertat a la diferència, en definitiva, perquè així afirmem la nostra autoestima.
Ha circulat per internet la notícia que una associació esportiva d'Ontario, al Canadà, animava els nens a jugar a futbol sense pilota per evitar que hi hagi perdedors. "Volem -declarava un suposat promotor d'aquesta idea- que els nostres fills aprenguin que l'esport no té res a veure amb la competició, sinó amb la imaginació. Si t'imagines que ets un bon jugador de futbol, llavors ho ets".
La notícia sembla perfectament versemblant. Però és falsa. El que és veritablement noticiable és la facilitat amb què ens la creiem.
Des que Nathaniel Braen va publicar La psicologia de l'autoestima , el 1969, hem fet tot el que era possible per amagar el fracàs a l'escola. Hi ha molts mestres convençuts de l'existència d'una relació directa entre l'increment de l'autoestima d'un alumne i els seus resultats. No obstant això, hi ha estudis que hi mostren una relació negativa. Gosaré dir dues coses, potser polèmiques: 1) com més defensa un educador la importància de l'autoestima per a l'aprenentatge, menys coneix els estudis rellevants sobre aquesta qüestió, i 2) com més rellevants són aquests estudis, menys òbvia se'ns mostra aquesta relació.
L'elogi indiscriminat produeix més efectes negatius que positius. El nen que escolta a totes hores que n'és d'intel·ligent es converteix fàcilment en un narcisista amb por al risc i amb una obsessió malaltissa per no defraudar les esperances que els adults dipositen contínuament en ell. Estudi darrere estudi, els nens als quals se'ls penja l'etiqueta (la llosa?) de ser molt intel·ligents es mostren propensos a defugir les tasques difícils que podrien revelar les seves febleses.
Els nens, els adults i, fins i tot, els països assoleixen consciència del seu valor a mesura que tenen èxit fent coses valuoses. El narcisisme unit a la ignorància ofereix poques garanties de conducta prudent. Per això en lloc de lloar la intel·ligència d'un nen, estimulem la seva capacitat de treball i d'atenció, esperonem el seu coratge per assumir riscos raonables i compartim amb ell el goig de la feina ben feta. Fem-li veure que la seva intel·ligència es desenvolupa a mesura que s'atreveix a enfrontar-se a nous reptes sense donar-se per vençut a la primera dificultat. Fem com Jaime Escalante -un dels grans mestres del segle XX-, que va demostrar als seus alumnes hispans d'un institut de Los Angeles, aparentment condemnats al fracàs, que " everything is possible with GANAS ".
No hay comentarios:
Publicar un comentario