viernes, 13 de septiembre de 2013

Educar és ensenyar a parlar

Una persona educada domina l'art del ben parlar, que és l'art de moure's amb naturalitat en diferents àmbits culturals fent servir el registre lingüístic adequat en cada cas. Això, que ho sabien molt bé els nostres pares, hem començat a oblidar-ho nosaltres. Però una educació que vulgui merèixer el seu nom ha de començar per expandir el vocabulari dels alumnes. El llenguatge és l'eina per entendre el món. Per això podem dir que és la cultura en acte. Les persones amb més vocabulari saben més coses sobre el món real i les saben amb més precisió. És a dir, són més competents. Estan més capacitades per encarar eficaçment el futur. Fins i tot la nostra memòria de treball (les dades que tenim efectivament presents quan intentem resoldre un problema) depèn de l'amplitud del nostre vocabulari.
No cal dir que per expandir els nostres recursos lingüístics la memorització de llistes de paraules no és el millor mètode. El que cal és parlar i llegir. Cal participar en converses que siguin intel·lectualment estimulants (la reflexió és l'aplicació a un mateix del diàleg amb els altres) i cal adquirir informació rellevant sobre el món natural i social mitjançant la lectura lenta. Totes dues activitats tenen lloc en la vida quotidiana i a l'escola, però l'escola es caracteritza per ordenar-les seqüencialment en un currículum rigorós i coherent centrat en l'adquisició de coneixements, que va ampliant progressivament les perspectives intel·lectuals dels alumnes.
No es pot aprendre a aprendre
La més perniciosa de totes les ocurrències pedagògiques és la que defensa que l'educació no té res a veure amb coneixements factuals (ja que, segons alguns, estarien sempre canviant), sinó amb l'adquisició d'eines intel·lectuals que permetin desenvolupar-se en un món de coneixements mutants. Aquesta va ser una idea innovadora als anys 30 del segle XX, però avui ha perdut el seu crèdit en tots els països que, en planificar el seu futur, no es deixen guiar pel conte de la lletera.
Ni es pot aprendre a aprendre ni es pot assolir un pensament crític sense coneixements factuals. Esclar que difícilment defensarà els coneixements factuals qui no valori la diferència entre coneixement i opinió. Per la meva banda, els confesso que, malgrat el triomf a casa nostra del nacionalconstructivisme, vull seguir creient que el canibalisme no serà mai una especialitat gastronòmica.

2 comentarios:

  1. L'últim paràgraf m'ha semblat especialment reconfortant. Potser valdria la pena aprofitar el predicament dels tatuatges per disseminar-lo, via pell, entre els legionaris d'aquest nacionalconstructivisme que hem de comportar disfressats de Job.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. A Catalunya s’esdevé quelcom de molt curiós: La major part dels docents es declara constructivista, però, alhora, la immensa majoria (superior al 90%) empra llibres de text a les seves classes de manera habitual. Hi ha dues maneres d’interpretar aquest fet (i li confesso que la meva fluctua d’una a l’altra segons el dia):
      1) Quan els docents gosin expressar obertament el que realment pensen, aquí hi haurà una revolució pedagògica.
      2) Gràcies a que els docents diuen una cosa públicament i fan una altra a la seva aula, el nostre sistema educatiu no s’ha enfonsat.

      Eliminar