sábado, 22 de junio de 2013

La vida real

John Dewey ha estat un dels pedagogs més influents del segle XX (alguna vegada ens haurem de preguntar com és que cap dels grans pedagogs ha estat llicenciat en pedagogia). A Catalunya el seu famósCredo pedagògic va ser publicat a Quaderns d'Estudi entre 1917 i 1918, i Eladi Homs, un dels impulsors de l'Escola d'Estiu de Barcelona, el va tractar directament.
Entenia l'educació com un procés de participació de l'individu en l'elaboració d'una nova consciència social de la humanitat. "El mestre -deia- és sempre el profeta del Déu vertader i l'introductor al veritable regne de Déu". El Déu vertader era el progrés, i el vertader regne de Déu era l'ordre social que als anys 20 veia néixer a l'URSS. Didàcticament, el seu principal repte era trobar el learning by doing , és a dir, la manera de lligar l'activitat espontània del nen amb el seu aprenentatge i socialització.
Tots els manuals d'història de l'educació lloen la seva famosa Escola de Chicago, que va fundar el 1896, i subratllen que el nucli de la seva jornada escolar no era la classe, sinó l'ocupació, l'activitat implicada en un projecte. Però no acostumen a dir que la majoria dels pares eren professors de la Universitat de Chicago, que els nens arribaven a l'escola amb un ampli bagatge de coneixements previs i que tenien un professor per cada quatre alumnes.
No he trobat cap manual que parli del final d'aquesta escola. Es pot resumir així: un grup nombrós de professors van criticar una de les seves companyes, l'Alice, que era la dona de Dewey, i fins i tot en van proposar l'expulsió. La resposta de Dewey va ser presentar la seva dimissió, abandonar Chicago i traslladar-se a la Universitat de Colúmbia.
Complexitat
Des de fa tres anys he estat implicat en el disseny pedagògic d'un centre escolar, en una important ciutat espanyola, que es basa en el foment de les competències empresarials en els alumnes. Va obrir les portes amb un indubtable èxit… però potser les tancarà aviat, ja que els socis fundadors estan enfrontats entre ells i donen uns missatges que són absolutament contraris a les virtuts que diuen que fomenten al centre. Conclusions: qui no coneix les dinàmiques dels claustres de professors, no té ni idea de com funciona una escola, i qui no entén que la vida real és sempre més complexa que les nostres teories, tampoc.

viernes, 21 de junio de 2013

Dos germans

22/06/2013

Dos germansDos germans MUSEUM OF WORLD WAR II
"Adam i Eva tenien dos fills, Caín i Abel. Així comença la història de la humanitat" (Carl Schmitt).
La Bíblia, que és un gran tractat de filosofia política, s'obre amb una història tan inquietant que sovint preferim oblidar que Abel va morir sense descendència i, en conseqüència, tots som fills de Caín. Intentant ocultar-se de la mirada divina, el nostre pare Caín va fugir, vagant d'un lloc a un altre fins que, esgotat, es va aturar i va fundar una ciutat, la primera. El seu gest es pot entendre com el somni d'estabilitat d'un errabund. Victor Hugo descriu aquest moment en un poema tràgic, titulat La consciència. Per alliberar-se del seu perseguidor, Caín va posar una advertència a la porta d'entrada de la seva ciutat: "Prohibida l'entrada a Déu".
Als estudiosos de la Bíblia se'ls va presentar aquest problema: on va trobar Caín la seva dona i d'on procedien els primers habitants de la ciutat? El 1655, Isaac de la Peyrère, jueu francès convertit al catolicisme, va proposar la hipòtesi dels preadamites, que està en l'origen de la teoria del poligenisme, segons la qual les diferents races havien estat creades de manera aïllada per Déu. Així, el preadamisme va proporcionar un argument als teòrics de l'esclavitud, incloent-hi algunes faccions del Ku Klux Klan.
A mi el que m'inquieta no és la procedència de la dona de Caín, sinó la imatge dels dos germans enfrontats, que trobem repetida en les figures de Ròmul i Rem o de Prometeu i Epimeteu.
Els germans Prometeu i Epimeteu porten inscrites les seves diferències en els seus noms. Prometeu significa "el que pensa abans" o "el previsor" i Epimeteu, "el que pensa després" o "el despistat". Quan Zeus va voler castigar els homes amb un "dolç mal" (les paraules són d'Hesíode) li va oferir a Epimeteu el regal de Pandora.
Vaig pensar en tot això després d'assabentar-me que Hermann Göring, el mariscal de Hitler i arquitecte de la solució final , va tenir un germà dos anys més jove que ell, que es deia Albert, que va fer servir el seu cognom per alliberar jueus dels camps de concentració de Dachau i Theresienstadt. Dirigia la fàbrica d'armament Skoda a Txecoslovàquia, on la salutació hitleriana estava prohibida i des de la qual va ajudar la resistència txeca per boicotejar els lliuraments militars al Reich.
La seva oposició al nazisme no es basava en una ideologia alternativa o en una concepció humanista de l'home. Simplement no suportava la vulgaritat d'aquell règim. Sospito que la seva oposició era més estètica que ètica.
Després de la guerra, es va lliurar a les tropes americanes, que, desconfiant del seu cognom, el van empresonar al costat del seu germà. Als americans els costava acceptar que hi hagués un Göring bo. L'agent que el va interrogar va deixar anotada la següent observació: "El resultat de l'interrogatori d'Albert Göring és un dels intents per salvar l'honor i rentar-se les mans més banal que hagi sentit mai, la manca de finor d'Albert Göring és comparable amb la massa corporal del seu greixós germà". El seu traductor tampoc el va voler creure. La història que explicava li semblava tan fascinant com inversemblant. Finalment els americans van decidir lliurar-lo als txecs, que el van portar a judici. Tot i que els obrers de la Skoda van declarar a favor seu, va ser condemnat i només va sortir de la presó després d'elaborar una minuciosa llista de les persones a qui havia salvat la vida.
Un cop reintegrat a la vida civil, aquest pària de la victòria va descobrir que es trobava en la més completa pobresa. Els béns de la seva família havien estat embargats i el seu cognom li tancava totes les portes. Però mai va accedir a canviar-se'l. Va sobreviure gràcies a una miserable pensió del govern i al menjar que li enviaven els seus amics jueus. Es va suïcidar el 1966. Només a partir del 1998 es va començar a conèixer la seva veritable història. Actualment l'Estat d'Israel té inscrit el seu nom en el memorial de l'Holocaust, on figura com a "Just entre les nacions".
No parlava gaire del Hermann. "Com a germans ens estimàvem", va confessar una vegada.
La moralitat d'aquesta història és doble, segons s'interpreti políticament o psicològicament. Em limitaré a aquesta última: Caín i Abel van tenir el mateix pare i la mateixa mare i van rebre unes influències similars del seu entorn. I ja sabem el que els va passar. Precisament per això sembla intel·ligent tenir ben present aquesta sàvia reflexió d'un nen de vuit anys: "Potser s'haurien dut millor si haguessin viscut en habitacions separades".

domingo, 9 de junio de 2013

Amb flors a Prometeu

Amb flors a PrometeuAmb flors a Prometeu
Contre-culture(s). Des Anonymous à Prométhée és un llibre recent (2013) de Steven Jezo-Vannier que es pregunta pel que hi ha de comú entre els amish, els hippies, elscommunards , els indignats, elshackers , els nous pirates de la cibercultura... i Prometeu. L'autor identifica una corrua de contestataris i creu possible reconstruir la lògica de la seva rebel marginalitat com una mostra de lucidesa i salut. Em recorda el professor d'història de la Bulgària comunista que assegurava que la Revolució Francesa havia començat el 72 aC i havia estat liderada pel traci Espàrtac, un comunista de naixement que havia comprès perfectament les obres de Marx i Engels. Esclar que el mateix Marx va instituir Prometeu com el primer màrtir del proletariat.
La història de Prometeu és ben coneguda. Compadint-se de la misèria dels humans, roba del cel el foc de Zeus i els hi dóna perquè puguin desenvolupar diferents tecnologies, especialment la de la vida en comú, la política. Quan Zeus descobreix el robatori, el condemna a ser encadenat al Caucas, on una àguila o un voltor (segons les versions) s'alimenta cada dia del seu fetge, que li creix altra vegada cada nit. D'aquesta manera el turment no té fi. Malgrat els seus patiments Prometeu no demanarà perdó pel seu gest filantròpic. Per cert, alPrometeu encadenat d'Èsquil trobem per primera vegada la paraulafilantropia en la literatura grega. Prometeu no és un contracultural, sinó el creador de la cultura europea. El seu símbol no viu als seus marges, sinó al seu centre.
El naixement de la tragèdia Nietzsche s'adona que la gran originalitat del mite de Prometeu és en realitat la gran originalitat de la nostra cultura (no de la nostra contracultura): és l'única capaç de cantar la dignitat d'un sacrilegi. Moltes cultures han narrat revoltes contra els déus... per acabar mostrant la indignitat del revoltat. És el cas de Llucifer ("portador de la llum", com Prometeu), que és un àngel caigut per un excés d'orgull egoista, no de filantropia. No hi ha cap dignitat en el seu patiment. Però en la revolta prometeica els grecs hi trobaven alguna cosa digna de ser lloada. Es mostraven agraïts al tità que, fins i tot encadenat a la roca, va gosar plantar-li cara al mateix Zeus i advertir-lo profèticament que un dia potser seria ell qui hauria de demanar perdó. Els grecs sabien amb quanta freqüència al botí del victoriós s'hi troben els pecats del derrotat.
En el mateix moll de la cultura occidental s'hi troba la intuïció que els déus coneixen hores altes i hores baixes i, fins i tot, la mort.
Pascal recull amb una certa emoció en els seus Pensaments el relat de Plutarc sobre la mort del déu Pan. En temps de Tiberi, un vaixell estava navegant de nit a les aigües pròximes a l'illa de Paxis, al golf de Patras, no gaire lluny de la desembocadura del riu Aquelau. El vent es va aturar, i va sumir el vaixell en una profunda calma. La tripulació i els viatgers van aprofitar l'avinentesa per fer una becaina. Només el capità es va mantenir a l'aguait. Per això solament ell va sentir la veu que el cridava pel seu nom des de l'interior de l'illa. "El gran Pan ha mort", li deia.
"La sentència sobre la mort de Déu -escriu Karl Löwith- ha figurat, encara que sempre de manera tàcita, al si de tota la història d'Occident metafísicament considerada". Per aquesta raó hi ha hagut també a Occident una certa prevenció davant dels efectes imprevistos de les nostres bones intencions... i de les nostres victòries.
Des de molt antic diferents mitòlegs van sospitar que la imatge del voltor devorant el fetge de Prometeu representava la consciència que descobreix els límits de la raó humana. Des de molt antic també les cadenes de Prometeu es van entendre com el símbol de les preocupacions que acompanyen inevitablement l'home, com els batecs del seu cor. En el foc que el tità va entregar als homes -diu Èsquil- hi havia l'ambigu present de "l'esperança cega", que és la il·lusió que empeny a creure que heretarem demà el fruit del nostre esforç d'avui... Però és cega. L'home necessita creure que allò que intueix a la llunyania és l'horitzó... per calmar l'assossec del seu esperit. Existencialment té necessitat d'anticipar un futur que no pot copsar.
Al mig de Txernòbil hi ha una estàtua de Prometeu. Representa l'home conquerint l'energia atòmica. Avui és un monument als herois que van donar la seva vida intentant controlar aquell desastre criminal. Cada vegada que una autoritat visita la fantasmagòrica ciutat, diposita un ram de flors als peus de Prometeu.

sábado, 8 de junio de 2013

El règim del solitari

09/06/2013

"Doneu-nos una causa pura i li lliurarem el nostre entusiasme". Aquest sembla que és el desig que cova el freqüent caos de la nostra vida en comú: que algú ens mostri el criteri infal·lible del que ens convé. Ja se sap que dient la bonaventura s'hi viu millor que dient la veritat, especialment en la moderna societat terapèutica. 

De Robespierre ençà, els últims segles es poden resumir en la recerca de la causa política perfecta: des de la Zoonomia del poeta Erasmus Darwin fins a l'actual debat sobre la genopolítica (vegeu el número de maig de l'American Political Science Review ), passant pels diferents projectes de creació de l'home nou. El progressisme va veure el transhumà com una incitació moral. Si per a Kant l'home ha estat tallat amb la fusta d'un tronc tort i nuós, calia impugnar la natura trobant el tronc dúctil i mal·leable que permetés tallar-lo d'acord amb un ideal immaculat. Formulada de manera explícita i directa, la idea d'una intervenció genètica massiva per a la creació d'una nova humanitat desperta tota mena de reticències, però, si més no, acceptem amb normalitat la intervenció genètica que té per objecte eliminar determinades tares. On és exactament la frontera moral entre un tipus i un altre d'intervenció? 

La il·lusió de la causa pura s'ha apoderat fins i tot de les ments més preclares. El filòsof Herman Cohen es va passar la vida defensant la conciliació d'alemanys i jueus en una pàtria comuna. En els profetes bíblics trobava ja prefigurat l'"idealisme ètic" de Kant, Schiller i Beethoven. En esclatar la Primera Guerra Mundial, va sentir que havia d'animar els jueus alemanys a allistar-se en l'exèrcit de la pàtria de l'idealisme. No en tenia cap dubte: la causa alemanya era "pura com un àngel". Va morir sense arribar a sospitar la possibilitat que la seva pròpia dona desaparegués en un camp de concentració, que és el que va passar. 

És poc reconfortant constatar-ho, però la història és una successió d'entusiasmes i decepcions al voltant de grans causes, la suposada puresa de les quals no és estrany que ens exploti a les mans. Avui no és de bon to recordar que en els anys vint del segle passat hi havia organitzacions juvenils jueves a Alemanya que seguien el model de les joventuts feixistes italianes. Que fàcil que és esmenar moralment el passat des d'aquest costat de la història! L'estiu del 1933 l'historiador jueu Felix Jacoby, després de reconèixer que havia votat Hitler, afegia que solament August, en la completa història universal, se li podia comparar. Va arribar a existir una lliga de jueus nacionalistes alemanys (Verband Nationaldeutscher Juden). Els seus membres no es van salvar dels camps d'extermini. El reincident messianisme dels jueus sembla suggerir que el bon Déu ha escollit aquest poble per mostrar als altres que l'entusiasme i la decepció són la sístole i la diàstole de la història. Per no haver après aquesta lliçó, les Reines de Cors són tan proclius a culpar dels seus fracassos els colls aliens. 

En èpoques d'entusiasme tot aquell que dubta és culpable, i en èpoques d'apatia, la inanició no deixa viure. 

Els bons polítics saben que cal suportar amb naturalitat la decepció. Són capaços de mirar cara a cara l'atzar, sense espantar-se, mentre aconsegueixen convèncer els seus electors que ells són els autors d'un relat col·lectiu. Penso en Churchill, esclar. Aquesta és una habilitat molt poc comuna. Per això els electors tendim a substituir els governants quant intuïm que se'ns han fet realistes. Ja no poden vehicular el nostre narcisisme. 

Avempace va entendre perfectament que no existeixen les ciutats perfectes. En una ciutat perfecta totes les opinions serien veritables i totes les accions justes; no hi hauria ni vicis ni delictes i, en conseqüència, ni metges ni jutges. Com que l'amor mutu uniria entre si de forma natural els ciutadans, es desconeixerien les dissensions internes. Mai ha existit una ciutat semblant. Per aquesta raó Avempace proposa a qui vulgui lliurar la seva vida a una causa perfecta que esdevingui un mutawahhid, un solitari, i s'esmerci a proporcionar-se una perfecció ideal i autista. La seva recomanació va servir d'argument a Ibn Tufayl per escriure El filòsof autodidacte , que, al seu torn, va ajudar Daniel Defoe a imaginar el seu Robinson Crusoe refent el món al marge de l'estat absolutista del seu temps. Cal reconèixer-li una certa noblesa a qui persegueix el règim del solitari: no sembla interessat a sacrificar la vida dels altres en l'altar de la seva causa pura.

viernes, 7 de junio de 2013

Inversions educatives i retorn (III)

Semblava que la relació entre educació i creixement econòmic era una veritat autoevident i indiscutible, però si analitzem les conseqüències de l'immens creixement dels pressupostos educatius de les últimes quatre dècades en tots els països del món, hem de ser prudents. A Singapur o a Corea l'educació ha estat un fenomenal motor de progrés. Però no podem dir exactament el mateix d'alguns països africans. Comencem a entendre que la relació entre inversió econòmica en educació i el creixement econòmic està mediatitzada pels valors que l'educació transmet. Si volem que hi hagi una corelació positiva, cal estimular el que James H. Heckman anomena les habilitats cognitives i les habilitats no cognitives . Les primeres són les habilitats intel·lectuals que han estat tradicionalment mesurades als tests d'intel·ligència. Les no cognitives són les associades a la motivació, l'autoestima, la constància, la paciència, la capacitat per postergar la gratificació, l'atenció, la capacitat per organitzar el temps i planificar (el pensament estratègic), l'autocontrol, etc. Aquestes segones són les que maduren neurològicament amb més lentitud i per això mateix també són les que més marge d'actuació deixen a la intervenció educativa.
Compensar desigualtats
La tesi de Heckman és que si estimulem en els primers anys de la vida d'un nen les habilitats no cognitives podem compensar les desigualtats escolars originades en els medis familiars. D'aquesta manera, aconsegui- ríem formar el capital humà i reduir les diferències socials. Heckman afegeix que en termes estrictament econòmics no hi ha inversió més rendible per a un país que aquesta. Cada dòlar invertit proporcionaria un retorn del 6% al 10% anual.
Podem resumir així les idees de Heckman: hi ha una sèrie de problemes socials com ara la criminalitat, els embarassos adolescents, el consum de drogues i l'abandonament escolar que estan relacionats amb les habilitats no cognitives de les persones. Els nens que creixen en famílies pobres tendeixen a desenvolupar pobrament aquestes habilitats. I l'escola ha de compensar activament aquesta pobresa. Per a la societat és un magnífic negoci crear una bona educació preescolar. Proporciona un retorn molt més gran que el dels programes de formació professional. En conclusió: només la bona educació és un bon negoci.