sábado, 27 de abril de 2013

Teoria del porc espí


28/04/2013 

En un dels dies més freds d'un hivern gèlid, un grup de porcs espins es va refugiar en un cau. Volent aprofitar l'escalfor dels seus cossos, es van arreplegar tan precipitadament que es van clavar les seves pues afilades. Van separar-se astorats, planyent-se del mal que havien trobat en la seva recerca del bé comú. Però una vegada separats, la tremolor els anava acostant prudentment els uns als altres fins que van aprendre a dominar la proximitat justa, amb què gaudien d'una escalfor respectuosa amb la privacitat de cadascú.
L'autor d'aquesta faula és el filòsof alemany Arthur Schopenhauer. La seva conclusió és que mentre el desig de companyia impulsa els homes a buscar-se els uns als altres, inevitablement els seus nombrosos defectes tornen a separar-los. Freud s'hi referia sovint. La psicoanàlisi no és cap altra cosa que la recerca d'una distància higiènica amb el món i amb nosaltres mateixos, perquè la nostra ànima és també un cau de porcs espins necessitats d'equilibris. Les alegres proclames a acceptar l'altre sovint obliden que l'altre és un ésser tan espinós com nosaltres mateixos. Trobem un ressò d'aquesta faula en l' Ocnos de Cernuda, un llibre "escrit des de la nostàlgia" (segons Francisco Brines), però en lloc de porcs espins, el poeta ens parla d'eriçons: "Com els eriçons, ja ho sabeu, els homes un dia van sentir fred. I van voler compartir-lo. Llavors inventaren l'amor. El resultat va ser, ja ho sabeu, com en els eriçons".
No tinc gaire clar com interpretava el mateix Schopenhauer aquesta al·legoria. D'ell no es pot dir que fos precisament un optimista antropològic. Era un home esquerp i amb freqüència molt mesquí en els seus judicis sobre els seus veïns. "Estic infinitament persuadit -va escriure- que si solament restessin dos homes al món, el més fort no vacil·laria un minut, si li faltés sèu per a les seves botes, a matar el seu únic company per disposar del seu greix". Veia la sociabilitat com una inclinació perversa que ens obliga a posar-nos en contacte amb éssers moralment dolents i intel·lectualment estúpids. Tenia un amic de veritat. Un de sol. Era l'Atman, el seu gos. No trobava entre els humans res de semblant al seu "moviment de cua tan benèvol, tan expressiu, tan profundament honrat". "El meu gos -deia- és transparent com el vidre". Sovint repetia que no voldria viure una vida sense un gos al seu costat.
Unamuno va anar una mica més lluny. Ell no volia anar al cel si no s'hi trobava amb el seu gos. En la seva Elegia a la mort d'un gos hi ha aquesta estrofa: " Allá, en el otro mundo, / tu alma, pobre perro, / ¿no habrá de recostar en mi regazo / espiritual su espiritual cabeza? / La lengua de tu alma, pobre amigo, / ¿no lamerá la mano de mi alma?" I no sé com interpretar el que un dia va confessar Lacan als seus alumnes: que la seva gossa, la Justine, era feliç pujant al seu llit, "orgullosa d'ocupar un lloc la significació privilegiada del qual reconeixia perfectament".
El que de ben segur no feien ni Unamuno ni Lacan era insultar els seus animals amb l'exabrupte emprat per Schopenhauer quan s'enfadava amb l'Atman: "Tros d'humà!"
Trobar l'equació de la distància justa és el problema fonamental de la política i de l'ètica. Com que no en vull posar exemples obvis trets de l'actualitat política, permeteu-me un exemple ètic. Quan la policia va arrestar Oscar Wilde, acusat "del pitjor dels pecats", la sodomia, una multitud es va reunir davant de casa seva, deixant un passadís per on havia de passar l'escriptor i, a mesura que passava, l'escridassaven. Un desconegut es va limitar a descobrir-se i inclinar el cap. "Senyor -li va dir Wilde-, hi ha persones que per menys que això han entrat al paradís".
Encara que alguna proposta política sembli indicar el contrari, em fa l'efecte que la majoria dels homes no volem renunciar a les espines per viure una vida de gos feliç. I fins i tot podríem preguntar-nos, com feia Nietzsche, si l'Atman voldria viure la vida del seu amo.
Els Aforismes sobre l'art de saber viure , de Schopenhauer, s'obren amb una cita de Chamfort, que diu: "La felicitat és molt difícil de trobar en nosaltres i impossible de trobar en cap altre lloc". Llegint-los em pregunto si aquells que humanitzen els animals no acaben sovint deshumanitzant proporcionalment els homes, conscientment o inconscientment, menystenint-los pel fet d'estar coberts de pues. I de fet, qui no porta l'ombra d'alguna antiga espina?
"M'agradaven molt les dones -va reconèixer un Schopenhauer ja vell-; tant de bo els hagués agradat jo a elles".

viernes, 26 de abril de 2013

L'educació, una qüestió d'estat


27/04/2013 

Per Sant Jordi hem vist molts llibres relacionats amb la pedagogia. Després d'uns anys d'un cert ensopiment, sembla que l'educació torna a assolir el protagonisme editorial que es mereix. Dilluns passat vaig participar en la presentació de L'educació, una qüestió d'estat , de l'Enric Prat, professor de pedagogia internacional a la Universitat de Barcelona. Avui sembla evident que no es pot discutir d'educació ignorant els debats i les dades internacionals. Però quina és la importància tangible de l'educació? Els efectes de la mala educació són obvis. ¿Els de la bona educació ho són també? Tots hem cregut que sense educació no hi ha futur i que un país es construeix des de l'escola. De fet, aquest és l'argument central per criticar les retallades educatives. Prats escriu al seu llibre que del sistema educatiu en "depèn la configuració dels altres mecanismes fonamentals de la societat, com ara el sistema d'inserció en el món productiu". Però això és exactament així?
Inversió educativa
Em fa l'efecte que no estem recollint amb prou valentia intel·lectual els interrogants que la crisi econòmica ens està posant damunt la taula. Un dels interrogants és aquest: on és el rendiment de les inversions educatives prèvies a la crisi? La que hem anomenat "la generació més ben preparada de la història" es veu empesa a abandonar el país per buscar-se ja no un futur, sinó un present. Per als seus membres l'afirmació que no hi ha inversió més rendible per a un país que la inversió educativa, quin sentit tindrà? L'eslògan que assegura que "Retallar en educació és retallar el futur" té per a ells un valor personal, perquè els permet emigrar, però no social, perquè el país que els ha sufragat els estudis els està negant una feina.
Aquesta és una qüestió que em deixa perplex, sense saber com afrontar-la. Sento que he de reformular les meves idees sobre la relació entre educació i progrés econòmic col·lectiu, però no trobo la manera. Veig clar que una educació deficient és un fre per al desenvolupament d'un país, però ja no veig ni tan clara ni tan automàtica la relació entre increment de la inversió educativa, i fins i tot de la qualitat educativa, i progrés econòmic.
El sistema econòmic d'un país com el nostre, en una economia oberta com l'actual, depèn de moltes variables, i algunes tenen molt més pes que l'escola. N'haurem de treure alguna conseqüència.

domingo, 14 de abril de 2013

La cultura general és la cultura comuna


14/04/2013

La cultura general s'ha quedat sense defensors públics. En aquest temps de memòries externes, no s'acaba d'entendre el sentit de la memòria interna. Sentim dir contínuament que els coneixements han perdut rellevància perquè com que els temps canvien a una velocitat vertiginosa, l'important és aprendre a aprendre. La moderna Il·lustració ha canviat els llums de la raó per la velocitat de la connexió. Però hi ha una pregunta que no ens podem estar de fer-nos: ¿podem viure junts sense cultura comuna?
Es diu sovint que la cultura és el que queda quan tota la resta s'ha oblidat. No és del tot cert. Més aviat la cultura -la cultura general- és el saber, o conjunt de sabers, que ens permeten viure en comunitat. Per això a la cultura general li podem donar el nom de cultura comuna. No és cap andròmina. Precisament ara, que els sabers especialitzats proliferen tant, la cultura comuna s'ha d'entendre com un saber comunitari previ a l'especialització que, entre altres coses, permet als especialistes sortir del seu hermetisme i comunicar-se amb la població. La defensa de la cultura comuna és inseparable de la defensa de la vida en comú. Òbviament el Barça, el pa amb tomàquet, Sant Jordi i els castellers formen part de la nostra cultura comuna. No cal renunciar a res... però és evident que amb això no n'hi ha prou.
Podem definir la cultura comuna com el saber que permet a un ciutadà dialogar diacrònicament amb la seva tradició i moure's sincrònicament amb seguretat i confiança més enllà dels límits de la seva tribu. És, per exemple, el saber que ens permet emprar amb rigor un cercador d'internet i disposar de criteris per ordenar críticament el que hi hem trobat.
¿Té encara sentit conèixer totes les comarques de Catalunya? ¿I tenir coneixements de biologia molecular és avui imprescindible? ¿Hauria de saber tothom qui és Pietro della Vecchia? ¿Cal dominar l'ortografia? ¿I l'arrel quadrada? Podem discutir-ho. Però crec que estarem d'acord que cal saber que l'Ebre no passa per Viella, que la biologia molecular està afectant la nostra comprensió de la vida, que no és el mateix l'art romà que el Romànic, que és assenyat no comportar-se com un estranger en la pròpia llengua i que l'arrel quadrada de 25 no és 17 (digui el que digui la calculadora).
La possessió d'una àmplia cultura comuna ens ajuda a aprendre (com més coses sabem, més fàcilment adquirim coneixements nous); ens facilita la comprensió lectora (com més informació tenim sobre economia, millor entenem un article d'economia); afavoreix el desenvolupament de la imaginació (no se li pot demanar a ningú que s'imagini la vida quotidiana a Roma si no té coneixements històrics sobre el món romà), de la creativitat (cal saber molt d'un problema per trobar-hi una solució nova) i del pensament crític (sense coneixements, no podem argumentar les nostres opinions).
L'expressió espontània de la cultura comuna és la llengua. No hi cap gran diferència entre la competència lingüística i la cultural. La nostra llengua és la nostra cultura en acte.
La defensa ferma de la cultura comuna hauria de ser un dels compromisos de l'escola. ¿Si no la defensa ella, qui la defensarà? No em refereixo a una defensa retòrico-folklòrica, sinó efectiva. I aquí ens trobem de nou amb la importància de la llengua. La diferència entre una escola bona i una de dolenta es resumeix en el vocabulari nou que els alumnes hi aprenen diàriament. No hi ha cap pedagogia més estúpida que la que menysprea el coneixement. Si diem que volem que els alumnes siguin creatius, participatius, crítics, autònoms i no sé quantes coses més i ens oblidem d'incrementar de manera substancial el seu vocabulari, només donem fum. Però el cert és que als Estats Units (i així en posem un exemple llunyà) el National Council of Teachers of English va defensar que la correcció lingüística era immoral perquè imposava els usos lingüístics d'una classe social a una altra. La mateixa idea de correcció lingüística seria una imposició classista. ¿Privem, doncs, a les classes populars de tot el que pugui sonar a elitista? Atendre les singularitats dels alumnes està molt bé. Però no tan bé com dotar-los d'una cultura comuna.
La cultura comuna no és una competència personal, sinó la manifestació d'una sensibilitat col·lectiva. Per això el seu contingut ha de ser expressió d'una voluntat política, més que d'una decisió psicopedagògica. La raó és òbvia: el preu a pagar per l'afebliment dels lligams de copertinença és inevitablement un preu polític.

viernes, 12 de abril de 2013

Escolar i extraescolar


L'escola mai no ha cobert totes les necessitats educatives d'un nen. La vida és molt més àmplia que l'escola. I cada vegada es diversifica més i ofereix més possibilitats educatives. ¿Les activitats d'un grup de nens escoltes són menys formadores que les d'una escola? ¿I un exercici físic tan complet com la natació és educatiu? ¿I l'aprenentatge rigorós d'un instrument musical? ¿I què podem dir de l'anglès? Els pares perceben que es tracta d'una matèria instrumental, bàsica, però saben que si els seus fills en limiten l'estudi a les classes de l'escola i l'institut no l'acabaran parlant. ¿Els podem assegurar que malbaraten els diners que gasten en acadèmies i estades a l'estranger?
Hi ha altres equipaments amb voluntat educadora. Penso, especialment, en les biblioteques públiques. No fa gaire vaig estar dinant amb una persona realment excepcional, la Carme Fenoll, cap del servei de Biblioteques de la Generalitat. Aquesta dona és per ella mateixa tot un front cultural. La consellera Rigau i el conseller Mascarell s'haurien de trobar una tarda amb ella, si és que encara no ho han fet. Sent la bibliotecària de Palafrugell va posar en marxa Arteca (www.arteca.cat), una experiència pionera de préstec d'obres d'art. La Biblioteca de Palafrugell cedeix les seves instal·lacions als artistes per poder-hi exposar la seva obra i, a canvi, entreguen una obra a la biblioteca, que passa a engrossir el fons de préstec. Qualsevol família que ho desitgi es pot endur una obra d'art a casa durant un mes. El potencial educatiu d'aquesta idea és clar.
Noves idees
Ara Carme Fenoll porta entre mans Verbalíada (http://www.verbaliada.cat/index_jocs.php) i no sé quants projectes més. I és que les biblioteques públiques són llocs formidables. Ofereixen l'única experiència de contacte intergeneracional que molts nens i adolescents tenen al seu abast. ¿Hem valorat què significa això? Efectivament, hi ha biblioteques més ben administrades i d'altres de més mal administrades. En això s'assemblen molt a les escoles.
Del conjunt d'activitats educatives setmanals d'un nen, quina li deixarà una empremta més profunda en la seva formació? Ja no podem dir que sigui necessàriament l'escola. I això ens situa davant la necessitat de repensar què és exactament el que no trobarà enlloc un nen si no ho troba a l'escola. És a dir, ens obliga a repensar les finalitats específiques de l'escola.

jueves, 11 de abril de 2013

Caritat Mercader i Bartomeu Costa-Amic / 'Luxe, calme et volupté'


07/04/2013 

El 18 de setembre del 1936, quan encara no s'havia recuperat de les ferides del front, Caritat Mercader va embarcar a Barcelona cap a Veracruz amb la seva filla, la Montserrat. Encapçalava una delegació de milicians que representaven el Comitè Central de Milícies, el PSUC i el Govern de la Generalitat. M'han assegurat que en una exposició de Diego Rivera a Ciutat de Mèxic -d'això ja en fa uns quants anys- es van exposar uns retrats de la Montserrat i la Caritat que no s'han tornat a veure. Els hauria pintat un Rivera seduït per les dues dones.
Oficialment era un viatge de propaganda a favor de la República, però l'objectiu era comprar armes a Mèxic i avions als Estats Units. Van ser rebuts pel president Lázaro Cárdenas i la Caritat, vestida de miliciana, es va adreçar a la Cambra de Diputats.
Un mes abans havia arribat a Mèxic l'equip guanyador del Campionat d'Espanya de beisbol. Entre els seus integrants hi havia tres eminents membres del POUM, Bartomeu Costa-Amic, Daniel Rebull i Manuel Martínez. Tenien previstes accions de propaganda de la República, però, a més, Costa-Amic duia una carta d'Andreu Nin per a Cárdenas en què li sol·licitava que acollís Trotski. Aparentment les relacions entre els dos grups van ser amigables i Costa-Amic va parlar amb la Caritat davant els diputats.
La Caritat es va traslladar als EUA, on es va trobar amb el secretari general del PCUSA, Earl Browder, amb qui tenia bones relacions. Després va tornar a Mèxic a dirigir l'embarcament de tot el que havia aconseguit. Estava ben informada de l'arribada de Trotski al país i va fer tot el possible per vigilar-ne el desembarcament a Tampico el 9 de gener del 1937. Les autoritats mexicanes, amb bon criteri, es van negar a prolongar-li el visat. Va enviar llavors un telegrama a Joan Comorera, secretari general del PSUC, en què l'informava que a Mèxic hi havia un grup del POUM que es feia passar per representant del Front Popular. "Cal desautoritzar comunicant decisió ambaixada espanyola", li deia. Els poumistes van participar en l'organització de l'arribada de Trotski i en el disseny de les defenses de la Casa Blava de Coyoacán, la seva residència. Diverses fotografies els mostren en un ambient de relaxada cordialitat. Una té aquesta dedicatòria: "Per al camarada Bartomeu Costa-Amic amb una salutació revolucionària. Lev Trotski. 18/II/1937. Mèxic-City". En una altra, Costa-Amic i Trotski són al jardí de la Casa Blava amb Natàlia Sedova, Frida i Cristina Kahlo i Silvia Ageloff, la ingènua secretària que tres anys després va facilitar l'accés a Trotski al seu enamorat, Jacques Mornard, l'àlies de Ramon Mercader, sense sospitar-ne les intencions.
Segons Lluís Mercader, quan la Caritat caminava pel carrer tothom es parava a mirar-la. "Per què et miren?", li va preguntar un dia. "Tota la vida m'han mirat. Ja hi estic acostumada", li va contestar. Era alta, imponent, de posat distingit, i posseïa una mirada penetrant, dominant. Era molt elegant i anava sempre ben vestida. Potser perquè a la seva imaginació el paradís socialista es confonia amb La invitació al viatgede Baudelaire: " Là, tout n'est qu'ordre et beauté, / Luxe, calme et volupté" ("Allà, tot és ordre i bellesa, luxe, calma i voluptat"). El Lluís la recordava amb mitges de niló, quan encara ningú no en portava, i sabates de pell de serp marró amb taló d'agulla. Es va insurreccionar contra el seu passat... però no completament. Els que la van tractar ressalten la seguretat amb què parlava i actuava i la facilitat amb què es feia respectar.
Va ser una dona amb una fe de trinxera, i ja se sap que la trinxera és el primer que s'abandona a la seva sort quan la rereguarda es replega ideològicament. Va creure fermament que les portes del cel s'estaven obrint per als elegits de la història i es va entregar incondicionalment a aquesta causa. Per això va viure amb perplexitat la rutina de la postergació del Paradís. És fàcil matar i deixar-se matar per una gran metàfora. És molt més difícil matar i deixar-se matar per un sil·logisme. És fàcil matar i deixar-se matar quan el món es divideix en botxins i botxins dels botxins. El que és insuportable és viure a Moscou a quaranta graus sota zero com a funcionària de la desesperança.

sábado, 6 de abril de 2013

Caritat Mercader, una revolucionària amb sabates de pell de serp


07/04/2013

Nascuda a Santiago de Cuba i cridada a Barcelona, Eustaquia María Caridad del Río Hernández ha passat a la història per ser la mare de Ramon Mercader, el català que va assassinar Leon Trotski a Mèxic. El que no és gaire conegut és que va ser ella qui el va introduir en el món de l'espionatge soviètic

  • Eustaquia María Caridad del Río Hernández, la mare de Ramon MercaderEustaquia María Caridad del Río Hernández, la mare de Ramon Mercader
  • Un cartell de l'èpocaUn cartell de l'època
  • Ramon Mercader el 1956 al penal general de Mèxic | EFERamon Mercader el 1956 al penal general de Mèxic | EFE
  • El cap de l'NKVD Lavrenti Bèria (dreta), el 1935El cap de l'NKVD Lavrenti Bèria (dreta), el 1935
  • Buenaventura Durruti a Bujaraloz, on tenia el quarter general la seva columna, l'agost del 1936 | EFEBuenaventura Durruti a Bujaraloz, on tenia el quarter general la seva columna, l'agost del 1936 | EFE


Eustaquia María Caridad del Río Hernández va néixer a Santiago de Cuba el 1892. El 1906 la seva família es va instal·lar a Barcelona i ella va estudiar al col·legi del Sagrat Cor de Sarrià i als centres que les religioses posseïen a París i a Londres. Parlava perfectament francès i anglès. Tot l'empenyia a ser un referent de la burgesia elegant i sofisticada de la ciutat. Ens la podem imaginar passejant pel passeig de Gràcia protegint amb un delicat para-sol els brodats i puntes de coixí del vestit, insinuant la seva vida com un present per a un pretenent cobdiciós.
El 7 de gener del 1911 es va casar amb Pau Mercader Marina, membre d'una important família industrial catalana a qui el capità general de Catalunya va imposar la Creu del Mèrit Militar pels seus serveis com a cap del sometent de Sant Gervasi de Cassoles. S'havia distingit foragitant del barri els pobres que instal·laven la seva misèria barroera a la riera de Cassoles. Van tenir cinc fills: el Pau (1911), el Ramon (1913), el Jordi (1915), la Montserrat (1918) i el Lluís (1923). Tret del Pau, tots col·laborarien amb l'NKVD, la xarxa d'espionatge que va crear l'URSS prenent com a base l'organització de la Tercera Internacional.
La convivència matrimonial es va degradar ràpidament. El Pau, oficialment molt catòlic, no es conformava amb les relacions sexuals convencionals i, per incitar la seva dona a noves experiències, la portava a bordells. A través d'espiells ocults, li feia guaitar l'espectacle de la gimnàstica sexual a preu taxat. La Caritat mai no va perdonar la hipocresia del marit. Cap al 1920, va decidir que ja en tenia prou. Va començar a rebre classes de pintura amb l'artista Vicent Borràs i Abella i al seu estudi va tractar amb intel·lectuals i bohemis que li mostraven possibilitats inèdites de vida. A poc a poc va anar deixant via lliure a una veu emergent, inquietant i discordant que li demanava la paraula.
Morfina i anarquistes
Va començar a freqüentar les tavernes populars i a experimentar amb la morfina. Es va sentir atreta pels anarquistes i aviat els va donar informació precisa per atemptar contra els interessos empresarials dels Mercader. Els passava també informació judicial important que sostreia del despatx del seu germà, el jutge José del Río. I tot just quan estava arreplegant forces per ser la dona que volia ser, el cel li va donar una bona empenta. Passava una temporada en una propietat de la família a prop d'Alacant quan Louis Delrieu, un aviador que feia la línia Tolosa-Casablanca, va haver de fer un aterratge d'emergència a les proximitats de la seva residència. Era jove, elegant, cavallerós i estava envoltat de l'aurèola mítica d'heroisme que acompanyava els pioners de l'aviació. I es van enamorar. Louis Delrieu va ser el padrí del seu fill petit, el Lluís. Algú m'ha suggerit que va ser alguna cosa més. La veritat és que es va murmurar que el Lluís no era fill de Pau Mercader.
És fàcil imaginar-se l'astorament de les famílies Del Río i Mercader. Per evitar un escàndol que ja era impossible d'amagar, una nit del 1923 van posar a la Caritat una camisa de força i la van ingressar al psiquiàtric Nou Betlem de Sant Gervasi, on va ser sotmesa a interminables sessions de dutxes d'aigua freda i electroxocs. "Tenia por -va confessar després- d'estar boja de veritat". Quan en va sortir, va decidir trencar amb el passat i venjar-se dels Mercader. Enfrontant-se a tot el seu món, va agafar els cinc fills i se'n va anar amb Delrieu a Dax, al departament francès de Landes. Durant uns anys va gaudir del present que la felicitat entrega a vegades als valents.
Un dia del 1928 els seus fills la van trobar a les portes de la mort a causa d'un intent de suïcidi. Delrieu havia trencat la relació. Desbordats per la situació van cridar el pare, que es va fer càrrec dels dos petits i se'ls va endur a Barcelona.
La Caritat es va traslladar a París, va començar a militar al Partit Socialista Francès i va entrar en contacte amb la intel·ligència soviètica. Probablement hi va conèixer llavors Leonid Eitingon, el seu mentor en el món de les operacions especials. A principis de la dècada dels 30, la Caritat feia de correu de la Internacional Comunista. Molt més tard, a Moscou, rememorant aquests anys, acostumava a fer bromes picants sobre el comportament al llit de l'aleshores líder del Partit Comunista Francès (PCF), Maurice Thorez, i d'altres dirigents del PCF. Sabia de què parlava.
El 1935 va ser detinguda per la policia francesa. Després de clavar-li una brutal pallissa que li va fer perdre la vista d'un ull durant quinze dies, va ser expulsada de França. Tot just arribar a Barcelona va començar a militar a les files del Partit Comunista de Catalunya. Va participar activament en la fundació del PSUC, com a representant del PCC al costat de Pere Ardiaca, i, un cop creat el nou partit, va ser col·laboradora directa de Pere Cirera, secretari de la comissió de cultura i esport. Això explica que el cop militar de Franco la trobés a la secretaria dels Serveis de Premsa de l'Olimpíada Popular.
El 19 de juliol del 1936 va estar a la primera línia de foc, a les Drassanes, al peu del monument a Colom. Quan els milicians van assaltar la Comandància Militar ella els va convèncer de portar el general Manuel Goded davant Companys. Poc després Goded reconeixia per ràdio que l'alçament havia fracassat a Catalunya, cosa que va donar una arma propagandística fenomenal a la República. Just després, la Caritat va expropiar el seu antic col·legi, el Sagrat Cor, que va passar a ser una caserna per a la formació de les milícies del PSUC, iuna torre propera que pertanyia al marquès de la Villota, casat amb una Mercader, on va viure una temporada amb els fills.
Impulsada per l'onada d'activisme revolucionari que sacsejava Barcelona, va participar activament en la creació de les primeres columnes que van sortir cap al front d'Aragó, dirigides per Pérez Farràs i Durruti. Segons el testimoni del pintor Josep Bartolí tothom coneixia la seva columna com "la de Caritat Mercader". A les seves files hi havia els seus dos fills grans, la xicota del Ramon, Lena Imbert, África de las Heras, i les brigadistes holandesa i britànica Fanny Schoonheyt i Felicia Browne.
A finals d'agost la Caritat va resultar greument ferida en un bombardeig. Tot seguit, la propaganda del PSUC va voler convertir-la en model de les dones combatents catalanes. "La Passionària de Catalunya", l'anomenaven. L'1 de setembre del 1936 l'òrgan del PSUC, Treball , la presentava com "una vella militant". El 18 de setembre es va embarcar al port de Barcelona cap a Mèxic, seguint instruccions de la Generalitat. Mentre era a l'estranger va morir el seu fill Pau. Un tanc enemic li va passar pel damunt.
En tornar, va ser nomenada secretària de la Unió de Dones Comunistes, però es va anar separant progressivament d'aquestes feines a mesura que es comprometia cada vegada més estretament amb els assessorssoviètics.
La seva vida va tornar a prendre un nou rumb quan Stalin va decidir acabar amb la vida de Trotski, que havia estat un dels col·laboradors més fidels de Lenin i vivia exiliat a Mèxic. Eitingon en va assumir els aspectes operatius i va voler comptar des del primer moment amb Caritat i Ramon Mercader. El 20 d'agost del 1940, el Ramon va entrar a la casa de Trotski a Coyoacán i el va matar clavant-li un piolet al cap. Caritat Mercader i Eitingon, que l'esperaven a fora en un cotxe, van entendre que les coses no havien sortit com les havien programat quan van sentir un gran enrenou al voltant de la casa. Van abandonar el Ramon a mans de la policia i van marxar a corre-cuita de Mèxic. Curiosament, el metge que va intentar salvar la vida a Trotski era el català exiliat Wenceslau Dutrem.
Després d'un llarg viatge, van arribar a Moscou el març del 1941. Lavrenti Bèria, el cap de l'NKVD -i probablement també el seu amant-, li va organitzar una gran rebuda en el transcurs de la qual va ser condecorada amb l'Orde de Lenin. Va ser la primera dona estrangera a rebre-la. Per a Ramon es reservava la Medalla d'Or de la Unió Soviètica.
Li van donar un apartament que, per als estàndards de Moscou, era un luxe, on va viure uns mesos amb el seu fill Lluís, fins que la invasió alemanya els va tornar a separar. El 15 d'octubre del 1941, en el moment més crític de la guerra, quan es temia que res podria aturar el progrés del formidable exèrcit alemany, un grup de persones van entrar cap al tard a la plaça Roja cantant ¡Ay Carmela! L'encapçalava la Caritat, amb Lena Imbert, Carme Brufau i África de las Heras. La seva missió era fer-se càrrec de la defensa del centre de Moscou.
Després de la guerra va fer una mica de tot. A Moscou tenia cotxe i xofer particular, un privilegi excepcional. Va vigilar els membres del Partit Comunista Búlgar refugiats a l'URSS i va participar en diferents missions a l'exterior, com la de l'atemptat a Ankara contra el cònsol alemany Franz von Papen. Amb gran subtilesa, es va guanyar la confiança dels espanyols que semblaven reticents amb la línia oficial del partit.
L'abril del 1944 va assistir impotent a la mort de la companya del Ramon, Lena Imbert, d'una malaltia oficialment inexistent a l'URSS, la tuberculosi. La va atendre el doctor Carlos Díez, el mateix que en la retirada de Catalunya va donar l'ordre, feliçment desobeïda, de dinamitar el monestir de Montserrat, i el mateix que subministrava regularment a la Caritat els estupefaents que consumia. Aquell any es va traslladar a Mèxic amb l'autorització expressa de Bèria i va aconseguir entrevistar-se amb el seu fill Ramon fora de la presó. No sabem ben bé què va passar, però el cert és que a partir d'aquell moment es va suspendre una estranya operació de l'NKVD que aparentment tenia per objecte alliberar-lo.
La Caritat era una dona sofisticada, cosmopolita, aventurera i impulsiva que no es va saber adaptar a la vida rutinària de Moscou quan l'NKVD va deixar de necessitar els seus serveis. Com li agradava dir, era més fàcil destruir el capitalisme que construir el comunisme. I la història no era, malauradament, un remake infinit de la presa del Palau d'Hivern.
La van autoritzar a traslladar-se a París amb passaport cubà. Vivia a la Rue Rennequin, al costat dels seus fills Jordi i Montserrat. A París es va assabentar de la mort de Stalin, el 5 de març del 1953, de l'execució de Bèria i de l'empresonament d'Eitingon. L'URSS, on un acudit sobre Stalin era castigat amb un mínim de cinc anys en un gulag, era el país de les sospites imprevisibles.
El cònsol castrista Harold Gramatges la va contractar per dirigir les relacions públiques de l'ambaixada de Cuba a París. Hi va treballar del 1960 al 1967. L'escriptor Guillermo Cabrera Infante explica que Gramatges li deia "Cachita" i la considerava "més estalinista que Stalin". El director de cinema cubà Fausto Canel s'hi refereix amb aquestes paraules: "Llargues estones es passava explicant-me anècdotes divertides dels seus néts i de com els portava al cinema cada setmana a veure pel·lícules de pirates. Era tendra i amorosa, aquella senyora canosa i elegant, parlant-me dels seus néts a la recepció de l'ambaixada".
Últims anys
El 6 maig del 1960 Ramon Mercader va acabar la condemna. Va anar a viure a Moscou i la Caritat el va visitar. El primer que va fer en veure'l va ser escridassar-lo perquè s'havia engreixat. Amb el Lluís es va sentir molesta perquè portava una camisa massa cridanera. Els dos fills van aguantar el xàfec amb el cap baix. A partir d'aquell moment viatjava esporàdicament a l'URSS a visitar els fills i els néts. En cada visita en feia alguna de grossa. Si anaven a un restaurant, organitzava un escàndol perquè no podia esperar trenta minuts a ser servida. Si s'allotjava en un hotel, protestava perquè no hi trobava les comoditats dels hotels parisencs. No es mostrava tampoc gaire satisfeta amb les nores. A la Roquelia, la dona del Ramon, mexicana, la trobava massa vulgar.
Un dia de setembre del 1967, quan tenia 75 anys, un jove va trucar a la porta. Es va obrir lentament una petita escletxa i ràpidament es va tancar. "Senyora Caritat -va cridar el jove-, sóc jo, el Mariano Brufau, el nebot de la Carme".La porta es va tornar a obrir i va aparèixer una doneta petita, prima, amb els cabells molt blancs. Va abraçar el noi i va començar a plorar. Li va confessar que tenia por i que per això no obria la porta a desconeguts.
Va morir als 82 anys, un mes abans que Franco, cosa que no la devia fer gens feliç: cap exiliat volia morir abans que el dictador. Sobre la capçalera del seu llit hi havia un gran retrat de Stalin.
Revoltada contra la hipocresia familiar i insubmisa al present instaurat per Nikita Khrusxov, havia viscut els últims anys als llimbs estalinistes. La fe totalitària no és la que tanca els ulls davant una ideologia, sinó la que segueix fidelment els passos del profeta. I Stalin va ser l'últim profeta europeu. Avui sabem que l'excés de fe ens converteix fàcilment en assassins. Caldrà veure en què ens convertim ara que ens falta.