sábado, 30 de marzo de 2013

Parlaré de la masturbació


31/03/2013

Com que no represento orgànicament a ningú, espero que ningú se senti ofès si confesso que em fan por aquests moviments que oposen la innocència del ciutadà a la corrupció de les institucions. Amb un indubtable èxit mediàtic han fet de la marginalitat alternativa un principi d'eficàcia... i de moralitat. La seva credibilitat política sembla directament proporcional a la seva habilitat -sincera, sens dubte- per presentar el ciutadà concret com una víctima, en acte o en potència, d'unes institucions anònimes i despietades i d'uns polítics que o estan explícitament amb ells o són enemics del poble. Però fer front a aquest tema em pot deixar amb alguna cornada, així que parlaré de la masturbació.
Escriu Roland Jaccard a L'exil intérieur que el 1760, a la ciutat suïssa de Lausana, a les ribes del llac Léman, van aparèixer alhora dos tractats sobre la masturbació. El primer, escrit per un metge amic de Rousseau, el Dr. Samuel Tissot, es titulava L'onanisme, assaig sobre les malalties produïdes per la masturbació ; el segon, signat pel pastor Dutoit-Membrini, era De l'onanisme, o del discurs filosòfic i moral sobre la luxúria artificial i sobre tots els crims que ocasiona. Les conseqüències de la masturbació eren pel metge el desequilibri físic i psíquic, i pel pastor, l'infern. En poc temps el llibre del pastor va ser oblidat, mentre que el del metge va conèixer un èxit rotund. Es va convertir en l'obra de referència dels entesos, fossin metges o pastors. És a dir, la ideologia terapèutica va triomfar aclaparadorament sobre la religiosa. Avui, la diferència fonamental entre un terapeuta i un capellà és que el primer cobra la visita. Ens estimem més tenir bona salut que viure en estat de gràcia. Sota l'imperatiu de buscar el que és saludable, l'home modern neix i mor en un hospital i a un hospital va cada vegada que li fa mal el cos o l'ànima. L'hospital havia substituït el temple... però vet aquí que van començar les retallades i ens hem quedat sense orientació. La diferència entre els bàrbars i nosaltres és que els primers cercaven el plaer, mentre que nosaltres volem allunyar-nos del que ens pugui fer mal. Disposàvem d'un bocinet equitatiu de salut, cultura i valors, i crèiem haver inventat la felicitat...
Mig segle després de l'aparició d'aquests dos llibres un grup d'anglesos cultes i ociosos es van trobar en una casa situada també a les ribes del llac Léman. Eren, entre altres, Mary Shelley, Percy Shelley i Lord Byron. Un dels fruits literaris de la seva trobada va ser Frankenstein o el modern Prometeu, la immortal novel·la de Mary Shelley. Tots sabem de què va la història. Un doctor filantròpic, volent fer un gran bé a la humanitat, dóna vida a una criatura destinada a ser el primer home d'un nou temps. Però com que el resultat final el decep profundament es nega a considerar seva l'obra sorgida de les seves mans. Tots sabem que la criatura ha nascut físicament deforme, però no moralment. Si es torna dolenta és perquè el rebuig del seu creador l'ha fet malalta de soledat. És aquesta soledat la que corromp la seva ànima. Per això, quan se situa cara a cara davant del doctor, aparentment omnipotent, el que li demana és el següent: "Doneu-me la felicitat i seré virtuós". Adonem-nos de l'ordre de les paraules. No li demana que li ensenyi el camí de la virtut per assolir la felicitat possible, com hauria fet un antic. No concep la felicitat com la conquesta laboriosa de la virtut, sinó com la seva condició de possibilitat. Només en possessió de la felicitat es podrà sentir un ésser moral. Mentre es consideri alienada, és, simplement, amoral. I en aquestes condicions no és culpable i, llavors, no mereix cap càstig pels seus actes, sinó una teràpia que li retorni la salut anímica i, sobretot, l'autoestima. In therapy we trust és l'expressiu títol d'un llibre d'Eva S. Moskowitz.
L'home que es considera millor que les seves institucions és un home malalt. Pateix una baixa tensió en comparació amb l'home polític. Quan la criatura acut al seu creador per demanar-li el seu reconeixement i la seva acceptació, la resposta que rep és: "Aparta dels meus ulls la teva immunda presència". Com que aquesta actitud no diu gaire a favor de la saviesa del presumpte savi, diuen que justifica l'escrache.
La marginalitat sembla el lloc on la moral es fa autoevident. Aquí rau la meva por. És la por d'un conservador davant del gran mite de la democràcia postmoderna: el que afirma que ens podem relacionar entre nosaltres com a éssers naturals, sense cap mediació institucional.

APSE (Aran peth sòn Ensenhament)


Fins no fa gaire molts joves de la Vall d'Aran es podien permetre el luxe de treballar quatres mesos de monitors d'esquí i viure amb una relativa comoditat la resta de l'any. Això s'ha acabat i, com en la realitat que sempre ens trobem a primera línia, els joves sense preparació estan descobrint que no disposen de defenses contra les inclemències del present. Però la inèrcia pedagògica continua dient-nos que més important que el nivell de preparació és el d'aprovats. Contra aquesta inèrcia a la Vall d'Aran han dit prou.
Els resultats educatius de l'Aran no són bons. Curiosament, mentre que l'Alta Ribagorça està al capdavant de Catalunya pels seus resultats escolars, l'Aran ocupa les últimes posicions i un nombre considerable de famílies envien els seus fills a estudiar a França intentant trobar alternatives més optimistes. No sabem com explicar aquests resultats, tenint en compte que els índexs culturals i econòmics de l'Aran són molt alts. Disposem de moltes dades per comparar Catalunya amb l'exterior, però ens falten criteris d'avaluació interna.
Absència destacada
Quan Daniel Clemente em va convidar a participar en l'acte de presentació d'APSE (Aran peth sòn Ensenhament), que es va fer el 21 de març, no ho vaig dubtar ni un moment. Fins i tot vaig sentir un profund agraïment per poder prendre part en una iniciativa tan noble. La sala de l'hotel de Vielha on ens vam trobar estava plena de gom a gom. L'èxit de la convocatòria va sorprendre els mateixos convocants, i posava de manifest que la preocupació per l'estat del nostre ensenyament és real i, al meu parer, creixent. Hi vaig fer una conferència que en aranès es titulava Er optimismo ei possible , amb un subtítol plurilingüe, Everything is possible with ganas, que era el lema d'un dels mestres més excel·lents del segle XX, Jaime Escalante. La trobada comptava amb el suport dels ajuntaments i el Conselh Generau d'Aran, el Grèmi d'Ostalaria i la Fundacion d'Ensenhament dera Val d'Aran. Em va sorprendre la notable absència del departament d'Ensenyament en una iniciativa tan ambiciosa i generosa com aquesta, que, al meu parer, té un futur prometedor. Potser altres comarques n'haurien de prendre nota.
A la pàgina web d'APSE hi trobareu aquesta declaració d'intencions: "Auem, volem e podem, entre toti, melhorar er ensenhament deth nóste país ". Jo m'hi sumo.

lunes, 18 de marzo de 2013

El cant de les sirenes


16/03/2013

Trobo molt interessant la invitació que fan als pares alguns especialistes per signar una mena de contracte amb els seus fills en el moment d'entregar-los el primer mòbil. N'hi ha un de redactat per una mare que està circulant aquests dies per internet i que té el següent articulat: (1) El telèfon és meu. Jo l'he comprat i l'he pagat. Te l'estic prestant. Oi que sóc estupenda? (2) Sempre en sabré la contrasenya. (3) No ignoris mai una trucada si a la pantalla hi diu "Mare" o "Pare". (4) Em lliuraràs el mòbil a les 19.30 h els dies de col·legi i a les 21 h els caps de setmana. (5) No et pots endur el telèfon a l'escola. (6) No el facis servir per enganyar ningú. (7) No diguis res, ni per missatge, ni per correu electrònic, ni per telèfon, que no diries en veu alta amb la teva mare al davant. (8) Res de pornografia. (9) Silencia'l en un restaurant, al cine o mentre estiguis parlant amb una altra persona. (10) No enviïs fotos de les teves parts íntimes. És perillós i podria arruïnar la teva vida.
La idea és bona, malgrat que hi ha un parell de punts que no em semblen gaire realistes. Però vull subratllar que les atraccions morboses d'internet són més perilloses per als solitaris que no tenen ningú de confiança per comentar les seves aventures digitals que per a qui té amics i confidents al món real. Els solitaris, especialment si són ingenus, aviat se senten atrets per un esquer. No importen edat ni professió.
Paul Frampton, un físic de 68 anys d'una universitat dels Estats Units, va començar a mantenir relacions online amb una model de biquinis txeca que li va dir que estava cansada de ser un objecte per a la mirada dels homes. "¿Creus que et podries sentir orgullós d'algú com jo?" Li va preguntar a Frampton. "I tant que sí!", li va contestar ell immediatament. Ella li va proposar una cita a La Paz. La història és molt llarga, però acaba amb Frampton a la presó. En arribar a la capital boliviana va trobar un missatge de la noia, en què li deia que era a Buenos Aires, li demanava que s'hi reunís i que li portés una maleta. Frampton va ser acusat de tràfic de drogues. Va ser víctima de la seva soledat.
El que vull dir és que el millor antídot contra els perills de la realitat virtual són els amics de carn i ossos de la realitat social. Els amics del nostre fill són els primers que s'adonaran de la seva capacitat per resistir el cant de les sirenes.

domingo, 17 de marzo de 2013

Bauman i nosaltres, que l'estimem tant


17/03/2013 

La melancolia provocada per l'evanescència de les coses és un tòpic de la literatura moralitzant. La mateixa tardor transcendeix l'estricta mecànica vital dels arbres caducifolis per assolir una pàtina d'estació moral. Per això Bauman l'hauria encertat venint a Barcelona a la tardor.
En la tradició musulmana hi ha una llegenda que assegura que un savi antic, en sentir el so exquisit d'una flauta ben afinada, va dir als seus deixebles: "És la veu del diable que plora sobre el món". Els va afegir que el seu desconsol es deu al fet que voldria mantenir viva la joventut de les coses, però no pot. Voler retenir el pas del temps en les coses és com voler retenir l'aigua dins un cistell de vímet. Les coses cauen i solament Déu roman. El càstig del diable ha estat, precisament, enamorar-se de les coses que s'esvaeixen en el temps.
Que "tot flueix" és una sentència famosa del filòsof Heràclit, conegut com l'Obscur . Que la modernitat és líquida és una sentència no menys famosa de Zygmunt Bauman, a qui tothom creu entendre diàfanament. Al meu parer, les coses del món són tan fluides ara com abans. Però abans el sentit comú acceptava que la forma dels líquids és la del cos sòlid que els conté. Ara, segons Bauman, fins i tot els envasos s'han liqüefactat.
El 1939, T.S. Eliot defensava a The idea of a christian society l'existència de "the permanent things ". Hi ha coses que romanen, deia. Utilitzo aquest verb, romandre , perquè a la seva arrel hi ha la reminiscència delmanere llatí, del qual deriven manso i immanència . Eliot ens vol dir que val la pena ser curosos amb les masies, és a dir, amb les institucions ancestrals. Bauman s'ha presentat a Barcelona en un parèntesi de bon temps per assegurar-nos que Eliot va escriure en aquesta obra una elegia, que és el cant de l'exiliat. Esclar que aquest parèntesi climatològic coincideix amb una primavera política a Catalunya en la qual hi ha en joc alguna cosa més que la gestió de l'enyor de la casa del pare. Catalunya vol institucions estables en les quals es pugui reconèixer amb orgull. O sigui, vol una roca ferma sobre la qual refundar-se a ella mateixa des de la fidelitat a la seva tradició. I això és una impugnació considerable a la suposada liquiditat universal del present. De fet, Catalunya ens està dient que el valor de la transmissió i de les institucions no es troba en els seus èxits immediats, sinó en la decisió ferma d'una comunitat de no renunciar-hi. Si algú té necessitat de justificar l'existència de les institucions catalanes és qui les qüestiona. O sigui, Bauman, tu que defineixes la modernitat per la seva aversió al compromís, aquí tens feina. I exactament el mateix podríem dir sobre el divorci entre poder i política de què tant parles.
Aviat farà dos anys que en el transcurs d'una visita de Benet XVI a Venècia, invitat pel cardenal Angelo Scola, l'aleshores papa es va dirigir a la seva audiència congregada a la basílica de Santa Maria della Salute per parlar de Bauman. Bo i acceptant el diagnòstic de la societat líquida, va afegir que no es tracta d'una fatalitat de la qual no ens puguem desempallegar. "L'home -va afirmar- és lliure per interpretar i donar sentit a la realitat, i precisament en aquesta llibertat rau la seva dignitat". És possible, doncs, oposar a la cultura líquida del que és relatiu i efímer un altre model social "de vida i bellesa". Per reeixir, caldrà bastir "una ciutat capaç de renovar constantment la seva bellesa, basant-se en la beneficiosa influència de l'art, l'aprenentatge i les relacions entre els homes i les nacions". Benet XVI no va oposar a la societat líquida ni la moralitat, ni la llei natural, ni el bé comú, sinó "la vida i la bellesa". És probablement la resposta més convincent que se li pot donar a Bauman.
Mentre preparava 2001. Una odissea a l'espai , Stanley Kubrick va contactar amb la gent amb més capacitat per imaginar-se l'any 2001. Cap dels consultats va ser capaç d'intuir el telèfon mòbil. Jo ja no recordo quants n'he tingut. Tots eren capaços de fer grans coses i tots els he canviat abans de saber treure tot el profit de la seva tecnologia. Però amb el terme odissea la va encertar. El meu primer exemplar de l'Odissea d'Homer continua al meu costat, sense envellir gens ni mica. Des del lloc que ocupa a la prestatgeria del meu estudi contempla la meva vida com una de les coses permanents de què feia esment T.S. Eliot.
Els temples dels déus, les institucions que donen forma a la nostra identitat i les obres dels poetes són coses perdurables entre els homes.

sábado, 2 de marzo de 2013

El ruc del sembrat


El ruc del sembratEl ruc del sembrat CHEMA MOYA / EFE
"Si no som capaços de treure el ruc del sembrat…", em va dir el poeta celoní Pau Gener Galín referint-se a la corrupció política. La imatge em va incomodar per les associacions que insinua. El polític és el ruc, un animal caracteritzat per la seva incontinència, i el poble, l'innocent sembrat que el ruc devasta amb la seva golafreria. Jo més aviat empraria la imatge d'un vaixell que fa una travessia per un mar amb icebergs a la deriva. Els passatgers manifesten el seu desassossec fent bromes una mica grolleres sobre la seva situació. No s'estan divertint, però s'esforcen per aparentar-ho. Alguns fan apostes sobre una inevitable col·lisió. D'altres s'esquincen les vestidures perquè al seu parer van al paire, abarloats a l'atzar. Un grupet discuteix si per oblidar el perill no fóra adient posar de capità el pallasso que amenitza les festes dels nens. Són molts els que fan broma sobre la cara que farà el capità quan l'aigua li arribi al coll després de l'impacte fatal contra l'iceberg. Un grup molt cridaner ha fet un manifest en què diu que ja no se senten representats per la tripulació. Certament la tripulació no és la millor imaginable. Sembla insegura fent maniobres i es mostra incapaç de sortir a donar la cara defensant la dignitat del seu ofici. Però és la que hi ha.
Vull dir que aquí hi ha, efectivament, un sembrat, però el ruc és la nostra manca de confiança en les institucions democràtiques. Partits polítics inclosos.
El dia 28 de gener, a les 11.30 del matí, vaig arribar corrent a l'estació de Rodalies de Sant Adrià de Besòs i vaig entrar d'un salt a l'interior del primer vagó. Em va acollir una cridòria desconcertant. Un guàrdia jurat al mig del passadís no sabia ben bé què fer. Un altre estava intentant calmar una dona exaltada. La meva primera impressió va ser d'una baralla, però en realitat els passatgers competien per veure qui la deia més grossa. Hi vaig sentir un parell de referències melancòliques a Franco. Una dona eixuta i agra jurava que " el Arturo Mas les paga las hipotecas a los moros ". " ¡Con lo que les costó a los Reyes Católicos echarlos de España! ", li va confirmar la dona rodoneta del seu costat. " ¡Esto es la decadencia! ¡No se puede ni ver la televisión! ¡Esto es la cueva de Alí Babá!" "Crideu en català, collons!", va ordenar algú. "I els xinesos? Què me'n dieu dels xinesos?", va preguntar un home amb gorra. Tot plegat era tan absurd que semblava irreal. Finalment el tren va arrencar i els passatgers es van calmar una mica. Però, de sobte, un jove d'uns trenta anys, que portava un parell de llibres a la mà, va dir que la feina havia de ser per als espanyols, i va tornar de nou la cridòria, que a Ocata, on vaig baixar, continuava viva.
Els polítics s'estan quedant sense defensors públics. I aquesta és la nostra pitjor corrupció. Parlem massa de valors, quan en realitat el que ens fan falta són exemples de noblesa pública reivindicada sense complexos. Però sembla més important no ser corrupte que ser noble. Potser això explica que en nom de la regeneració democràtica ens mostrem disposats a retallar, de fet, drets fonamentals, com el de la presumpció d'innocència. No preservar la presumpció d'innocència ni ens fa millors, ni regenera res. Només ens mostra més mesquins.
Aristòfanes va representar la seva comèdia Les aus el 414, és a dir, tres anys abans que la democràtica Atenes votés democràticament en una assemblea la fi de la democràcia i la seva substitució per la tirania. Els protagonistes són dos atenesos adults farts de les corrupteles de la política. Han decidit viure en una ciutat que els ofereixi tots els avantatges d'Atenes estalviant-los tots els seus inconvenients. Volen viure sense responsabilitats i desitgen que la seva única preocupació sigui triar la més plaent entre les invitacions que els arribin per assistir a banys i convits. Hi ha un lloc en què una ciutat així és possible: l'aire. I a bastir una ciutat en l'aire esmerçaran els seus esforços.
Com més gent conec, millor em cauen els polítics. Els demanem una fidelitat incondicional i en compensació solament ens mostrem disposats a donar-los una fidelitat molt voluble i condicionada a la satisfacció del nostre sentit de la realitat.
Pítac de Mitilene deia que el poder revela el caràcter dels homes. Corromp els corruptibles i fa palesa l'excel·lència dels incorruptibles. Però nosaltres hem decidit que tots som corruptibles, la qual cosa no té res a veure amb la nostra imatge dels polítics, sinó amb la nostra autocomprensió com a ciutadans.

viernes, 1 de marzo de 2013

Competències i incompetents


El 26 d'abril de 1336 Petrarca va pujar al mont Ventor amb l'únic desig de gaudir de l'ascensió. A la butxaca portava Les confessions de sant Agustí . Pocs dies després va relatar la seva aventura a un amic en una carta que és un document fonamental de l'humanisme europeu. En recomano la lectura a tots els fanàtics que volen sotmetre el saber al llit de Procust de les competències. La carta comença així: "Impulsat únicament pel desig de contemplar un lloc cèlebre per la seva altitud, avui he escalat la muntanya més alta d'aquesta regió." Al llarg de molts anys havia estat visible als seus ulls des de qualsevol lloc, però l'impuls definitiu per fer l'ascensió el va rebre de Tit Livi. Rellegint la seva història romana va trobar per casualitat un passatge en què Filip, rei de Macedònia, va pujar als Balcans perquè des del seu cim es podien veure, segons la fama, dos mars: l'Adriàtic i el mar Negre. "Vaig ascendir la muntanya no sense molta dificultat, ja que es tracta d'una mola empinada, rocosa i gairebé inaccessible. Però com va dir el poeta, «el treball ímprobe tot ho venç»".
A mitja ascensió va topar amb un vell pastor que va tractar de dissuadir-lo d'aquell projecte, perquè li proporcionaria molta fatiga i cap benefici. Però mentre sentia els advertiments del pastor, notava com li creixia al cor el desig de l'ascens. El pastor era incapaç de comprendre que el que Petrarca trobaria al final era exactament el que cercava: una orientació per a les seves passes. "Voler és poca cosa, necessari és desitjar ardentment una cosa per aconseguir-la".
Mirada interior
En fer el cim, va admirar amb deler l'esplendor del paisatge i en va gaudir una bona estona. Després va treure Les confessions i les va obrir a l'atzar. Els seus ulls es van aturar en aquest paràgraf: "I van anar els homes a admirar els cims de les muntanyes i el flux enorme dels mars i els amples cabals dels rius i la immensitat de l'oceà i l'òrbita de les estrelles i van oblidar mirar-se a si mateixos".
I allà, a dalt del mont Ventor, Petrarca va tancar els ulls i va girar cap a la pròpia ànima els ulls interiors.
Tot això potser semblarà una fotesa i una pèrdua de temps competencial a molta gent. A mi no. I crec que a molts companys docents tampoc. Però no podem descartar que, si seguim al peu de la lletra les avaluacions per competències, haguessin de suspendre Petrarca si fos alumne nostre.