viernes, 22 de febrero de 2013

"Work hard, be nice"


 23/02/2013

Una de les utilitats de la lectura de la premsa educativa internacional és que ens permet comparar el vocabulari del debat educatiu dels diferents països. No és una qüestió menor, perquè el vocabulari absent en els nostres discursos és, si més no, tan significatiu com el que hi és present. Alguna vegada he aconsellat buscar les conviccions d'una teoria pedagògica en les paraules que no gosa dir. Al nostre vocabulari pedagògic és notable l'absència de termes tan rellevants de la nostra tradició com ara coratge , virtut , voluntat , ambició ,emulació , transmissió , silenci o disciplina , mentre que és omnipresent el menyspreu de qualsevol pràctica que porti l'estigma tradicional . Curiosament, però, el que s'ofereix com a novetat ve envoltat de termes tan cursis com coaching o assertivitat . En conjunt em fa l'efecte que el nostre vocabulari pedagògic és molt més clar dient el que no vol que no pas el que vol. És, en conseqüència, una mica infantiloide.
En la majoria dels països es debat obertament i sense complexos sobre la manera de despertar en els alumnes altes expectatives, ja que es considera que l'ambició sobre les finalitats és un potent motor de l'aprenentatge. Nosaltres, en canvi, tendim a debatre sobre l'oposat: sobre les condicions que fan possible l'aprenentatge. Hi ha un moviment pedagògic internacional que té el següent lema: " Work hard, be nice ". No puc imaginar-me'l a les portes dels nostres centres. Parlem contínuament de valors, però sembla que no tenim prou valor per preguntar-nos pels valors dels quals no parlem, que són els que de veritat reflecteixen les nostres conviccions.

sábado, 16 de febrero de 2013

Jerusalem, Atenes, Roma


El filòsof jueu rus Lev Xestov resumia la història d'Occident com la gigantomàquia entre Atenes i Jerusalem. Per Atenes, com llegim a l' Apologia de Sòcrates , de Plató: "El principal bé per a l'home és conversar cada dia sobre la virtut". Per Jerusalem, com va escriure sant Pau: "El que no neix de la fe és pecat".
Són molts els filòsofs que han cregut que l'oposició entre Atenes i Jerusalem és insuperable, ja que no hi hauria una posició intermèdia entre la creença i la increença que ens permetés la imparcialitat del judici. En aquest debat tots els que hi intervenen són testimonis de càrrec i no caldria descartar que la seva posició fos més deutora d'un acte de voluntat que d'una observació raonada dels fets. Si això fos així, l'antagonisme entre Jerusalem i Atenes seria més moral que teòric.
Els partidaris d'Atenes acostumen a parlar en nom de la ciència. Els de Jerusalem els contesten que partint de la base d'una ciència atea només es poden assolir resultats que confirmen les premisses del punt de partida, la qual cosa no implica que aquestes premisses estiguin ben justificades.
La ciència es presenta a si mateixa com el resultat d'una raó humana autònoma, independitzada dels postulats de la fe religiosa. Però l'home segueix sent avui el que ha estat sempre, un animal polític, i no està gens clar que l'autonomia moral no sigui la forma ètica del dubte universal. Concebuda com a principi de la consciència religiosa, de la raó científica i de la legislació moral, l'autonomia podria proporcionar un món perfectament intel·ligible en el seu funcionament però incapaç de donar orientació moral. L'home, llavors, ho comprendria tot... tret d'ell mateix. Podria ser fins i tot que bona part dels nostres mals presents (estic pensant en l'educació) tinguin a veure amb l'oblit de les finalitats humanes. Avui els debats prioritzen les condicions científiques que fan possible l'acció i desatenen la capacitat mobilitzadora dels fins transcendents (religiosos o no). ¿Es pot sustentar l'educació en fonaments estrictament immanents de la persona?
No cal ser gaire sagaç per constatar que Atenes s'ha imposat a Jerusalem en les conviccions espontànies de la ciutadania. Però les armes que han garantit la victòria han estat sovint les de la burla, no pas les de l'argumentació. Atenes ha triomfat perquè no li ha importat trair-se a si mateixa en no desaprofitar cap ocasió per ridiculitzar l'adversari i ho ha fet per raons que considera morals. És a dir, la consciència de la seva superioritat moral permet a Atenes saltar-se els seus principis sense cap remordiment. No és gens inusual descobrir els partidaris d'Atenes inflamats d'indignació moral, una actitud que sembla molt més pròpia de la Bíblia que de la Il·lustració. Si tinc raó, llavors la victòria d'Atenes sobre Jerusalem ha estat tan real com incompleta. Per ser completa, Atenes hauria de proporcionar dues coses: un món perfectament comprensible i un ordre moral perfectament raonable. Mentre no ens proporcioni això caldrà admetre que l'apel·lació de Jerusalem a un Déu misteriós com a fonament de totes les coses no pot ser desmuntada pels que no poden desentranyar els misteris del Tot.
Atenes, des d'Epicur fins als moderns defensors del lema "Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la teva vida", ha assumit el deure moral de substituir el poder reconfortant de la religió pel de la raó. La ciència seria el bàlsam racional que asserena l'ànima. Però a hores d'ara ni som capaços de sotmetre el Tot a la legalitat científica, ni disposem d'arguments racionals per criticar qui preserva un sentiment de pietat cap a l'ocult. Això no té res a veure amb la superstició, sinó amb la moderació necessària a l'hora d'explicar el que tenim davant dels ulls sota la consciència del que se'ns escapa. La pietat podria ser un altre nom de la docta ignorància socràtica i així, doncs, un remei contra la superxeria i el fanatisme, perquè no busca consol on no pot trobar-lo.
La convicció que la veritat porta incorporada en la seva essència una dotació de pau anímica és deutora d'un pressupost metafísic en absolut exempt de fe. Com estem tan segurs que la veritat sobre el Tot ha de ser consoladora i no repugnant?
Atenes ha vençut socialment sobre Jerusalem. Caldrà veure si l'ànima europea no estava lligada essencialment a la tensió irresoluble entre ambdues ciutats. Al meu parer, el gran llegat que Benet XVI deixa sobre la seva cadira vacant és el de la voluntat de preservar aquesta tensió.

viernes, 15 de febrero de 2013

Una altra corrupció


El que educa els nostres joves no és ni la família ni l'escola, sinó els seus models socials de referència. Per això, l'Església, a més d'ensenyar el catecisme, insistia a mostrar els sants i les seves vides, i l'escola republicana francesa posava tant d'interès a oferir als seus alumnes vides de francesos il·lustres que serveixin fins i tot de models com usuaris de la llengua. "Descrigui això o allò imitant l'estil de Balzac". Vet aquí un bon examen per a un batxiller, i no el nostre aigualit "opina sobre el que diu Plató"! L'escola republicana francesa entenia que res podia ser més noble per a un nen de França que esdevenir un bon ciutadà francès i un bon usuari de la llengua francesa.
Avui, com ahir i com demà, educar és habituar l'atenció i la gana en unes determinades direccions. No hi ha educació sense orientació. Per això, si es vol saber quin és veritablement el sistema educatiu d'un país, cal parar esment als models de referència dels joves. A les figures públiques que amb més avidesa desperten i atrauen la seva gana. En conseqüència, l'escola només és integralment educadora quan sap acompanyar de manera versemblant el saber que transmet amb models capaços de mostrar-ho realitzat.
La qüestió que ens hauria de preocupar és la de quins models estan exercint d'atractius de l'interès de les nostres criatures. Òbviament, no hi trobarem el de cap polític. I aquest és el nostre drama. Aquesta absència del polític com a referent positiu i espontani de la vida escolar ens acaba suggerint una altra corrupció: la de l'ambició educativa de la nostra escola. És a dir: de la nostra comunitat.

sábado, 9 de febrero de 2013

TDAH i acció pedagògica


09/02/2013 

Potser abans el mestre manava massa a l'escola, però és que ara tothom vol manar-li alguna cosa. Però com que li demanen coses heterogènies, al mestre li resulta impossible complaure tothom. Posem l'exemple del TDAH (trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat). Els mestres certament no estan capacitats per fer-ne un diagnòstic. Però és que els que haurien d'estar-ho no solament interpreten de manera diversa els símptomes del TDAH, sinó que, a més, recomanen tractaments diferents. Els paidopsiquiatres i els neuropediatres són molt saberuts, però entre ells hi ha serioses divergències. I l'escola està en el terreny de ningú. Mentre els especialistes discuteixen sobre si el TDAH està infra o supradiagnosticat, el mestre es veu en la paradoxal situació d'atendre les recomanacions de tots dos. M'he trobat amb mestres que tenen dos alumnes a classe amb els mateixos símptomes però a qui han de tractar de manera diferent, seguint les recomanacions categòriques dels seus especialistes respectius.
No hi ha ningú més capacitat que el mestre (el mestre generalista amb experiència, puntualitzo) per comprovar amb ull clínic quina mena de resultats està donant un tractament determinat. Res seria més lògic, llavors, que qui vulgui saber si determinat tractament millora de manera significativa el comportament d'un nen o si aquesta millora té o no efectes significatius en el rendiment cognitiu es dirigís al mestre sense gaires ínfules. En aquests casos, l'aula és el laboratori. Però això no és l'habitual. Més aviat s'esdevé que l'especialista, amb el beneplàcit dels pares, imposa el tractament i es reserva l'avaluació del mestre i del nen.

sábado, 2 de febrero de 2013

L'amor perdut de Caritat Mercader


Tinc al davant una foto de Caritat del Río adolescent. Veig una noia sofisticada, bonica i segura d'ella mateixa. Era llavors una de les millors amazones d'Espanya. Als setze anys es va enamorar d'un genet, Pau Mercader, membre d'una important família industrial catalana molt catòlica. Es va casar tres anys després. Van viure al carrer Illas i Vidal de Sant Gervasi de Cassoles, on el Pau era caporal del Sometent i lluïa amb orgull la Creu del Mèrit Militar que li va imposar el capità general de Catalunya, Valeriano Weyler. Observo ara una foto de la parella, del 1915. Ja tenen dos fills, el Pau i el Ramon. La Caritat s'ha engreixat. Crec percebre en ella alguna cosa abandonada i trista, però els seus familiars m'asseguren que era extravertida i dinàmica, i que quan visitava la seva sogra, a Argentona, omplia la casa d'alegria, i era molt ben rebuda per tothom. El 1922, amb quatre fills, van estiuejar a Sant Feliu de Guíxols. Els records d'aquell estiu van quedar marcats per sempre a la memòria de Ramon Mercader. Tota la seva vida enyorarà Sant Feliu com el paradís del qual havia estat irremeiablement expulsat. Pocs mesos després va néixer el Lluís, l'últim fill. I de sobte, animada per una fúria que sens dubte havia anat creixent dins seu com un tumor, la Caritat va donar un radical cop de timó a la seva vida. És cert que econòmicament les coses anaven malament. Van haver d'abandonar la casa de Sant Gervasi i instal·lar-se en un pis del número 7 del carrer Ample, però això no explica per què va canviar el lluminós ambient burgès del cercle eqüestre per l'ambigua llum de les tavernes anarquistes de Barcelona. Segons el Lluís, el fill petit, el seu pare era un bon home, però afegeix que es feia acompanyar per la seva dona quan visitava els espais reservats als voyeurs dels prostíbuls de Barcelona. "Els Mercader són uns grans hipòcrites", va dir sovint la Caritat. El seu despit contra ells la va empènyer a oferir als anarquistes informació precisa per atemptar contra els seus interessos empresarials. Com que, a més a més, el seu tiet Josep del Río era jutge de Barcelona, ella mateixa s'encarregava d'obtenir informació sobre els jutges que portaven les causes contra els anarquistes per poder-los acovardir amb amenaces. Quan se'n va adonar, la família va decidir que el més important era evitar l'escàndol i la va recloure al Nuevo Belén, un psiquiàtric de Sant Gervasi, on va ser sotmesa a dutxes fredes i electroxocs. Sembla que van ser també els anarquistes els que, després de tres mesos, van aconseguir alliberar-la amb amenaces a la família.
No tenim cap més dada sobre la vida de la Caritat fins al 1925, quan agafa els seus cinc fills i se'n va a viure a Dax, un poble de les Landes, seguint un aviador francès.
Vaig dedicar molt de temps a intentar esbrinar qui podria ser aquest aviador, fins que una carta d'una lectora en un número del 1970 de Le Nouvel Observateur em va posar sobre la pista correcta. La signant, Paule Ducoloné, assegurava que era el seu tiet i que havia format part de Latécoère, una empresa pionera de l'aviació decidida a connectar Tolosa de Llenguadoc amb Barcelona i, posteriorment, amb Alacant, Màlaga, Casablanca i Dakar. Però no deia el seu nom. "Era un jove guapo, valent, gens fatxenda, però tocat de la glòria". Afegia que va tenir un accident a prop d'Alacant i va aterrar dins una propietat dels Mercader. Immediatament em vaig posar en contacte amb tots els Ducoloné relacionats amb Dax que vaig trobar. La bona fortuna va voler que Sylvie Ducoloné respongués al meu interès amb el seu, precisament perquè mai no havia sentit parlar de cap relació entre la seva família i la mare de l'assassí de Trotski.
Jo sabia que aquest aviador innominat havia estat el padrí del Lluís, la qual cosa ens animava a buscar un Louis entre els aviadors de la Latécoère. Vam centrar l'atenció en Louis Delrieu. La Sylvie va consultar la seva acta de naixement i va comprovar que era germà de la mare de Paule Ducoloné. Vam descobrir també que el 5 de setembre del 1919, a causa d'una parada de motor, es va veure obligat a fer un aterratge forçós prop d'Alzira.
A Dax vivien en una granja pròxima a un bosc, on anaven a buscar tòfones amb un porc. El Lluís relata: "Hi havia gallines i sobretot oques alimentades per fer foie gras. La meva mare tenia una euga que es deia Conchita, amb la qual jugàvem els germans".
Tot semblava calmat i al seu lloc. Delrieu va abandonar Latécoère per una feina més segura. Però amb raó diu Nietzsche que a l'entorn de l'heroi tot es torna tragèdia.
*Sylvie Ducoloné és coautora d'aquest article.

viernes, 1 de febrero de 2013

Vindicació de Penèlope


Quan Jean Mermoz, un pilot mític dels primers temps de l'aviació, va fer les proves d'ingrés a les línies aèries Laecótère de Tolosa, tenia tanta necessitat d'aquella feina que es va lluir fent les acrobàcies més difícils i arriscades. Va aterrar satisfet. Però el cap de personal, Didier Daurat, li va dir: "Aquí no tenim cap necessitat d'acròbates. El que volem són conductors d'autobusos. Si vols la feina has de repetir el vol i demostrar que saps enlairar l'avió i aterrar amb seguretat, sense córrer cap risc innecessari, perquè la responsabilitat a la qual hauràs d'entregar totes les teves energies serà fer de correu aeri i entregar cada dia puntualment un sac de cartes".
A l'escola ens fan falta gestors tan ambiciosos com Daurat. Tothom anima els mestres a fer acrobàcies. Ningú els felicita per arribar puntualment a classe, ser metòdics i tenir sentit de l'ordre. És a dir, ningú sembla que valori l'heroisme rutinari de qui fa la seva feina ben feta cada dia, de manera estricta, pulcra i eficient. Però aquests docents són els que fan rutllar el sistema. La pedagogia moderna se sent molt més atreta pel rodamón Ulisses -una joguina en mans dels déus- que per Penèlope, l'eficient administradora del patrimoni familiar. Però és ella la gran heroïna de l'Odissea , perquè va saber esperar sense donar-se mai per vençuda, mantenint encès cada dia el foc de la llar.
És la defensora de la sensatesa, la llar intel·lectual a la qual tots volem tornar després de cada excursió per l'extravagància, amb l'esperança de trobar algú disposat a mantenir ferma la seva fidelitat a la paraula donada.