viernes, 25 de enero de 2013

La sortida de l'armari


26/01/2013 

El secretari d'Educació de Ronald Reagan es queixava sovint de l' education establishment , és a dir, dels professors que "reben les reformes amb un entusiasme aparent però les acaben sepultant dins la rutina diària". Sense una oposició activa -afegia-, més aviat discretament, aconsegueixen neutralitzar qualsevol reforma. Recentment The Economist assegurava que la principal raó per ser pessimista amb els projectes educatius d'Obama és la sorprenent capacitat de l'education establishment per aconseguir que les innovacions se'n vagin en orris.
A casa nostra una majoria de docents s'autodefineix com a constructivista, però gairebé el 90% segueix pas a pas el llibre de text. ¿A què obeeix aquest doble discurs? ¿Hi ha una conspiració internacional contra les reformes? O potser és que cal pensar a fons, abans d'assenyalar culpables, el motiu pel qual les pràctiques escolars es mostren majoritàriament refractàries a les teories reformistes?
Hi ha un nombre molt alt de docents que intenta oferir oficialment una imatge en concordança amb allò que intueix que les autoritats li demanen, però quan es tanca a la seva aula es dedica a fer el que honestament considera que ha de fer. Aquests docents viuen en una mena d'esquizofrènia professional perquè han descobert que, per ser fidels a les seves conviccions docents, han de retre l'homenatge corresponent als reformistes de torn. No són cínics. Simplement tenen més confiança en la seva experiència professional que en les directrius oficials. El dia que facilitem la seva sortida de l'armari començarem a conèixer de veritat el nostre sistema educatiu.

lunes, 21 de enero de 2013

Els nens i la mort


"L a naranja se pasea / de la mesa al comedor / no me mates con cuchillo / que me da mucho dolor / entra rosa, color de mariposa / sal clavel, color de moscatel ". Això és el que cantaven les alumnes preadolescents del col·legi Verge del Pilar del Masnou quan jugaven a saltar a la corda o a fer malabarismes amb gomes elàstiques. Jo tenia llavors vint anys i era el seu mestre. Em fascinaven aquelles cançons infantils de pati i les copiava sense que se n'adonessin. " Santa Teresita / hija de un rey moro / la mató su padre / con cuchillo de oro / que no era de oro / ni tampoco de plata / era un cuchillito / de pelar patatas ". Penso en aquells jocs de pati mentre vaig passant els fulls d'un llibre que és alguna cosa més que un conte infantil. Es titula Max y su sombra . L'ha escrit José Luis Regojo i l'ha il·lustrat Laura Borràs. El seu protagonista, el Max, ha nascut amb una ombra que el segueix per tot arreu. El mateix ens passa a nosaltres. Però el Max accepta la seva ombra amb normalitat perquè sap que forma part essencial de la seva condició humana.
L'ombra que acompanya el Max és la mort.
Les nenes que cantaven al pati de l'escola aquelles cançons aparentment ingènues, que barrejaven amb naturalitat el joc, la vida i la mort, no tenien cap necessitat d'escoltar o llegir un conte com aquest. En aquell temps s'iniciava el que es va conèixer llavors com el destape . Girant la vista enrere penso que a mesura que anaven destapant el cos anaven tapant la mort. Finalment, hem acceptat la nuesa amb tota normalitat… però hem convertit la mort en una cosa gairebé pornogràfica o, si més no, que cal apartar dels ulls dels nens.

sábado, 19 de enero de 2013

El símptoma Depardieu


"El meu jo, que em roben el meu jo!", cridava Michelet. Tots pensàvem que profetitzava Derrida i estava profetitzant Depardieu, que és un desconstructivista malgré lui .
Des que Diderot va visitar Caterina la Gran, mai no han mancat intel·lectuals occidentals disposats a veure el món des de la talaia russa. Alguns, com Aragon, van anar-hi a demanar a crits als soviètics el bombardeig indiscriminat de la burgesia francesa. D'altres, com Céline, es van limitar a deixar constància en una postal de les seves impressions: " Merde ! Si això és el futur, val més gaudir de la nostra desgraciada condició. Quin horror, amics meus! La vida als suburbis de París pren un encant especial, en comparació! Louis F. Leningrad, 4 de setembre del 1936".
La meva generació no es podrà desprendre mai de les retines la imatge de Stefania Casini entre Robert de Niro i Gérard Depardieu a Novecento . Però tampoc podrà allunyar la sospita que mentre Obèlix cridava " Ils sont fous ces romains ", estava pensant que "potser estan bojos, però tenen uns impostos més baixos". Obèlix, amics meus, en lloc de triar la City de Londres, com fan els milionaris francesos de nissaga, s'ha passat als romans. És a dir, a aquests neoromans que vénen a Puerto Banús a menjar-hi ostres i comprar apartaments de luxe a primera línia de mar mentre són servits de manera diligent pels néts d'aquells andalusos que deixaven bocabadat Ilya Ehrenburg quan es llançaven a pit descobert contra les trinxeres franquistes cridant "Visca Stalin!"
La història és un fulletó d'amor no correspost.
"A mesura que ens aproximàvem a les fronteres soviètiques la il·lusió òptica sobre el País del Socialisme degenerava en una alegre despreocupació que dominava la totalitat dels meus companys de viatge i que va tenir la seva expressió eufòrica en el malbaratament de peces de vestir, que homes i dones llançaven cada matí per la borda del vaixell al mar. Volaven cap a l'aigua sabates, abric, pantalons, samarretes, mitges i tots els objectes que us pugueu imaginar". Aquestes paraules són de Jesús Hernández, dirigent del PCE que acompanyava els republicans derrotats al seu exili.
Però la fe dels meridionals trontolla fatalment a quaranta graus sota zero i aquells espanyols no van trigar a enyorar el que havien deixat enrere... amb un enyor clarament contrarevolucionari, perquè a l'URSS, de la mateixa manera que estava prohibit diagnosticar tuberculosi, estava prohibit criticar el paradís. Si l'Espanya de Franco era preferible a la Pàtria dels Soviets, llavors, tot el materialisme científic tenia el mateix valor predictiu que les teories de Nostradamus. Només hi havia una manera de sortir d'aquest embolic ideològic: fer de l'enyor una emoció feixista. Fernando Claudín i Santiago Carrillo es van encarregar de donar sofisticació intel·lectual a aquesta bajanada dogmàtica.
Nicolás Guillén, un Depardieu ideològic, com tants d'altres, cantava amb orgull: " Stalin, Capitán. / A quien Changó proteja y a quien resguarde Ochún... / A tu lado, cantando, los hombres libres van... / Stalin, Capitán, los pueblos que despierten, / junto a ti soñarán ". Però en despertar, el fred encara hi era.
"Jo treballava de mestra -escriu Carmen Parga, una de les que llençava la seva roba al mar en el vaixell d'Hernández- en una residència de nens espanyols, situada al carrer Piragoskaia (...). Un dia m'esperava a la porta la vigilant dient que una nena, que a mi em preocupava perquè creixia poc i representava menys edat de la que realment tenia, plorava i no volia dir per què. M'hi vaig acostar per consolar-la: «Què tens? Què vols?» «Una mica de sol», em va dir entre sanglots".
Recupero aquestes imatges pensant en les estàtues de Stalin que estan reapareixent a Rússia, en el museu que es va obrir en honor seu a Volgograd (antic Stalingrad) i en el manual d'història de Rússia promogut per Putin (Història moderna de Rússia, 1945-206. Un manual per a professors d'història ) que justifica el terror estalinista com un instrument de desenvolupament econòmic.
Un dia, comentant la situació dels fronts a la Primera Guerra Mundial, Eugeni d'Ors feia volar coloms estratègics davant d'un mapa d'Europa. Un pagès que estava al seu costat va sentenciar: "Ja sé qui guanyarà. Aquests". I va posar el dit sobre Rússia. "Per quina raó?", li va preguntar D'Ors. "Perquè els agafa de baixada". Em fa l'efecte que aquest pagès va descriure perfectament una convicció íntima del poble rus i una il·lusió reincident de la intel·lectualitat europea occidental.

viernes, 11 de enero de 2013

El més sagrat que hi ha


12/01/2013

El catedràtic de Stanford Eric Alan Hanushek està considerat, internacionalment, el pare de la moderna economia de l'educació. Entre les seves propostes s'ha fet molt famosa la que sosté que si als Estats Units s'acomiadessin els pitjors mestres (un 8% del total), el país assoliria en poc temps els nivells educatius de Finlàndia. Es també partidari d'avaluar anualment el rendiment dels mestres i de fer públic els seus resultats. Aquestes dues idees es consideren avui el nucli dur del pensament pedagògic de la dreta política.
Tenia la intenció de tractar de Hanushek en aquesta columna, però tot just abans de començar a escriure-la vaig trobar un article que m'ha obligat a repensar una mica les meves idees. Aquest article es titula "Els mestres sense vocació pedagògica s'han d'eliminar rigorosament" i, entre d'altres coses, diu el següent: "La tasca de l'ensenyament està confinada als mestres, que tenen l'obligació ineludible de vetllar per la dretura dels cervells tendres. Fins avui s'han dedicat a l'ensenyament homes de totes menes, i la majoria, per dissort del poble, inconscients del seu deure. D'aquests n'hi ha hagut amb títol i d'altres sense títol, cosa que no interessa, ja que hem d'anar cap a una nova estructuració, cap a una vida pràctica i positiva: a qui tingui vocació per una carrera o ofici qualsevol, que no se li barri el pas […]. La tasca del mestre és el més sagrat que hi ha, ja que en surt la nova generació. […] Mestres titulars sense vocació: tingueu noblesa de caràcter i retireu-vos!"
L'article, signat per Jaume Vivé, va aparèixer a Treball , l'òrgan del PSUC, el 9 de setembre de 1936.

sábado, 5 de enero de 2013

El factor humà


Ja hem oblidat David Petraeus, excap de la CIA i de les tropes nord-americanes a l'Iraq. L'hem oblidat perquè l'única cosa que no perdonem als grans és que ens obliguin a comportar-nos com els seus ajudants de cambra. D'un home que tenia tant de poder era obligat suposar-li un formidable sentit de la discreció. Però es dedicava a enviar mails a la seva amant, amb un ardor d'adolescent. Un cap de la CIA imprudent fa vulnerable la institució que dirigeix. Al meu parer aquesta ha estat la notícia de l'any 2012. I no tant pels detalls concrets de l' affaire com per posar de manifest que els poderosos d'aquest món estan sotmesos a les febleses del comú dels mortals. Per no sortir del camp anomenat de la intel·ligència , permeteu-me que afegeixi al de Petraeus alguns exemples d'espies soviètics.
Rudolf Abel (1902-1971) va entrar als Estats Units per la frontera del Canadà el 1948 amb la delicada i ultrasecreta missió de crear una xarxa d'espionatge. El seu èxit va ser espectacular. El seu domini de l'art de la seducció era absolut. Entre la bohèmia del barri de Brooklyn, que era el seu centre d'operacions, era ben conegut amb el nom d'Emil Goldfus, un pintor una mica excèntric d'origen alemany, bon coneixedor de la història de l'art i mediocre guitarrista flamenc. Ningú no sospitava res. Però vet aquí que un dia es va distreure un segon i sense adonar-se'n va pagar a un venedor de diaris amb un cèntim buidat. Qualsevol altre venedor potser s'hauria ficat la moneda a la butxaca i se n'hauria oblidat. Però aquest, precisament aquest, va sospitar alguna cosa estranya i va portar la moneda a l'FBI. Immediatament es va descobrir que es tractava d'un dispositiu per ocultar microfilms. Després d'una brillant operació de rastreig, Abel va ser detingut.
Ióssif Romaldovitx Grigulevitx (1913-1988) va entrar a Espanya el 1936 amb un passaport fals que li va entregar un delegat serbi de la Internacional Comunista, Joseph Broz. Grigulevitx va ser un personatge clau en la història criminal de l'estalinisme a Espanya. Va participar directament en l'assassinat d'Andreu Nin i en la matança de Paracuellos. Posteriorment va intervenir en el criminal atemptat contra Trotski a Mèxic i va ser una peça clau en l'organització de la xarxa que va aconseguir els secrets de la bomba atòmica dels Estats Units. Uns anys després, Stalin li va ordenar matar Joseph Broz, que llavors, conegut com a Tito, era el president dissident de Iugoslàvia. No li va costar gaire que el govern de Costa Rica, completament ignorant de la seva condició d'espia, el nomenés ambaixador a Itàlia i Iugoslàvia. Estava a punt de culminar la seva missió quan li va arribar una contraordre. Fins i tot Stalin era un ésser finit, com la seva mort -que no deixava de ser un fet biològic completament trivial- va fer palès. Els nous dirigents de l'URSS es van repensar les coses i el van cridar a Moscou.
Un cas més. A mitjans de segle passat una important espia de la KGB, nascuda a Catalunya, havia aconseguit feina en un punt clau de l'administració mexicana, la secretaria de Miguel Alemany, el president de Mèxic. Una vegada que es va guanyar la confiança dels seus companys, va organitzar una orgia per als "mascles" de la Presidència amb la pretensió de fotografiar-los en situacions que poguessin facilitar un posterior xantatge. L'orgia va ser un èxit fenomenal. Tothom en va quedar encantat. Es van fer centenars de fotos. La decepció va venir després, quan va enviar a cada invitat una o més fotos d'una mida de 8x10 en una situació suposadament compromesa. Va descobrir llavors amb consternació que els mexicans, en lloc de sentir vergonya, li demanaven més còpies per repartir-les entre els seus amics. En una societat tan masclista com la mexicana ningú trobava cap motiu de penediment en veure's fotografiat envoltat de dones generosament dotades. L'única perjudicada va ser la nostra agent, que va ser acomiadada de la seva feina a la secretaria de Miguel Alemany.
Aquests fets ens confirmen una obvietat que tendim a oblidar en els plans d'estudis moderns: que per entendre l'actualitat, Shakespeare continua sent més rellevant que els moderns mitjans de comunicació. Qui vulgui informar-se sobre els soterranis de l'ànima humana, ha d'anar als clàssics. Els mitjans de comunicació no ofereixen més que novetats i no hi ha cap producte de consum amb una data de caducitat més curta que una novetat. Les novetats es transformen en estàtues de sal en el mateix moment que guanyen la seva cursa darwiniana contra l'anonimat.

viernes, 4 de enero de 2013

Pluralisme i escola


El pluralisme dels valors és un tret distintiu de la nostra societat i ha vingut per quedar-s'hi. Sembla coherent, doncs, que les famílies demanin a l'escola coses molt heterogènies. La principal preocupació d'alguns pares és que els seus fills vagin feliços a escola; són primmirats amb el nivell de coneixements o vigilen la formació del caràcter (el que abans s'anomenava virtut) i l'educació en valors. Hi ha un grup, gens menyspreable, que el que considera de més valor és l'agenda del seu fill i, en conseqüència, fa el possible per matricular-lo en centres que li ofereixin alternatives de contactes, diguem-ne…, d'un cert nivell. A tota aquesta varietat d'interessos cal afegir-hi encara dos extrems: els pares que prioritzen la proximitat de l'escola a casa i els que, estrictament parlant, no demanen res a l'escola, perquè la seva alternativa és l'educació a la llar.
Aquest panorama ens pot agradar més o menys, però difícilment el nostre parer el farà canviar. La llibertat ja no l'entenem com una possibilitat per a la igualtat, sinó com un camí per a la diferència. Volem la màxima llibertat per poder afirmar el nostre dret a la diferència. Per això els governs ho tenen cada vegada més difícil per generar consensos educatius amplis. És molt més fàcil formar majories per criticar una proposta de llei que aconseguir consensos amplis per fer lleis educatives estables. Sovint em pregunto si l'actual promoció de l'autonomia escolar (més teòrica que pràctica, tot s'ha de dir) no obeeix, en el fons, a aquesta dificultat. És a dir, si no és un desig de fer de la necessitat virtut.