viernes, 29 de junio de 2012

L'actualitat de Hannah Arendt


Hannah Arendt va escriure La crisi de la cultura el 1958, però sembla que hagi trobat en nosaltres els seus receptors genuïns. Eren aquells -també- uns temps d'incerteses. La societat nord-americana semblava haver perdut la confiança en el seu sistema educatiu. La llarga tradició de les escoles progressistes, que havien arribat a ser hegemòniques als anys 30, es mostrava incapaç de proporcionar al jovent la formació necessària per fer front a una Unió Soviètica que acabava de fer palesa una inquietant superioritat tecnològica amb el llançament de l'Sputnik. En aquest sentit la crítica d'Arendt va dirigida directament a una escola basada -potser de manera molt laxa- en les idees de Dewey. La seva tesi principal és que la primera responsabilitat dels docents és introduir els seus alumnes en el món tal com és.
Els educadors, molt especialment si són funcionaris, no tenen per missió fer de l'escola l'ariet dels seus somnis polítics. Són els representants legítims d'un món que evidentment no han construït, amb el qual és ben probable que es trobin insatisfets i contra el qual és legítim que protestin.... com a ciutadans, però no davant els seus alumnes, perquè com a educadors representen el món tal com és. Són els ambaixadors de la realitat davant els nens i si no volen ser-ho, haurien de canviar de feina, afegeix Arendt.
El mestre ha signat voluntàriament un contracte mitjançant el qual es compromet a fer de pont entre les famílies, tal com són, i la societat, tal com és. Cau, llavors, en la irresponsabilitat quan amaga als seus alumnes les condicions efectives del món real.

sábado, 23 de junio de 2012

Per una psicologia del desencert

Dues pilotes, una de groga i una de vermella, valen en total 1 euro i 10 cèntims. Si la vermella val 1 euro més que la groga, quan val la groga? La majoria contestem amb seguretat: "10 cèntims". Però aquesta resposta no és coherent amb les dades del problema. Si el preu d'una pilota és 10 cèntims, el de l'altra hauria de ser aquests 10 cèntims més 1 euro. Les condicions del problema solament es compleixen si la groga val 5 cèntims i la vermella 1 euro i 5 cèntims. 

He defensat sovint en aquesta columna que el mestre ha de ser un especialista en errors. I perquè això sigui possible ens cal una psicologia del desencert. El mestre ha de conèixer la lògica inherent a cada mena d'error i ha de poder desvelar-l'hi nítidament a l'alumne que en comet un.

La lògica més comuna dels errors posa de manifest una confiança més gran en els hàbits que en la lògica. Davant d'un problema la majoria de nosaltres no ens aturem a analitzar amb cura les dades, sinó que ens afanyem a anticipar una resposta que està més d'acord amb els criteris que hem seguit fins ara que amb les dades estrictes del problema. Dit d'una altra manera: el primer que provem és estalviar-nos haver de pensar. Ho intentem mirant de fer una drecera entre els nostres hàbits i l'estructura superficial del problema. Però les presses són males conselleres i fàcilment ens fan creure que l'estructura superficial (el que entenem d'un cop d'ull) coincideix amb l'estructura profunda del problema (el que realment diu). La capacitat per resoldre problemes equival, doncs, a la de saber triar la drecera adequada a l'estructura profunda d'un problema.

sábado, 16 de junio de 2012

Roth, Teixidor, Bradbury

"Vaticina vostè la mort de la novel·la?", van preguntar a Philip Roth. "No -va contestar-, mentre hi hagi novel·listes sempre hi haurà novel·les. El que vaticino és una cosa molt diferent: la mort del lector. Des que va arrencar la cultura visual, amb el cinema i la televisió, les pantalles es van multiplicant. I cal reconèixer-ho: la pantalla és més estimulant que el llibre. El llibre exigeix concentració, paciència, temps, activitat mental".

Per evitar la mort voluntària del lector, Emili Teixidor, director i fundador de l'Escola Patmos, emprava una tècnica dissuasòria que, ara que tant es parla de fomentar l'hàbit lector dels nostres alumnes, fóra bo recordar. No és gens complicada. Si recorrent els passadissos del centre es trobava amb un alumne sospitós d'haver estat expulsat de classe, el primer que feia era interessar-se pel llibre que en aquell moment estava llegint. Si la resposta era "Cap", l'alumne ja havia begut oli. A més de retre compte detallat de la seva conducta, havia de posar remei al flagrant delicte de la seva inapetència lectora. Li calia trobar urgentment un llibre i demostrar a Emili Teixidor que l'estava llegint. Evidentment, l'alumne habituat a la lectura diària es trobava amb un as a la màniga. Dec aquesta anècdota a Jacint Bassó, un gran pedagog, que la recull al darrer número de Parlem-ne , la revista de l'Escola Betània-Patmos. 

Per acabar permeteu-me un record per al recentment traspassat Ray Bradbury, perquè l'abandonament de la lectura per una deshabituació generalitzada ens portaria a un món molt més depriment que el de Fahrenheit 451 .

sábado, 9 de junio de 2012

Timidesa i introversió

Els alumnes més introvertits, tímids i vergonyosos a classe són considerats pels seus professors menys intel·ligents que la resta. Aquesta era la tesi d'un recent article de Education Week . La pedagogia moderna -afegia- només sap treballar amb criatures extravertides i per això els mestres tendeixen a percebre els més reservats com si tinguessin algun tipus de problema. Llegint l'article vaig pensar que una sèrie de conceptes que emprem sovint per descriure els nostres alumnes -com ara extravertit, introvertit, tímid, agosarat, retret, tranquil, etc.- potser no ens permeten filar tan prim com caldria. 

Cal, per exemple, diferenciar netament entre introversió i timidesa. Mentre que la timidesa acostuma a caracteritzar la falta de seguretat personal en el contacte social, l'introvertit pot no sentir la necessitat de respondre a determinats estímuls socials. Com que tendim de manera espontània a veure positivament l'extraversió, com una actitud d'obertura a les relacions socials, sospitem que la introversió és el seu oposat negatiu. Les coses són més complexes. El tímid desitja superar la seva timidesa perquè pateix el seu aïllament, però no sap com fer-ho, mentre que l'introvertit porta sovint una vida social complexa, encara que més tard o més d'hora necessiti recloure's en la comoditat d'un cert aïllament. Un introvertit por ser perfectament un líder social. No és estrany, per altre cantó, que l'introvertit estigui més capacitat per a l'escolta que l'extravertit i que, en conseqüència, li agradi rumiar una pregunta abans de donar com a resposta la primera ocurrència que li passi pel cap.

viernes, 8 de junio de 2012

En defensa de la meritocràcia


En defensa de la meritocràcia 

 
L'aspiració a obrir els càrrecs públics al talent va ser un noble ideal il·lustrat. El millor règim, deia Thomas Jefferson, és el més capaç de seleccionar els més capacitats per dirigir les oficines del govern. A França, l'article 6 de la Declaració de Drets de l'Home i del Ciutadà del 1789 proclamava que "tots els ciutadans són iguals davant la llei i són igualment admissibles a totes les dignitats, llocs i feines públiques, segons la seva capacitat i sense cap altra distinció que la de les seves virtuts i els seus talents". Aquesta aspiració es va fer realitat amb la transformació de la societat industrial en una societat postindustrial que, en estar fonamentada en un valor sempre escàs, el del coneixement, és en la seva aspiració una societat meritocràtica.

L'actual socialdemocràcia, amb l'excepció de Tony Blair, no sap ben bé què fer amb aquest ideal. De fet, el terme meritocràcia és un neologisme creat el 1957 pel sociòleg Michael Young a la seva obra The rise of the meritocracy per posar nom a una distopia. Young va ser el redactor del manifest que va permetre a Clement Attlee derrotar Churchill el 1945 i està considerat un dels arquitectes de l'estat del benestar britànic. Es va adonar dels límits d'una meritocràcia que, en impulsar la promoció del mèrit, sovint no sap què fer amb la veterania, ni amb els que no tenen mèrits a lluir, mentre corre el risc d'estimular un individualisme agressiu de les elits. El meritòcrata -resumeix Young-, precisament perquè ha arribat a dalt gràcies al seu esforç, creu que no té cap deute amb ningú i es considera legitimat per blindar els seus privilegis amb sous astronòmics, indemnitzacions milionàries, stock options , etc., mentre juga frívolament amb les condicions de vida dels altres. Les mateixes cúpules dels partits d'esquerra, afegeix, han esdevingut capelletes meritocràtiques.

Efectivament, cada dia redescobrim que l'excel·lència tècnica no garanteix la moral i que hi ha un nou elitisme arrogant que sembla que no conegui cap límit mentre tendeix a perpetuar-se en el que Young anomena the lucky sperm club .

La meritocràcia no elimina les diferències de naixement i, per tant, no garanteix condicions equitatives en la competència social. Tot això és cert. En la societat del coneixement tan important és què es coneix com a qui es coneix. Una bona agenda és més valuosa que un màster. Per això no ens pot sorprendre l'aparició d'una crítica a la meritocràcia de caràcter populista, antielitista... i sovint autocomplaent.

La meritocràcia és una causa imperfecta... exactament igual que qualsevol altra bona causa política. Però és una causa noble, perquè en estimular-nos a donar el millor de nosaltres mateixos ens impedeix caure en el fatalisme pessimista que acostuma a anar associat a la pobresa. L'alternativa a la meritocràcia imperfecta no és un sistema polític idíl·lic, sinó una meritocràcia crítica amb les seves imperfeccions. Potser ha arribat el moment de reivindicar l'associació que l'article 6 de la Declaració de Drets de l'Home i del Ciutadà del 1789 establia entre virtut i talent. Si alguna cosa hem après de la crisi és que el mèrit que una societat democràtica necessita és indissociable de la consciència republicana i, per tant, de la consciència de l'agraïment i la solidaritat de l'individu envers la seva comunitat.

Quan es critica la meritocràcia convé dir quina alternativa es proposa als que per falta de formació són els primers a anar a l'atur quan arriba una crisi i els últims a ser contractats en èpoques de creixement. Les persones ben preparades poden, si més no, aspirar a feines que estan d'acord amb la seva competència en altres països meritòcrates. Efectivament, per al pobre no és estadísticament fàcil sortir de la pobresa. Però això no vol dir que estigui condemnat al fracàs, sinó que, si vol sortir-se'n i trobar un lloc de responsabilitat en la societat del coneixement, li cal compensar les dificultats sociològiques amb un esforç suplementari de la voluntat, amb un punt d'honor que bé pot rebre el nom de cultura de l'esforç. I l'hi hem de demanar. No fer-ho és enganyar-lo. Pretendre substituir el seu esforç per la nostra llàstima és trair-lo i, per damunt de tot, és negar-li l'esperança de veure recompensat dignament el seu sacrifici.

Ho veiem sovint: el preu a pagar per l'oblit de la meritocràcia és la dignificació d'una equitativa vulgaritat que incapacita per a qualsevol aspiració a l'ascens social mentre cedeix el terreny de la competència a the lucky sperm club.

sábado, 2 de junio de 2012

De Badinter a Benaiges


Tenia previst parlar avui de la filòsofa francesa Élisabeth Badinter i del seu últim llibre, El conflicte , que ha aixecat una bona polseguera allà on s'ha publicat, en defensar la tesi que la moderna maternitat s'ha transformat en una nova forma d'esclavatge per a les dones, perquè els models predominants de la bona mare acaben per deixar les mares realment existents esgotades físicament i psíquicament i amb una colpidora consciència moral. Crec que Badinter té raó en la qüestió fonamental: moltes mares modernes viuen amb tanta intensitat la seva voluntat de fer-ho immaculadament bé que obliden la naturalitat espontània que hauria de ser patrimoni d'una família normal, és a dir, d'una família feliçment carregada d'imperfeccions. Abans els nens arribaven a casa, avui els anem a buscar. Pensàvem que d'aquesta manera seríem millors pares i hem descobert que la responsabilitat associada a la llibertat d'aquesta decisió pot ser aclaparadora.

Tenia previst parlar de la Badintern, però parlaré d'Assumpta Benaiges, directora del Camp d'Aprenentatge dels Monestirs del Cister, que molt educadament m'ha retret, amb tota la raó, haver-me oblidat d'aquest camp d'aprenentatge quan fa unes setmanes lloava els recursos educatius de l'Espluga de Francolí. L'oblit és imperdonable perquè es troba ubicat a l'Alberg Jaume I de l'Espluga i perquè els monestirs del Cister no són qualsevol cosa, però molt em temo que parlar de l'Espluga és exposar-se a deixar coses importants al tinter. Per compensar la meva falta animo els lectors a visitar la pàgina web del camp: http://phobos.xtec.cat/ cda-monestirs/web/.