viernes, 30 de noviembre de 2012

El domini de la mirada


Del llibre de Byung-Chul Han La Sociedad del cansancio (Ed. Herder), tan lloat arreu, m'ha interessat molt el capítol titulat "Pedagogia del mirar", que és una reivindicació de Nietzsche de la qual em sento molt proper. Comparteixo amb ell la convicció que la principal finalitat de l'escola és ensenyar a mirar i a dominar la pròpia mirada. Qui no sap dirigir la seva atenció està condemnat a romandre pendent del dit d'un altre.
Dues raons expliquen les dificultats de l'apropiació de la nostra mirada. La primera: vivim envoltats d'estímuls cridaners que renoven contínuament les seves estratègies de seducció per poder dominar la nostra atenció. La segona: l'escola moderna no ha volgut o no ha pogut enfrontar-se al fet que un activisme mal organitzat pot conduir fàcilment a una passivitat no volguda. L'estímul permanent de l'acció acaba transformant l'activitat en passivitat. La hiperactivitat és l'altra cara de la hiperpassivitat. Dispersa l'acció i impedeix desenvolupar una conducta estratègica.
Avui és necessari aprendre a dominar l'atenció a contracorrent. Però continua sent obvi que, com deia Nietzsche, l'home mal educat és el que és incapaç d'oposar resistència a un impuls. El mal educat no sap dir no per la senzilla raó que no és prou actiu per poder controlar la seva activitat. Nietzsche diria que està mancat d'una activitat superior. L'estupidesa podria ser definida llavors com la incapacitat de controlar autònomament l'atenció. Seria l'actitud pròpia del pastisser que és incapaç de resistir la temptació de menjar-se els ingredients mentre està fent un pastís.

sábado, 24 de noviembre de 2012

Jerusalem i Barcelona


A la tomba de Shlomo Pines (París, 1908 - Jerusalem, 1990) hi ha gravades aquestes paraules: "No hi ha cap pensament més aliè a l'home lliure que el de la mort". Defineixen bé la seva actitud davant la vida i el treball intel·lectual. Va voler ser un home lliure de prejudicis, sectarismes i pors. Responent a una pregunta dels seus alumnes sobre l'actitud de molts intel·lectuals a l'Alemanya de Hitler, es va limitar a dir: "Els professors volien continuar sent-ho". No creia en els dogmes religiosos, però desconfiava dels dogmes dels ateus. Detestava les dictadures, el nacionalisme l'irritava i als liberals els mirava amb escepticisme. No prestava gaire atenció als aspectes pragmàtics de la vida perquè vivia fascinat amb la història de les idees. La seva curiositat intel·lectual tenia el suport d'una erudició que fins i tot resulta aclaparador resumir. Dominava un munt de llengües: sis d'orientals, les clàssiques i les llengües europees principals. Resumint: era un dels més grans orientalistes d'una generació irrepetible d'extraordinaris orientalistes.
Des del 1940 fins a la seva mort va ser professor de filosofia medieval jueva i musulmana a la Universitat Hebrea de Jerusalem i va ser precisament aquí on va defensar que no hi ha un cos de doctrines pròpiament jueves que hagi sobreviscut intacte al pas del temps. Els jueus no es caracteritzen, al seu parer, per compartir unes conviccions immutables, sinó per sentir-se partícips d'una tradició en permanent reconstrucció. A partir de la destrucció del segon temple, la diàspora es va assentar en esferes culturals heterogènies (l'hel·lenisme, l'islam i l'Europa cristiana) i, com és natural, cada pensador feia servir les eines intel·lectuals pròpies de la seva cultura circumdant, encara que mitigava la pressió de l'assimilació amb un fort sentiment de copertinença a un poble antic i peculiar. De manera inevitable el judaisme es va entendre a ell mateix amb una pluralitat de veus que, si bé no ens permeten parlar de ruptures, ens impedeixen afirmar una continuïtat orgànica o una essència immutable en les seves creences. El judaisme, si no es volen falsejar les dades, solament es pot mostrar en un relat històric, no en una definició atemporal.
La tesi de Pines és tan radical que fins i tot nega que la idea de l'elecció del poble jueu per Déu sigui un producte espontani del judaisme. A partir d'una detallada avaluació de les fonts, es creu en condicions d'afirmar que els jueus la van rebre dels xiïtes, especialment de la seva branca ismaïlita.
A la complexa història del judaisme, Pines hi troba fruits molt temptadors. Però un dels que li mereix més atenció és el de la construcció política de la idea de llibertat. A El desenvolupament de la noció de llibertat (1984) defensa que si entenem la llibertat com un ideal cap al qual es tendeix políticament o religiosament, llavors aquest concepte no es troba a la Bíblia jueva. Els termes bíblics que remeten a la idea de llibertat solament apareixen en el context jurídic de l'alliberament d'un esclau o d'un serf. Les primeres aparicions d'una idea política de llibertat les troba Pines a la Palestina dels segles I abans i després de Crist, entre els jueus que es resistien al domini romà reivindicant "la llibertat", com es comprova als textos de Flavi Josep. Però ells no creen la idea de llibertat del no-res, sinó que la prenen com un esbós del món cultural grecoromà, on designava l'estat d'un individu o d'un poble, i li donen un abast nou. A Grècia i a Roma la llibertat era, bàsicament, un bé patrimonial dels homes lliures. Entre els jueus deixa de ser un estat per esdevenir una aspiració legítima a l'alliberament d'un jou estranger. Amb aquesta ampliació del significat va néixer un dels fenòmens més decisius de la història occidental, que ha tingut conseqüències ben conegudes per a tothom. Els jueus, doncs, van ser el primer poble que, en una situació de dominació política, va crear una ideologia de l'alliberament lligada a l'eslògan de la llibertat.
Amb Pau, aquesta idea s'interioritza i passa a significar un alliberament personal del jou de la Torà (la llei de Moisès). Mitjançant aquesta doble via es va integrar en la cultura europea i va passar a donar forma a un ideal laic d'alliberament polític o personal que, molt sovint, és estimat com un valor suprem. Spinoza va jugar un paper decisiu en la culminació d'aquest procés. Probablement devem també als jueus la convicció, avui gairebé espontània, que la llibertat sempre arriba amb la felicitat agafada a la mà.

viernes, 23 de noviembre de 2012

'The minds they are a-changin'


El New York Times publicava l'1 de novembre un article titulat "La tecnologia està canviant la manera com aprenen els alumnes". Bàsicament recollia l'evident perplexitat docent davant la imparable digitalització del món i de la vida. Els escolars que tenen entre els 8 i els 18 anys ja passen, de mitjana, el doble de temps davant d'una pantalla que a l'escola. Els mestres, tant els nord-americans com els europeus, sospiten que això té alguna cosa a veure amb les seves creixents dificultats per captar l'atenció dels alumnes. Si es continua així, l'atenció profunda, és a dir, la capacitat per romandre concentrat en una activitat, aïllat dels estímuls exteriors, aviat només es trobarà als llibres d'història de l'educació.
Mentre uns docents volen reaccionar contra aquesta situació, amb el convenciment que l'educació de l'atenció és la primera obligació de l'escola, d'altres defensen que el sistema educatiu s'ha d'adaptar a la manera com aprenen els alumnes en cada moment històric. Si aquests darrers s'imposen, la venerable unitat didàctica serà substituïda per l'esquetx didàctic elaborat en analogia amb el videojoc. No faig conya. He llegit en diferents llocs que el que els adults anomenem distracció és l'etiqueta despectiva amb què ens referim a una nova generació. Fa mig segle Bob Dylan cantava allò de The times they are a-changin . Avui acceptem amb una sorprenent supèrbia que minds are a-changin . Probablement Dylan sabia de què estava parlant, però no queda gens clar que nosaltres sapiguem què diem quan parlem de ments, de cervells o, per acabar-ho d'adobar, de jos digitals.

viernes, 16 de noviembre de 2012

L'efecte Mateu


 17/11/2012 

Si preguntessin quin curs és més important per a un alumne, molt probablement la majoria de les respostes assenyalarien els primers anys d'escolarització o els anys d'orientació professional. Tendim a creure que hi ha alguna cosa així com uns cursos intermedis en què res de veritablement important està en joc, la qual cosa ens impedeix veure la importància del tercer de primària.
En aquest curs els nostres alumnes es veuen obligats a fer un viratge acadèmic de cent vuitanta graus. Fins ara han estat aprenent a llegir, d'ara endavant han de llegir per aprendre. En aquesta transició crítica petites fluctuacions en la fluïdesa lectora poden donar lloc a grans diferències d'aprenentatge. Com ha posat de manifest un recent estudi del sociòleg nord-americà Donald J. Hernandez, els alumnes de tercer amb mancances en la comprensió lectora tenen quatre vegades més possibilitats de fracassar. Mentre que els bons lectors aprenen cada dia noves coses, els que llegeixen malament comencen a sentir-se frustrats davant un text escrit, i es posa així de manifest el que podem anomenar, seguint l'Evangeli, l'efecte Mateu: "Perquè al qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar, mentre que al qui no té, li prendran fins allò que li queda".
Mentre que a casa nostra gairebé hem acceptat com un dogma la hipòtesi de la inutilitat de la repetició de curs, als Estats Units s'està imposant la repetició obligatòria per als alumnes de tercer curs que no dominen bé les estratègies lectores. És el que ja s'ha fet a Arizona, Florida, Indiana i Oklahoma, i s'està estudiant a Colorado, Iowa, Nou Mèxic i Tennessee.

sábado, 10 de noviembre de 2012

Vísceres políticament sensibles


En aquests moments d'efervescència patriòtica, potser fóra bo tenir molt clar el lloc que li correspon a cada víscera en l'economia de l'acció política, donat que, com que l'entusiasme és l'opi del poble, sovint acabem confonent el cap amb els testicles.
M'explico. Tothom sap que en enviduar d'Isabel de Castella, al rei Ferran el Catòlic li van entrar unes urgències independentistes tan grans que es va casar amb la seva ostentosa neboda Germana de Foix, per la qual no sentia altra atracció que la motivada per la raó d'estat. Aquestes noces no van agradar gens a la noblesa castellana, donat que, si hi havia descendència, la Corona d'Aragó podria mantenir-se independent de la de Castella. L'obstinació de la raó d'estat va empènyer el monarca a posar-hi tanta força de voluntat que finalment Germana de Foix es va quedar embarassada. Però va portar al món un fill amb un rajolí de vida tan subtil que va morir al cap de poques hores.
En aquesta situació crítica, fins i tot les dames de la cort van ficar els nassos en la raó d'estat i van informar la reina d'un remei que deixaria ben alts els pendons d'Aragó. Calia subministrar al monarca un potatge fred de testicles de toro, que reforçaria de manera tan notòria la seva virilitat que "aluego es faria prenyada". Cal puntualitzar que no tots els entesos confirmaven les virtuts d'aquesta fórmula. Marcelo Empíric, per exemple, al seu De medicamentis libri , es mostrava més partidari dels testicles de teixó presos amb mel en dejuni durant tres dies consecutius. Plini el Vell, de gran autoritat en aquestes coses, recomanava els testicles de cavall o, en el seu defecte, el testicle dret d'un ase. D'altres especialistes subratllaven les formidables virtuts itifàl·liques dels testicles de guineu secs, del testicle dret d'un eriçó consumit amb mel, del testicle esquerre d'un cocodril (que s'ha de prendre sec, acompanyant la seva ingesta d'uns glops d'aigua de cigrons), del penis i els testicles de l'oca, etc. Alguns primmirats aconsellaven fermament que, en el cas d'optar pels testicles de toro, s'anés amb compte d'elegir un cornúpeta vermell ( colorado o jijón , diria un aficionat a la tauromàquia) i de caràcter impetuós. Si s'han de complir aquestes condicions, jo recomanaria, sens dubte, un toro de casta navarresa. Potser no tenen un trapío excepcional, però són aspres i d'una bravesa portentosa.
Sembla, però, que les entusiastes dames reials es van excedir amb els ingredients. Algunes fonts suggereixen que hi van afegir herbes estranyes i, fins i tot, cantaridina, que és un compost químic obtingut de la polvorització de la mosca espanyola. Si no s'administrava bé, la cantaridina podia donar lloc a un dolorós i perllongat priapisme i a efectes secundaris preocupants, especialment si era consumida per una persona amb una salut delicada, com era el cas del monarca. És el que va passar. Poc després d'ingerir aquell potatge fred, el rei es va veure a la vora de la mort i, si bé va ser salvat de braços de la parca, va quedar amb importants seqüeles que van llastar el final de la seva vida. Potser si en lloc de la recepta castellana li haguessin preparat un pasticcio de testicoli di toro , freqüent a la taula de Sa Santedat Pius V, les coses haurien anat d'una altra manera, i si les dames de la reina haguessin tingut una mica més de coneixements històrics, haurien sabut que el rei Martí l'Humà va morir per un abús de la cantaridina utilitzada amb els mateixos fins que el rei Ferran.
Al cap de pocs mesos el monarca va morir, però jo no goso dir que va descansar en pau, donat que la seva vídua no va tenir cap inconvenient a explorar noves lògiques de la raó d'estat entre els llençols del jove nét del rei difunt, Carles V. Com que ell tenia 17 anys i ella 29, l'exploració va donar aviat dos fruits: una filla comuna i el nomenament de virreina de València per a Germana de Foix.
D'aquesta història se'n poden treure algunes conclusions profitoses. Deixant de banda les òbvies, referides a la casta navarresa, la mosca espanyola, el Vaticà i el coneixement històric, n'assenyalaré tres. Primera: aquí podria haver-hi l'origen de l'aversió dels catalans al melancòlic toro d'Osborne. Segona: facis el que facis, el final de la història sempre està en mans dels alemanys. Tercera: en els assumptes humans, que són els polítics, ningú sap ben bé ni com s'ha ficat en un embolic ni -encara menys- com se n'ha sortit. La política és la història sense la providència narrativa que hi introdueixen després els historiadors.

viernes, 9 de noviembre de 2012

Breu diccionari de llocs comuns



 10/11/2012

Aula : Entorn d'aprenentatge amb activitat presencial. Autonomia : Sí, però sense rivalitat entre els centres ni publicitat de resultats. Autoritat : Sospitosa. Avaluació : Excloent, sancionadora i controladora. Ciutadania : Crítica. Comprensivitat : Se l'està carregant el govern. Coneixements : Cada vegada menys rellevants a l'era d'internet. Constructivisme : O barbàrie. Creativitat : Espontaneïtat. Debat : Cal un gran debat nacional. Direcció : Sospitosa. Ha de ser pedagògica i no gerencial. El millor lideratge és el compartit. Educació : Cal combatre l'economicisme i fomentar l'educació integral. Educació diferenciada : Opus i ultraconservadorisme. Emotivisme : Autenticitat. Equitat : Se l'està carregant el govern. Escola pública : Se l'està carregant el govern. Excel·lència : Només és políticament correcta l'esportiva. Formació dels mestres : Capacitat per a la innovació. Fracàs : No hi ha fracàs escolar, sinó social. Itineraris : Segreguen i trenquen la comprensivitat. Jornada escolar : Millor no tractar el tema. Mestre tradicional : Sempre és un home. Participació dels pares : Imprescindible parlar-ne bé. Professorat : Lloar la seva professionalitat en públic i criticar-la en privat. Qualitat : No es pot quantificar. Racionalització : Que comenci el govern. Recursos : Insuficients. Repetició : Ineficaç. Retallades : Neoliberals i esbiaixades. Reunió : Una altra? Serveis : Se'ls està carregant el govern. Solidaritat : Se l'està carregant el neoliberalisme. Transparència : Un deure cívic de l'administració.

viernes, 2 de noviembre de 2012

N'estic fart


Estic fart dels que ja no oposen el que és bo al que és dolent, sinó la innovació a la tradició; dels que asseguren que tot canvia, però ens amaguen el criteri que els permet avaluar el valor dels canvis; dels que consideren més noble somiar l'escola del futur que estudiar les imperfeccions de l'escola del present; dels que prometen un aprenentatge sense esforç i fan de l'interès el motor de l'aprenentatge, en lloc de fer del coneixement el motor de l'interès; dels que s'han convertit en escapistes professionals del present i ens fan culpables els altres que els seus somnis no s'hagin realitzat; dels teòrics que no saben definir el que qualsevol mestre sap reconèixer; dels que tossudament volen substituir les imperfeccions de l'escola del present per unes perfeccions que ningú no ha experimentat; dels que denigren el coneixement i proposen com a alternativa la comprensió com si hi pogués haver comprensió sense coneixement; dels que dogmatitzen que l'únic coneixement vàlid és el construït per l'alumne, com si l'alumne pogués reproduir la història de la humanitat autònomament o el coneixement tingués alguna propietat que li impedís ser transmès; dels que pugen al vèrtex de la història per dir-nos que les organitzacions piramidals han caducat, eliminant així el criteri orientador de l'excel·lència; dels que creuen que si els alumnes tenen un mòbil a la butxaca ja no els cal estudiar, sinó aprendre a consultar la seva butxaca, com si sense coneixements es pogués discriminar entre el saber seriós i la distracció. I, finalment, estic especialment fart dels que critiquen les classes magistrals amb un to pontifical.