sábado, 27 de octubre de 2012

La piadosa soledat dels xiprers


Aquest mes d'octubre farà 56 anys de la primera gran revolta popular contra una dictadura comunista, l'hongaresa. Fins al 1956 hi havia hagut aldarulls esporàdics als països comunistes, però el que va passar a Budapest va esdevenir un símbol que encara hauria de merèixer la nostra atenció.
En un context com l'actual amb tants decebuts amb el capitalisme realment existent, cal tenir molt present què va ser el comunisme realment existent. Tampoc convé oblidar que la política no és altra cosa que la gestió assenyada de les relacions de forces al servei d'un fi i que, a vegades, l'enemic el tenim a casa. A mitjans del segle passat hi havia molts ciutadans europeus occidentals que actuaven com a quintacolumnistes dels tancs soviètics. El 1953, és a dir, tres anys abans dels esdeveniments de Budapest, el Partit Comunista Francès va dedicar aquesta necrològica a Stalin: "El cor de Stalin, l'il·lustre company d'armes i prestigiós continuador de Lenin, cap, amic, germà dels treballadors de tots els països, ha deixat de combatre. Però l'estalinisme és immortal. El nom sublim del genial mestre del comunisme resplendirà amb una brillant claredat a través dels segles. Serem fidels a Stalin per sempre. Els comunistes s'esforçaran per ser dignes, mitjançant una dedicació incansable, a la sagrada causa de la classe obrera, del títol d'honor d'estalinistes. Glòria eterna al gran Stalin. Les seves magistrals i imperibles obres científiques ens ajudaran a reagrupar la majoria del poble". La revolta hongaresa es pot entendre com una insurrecció popular contra aquesta retòrica en recerca de les paraules polítiques elementals.
Tot va començar el 23 d'octubre com una petita manifestació que inicialment es concebia com un acte de solidaritat amb les protestes obreres de Poznan iniciades el 15 de juny i que havien permès als polonesos un cert increment de la seva autonomia, però espontàniament no va trigar a transformar-se en una riuada en què una població molt plural abocava tant les seves frustracions com les seves il·lusions. De manera inevitable tot plegat va prendre un caire marcadament antisoviètic que les autoritats comunistes no van saber com gestionar. El secretari general del partit comunista hongarès va fer un virulent discurs contra els manifestants, que només va servir per tensar més els ànims i, en última instància, per obrir les portes, el 4 de novembre, als 6.000 tancs de l'exèrcit roig que van aixafar la revolta. Aquest home tan manifestament incompetent es deia Erno Gero i havia estat el responsable de la dramàtica transformació socialista de l'economia magiar, que oferia promeses de felicitat col·lectiva a uns ciutadans que veien minvar diàriament la seva qualitat de vida.
La major part de la seva vida Erno Gero va ser un disciplinat funcionari de la revolució. L'any 1937 va ser destinat a Catalunya per la Internacional Comunista amb l'encàrrec d'actuar com a conseller del PSUC a les ordres directes d'Alexander Orlov, el responsable de la NKVD (la policia secreta estalinista) a Espanya. A Barcelona es feia conèixer com a Pedro o Guéré i tenia el seu despatx al darrer pis de la Pedrera, a prop del de Comorera, amb qui es veia sovint. Cap editorial de Treball , l'òrgan del PSUC, es podia publicar sense el seu vistiplau. Les seves decisions havien de ser acatades immediatament, sense discussió. Davant la seva figura freda i implacable, fins i tot el cònsol general de l'URSS a Barcelona, Antónov-Ovséienko, se sentia insegur (amb raons més que sobrades). Va ser l'ideòleg de l'operació contra el POUM que va acabar amb l'assassinat d'Andreu Nin i ho va fer amb tant d'èxit que encara avui n'hi ha que diuen que el POUM era un partit trotskista, fent-se còmplice de la injusta propaganda de Gero. Va ser també un dels principals promotors de terribles txeques barcelonines, autèntics laboratoris de la crueltat que les grans causes poden arribar a covar.
Evidentment a Barcelona no estava mancat d'amics. Caritat Mercader, la mare de Ramon Mercader, l'assassí de Trotski, tenia amb ell tanta familiaritat que sempre li deia Pere.
La seva criminal actuació a Catalunya ha estat premiada amb el nostre oblit. Per la seva desastrosa gestió de la crisi hongaresa, va ser substituït al capdavant del partit comunista i, finalment en va ser expulsat. La causa a la qual havia entregat la seva vida ja no el reconeixia com un dels seus. Va morir a Budapest el 1980.
Cal recordar aquestes coses per no permetre que només els xiprers continuïn creient en Déu.

viernes, 26 de octubre de 2012

Damnificats de la lliure expressió


L'espontaneïtat acrítica és el pecat capital de l'escola moderna. Practicada sense cap criteri, ha fet molt de mal, perquè llavors és indistingible del desvergonyiment. En cap matèria escolar hi ha més damnificats de l'espontaneïtat ignorant que en llengua. És molt fàcil veure joves molt espontanis però que es comporten com estrangers de la seva llengua.
Hem passat molts anys convençuts ingènuament que l'única cosa rellevant per escriure i parlar bé era fomentar una expressió incondicionada, amb la qual cosa hem aconseguit que els nostres alumnes en lloc de tenir arguments tinguin opinions... que no saben posar per escrit. Els professors ens hem resistit, gairebé de manera instintiva, a donar ordres i posar normes, la qual cosa solament posava de manifest els nostres complexos. Hem abandonat la cal·ligrafia, l'ortografia, la gramàtica, la prosòdia, l'eloqüència... tot això sonava a pedagogia retrògrada... donàvem per fet que eliminant les normes els nostres alumnes serien més lliures. Hem portat a la perversió la pedagogia de l'expressió.
Jo estic cada vegada més profundament agraït a aquells professors que em feien escriure una redacció setmanal, me la tornaven corregida i en feien llegir les millores a classe als seus autors. Em van ensenyar a mirar de manera objectiva la meva escriptura. Els bons escriptors no són els que tenen més coses a dir, sinó els que saben com dir-les. I en aquest com, es posa de manifest la seva singularitat. Ho hauríem d'apuntar de manera ben visible a la sala de professors: l'espontaneïtat mancada de criteris perjudica greument la salut de l'alumne.

domingo, 21 de octubre de 2012

La II Jornada de Reflexió Educativa


És evident que les noves tecnologies són unes de les expressions més diàfanes del present. Però no en són la panacea. El que fan és amplificar extraordinàriament les heterogènies potencialitats de l'home, que sovint apunten a direccions oposades. No són, com volen fer-nos creure alguns gurus, una mena de nova teologia de l'alliberament. Però cal creure que entre l'excés profètic i el defecte reticent hi ha algun lloc per al punt mitjà, és a dir, per a la virtut pedagògica.
És precisament d'això del que estem discutint ahir divendres i avui dissabte a la II Jornada de Reflexió Educativa, organitzada pel Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya a la Seu d'Urgell i a Andorra. Caldria reservar aquestes dates a l'agenda cada any, perquè estan resultant molt profitoses. Aquest any mirem d'entendre els reptes de "l'escola de l'era digital", reflexionant "sobre els canvis que l'anomenada societat del coneixement i la tecnologia han introduït en els comportaments individuals i col·lectius en el context educatiu". Les jornades combinen les conferències i els àmbits de debat, que enguany se centren en el projecte educatiu Sòcrates, les pissarres digitals, el lideratge i la direcció de les escoles en l'era digital, la plataforma virtual d'aprenentatge Educ&, la formació inicial del mestre, etc. Personalment, estic convençut que ens equivoquem si creiem que la pantalla pot substituir la relació cara a cara entre el mestre i l'alumne, que és l'espai educatiu per antonomàsia. Però també ens equivocaríem si creguéssim que tota l'enorme complexitat del món modern té cabuda en aquest espai.

sábado, 13 de octubre de 2012

Catalunya lírica


 14/10/2012 

Catalunya líricaCatalunya lírica EFE
Quan vaig arribar a Barcelona, a finals de la dècada dels 70, res em va cridar més l'atenció que el surrealisme quotidià. Mai no oblidaré aquell Primer de Maig -encara als temps grisos- en què un grup de contraculturals es manifestava pel carrer Aragó cridant " Juan Carlos, escucha, Sofía está en la ducha ". Era un crit que recuperava de les cendres del franquisme aquelles pintades de la Barcelona anarquista que deien " Viva la organización de la lucha contra la disciplina " o "No al militarisme, tots al front".
Compartia pis amb un militant heroic del PSUC que s'entenia -molt sovint- amb la dona del cap de la seva cèl·lula comunista. Un dia en arribar al pis em vaig trobar el marit i l'amant plorant, perquè la dona els havia abandonat a tots dos just després de veure amb una amiga Emmanuelle . El pis, tan minúscul que no deixava espai per a cap intimitat, donava a la plaça de Sant Agustí. Cada nit, potser per confirmar les meves sospites sobre el surrealisme català, els gitanos del barri es dedicaven a fer palmas i cantar a la lluna les seves alegries, que eren les meves penes. Els entesos m'asseguren que des dels temps de la taberna de Juanito el Dorado Barcelona ha estat el Vaticà del flamenc i em remeten al darrer fenomen, El Salao, que va triomfar fa uns dies ni més ni menys que a l'Heliogàbal. Aquell ambient de la plaça de Sant Agustí continua viu a la plaça del Raspall, no gaire lluny de la plaça del Poble Romaní, que té un monument al Gato Pérez amb aquesta inscripció: "Al barri de Gràcia hi ha un munt de gent / que porta a la sang el ritme calé". Molt a prop, al carrer Fraternitat, va néixer Antonio González, el Pescaílla , creador de la rumba catalana.
Actualment, el fenomen surrealista que més em crida l'atenció és el Pájaro. Un dia, a les portes del Lletraferit, Alexandre Diego Gary, un barceloní fill de pares il·lustres, Romain Gary i Jean Seberg, em va mostrar una mena de quadre fet amb materials abandonats i em va dir: "És del Pájaro. Fa coses així i les deixa al costat dels contenidors". La cosa en qüestió em va semblar molt digna. Tenia aquesta inscripció: " El arte es basura ". Els habituals del Raval prou bé que saben de què parlo. A la paret, al costat de l'obra del Pájaro, hi havia un cartell amb la foto de Mariz Molina Pérez. Al peu de la foto hi deia: "Próximamente en programa TV 'Cántame una canción'. Todo un orgullo para nuestra comunidad filipina ". Al costat, al carrer de la Lluna hi ha un "espai chill out berber".
Ilya Ehrenbourg descriu a les seves Memòries el seu astorament davant el surrealisme quotidià català. Al front d'Aragó va veure un grup de soldats que havien abandonat la trinxera i es banyaven tranquil·lament. "Durant el dia no lluitem, que fa massa calor -li van dir-, però si s'espera, veurà quina una n'organitzarem d'aquí un parell d'hores!" En una posició no gaire allunyada, Mikhaïl Koltsov estava visitant el batalló del capità Medrano. "Quin enemic té al davant?", va preguntar. "Els facciosos", li van respondre. "Però qui, en concret? Quines forces? Quants canons i metralladores tenen?" "Si l'enemic es diu enemic -li va respondre el capità Medrano, admirat de la ruqueria del periodista del Pravda- , és perquè no va dient quines són les seves forces. Si ho fes, ja no seria l'enemic, sinó l'amic!" Koltsov constata que ningú no s'havia preocupat de fer el més mínim reconeixement de les forces franquistes. La conversa va tenir lloc a l'ombra dels canons enfundats del batalló, inservibles per manca de munició. "Els catalans són uns lluitadors esplèndids -escriu una altra cronista estrangera, Mary Low-, però com a soldats són pèssims. Mai no giren cua davant l'enemic, però és impossible que s'estiguin als seus llocs quan plou".
Em fa l'efecte que Eugeni d'Ors volia subratllar d'alguna manera la singular convivència dels catalans amb la realitat quan en el seu retorn a Barcelona, darrere les tropes franquistes, va lluir un molt poc reglamentari uniforme falangista que feia d'ell una esperpèntica síntesi entre un bomber i un xofer d'aristòcrata. A Salamanca ja havia donat nombroses proves de la seva excentricitat reglamentària, i l'havia justificat al·legant que si bé li agradaven els uniformes, el que de veritat l'entusiasmaven eren els multiformes. No tenia cap inconvenient a visitar els amics amb un uniforme verd adornat amb unes descomunals flors de lis al pit o a presentar-se davant el Caudillo d'una manera estrafolària que Umbral va qualificar de " churrigueresca ".

viernes, 12 de octubre de 2012

Escriptura i renovació pedagògica (i II)


Tots els professors de la New Dorp insisteixen, cada dia, a cada classe, en la importància de construir oracions clares i ben connectades mitjançant les locucions conjuntives, amb el propòsit d'ensenyar als alumnes a enraonar sobre temes complexos amb criteris d'unitat, coherència i èmfasi. Tots es mostren també d'acord que la incapacitat per expressar-se lingüísticament frena el desenvolupament intel·lectual de molts alumnes. Qui no sap emprar correctament les estructures de la seva llengua està incapacitat per fer-se entendre i, per tant, per entendre's. Esforçar-se per escriure bé és, doncs, esforçar-se per mostrar i per descobrir idees. Molt sovint estem tan preocupats estimulant la creativitat dels nostres alumnes que negligim la importància de l'expressió clara de les idees complexes. La gramàtica no es pot ignorar sense minvar la capacitat expressiva. Quant de mal ha fet a les nostres escoles un foment acrític de la creativitat basat en l'estúpida idea que per ser creatiu no calen coneixements! Que ja n'hi ha prou tenint sentiments! Com si la gent que ens envolta estigués permanentment interessada en la nostra intimitat! La vida en comú és possible si hi ha també una sintaxi comuna que cal dominar si no volem acabar arraconats.
La New Dorp ha posat de manifest que de vegades no necessitem innovacions radicals, sinó prou seny per aprofitar el que sigui vàlid, encara que sigui vell. Però ens ha demostrat una cosa més: que per poder tenir èxit a l'escola calen pràctiques reflexives que permetin identificar els problemes i trobar sense prejudicis les solucions.

viernes, 5 de octubre de 2012

Poesia i autoconeixement

Gràcies al llenguatge entenem el que sentia una dona de Mitilene que fa 2.700 anys va escriure: "Només et miro i la meva veu emmudeix". Donem forma al que sentim quan ho verbalitzem. Si els que tenim davant no ens parlen, no els acabem de veure, i si no ens parlem a nosaltres mateixos, no ens entenem. Insistim en la importància pedagògica de la llengua i en la necessitat de la lectura, però per esdevenir intel·lectualment profitosa, la lectura ha de ser com un bon menú, variada. La llengua solament ens ofereix les seves potencialitats expressives quan estem familiaritzats amb les diverses formes de dir. No n'hi ha prou amb fer de tastaolletes literaris, cal memoritzar i rumiar. La poesia és imprescindible perquè sense ella una potencialitat de la nostra ànima queda amorfa. La poesia és, fonamentalment, un estat de l'ànima. Per això el seu gaudi no se'ns entrega fàcilment. Demana una actitud d'autoexigència, de concentració, de sensibilitat envers el ritme, la tonalitat i la cadència del vers que ha format tradicionalment el moll de l'humanisme.

Escriptura i renovació pedagògica (I)

Avegades les notícies pedagògiques semblen coincidir en un mateix sentit. Al mateix temps que a Europa el Grup d'Experts sobre Alfabetització de la Comissió Europea ens assegura que el 20% dels nostres adolescents no saben llegir un text mínimament complex, als Estats Units una escola de Staten Island, la New Dorp High, que acull alumnes amb problemes d'aprenentatge, ha provocat un gran debat pedagògic en demostrar que es pot tenir èxit amb una recepta aparentment senzilla i, en tot cas, no gens avantguardista: treballant sistemàticament les estratègies de la bona escriptura. Si aquest debat ha assolit un ressò tan gran és perquè coincideix amb un replantejament general dels programes educatius en el si dels estats.

Després d'haver provat diferents fórmules per intentar millorar els seus depriments resultats, la New Dorp High va comprovar que mentre un alumne no sàpiga escriure bé no pot expressar de manera coherent un pensament. I, certament, els seus alumnes escrivien molt malament. Sovint no sabien què fer davant un full en blanc. Però també van descobrir que la raó d'aquesta incapacitat no es devia a cap misteri, sinó a que, simplement, ningú no els havia ensenyat les estratègies que els hi podien permetre. Els professors, en conseqüència, van decidir deixar d'actuar a classe com si els alumnes poguessin descobrir autònomament com escriure bé i van insistir, tots plegats, fossin de la matèria que fossin, a proporcionar-los les eines sintàctiques adients. "Donem-los fórmules precises -van dir- que després, quan sàpiguen com escriure bé, ja trobaran com saltar-se-les".