sábado, 28 de julio de 2012

Lliçons fineses (IV)

Dèiem dissabte passat que cap sistema pot ser millor que els seus mestres. Al meu parer aquesta és exactament la gran lliçó que cal aprendre de Finlàndia. Bàsicament, els països que ho fan bé educativament no comparteixen ni els mètodes, ni les ràtios, ni els percentatges del PIB dedicats a l'educació, sinó un cercle de confiança que té com a centre la seguretat professional del mestre en ell mateix. Els mestres d'aquests països tenen la consciència de ser bons professionals. Això no vol dir que siguin perfectes, sinó que estant habituats a la pràctica reflexiva, és a dir, a aprendre dels seus errors. Són capaços, en definitiva, de dir als pares que es presenten amb els seus neguits legítims a l'escola: "No us preocupeu, que jo me'n faig càrrec". I d'aquesta actitud se'n deriva la confiança de les famílies i del conjunt de la societat en l'escola. No necessàriament són mestres molt ben pagats, però sí que són molt ben considerats, de manera que si un abandona la docència, per la raó que sigui, aviat troba feina en un altre lloc.

En canvi, el que comparteixen els països educativament mediocres és un cercle de desconfiança en el centre del qual hi ha els docents, exposats a tota mena de suspicàcies per part de la societat. Acostumen a ser també països on els mestres cremats (recordem-ho: sempre eduquem amb els nostres estats d'ànim) no abandonen la feina -sovint perquè no tenen cap lloc alternatiu on anar- i on la mateixa administració que ha tingut molt poca cura en la selecció, la contractació i la promoció dels docents acostuma a assenyalar-los com els únics responsables dels dèficits del sistema.

viernes, 20 de julio de 2012

Lliçons fineses (III)

Els principis del que a l'anterior article es va anomenar Moviment Educatiu Global de Reforma (MEGR) són clars: més competició interna i externa a les escoles, més autonomia escolar; més control dels resultats dels alumnes (més inspecció, més proves) i de l'efectivitat docent; més llibertat d'elecció per part de les famílies; més llenguatge i més matemàtiques als currículums. 

No estic en contra d'aquestes mesures, sinó de la seva presentació com a panacea de tots els mals educatius. Deixaré de banda la sospita que, en el seu conjunt, mostren poca confiança en el component artístic, creatiu, de la docència (personalment estic convençut que el que educa és el nostre estat d'ànim) o el fet que no tenen res a veure amb l'experiència finesa. El que em sembla més important ressaltar és que si volem tenir èxit hem de dialogar amb la nostra tradició, aprendre reflexivament de la nostra experiència i introduir les mesures que se'n dedueixin. Necessitem construir el nostre propi relat educatiu d'acord amb el que aprenem de la nostra pràctica, perquè no hi ha dreceres cap a l'èxit... però sí que n'hi ha cap al fracàs. I alguna experiència en tenim. Aquest relat hauria de compartir un consens polític intern que fos, com a mínim, equivalent al que va fer possible la LEC.

Costa de creure que una mesura com la proposada per la consellera Rigau a les universitats d'exigir una nota mínima de 6 a selectivitat en català, castellà i anglès als alumnes que volen fer magisteri hagi estat impossible de posar-se en pràctica quan tots sabem que cap sistema educatiu pot ser superior als seus mestres.

viernes, 13 de julio de 2012

Lliçons fineses (II)

On rau la clau de l'èxit educatiu de Finlàndia? Pasi Sahlberg sembla tenir-ho molt clar. En primer lloc -assegura- els finesos mai no han volgut tenir el millor sistema educatiu del món, sinó les millors escoles per als seus alumnes, que no és pas el mateix. En segon lloc, Finlàndia s'ha pres molt seriosament la selecció i formació dels seus mestres. Detecta els millors alumnes i els forma pedagògicament de la manera més competent. Insisteixo en aquesta darrera paraula, perquè els mestres finesos són perfectament conscients de la seva competència docent. El seu govern té molt més interès a assegurar la formació dels seus mestres que a avaluar els resultats dels alumnes a les escoles. 

I en tercer lloc, els educadors finesos es mostren molt interessats a estar al dia de les investigacions educatives i a posar en pràctica de manera reflexiva les que els semblen més serioses. Gosaria dir que les idees de Dewey i els seus deixebles tenen més vida avui a Finlàndia que als Estats Units.

Però com deia en l'article de la setmana passada, mentre dediquem grans elogis a l'experiència educativa finesa, dirigim els nostres projectes educatius col·lectius en una altra direcció, que és la predominant en els debats internacionals. A poc a poc s'ha imposat el dogma que solament hi ha una política possible de millora: la basada en la superació de les proves internacionals d'avaluació dels sistemes educatius. Podríem parlar -tot seguint Pasi Sahlberg- del triomf del Moviment Educatiu Global de Reforma (diguem-li MEGR) que sembla haver-se instal·lat còmodament en les ments dels polítics educatius.

domingo, 8 de julio de 2012

El genet pàl·lid de Fuentealbilla

"Ningú no ha pogut explicar mai -assegurava el gran Somerset Maugham- per quina raó el temple dòric de Paestum és més bonic que un got de cervesa freda". Sense voler esmenar l'autor de Cakes and Ale , gosaré dir que Andrés Iniesta Luján, el genet pàl·lid de Fuentealbilla, és molt més bo que un got de cervesa freda.
No insistiré en l'obvietat: la versatilitat del seu repertori, que supera a bastament el que se li demanava com a interior esquerre, la seva precisió elegant sense cap concessió a la frivolitat... Tothom sap que Iniesta és un jugador cal·ligràfic. Mai no agrairem prou a La Masia el conreu d'aquest art oblidat de l'escriptura precisa i bella, que facilita tant la lectura del joc. A Can Barça les assistències entre línies i les diagonals inversemblants són teoremes rutinaris de la geometria n-dimensional.

Són menys òbvies les raons rondinaires dels pesats que, cada vegada que hi ha un esdeveniment esportiu, volen fer-nos creure que només de pa viu l'home, amb un posat de superioritat moral una mica fatxenda. Als seus ulls, els amants del futbol viuen alienats per la darrera metamorfosi de l'opi del poble. Aquesta gent tan seriosa només considera rellevant el que a la vida hi ha de tràgic. Jo sospito que el menysteniment del futbol i, en general, de les frivolitats i del que és accessori de la vida (dels altres), és l'opi dels intel·lectuals incapaços d'entendre la superfície de les coses humanes. Però si no entenen la rellevància de l'esport, de segur que tampoc entendran per què coi, si ens podem alimentar de bacallà fresc, ens encaparrem a aconseguir el punt exacte d'un bacallà al pil-pil.

Nietzsche es malfiava dels intel·lectuals reticents a l'exercici físic perquè són sords a la veu del seu propi cos. Com que pensen incrustats a les seves càtedres -deia-, estan predestinats a ser escapistes de la realitat. Aquest va ser, per exemple, el notable cas de Plotí, el gran filòsof idealista de l'antiguitat, que sentia vergonya de tenir cos i maldava per alliberar-se del llast de la carn i ascendir lleuger a la puresa de la veu de l'esperit. Els filòsofs estàtics mai no han pogut experimentar la formidable sensació d'acabar un partit de futbol exhaustos, bruts, adolorits i feliços, després d'haver competit en un camp enfangat un dia de pluja contra un rival una mica superior i al qual, a l'últim moment, hem vençut. Però qui no sent la saviesa de la veu del seu cos, coneix molt malament la seva ànima.

"Hem guanyat", diem, i en dir-ho ens sentim dominats per una estranya contaminació d'empatia que ens permet afirmar els lligams de copertinença dels nostres. Per a alguns, és un sentiment molt primari. I tant que sí! És el fonament de la política!

Hi ha alguna cosa sublim en l'espectacle que ens proporciona Iniesta quan, amb la pilota imantada als peus, aconsegueix alentir el temps al seu voltant i mentre els contraris cauen en la pesadesa d'un temps en procés de solidificació, que els obliga a moure's a càmera lenta, ell troba el camí del laberint de cames amb subtilesa. Als escolàstics ociosos els agradava plantejar-se qüestions hiperbòliques, com ara: "Quants àngels poden ballar alhora a l'extrem més afilat d'una agulla?" Si això fos factible per a un humà, segurament seria Iniesta. Quan entra en joc sabem que hem de tenir a mà tots els adverbis i locucions temporals, perquè l'instant se'ns avalota i l'inesperat sorgeix de sobte com la possibilitat més natural. L'instant avalotat és el lloc de la creativitat. Si la rutina és el seguiment constant de la mateixa ruta, en l'instant creatiu hi ha la possibilitat d'un camí inexplorat. El temps és el jugador número 13 d'un equip de futbol. I és molt capritxós. Solament els més grans saben guanyar-se la seva complicitat i deixar el rival en la ingrata posició del contrarrellotgista empantanegat en una pista de brea viscosa.

 Certament, mentre la pilota està en joc, l'atzar, malarec, es reserva l'última paraula. Però els domesticadors de l'instant, precisament perquè no poden preveure per on els vindrà la pilota, sempre estan a l'aguait. Saben que la seva relaxació és la força del rival i sovint la raó de les seves derrotes. Saben també que quan s'ha xiulat el final del partit, tot el que s'hi ha esdevingut es transforma en relat i lògica en la ploma dels cronistes, pobres relators de l'impossible.

Si per a John Ford el cine era veure caminar Henry Fonda, el futbol és veure jugar Andrés Iniesta... si pot ser, amb una cervesa ben freda a la mà.

viernes, 6 de julio de 2012

Lliçons fineses (I)

Pasi Sahlberg és un dels responsables del formidable èxit educatiu de Finlàndia. Les seves reflexions educatives es poden trobar en un llibre imprescindible per als interessats en els debats pedagògics internacionals: Finnish lessons: what can the world learn about educational change in Finland? (2011). Per fer-se una idea general del seu contingut es pot llegir la introducció aquí

És fàcil constatar que tothom parla de manera excel·lent de l'experiència finesa i, de fet, hi ha una corrua de polítics i pedagogs d'arreu del món demanant visita al ministre d'Educació de Finlàndia. Tots tornen als seus països d'origen dient meravelles d'allò que han vist... però si parem esment en allò que realment s'està imposant en les polítiques educatives, sembla que no hi ha cap país disposat a seguir les passes de Finlàndia. En certa manera això és comprensible. Molt probablement és impossible copiar les fórmules alienes. En qüestions educatives els països que copien el veí acaben suspenent sense haver après res. Però per aquesta mateixa raó resulta molt desconcertant observar que s'està imposant un consens universal sobre què s'ha de fer per millorar els resultats educatius d'un país que va exactament en la direcció contrària a la finesa. "Quan miro el que fan els governs -escrivia recentment Sahlberg- veig l'estímul de la competitivitat, la lliure elecció i les avaluacions com a principals mesures de millora de l'educació". Res d'això té a veure amb l'èxit finès. Mirarem d'analitzar-ho en els pròxims articles.