domingo, 29 de enero de 2012

Un bon mestre és...


"Rose is a rose is a rose is a rose ". Com la rosa de Gertrude Stein, al bon mestre no se'l pot definir teòricament sinó que cal reconèixer-lo en la pràctica.
A propòsit d'això, Nicholas D. Kristof publicava no fa gaires dies un article en aquest diari titulat "Els valors dels docents", en què resumia un estudi dirigit pels economistes Raj Chetty i John N. Friedman, de la Universitat de Harvard, i Jonah E. Rockoff, de la Universitat de Colúmbia, titulat " The long-term impacts of teachers: teacher value-added and student outcomes in adulthood " . Després d'analitzar dades de 2,5 milions d'alumnes dels Estats Units aquests investigadors arriben a la conclusió "que la diferència entre un bon i un mal professor dura tota la vida". Els que han tingut la sort d'un bon professor a primària tenen més probabilitats d'anar a la universitat i de guanyar més cèntims, mentre que un mal professor "produeix els mateixos efectes per a l'alumne que fer campana el 40% del curs". Res d'això és especialment nou, però ha estat recollit pels mitjans de comunicació d'arreu el món, que han subratllat la necessitat, propugnada pels autors de l'estudi, de pagar més als professors bons i de fer fora els professors dolents. Ja tenim, doncs, la solució per a tots els nostres problemes educatius. Si no saps què fer per millorar el teu sistema educatiu, fes-hi neteja de personal. El 6 de gener The New York Times recollia aquestes paraules del professor Friedman: "El missatge és que cal acomiadar gent tan aviat com es pugui". A.J. Rotherham al Time en va deduir l'ocurrència que els pares han de poder triar no solament escola, sinó també el mestre del seu fill.
Ja fa uns anys que els debats educatius se centren obsessivament en el rendiment dels docents. Hi ha diverses raons que ho expliquen.
La primera és que en aquests temps nostres postideològics (que diria Obama) hem perdut la confiança que el segle passat havia dipositat en les metodologies i en l'increment de recursos econòmics com a claus essencials de la millora del sistema educatiu. Els informes PISA han fet palès que un mateix mètode pot donar molts bons resultats en un país i mediocres en un altre, i que l'augment de recursos materials no porta incorporada necessàriament una millora de resultats.
La segona raó és que cada vegada és més evident la dificultat dels governs democràtics per crear consensos polítics i pedagògics amples. El reformisme pedagògic ja no desperta entusiasmes ni entre els socialdemòcrates. Més aviat el que predomina és un escepticisme generalitzat que és la seqüela de la Logse. El que molts mestres han après de les disputes educatives del segle XX és que si alguna cosa en educació és etiquetada de moviment, ha de ser evitada com una plaga.
La tercera raó és que la institució escolar, en el seu conjunt, sembla perdre credibilitat social. A parer meu el fenomen educatiu més interessant d'aquest començament de segle és el creixement de l'educació a la llar. Cal reconèixer que, malgrat les crítiques que acostumen a rebre les famílies que hi aposten, disposen d'un bon argument al seu favor. Si el pluralisme és un valor inqüestionable i les creences i pràctiques ideològiques, religioses o sexuals dels ciutadans es consideren un assumpte privat en el qual l'Estat no té dret a immiscir-se, ¿com pot justificar-se la intromissió de l'Estat en l'educació dels nostres fills, especialment quan es demostra que els nens educats a casa no som menys sociables que la resta?
Tornem a l'estudi inicial. L'argument de premiar els bons professionals i acomiadar els dolents seria, molt probablement, eficaç, però és difícil d'entendre per què solament es considera aplicable als docents. Podria fer-se extensiu a metges, policies, conductors de transports públics, etc. De fet, no hi ha cap dubte que tot aniria més bé si tots fóssim més competents, però aquesta és una afirmació tan vertadera com trivial. Jo no ho considero un menyspreu, crec que és bo per a la professió docent que es reconegui públicament el que és perfectament reconegut individualment: la rellevància del bon professor. Tots n'hem tingut algun i el recordarem amb agraïment.

sábado, 14 de enero de 2012

Política i pedagogia


Quan els atenesos van enxampar un missatger del seu pitjor enemic, l'invasor Filip de Macedònia, li van descobrir una carta que Filip adreçava a la seva dona, Olimpíada. Van decidir no obrir-la perquè van considerar que no n'havien de fer res de les comunicacions entre un home i la seva dona. Com és que encara ens commou aquesta història de fa gairebé 2.500 anys? No cal dir com ha canviat el món des de llavors. El fill de Filip i Olimpíada, Alexandre Magne, es trobaria completament perplex en una cruïlla de l'Eixample barceloní. Ara bé, si el seu mestre Aristòtil assistís com a oient al cicle de conferències sobre la virtut que el 16 d'aquest mes s'inicia al CCCB, no solament no se'n perdria detall sinó que es trobaria en condicions d'ensenyar alguna cosa als ponents. Com ja s'ha observat sovint, el progrés científic i el benestar social no porten aparellat necessàriament el progrés moral. Desprès del dramàtic segle XX, ningú no ignora que res inhumà ens és aliè. Però si sabem això, és que tenim alguna idea del que és -o hauria de ser- pròpiament humà. Bàsicament la humanitat de l'home es fa palesa en la seva necessitat existencial de saber-se ben orientat cap al Bé. Tota la resta de les seves necessitats estan modulades per aquesta, molt més profunda. Per això l'home és l'ésser que pot donar la seva vida orgullosament per una sinècdoque. La vida, a diferència del pensament, no pot permetre's el luxe de ser nihilista. Avui, gràcies a la ciència, disposem de coneixements capaços de reduir molt sensiblement qualsevol dolor físic, però mai no hi ha hagut a les ciutats més reparadors dels jos ferits. Tanta ànsia d'utopia i hem construït una societat terapèutica!

Les coses humanes obeeixen a una raó específica que no és equiparable a la científica. Però admetre que el món humà no es pot explicar amb lleis físiques implica admetre també que no podem invertir en la història totes les nostres esperances. Ja no podem creure en la idea del progrés dels nostres avis, que veien una relació necessària entre l'increment de les llums del coneixement i de la moral. Se'ns fa difícil veure en la història una mena de teodicea laica. Per això mateix continuem necessitant filosofia.

Escric aquest article immediatament després de llegir una obra d'estricta actualitat, els Consells sobre política de Plutarc de Queronea (45-135 dC), que acaba de ser editada per Adesiara, amb una molt bona traducció de Montserrat Nogueras.

Tendim a pensar que el realisme filosòfic en política el va inaugurar Maquiavel, però l'autor del Príncep no deu la seva anomenada a l'originalitat del que diu, sinó a la grandesa dels seus deixebles (citem Hobbes o Napoleó). Res del que trobem en el florentí sorprendria un lector antic de, per exemple, les Stratagemata de Poliè, un autor macedoni contemporani de Plutarc que fa del cinisme i de la manca d'escrúpols la clau de la intel·ligència política. Plutarc sap tot el que sabia Poliè, però és conscient de la dimensió política de la seva escriptura. És un bon coneixedor de l'especificitat de les coses humanes i, per això mateix, és un escriptor prudent que -com hem vist amb l'exemple de la carta de Filip- vol fer-nos creure que cap fi justifica qualsevol mitjà. A Plutarc li semblaria molt poc edificant escriure, com fa Poliè, que Cosingas, un rei-sacerdot traci, veient-se incapaç de guanyar-se el respecte dels seus súbdits, va construir una enorme escala i els va dir que els acusaria davant els déus per la seva actitud. Tement que complís la seva amenaça -conclou Poliè-, els tracis se li van sotmetre.

Plutarc (com Plató o Xenofont) sap que no hi ha cap artista superior al polític i que tota política digna del seu nom és pedagogia, perquè "no hi ha res que torni un home dòcil i amable envers un altre home si no és la confiança en la seva pròpia benignitat i en la seva fama de persona noble i justa". I aquesta confiança no es pot guanyar amb l'escriptura de Poliè o Maquiavel sense trair la lògica de l'existència humana.