domingo, 25 de diciembre de 2011

Per què sóc cristià


Evangeli segons Joan ,8,1-11. Després de passar la nit al mont de les Oliveres, Jesús va anar al temple de Jerusalem i aviat començà a parlar amb la gent que se li acostava. Els "gramàtics" (així anomena Joan els mestres de la llei) li van portar una dona que havia comès adulteri i posant-la al bell mig li van preguntar quin càstig mereixia. En lloc de respondre, Jesús es va ajupir i va fer com si escrigués sobre el terra alguna cosa amb el dit. Com que els "gramàtics" van insistir, aixecà el cap i els digué: "Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra". Després va continuar, com diu el text, fent grafies al terra amb el tou del dit. Enfrontats a aquest repte, els "gramàtics" es van retirar, "començant pels més vells". La dona va romandre al mig fins que Jesús, que fins llavors l'havia observat de baix a dalt, es va posar dret i li digué: "Si ningú no t'ha condemnat, jo tampoc no et condemno". L'escena és tan sorprenent que la majoria dels artistes han considerat més pietós reservar el centre per a Jesús, malgrat que Joan diu dues vegades que estava ocupat per la dona. En situar-la al centre oposa, de fet, les mirades altives dels "gramàtics", que, des del pedestal de la llei, veuen una adúltera, i la de Jesús, que ho observa tot des de baix. Però no hauríem de precipitar-nos criticant els mestres de la llei, perquè la subjecció dels jueus a les seves normes ancestrals els ha permès sobreviure mentre al seu voltant naixien i s'enfonsaven imperis que semblaven indestructibles.
Israel va començar a ser un poble quan Moisès li va donar la llei gravada a la roca del Sinaí. Per això en la decisió de mantenir diàfan el solc del cisell sobre la roca hi ha una noble voluntat d'afirmació col·lectiva. És, doncs, sorprenent que davant els "gramàtics" Jesús es dediqui a escriure sobre el terra sense deixar cap grafia perdurable. Els lectors jueus i musulmans dels Evangelis sempre s'han sorprès que gairebé no contenen preceptes. Així és. On els jueus i els musulmans tenen la Torà o la xaria els cristians tenim teologia. Hem d'interpretar Déu amb les nostres llums. En certa manera podem dir que el cristianisme és anàrquic. El cristià que vol afirmar la seva fe més que obeir una llei ha d'imitar Déu mitjançant el goig de l'estima incondicional al proïsme. Òbviament, només es pot ser un cristià honest aprenent a conviure amb l'experiència del fracàs davant d'aquest projecte hiperbòlic. No es pot estar a l'altura del model, però per ser cristià no es pot renunciar al repte d'observar el món des de baix, que és la posició que permet entendre el patiment i la vergonya de l'altre i, d'aquesta manera, el singularitza davant el dit uniformitzador de la llei. El dolor és invisible per a la llei. En aquest sentit, l'escena evangèlica mostra la diferència radical entre la mirada política i la mirada cristiana. Al meu parer hi ha aquí dues maneres diferents d'interpretar el precepte bíblic que institueix l'home com a guardià del seu germà. La mirada de Crist no es dirigeix a "l'home", sinó a una dona concreta en una situació concreta. No és una mirada legal, sinó amorosa i, per això mateix, sensible al seu dolor i a la seva vergonya. L'amor és més clarivident que qualsevol imperatiu, legal o ètic, perquè és capaç de transformar l'experiència solitària del dolor en experiència solidària de reconeixement.
Al cristianisme, a diferència de l'islam o el judaisme, la llei no pot delimitar la conducta del creient i, en conseqüència, difícilment pot donar resposta a les demandes de la vida en comú. Una teologia política cristiana és problemàtica perquè al cristianisme hi ha latent una desconfiança profunda sobre la capacitat de la llei per posar fi al dolor humà. No hi ha cap llei que pugui satisfer les demandes de l'amor. Per això mateix Europa és essencialment cristiana: mai no ha sabut sentir-se còmoda amb les lleis -necessàriament imperfectes- que es dóna a ella mateixa. Europa és un projecte desmesurat i irrenunciable.
A Jacint Bassó, amic.

domingo, 18 de diciembre de 2011

La bombolla ideològica


"Ja saps -em va dir una veu inconfusible a través del mòbil- que estic dissenyant un màster sobre creixement sostenible i em preguntava si podries ajudar-me, perquè en aquestes coses fa bo començar pels grecs". "Pels grecs?" "Segur que algun grec en va dir alguna cosa". "¿Sobre creixement sostenible?" "Per a la bibliografia, més que res". "Doncs cita Memònides de Moronea". "Espera, que en prenc nota..." "Me-mò-ni-des de Mo-ro-ne-a". "¿Què va dir?" "Va escriure una obra en dotze llibres, De turpidine . Alguns creuen que els fragments conservats tracten de sostenibilitat..." "Ja m'ho semblava que podria comptar amb tu!"
Vaig recordar aquesta absurda conversa en llegir a The Wall Street Journal que el ministre d'educació xinès està estudiant diverses mesures per reduir el nombre de llicenciatures. Una és destituir els degans de les facultats que tinguin més del 60% dels seus llicenciats aturats. En recordar-la vaig veure clar que el que realment havíem inflat tots plegats aquests darrers anys no havia estat una bombolla immobiliària, sinó una bombolla ideològica. Potser per fer-nos una idea precisa de la seva dimensió cal començar acceptant que els xinesos són, en un món sense fronteres, els nostres veïns i que estem competint per les mateixes feines. El que vull dir és que ens cal mirar cara a cara la realitat que ens envolta i, si pot ser, des de fora d'Europa. Ens adonarem llavors que això de la societat líquida és una broma de mal gust quan el que ens falta és liquiditat, cada dia se'ns fa més lamentable l'absència d'institucions fortes i estables i continuem sospirant per un amor segur i una feina alegre.
La natura no és líquida, és indomesticable, però havíem cregut que era un artifici. El que havíem decretat no havia estat, com deia Fukuyama, la fi de la història, sinó la fi de la natura. "La família és un mite", proclamava no fa gaire un intel·lectual progre al CCCB. Ens crèiem autoritzats a desmuntar les petites i fràgils -però reals- instàncies de solidaritat a petita escala, com la família o les esglésies, perquè volíem una Solidaritat amb majúscula, que garantís el benestar per a tothom, però amb l'aigua de la crisi al coll descobrim que no hi ha institució més solidària que la família, que no podem prescindir ni de Càritas ni del Banc d'Aliments i que no tenim substitut per a l'esforç generosament solidari del bon ciutadà.
Ens havíem oblidat de la naturalesa perquè ja en teníem prou amb el paisatge, el turisme d'aventura i l'ecologia. Pensàvem que no hi havia res que per naturalesa fos una situació humana i, per tant, que no hi havia en la naturalesa cap indicació sobre la manera correcta de viure. L'arbre de la ciència del bé i del mal produïa tota mena de fruits. Fins i tot ecològics, baixos en calories i amb molta fibra. Tothom se'n podia servir en la festa del multiculturalisme. La revolució pendent era la de la transformació de les relacions humanes d'acord amb el criteri de la utilitat a curt termini. La fidelitat a la paraula donada era una cosa a renegociar cada dia. L'home psicològic havia substituït l'home polític.
Sense cap referent objectiu de progrés, el progressisme s'havia transformat en innovacionisme. Que ho hem sentit de vegades això de "cal innovar!", com un imperatiu categòric. I de sobte descobrim que les classes socials mai no havien desaparegut, i que a Catalunya voten CiU i el PP, o que no podem tirar el poder per la finestra sense que se l'apropiï el primer pinxo que passi pel carrer. Altres mons són, en efecte, possibles, però només n'hi ha un de necessari, perquè com deia Horaci -i aquesta és la clau de l'assumpte- " naturam expelles furca, tamen usque recurret ". És a dir: per molt que t'afanyis a allunyar-la amb una forca, la naturalesa sempre torna.
Nota: Memònides es pot traduir com el que té aspecte de dropo . Moronea si existís seria la ciutat dels babaus . La inexistent De turpidine tractaria De les bestieses . Potser hauria d'haver recomanat L'elogi de la negligència , de Frontó.