domingo, 30 de octubre de 2011

El paleo-progressisme educatiu



L'any 1915, l'alcalde demòcrata de Nova York va impulsar una reforma educativa coneguda com a Gary system, inspirada en la pedagogia de Dewey, que suprimia els cursos i les assignatures i permetia que els alumnes organitzessin autònomament els seus estudis d'acord amb els seus interessos. Fins i tot podien decidir quan fer les vacances. L'alcalde estava entusiasmat amb el projecte, però les famílies el van rebutjar de pla. El 19 d'octubre de 1917 els alumnes es van declarar en vaga. Malgrat que la majoria no superaven els 15 anys, quan eren detinguts per la policia, invocaven la llibertat d'expressió. Segons el New York Times, milers d'estudiants van desfilar per Brooklyn i el Bronx apedregant escoles i punxant les rodes dels cotxes de la policia. "No tornarem a classe -cridaven- fins que no es retiri el sistema Gary". Ni ells ni els seus pares comprenien que l'escola volgués ser "la vida mateixa", com pretenia l'alcalde. No anaven a escola a trobar-se amb la vida, sinó amb una sortida digna de la seva vida quotidiana. La majoria eren emigrants que havien arribat guiats pel somni americà i al seu parer la reforma els negava les possibilitats d'ascens social perquè els negava també l'estímul per aspirar a transcendir la seva quotidianitat.
L'alcalde va haver de retirar el pla, però el que va ser rebutjar a Nova York va ser reivindicat a Moscou el mateix 1917. Al diari Asvieta apareixien sovint comentaris laudatoris de les escoles progressistes nord-americanes, afirmant que permetien la creació d'una escola del poble treballador. El 1928 John Dewey va visitar la Unió Soviètica invitat pel comissari del poble per a la instrucció pública, Lunatxarski (el mateix que va promoure l'afusellament de Déu). Va tornar als Estats Units assegurant a The New Republic que havia trobat "una cultura popular impregnada de qualitat estètica". Però quan Stalin va decidir que necessitava més treballadors qualificats que pedagogs romàntics, va reforçar el pes dels coneixements i va recuperar els deures i els exàmens finals a les escoles. Les progressive schools van passar a ser expressió de la pedagogia burgesa.
Segons un article aparegut al Time el 31 d'octubre de 1938, titulat Education: Progressive 'Progress', l'educació progressista concep l'educació com un procés vital, no com una mera preparació per a la seva vida futura; l'interès i les necessitats del nen donen forma al programa educatiu; l'activitat està centrada en el nen i dóna més importància al procés que al producte; l'educació neix de la pròpia experiència, no de la informació acumulada en els llibres. En lloc de pupitres fixos, hi ha bancs de treball; en lloc de llibres de text, hi ha diaris i revistes; en lloc d'estudiar lliçons, elaboren projectes. Els alumnes es dirigeixen als seus professors pels seus noms, els tracten com a amics més que com a mestres, perquè la classe és una comunitat democràtica. Els pares estan activament implicats en l'educació dels seus fills i formen part de la comunitat escolar democràtica. Una escola progressiva és sorollosa, aparentment caòtica, però els alumnes simplement estan ocupats. Quan es mostren indisciplinats o de mal humor, no són enviats al director, sinó a un psiquiatre, "que intenta trobar què és el que va malament a casa". Els mestres disposen d'un coneixement global de l'alumne i valoren el seu progrés sense necessitat d'exàmens. Ofereixen informes narratius dels alumnes en lloc de notes. Cada escola ha de ser un embrió d'una societat veritablement democràtica.
Encara que el to general de l'article és laudatori, l'articulista afegeix que ha constatat que "els alumnes de les escoles progressistes no accedeixen a la universitat més ben preparats que la resta".
L'escola progressista americana ha tingut posteriorment molt bona acollida entre els coneguts com limousine liberals, que encara la mantenen viva. Avui com ahir els pobres que volen sortir de la pobresa s'estimen més les escoles que els proposen l'únic programa amb garanties: Work hard. Be nice.

sábado, 15 de octubre de 2011

Política i simulacre


En un país molt, molt llunyà hi havia un polític que no parlava. Assistia a totes les reunions, però en silenci. I com que no parlava mai, els seus companys van començar a pensar que devia ser molt intel·ligent. I com que van convèncer d'això molta més gent, aquest polític va fer una carrera impressionant i va arribar a la presidència del país, amb el títol corresponent de molt honorable ... o el que li correspongués en aquest país seu.
Jo no negaré que hi pot haver persones molt intel·ligents i silencioses. L'exemple dels escèptics antics que es negaven a parlar per no haver de dir mentides, ja que estaven convençuts que parlar és exagerar, em sembla prou respectable. Però em sembla també evident que el savi escèptic, encara que pugui ser molt savi, serà sempre un mal polític. El polític parla precisament perquè sap que parlar és exagerar. Podríem dir que hi ha un IVA polític, que és la Intervenció de Valor Afegit que el polític fa sobre la realitat amb la seva paraula. I està molt bé que sigui així, perquè la política és un producte molt elaborat.
Això ho sabien molt bé els reis d'un regne molt poderós del món antic. Quan sentien que els havia arribat l'hora de la mort, convocaven el príncep en un acte molt solemne i davant dels nobles del regne li encomanaven l'aventura de sortir en solitari a conèixer la Veritat. En cap cas podien aspirar a la corona si no complien aquesta missió.
Els prínceps no rebien cap indicació per orientar-se. Se'ls donava un bon cavall, una espasa, una mica de menjar i se'ls acomiadava sense gesticulacions. Durant mesos i a vegades fins i tot durant anys recorrien el regne preguntant per la Veritat. De vegades en algun poblet remot es trobaven algú que creia haver sentit d'algú altre que feia uns anys l'havia vist o amb ancians que contaven relats que havien sentit a la seva infantesa sobre la bellesa i noblesa de la Veritat. Guiant-se pels pàl·lids indicis que trobaven prosseguien la seva missió. Més d'un príncep es va rendir i van renunciar a la corona. En aquests casos acostumaven a fer-se monjos. No era gens fàcil resistir amb la voluntat intacta la successió de mesos i estacions sense trobar cap pista versemblant.
Però un dia, cap al tard, quan el cavall ja no tenia forces per continuar la recerca, ni els prínceps, per suportar el pes de les seves armes, d'una manera o d'una altra, els que continuaven la seva aventura es trobaven davant d'una cova en què s'endinsaven per trobar refugi per passar la nit. Llavors veien en la foscor una figura que es movia amb dificultat. Tement que es pogués tractar d'una fera, empunyaven l'espasa i es posaven a l'aguait. Però quan els seus ulls s'acostumaven a la penombra descobrien que el que tenien al davant era una dona molt vella, lletja, esparracada i coberta de pústules i nafres. En interrogar-la els prínceps descobrien que aquella dona ho sabia tot d'ells, fins i tot les seves més íntimes temences.
Era la Veritat.
Res tenia a veure amb la imatge que se n'havien fet, però era la Veritat. En acomiadar-se, li acostumaven a preguntar: "Què vols que els digui als homes del que he vist?" "Els dius -responia ella- que sóc jove, noble i bonica". D'aquesta manera els prínceps es doctoraven en ciències polítiques.
El discurs de la coronació, evidentment, era, com tothom donava per descomptat, un compromís públic del nou rei amb la veritat.
Hi ha una altra història de la veritat. Explica que Prometeu va crear amb fang una imatge de la Veritat. Abans de fornejar-la va haver de fer un viatge urgent i el seu ajudant Engany, en veure's sol, va decidir imitar el seu mestre i modelar una altra imatge exactament igual. Però va fer curt de fang i no en va tenir prou per als peus. Quan va arribar Prometeu, va coure totes dues imatges, que amb el contacte del foc van començar a viure autònomament. La Veritat es va posar a caminar elegantment, mentre que la figura de l'Engany es va quedar immòbil. Per aquesta raó diu la gent que la mentida no té peus i que s'agafa abans un mentider que un coix.