jueves, 15 de septiembre de 2011

Les bodes reials


Escric aquest article amb la casa en obres. Els pintors, el lampista i els fusters pugnen pel seu espai vital en una lluita de tots contra tots que ja té la meva paciència rendida a la insondable voluntat del temps. El mar, aquest mar que veig des de la finestra del meu estudi a Ocata, és, deien els antics, una llàgrima de Cronos. Intento concentrar-me dins aquesta singularitat espaciotemporal que és una casa en obres, però em distreuen els comentaris que sento sobre Mourinho. A mig matí he sortit a comprar pa i la fornera m'ha assegurat que ha estat a punt de no obrir, posant ben clar a la porta: "Tancat per boda reial". M'ha assegurat que la núvia portava un vestit paraula d'honor i que el Peñafiel l'ha criticat molt. N'he sortit amb el pa calent sota el braç i la convicció que no hi ha diferències notables entre la premsa del cor i la de les pilotes. Les dues tenen a veure amb les vísceres. Ho dic sense cap ànim crític. Sense vísceres no es pot viure.
Ara, davant l'ordinador, penso en la meva filla, que de petita tenia dubtes existencials perquè no sabia si volia ser de gran ballarina o princesa. Per alguna raó no acceptava que una princesa fos ballarina. La seva inquietud desmentia la cançó de Sabina: les nenes encara somnien a ser princeses, com jo somnio que hi haurà llum al final del túnel de les obres de casa meva o com una jubilada que va cada matí a la plaça d'Ocata a prendre un cafè amb llet somnia encara -m'ho va assegurar- que un dia arribarà cavalcant un pirata molt guapo sobre un cavall negre i se l'endurà a la gropa. El que passa és que les noies deixen de somniar en descobrir el mar al fons d'un got de ginebra; les velles quan el reuma no les fa presentables i jo, pobre de mi, quan el penúltim manobre va foradar el que no tocava. Malgrat tot, és ara, a la meva edat, quan comprenc millor els reis dels contes infantils. Si fos per mi, també hauria enviat un lacai a comunicar a tot arreu que la meva filla estava en condicions de casar-se i que convocava a oposicions els pretendents. Però la meva filla tenia les seves pròpies idees sobre la qüestió.
Penso també en Muhàmmad, un noi pakistanès llicenciat en història a la universitat d'Islamabad, que fa de pirata pels carrers d'Ocata venen pel·lícules i cedés de música. No fa gaire el seu pare el va obligar a tornar temporalment a casa perquè li havia trobat dona. Com que tenia por de no poder fer el viatge de retorn a Catalunya, es va domiciliar a casa meva. I en Temur Khaitov, també penso en ell, que és de l'Uzbekistan. No està domiciliat a casa meva, però li guardo una pila de coses, per raons que no vénen al cas. L'última vegada que va venir a Barcelona va voler sopar amb mi per consultar-me un assumpte delicat. La seva dona li havia sortit molt excèntrica. Volia visitar els seus pares més d'una vegada al mes! "I què ha de fer amb ells, si està casada amb mi?" Com que em demanava l'opinió, vaig pensar en les seves dues filles petites i li vaig dir si es podia imaginar veient-les una vegada al mes. "No estem parlant d'això", em va dir. Ni Muhàmmad ni Temur entenen l'excentricitat occidental de les bodes per amor. "Qui pot saber millor que la meva mare -em va preguntar Temur- la dona que em convé?" Em fa l'efecte que això mateix pensa més d'una reina.
De fet, la relació entre amor i matrimoni és, en termes històrics, una invenció recent i, entre la reialesa, una invenció postmoderna. Quan Temur es va casar, va portar la seva dona en braços fins el llindar de la seva casa comuna. La va deixar al terra de l'interior de casa i ella, una vegada dins, va allargar el peu dret perquè Temur en entrar l'hi trepitgés. Les coses van quedar clares. No sé què fan els prínceps quan es troben en la intimitat una vegada casats. Em temo que res que no hagin fet ja una pila de vegades.
Abans de posar el punt final, dono un cop d'ull a la portada de l'ARA de divendres passat. "La futura princesa [diu parlant de Kate Middleton] és d'origen plebeu". Coi, com tots els reis. La sang només es torna blava a mesura que s'allunya dels orígens.

No hay comentarios:

Publicar un comentario