sábado, 24 de septiembre de 2011

El gran diàleg

Durant la Segona Guerra Mundial l'armada nord-americana va decidir ocupar els edificis d'una universitat, el St. John's College d'Annapolis, a Maryland, per ampliar les instal·lacions de l'acadèmia naval, que se situa en aquesta localitat, cosa que feia impossible l'activitat a les aules en un moment en què es volia posar en marxa un ambiciós pla d'estudis centrat en els grans llibres de la humanitat. Com a últim recurs, el rector va enviar el professor que havia dissenyat el pla d'estudis a Washington a entrevistar-se amb James Forrestad, secretari de l'armada, que el va rebre d'una manera intimidatòria: "Té exactament un minut per dir-me per què no hauríem d'utilitzar els seus edificis per ajudar l'acadèmia naval en temps de guerra". El professor va treure la pipa i la petaca. Va atacar el tabac a la cassoleta i la va encendre. Va fer una pipada. Va veure que tirava bé. Havien transcorregut 55 segons. Llavors va contestar: "Perquè sense el que el St. John's intenta fer, ara aquest país no estaria lluitant contra els nazis".
Aquest professor era Jacob Klein, un filòsof jueu especialista en Plató que, fugint de la bogeria nazi, havia trobat refugi als Estats Units. Va impressionar tant Forrested que l'armada va decidir canviar de plans i buscar unes altres instal·lacions. El 1949 va ser nomenat rector del St. John's i va dirigir el programa acadèmic al voltant dels grans llibres. Tots els alumnes llegien en la seva llengua original Plató, Aristòtil, Tomàs d'Aquino, Maquiavel, Cervantes, Hobbes, Descartes, Spinoza, Leibniz, Kant, Hegel, Marx, Nietzsche, etc. Per cert, just quan creien que sabien en què consistia la filosofia havien de fer front a una penúltima lectura, Què és filosofia , de Heidegger. El llibre que culminava la seva formació era el Fedre de Plató.
La idea d'una formació liberal basada en la lectura lenta dels grans llibres havia nascut uns anys abans, a Chicago. El seu creador i principal promotor era el rector d'aquesta universitat, Robert Mainard Hutchins, que lluny de limitar-se a instruir els gerents del capitalisme industrial nord-americà, volia formar els futurs educadors del país. "Una universitat -li agradava repetir- no és una escola bressol, no és un club, no és un reformatori, no és un partit, no és una agència de propaganda".
Segons Hutchins, una educació digna del seu nom havia de capacitar una persona per participar en el gran diàleg intel·lectual que les grans figures d'Occident han mantingut entre si al llarg de la història. Ningú no es pot considerar educat ni pot aspirar a posseir un esperit creatiu i crític si és sord a les seves veus tal com es troben recollides als grans llibres. Amb la col·laboració de l'Enciclopèdia Britànica va aconseguir donar forma editorial al seu projecte el 1952, amb el títol genèric de The great books of the western world . En el volum introductori de la col·lecció, titulat The great conversation , Hutchins afirmava que no engegava aquest projecte amb esperit d'antiquari, sinó perquè la cultura occidental és inseparable del gran diàleg que tots els grans creadors han mantingut amb la tradició. Encara més: la civilització occidental és aquest gran diàleg. No seria res tancada al diàleg perquè res no pot ser indiscutible a Occident. La participació en el gran diàleg, que és la substància de l'educació liberal, permet l'accés a la gran república del saber i ens protegeix de la influència dels aspectes més preocupants del mateix Occident, com el materialisme, la rapacitat, l'orgullós etnocentrisme, etc. Els grans llibres no solucionen els nostres dubtes, però il·luminen els nostres problemes bàsics.
Òbviament, a l'hora d'escriure aquestes línies he tingut present la Fundació Bernat Metge, que en la seva concepció és anterior al projecte de Hutchins i en la seva aspiració és, fins i tot, més ambiciosa. Cambó, Estelrich i Riba no pretenien catalanitzar els clàssics, sinó impregnar de classicisme la cultura catalana.
Per cert, al St. John's College hi continua viu el projecte de Jacob Klein.

viernes, 16 de septiembre de 2011

Què significa llegir?

16/04/2011 


Què significa comprendre un text escrit? Entre els estudis que intenten respondre aquesta pregunta, un dels que ha tingut més ressò en els últims temps és el titulat Reading for Understanding , que va ser promogut i subvencionat per l'americana RAND Corporation. Els investigadors que el van portar a terme, dirigits per Catherine Snow, de Harvard, figures rellevants de les universitats nord-americanes, van concloure que la lectura és un procés simultani d'extracció i construcció de significats que fa un lector sobre un text. Amb l'extracció de significats, el lector obté dades lingüístiques del text mitjançant la descodificació grafofonètica i accedeix al coneixement lèxic i al reconeixement sintàctic de les estructures que hi apareixen. Amb la construcció de significat, coordina les dades extretes fins que elabora una representació mental del text com un tot.
Tenim aquí un bon exemple de descripció d'una activitat cognitiva, que és un mal exemple del que significa una lectura comprensiva, perquè ignora totalment les dimensions de la lectura lenta. Els autors de l'estudi s'imaginen el text com una representació encriptada d'una sèrie de dades que el lector pot arribar a comprendre sempre que les pugui representar mentalment. Aquí no hi ha lloc per a l'emoció, el valor, el sentiment. I és lògic que no hi hagi res d'això perquè aquesta teoria té més present la intel·ligència artificial que la intel·ligència pràctica dels humans. Així podríem explicar potser les operacions d'un robot que sabés llegir, però a la lectura lenta el que hi ha en joc és el sentit del que és l'humanisme.
Quan llegim un text rellevant trobem que les seves paraules convoquen també els nostres estats d'ànim i ens sentim visitats, segons sigui el cas, per la decepció, l'entusiasme, l'orgull, etc. El text rellevant que és llegit sense presses és sempre un test projectiu del nostre valor humà. En llegir-lo, les paraules penetren dins nostre com l'àncora d'un vaixell arrencada des del fons del mar i, per poc que les rumiem, acaben llaurant el que semblava aferrat i així suren a la superfície de la consciència els nostres valors morals, intel·lectuals i estètics; la nostra memòria i les nostres expectatives; les nostres possibilitats més altes i les més baixes. El text posa a prova la nostra experiència sobre el món quan ens situa davant d'imatges que ens obliguen a guaitar la realitat des de perspectives inèdites. La bona literatura no és un passatemps que competeix amb les diferents ofertes d'entreteniment que hi ha al nostre abast. La bona literatura és creadora de temps perquè ens obre l'accés al tracte que altres persones han tingut amb el món i amb elles mateixes. D'aquesta manera, els altres es mostren en la seva irreductible singularitat, però com que la seva manera de mostrar-se ens és comprensible, res humà no ens és completament aliè.
Per poder comprendre l'altre ens cal ser objectius amb el text, no forçar-lo ni interpretar-lo capritxosament. Hem d'escoltar el que ens diu amb el màxim respecte, amb noblesa, perquè aquesta objectivitat que ens mostra l'altre tal com és, ens posa també de manifest la nostra proximitat i la nostra llunyania al seu món. Només l'objectivitat de la mirada a l'altre ens permet conquerir una mirada progressivament més objectiva sobre nosaltres mateixos. Quan llegim, convidem els protagonistes d'una obra a l'escenari de la nostra vida alhora que ens introduïm a la seva. En aquesta experiència que fa possible l'objectivitat lectora hi ha una profund exercici democràtic.
Quant llegim els grans llibres lentament, ens anem apropiant d'eines conceptuals que ens permeten donar nom al que sense la llum de la gran literatura restaria per sempre en la foscor indefinida del nostre interior. La literatura ens fa visibles a nosaltres mateixos i als altres.
La lectura és l'art d'aprendre a llegir. Aprendre a llegir és aprendre a llegir lentament i és la feina d'una vida, perquè aprendre a llegir és aprendre a llegir-nos.

jueves, 15 de septiembre de 2011

Les bodes reials


Escric aquest article amb la casa en obres. Els pintors, el lampista i els fusters pugnen pel seu espai vital en una lluita de tots contra tots que ja té la meva paciència rendida a la insondable voluntat del temps. El mar, aquest mar que veig des de la finestra del meu estudi a Ocata, és, deien els antics, una llàgrima de Cronos. Intento concentrar-me dins aquesta singularitat espaciotemporal que és una casa en obres, però em distreuen els comentaris que sento sobre Mourinho. A mig matí he sortit a comprar pa i la fornera m'ha assegurat que ha estat a punt de no obrir, posant ben clar a la porta: "Tancat per boda reial". M'ha assegurat que la núvia portava un vestit paraula d'honor i que el Peñafiel l'ha criticat molt. N'he sortit amb el pa calent sota el braç i la convicció que no hi ha diferències notables entre la premsa del cor i la de les pilotes. Les dues tenen a veure amb les vísceres. Ho dic sense cap ànim crític. Sense vísceres no es pot viure.
Ara, davant l'ordinador, penso en la meva filla, que de petita tenia dubtes existencials perquè no sabia si volia ser de gran ballarina o princesa. Per alguna raó no acceptava que una princesa fos ballarina. La seva inquietud desmentia la cançó de Sabina: les nenes encara somnien a ser princeses, com jo somnio que hi haurà llum al final del túnel de les obres de casa meva o com una jubilada que va cada matí a la plaça d'Ocata a prendre un cafè amb llet somnia encara -m'ho va assegurar- que un dia arribarà cavalcant un pirata molt guapo sobre un cavall negre i se l'endurà a la gropa. El que passa és que les noies deixen de somniar en descobrir el mar al fons d'un got de ginebra; les velles quan el reuma no les fa presentables i jo, pobre de mi, quan el penúltim manobre va foradar el que no tocava. Malgrat tot, és ara, a la meva edat, quan comprenc millor els reis dels contes infantils. Si fos per mi, també hauria enviat un lacai a comunicar a tot arreu que la meva filla estava en condicions de casar-se i que convocava a oposicions els pretendents. Però la meva filla tenia les seves pròpies idees sobre la qüestió.
Penso també en Muhàmmad, un noi pakistanès llicenciat en història a la universitat d'Islamabad, que fa de pirata pels carrers d'Ocata venen pel·lícules i cedés de música. No fa gaire el seu pare el va obligar a tornar temporalment a casa perquè li havia trobat dona. Com que tenia por de no poder fer el viatge de retorn a Catalunya, es va domiciliar a casa meva. I en Temur Khaitov, també penso en ell, que és de l'Uzbekistan. No està domiciliat a casa meva, però li guardo una pila de coses, per raons que no vénen al cas. L'última vegada que va venir a Barcelona va voler sopar amb mi per consultar-me un assumpte delicat. La seva dona li havia sortit molt excèntrica. Volia visitar els seus pares més d'una vegada al mes! "I què ha de fer amb ells, si està casada amb mi?" Com que em demanava l'opinió, vaig pensar en les seves dues filles petites i li vaig dir si es podia imaginar veient-les una vegada al mes. "No estem parlant d'això", em va dir. Ni Muhàmmad ni Temur entenen l'excentricitat occidental de les bodes per amor. "Qui pot saber millor que la meva mare -em va preguntar Temur- la dona que em convé?" Em fa l'efecte que això mateix pensa més d'una reina.
De fet, la relació entre amor i matrimoni és, en termes històrics, una invenció recent i, entre la reialesa, una invenció postmoderna. Quan Temur es va casar, va portar la seva dona en braços fins el llindar de la seva casa comuna. La va deixar al terra de l'interior de casa i ella, una vegada dins, va allargar el peu dret perquè Temur en entrar l'hi trepitgés. Les coses van quedar clares. No sé què fan els prínceps quan es troben en la intimitat una vegada casats. Em temo que res que no hagin fet ja una pila de vegades.
Abans de posar el punt final, dono un cop d'ull a la portada de l'ARA de divendres passat. "La futura princesa [diu parlant de Kate Middleton] és d'origen plebeu". Coi, com tots els reis. La sang només es torna blava a mesura que s'allunya dels orígens.

Mètodes suaus



La consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, va gosar posar en dubte al Parlament de Catalunya l'eficàcia dels "mètodes suaus", la qual cosa l'està fent mereixedora de tota mena de crítiques, que l'acusen de voler recuperar l'escola del passat. En realitat no hi ha res que pugui merèixer el nom d'escola del passat, perquè des de bon començament l'escola ha estat objecte de debat per part dels defensors dels més diversos mètodes. L'escola tradicional és un mite, un recurs retòric dels que necessiten sustentar les seves posicions sobre la manipulació grollera de les posicions del contrari. Dewey és tan tradicional com els escolapis, i, en alguns aspectes, més tradicional que la Ratio Studiorum dels jesuïtes.
En recórrer als "mètodes suaus", la consellera estava fent servir una expressió nascuda al si dels debats pedagògics de la socialdemocràcia europea i que sens dubte seria ben rebuda per Tony Judt, crític tant dels progressive educationist com de les comprehensive schools, que, al seu parer, han difuminat la diferència entre excel·lència i mediocritat i han confós l'aspiració legítima a la igualtat d'oportunitats amb un igualitarisme cultural i un populisme antielitista. Però potser la conselleria no gosaria anar tan lluny.
Rigau va prendre aquesta expressió d'un text del sociòleg socialdemòcrata de l'educació Jaap Dronkers, que està penjat a la web de la Fundació Campalans, en què critica la confiança excessiva, no justificada per cap estudi empíric, que els governs socialdemòcrates europeus van dipositar en unes metodologies que valoren més el punt de partida de l'alumne que el d'arribada, tot creient que així contribuirien eficaçment a la reducció de la desigualtat d'oportunitats. El resultat ha estat decebedor i explica el progressiu allunyament dels docents de les posicions socialdemòcrates. Dronkers afegeix que en el seu moment, altres opcions polítiques també van donar suports als mètodes suaus, però se n'han anat distanciant "silenciosament". És exactament el que ha passat a Espanya. La LODE, la LOGSE i la LOE han comptat amb els vots del PSOE i de CiU. Solament la LOCE va ser aprovada pel Partir Popular, amb el suport de Coalició Canària, però mai no va entrar en funcionament. Hem tingut moltes lleis, però un consens polític estable que s'ha expressat també a la LEC, la llei d'educació de Catalunya. O sigui que Dronkers estava animant els socialdemòcrates a fixar-se en les barbes del veí, que es el que al meu parer estava fent el conseller Maragall, a qui, per cert, els sindicats li van convocar més vagues que les que gosaran convocar-li a la consellera Rigau. A hores d'ara el ministre Gabilondo ha obert els itineraris per als alumnes de 4t d'ESO i ha trencat, encara que tímidament, amb un dels pilars bàsics de la LOGSE, el de la comprensivitat fins als 16 anys.
Fem bé d'abandonar el consens bastit a l'entorn de la LOGSE, però crec que hem d'estar molt atents al consens alternatiu emergent, que compta amb les reticències dels mestres i l'aplaudiment de polítics, economistes i periodistes. Els seus punts centrals són l'autonomia dels centres, l'increment del poder dels directors, l'avaluació constant dels centres, dels docents i dels alumnes; la incentivació econòmica dels millors docents, i el foment de la lliure elecció de centres per part dels pares, per exposar el sistema a la dinàmica del mercat. Doncs bé, tot això ja està sent practicat als Estats Units amb un gran suport bipartidista, però els resultats, com ho acaba de reconèixer el secretari d'Educació d'Obama, Arne Duncan, són clarament decebedors en el 82% de les escoles.
El consens que necessitem no és el de la fe en experiències alienes, sinó en la nostra capacitat per trobar el nostre propi camí amb confiança en nosaltres mateixos, i, especialment, en els nostres docents. Hi ha una important lliçó per aprendre dels rius de tinta vessats per les disputes pedagògiques del segle XX: no importa com de suau o d'aspre és un mètode, sinó fins on arriba el compromís de cada mestre.

domingo, 4 de septiembre de 2011

L'heroisme de la raó (1)


Un matí de finals de desembre del 1981 el filòsof francès Jacques Derrida meditava davant la tomba de Franz Kafka, al cementiri jueu d'Olsanske, a Praga, sobre un futur assaig que es titularia Davant de la llei . Havia arribat uns dies abans a la capital de Txecoslovàquia per impartir-hi un seminari semiclandestí sobre deconstrucció i política a l'Associació Jean-Hus, que ell i Jean-Pierre Vernant havien impulsat per donar suport als intel·lectuals dissidents txecs que havien sortit a la llum uns anys abans amb la signatura de la Carta 77. Com que disposava d'unes hores abans d'agafar l'avió, havia deixat l'equipatge a l'hotel i s'havia acostat a la tomba de l'autor d' El castell abans de sortir cap a París. Però en arribar a l'aeroport va ser detingut. La policia va escorcollar el seu equipatge i hi va trobar un "pols marró". Va ser conduït a la presó de Ruzyne sota l'acusació d'"elaboració i tràfic de drogues". Sens dubte, mentre ell pensava sobre la llei davant la tomba de Kafka, els "representants de la llei" havien manipulant la seva maleta a l'hotel i hi havien introduït la droga. L'1 de gener del 1982 Le Monde recollia els fets d'aquesta manera: " Le philosophe Jacques Derrida serait détenu pour 'trafic de drogue' ".
Sentint-se víctima de l'arbitrarietat policial, Derrida va descobrir què significava ser ciutadà francès, és a dir, ser un subjecte de drets efectivament reconeguts. De fet, va ser alliberat gràcies a la intervenció directa de François Miterrand. Una vegada a França, comentant a un col·lega filòsof el que li havia passat, va reconèixer la seva perplexitat. Que fàcil que era deconstruir l'humanisme, la democràcia, la justícia, la idea de responsabilitat, etc., des de la seguretat de l'École Normale Supérieure! Però que difícil que és ser coherent amb aquestes crítiques quan la policia d'un país dictatorial et despulla en una comissaria! Es trobava en una situació paradoxal. De sobte les seves idees es mostraven cegues, incapaces d'encaixar en la realitat. ¿Què era filosòficament l'essencial, els arguments que havia presentat davant els filòsofs de l'Associació Jean-Hus sobre la fi de l'humanisme o la manca d'humanisme que havia patit a la presó quan un policia li cridava que es posés l'uniforme de ratlles? ¿Hi havia una deconstrucció més gran de l'humanisme que l'experimentada al llarg d'un humiliant interrogatori solament interromput per aprofundir en la humiliació obligant-lo a posar nu en sessions fotogràfiques?
M'imagino que inevitablement Derrida pensaria en un filòsof txec que uns quants anys abans havia patit humiliacions encara més inhumanes a la mateixa presó de Ruzyne, Jan Patocka, el primer signant de la Carta 77 i un dels seus portaveus destacats.
La Carta 77 havia estat una iniciativa molt valenta d'un grup de txecs decidits a exigir al règim comunista que complís els pactes internacionals que havia contret en signar l'Acta Final d'Hèlsinki. Jan Patocka, amb 70 anys, es va implicar directament en el redactat del text, que finalment va assolir la forma definitiva l'1 de gener del 1977. També ell havia impartit seminaris clandestins de filosofia en apartaments privats de Praga i Brno. Però ell parlava de Plató, d'Europa i de la cura autònoma de l'ànima. Un dels seus seminaris més importants, sobre Plató i Europa, que posteriorment va ser recollit en un llibre amb aquest mateix títol, el va impartir en un soterrani de la ciutat de Praga.
Tenim el deure moral de no oblidar l'afirmació que va fer Patocka d'Europa des d'un soterrani de la Praga envaïda pels tancs del Pacte de Varsòvia, amb què defensava la ciutat europea com l'experiència de vida en comú que permet la protecció col·lectiva de les lleis, la recerca de coneixements científics, el gaudi de l'experiència estètica i la millora espiritual mitjançant la cura de l'ànima. La ciutat, el do més gran que Europa ha rebut dels grecs, era per a Patocka una institució per la qual paga la pena patir. De fet, les coses per les quals paga la pena patir són també les coses per les quals paga la pena viure.

L'heroisme de la raó (i 2)

 
Jan Patocka va ser detingut per la policia txeca immediatament després de mantenir una entrevista, com a portaveu de la Carta 77, amb el ministre holandès d'Exteriors, Max van der Stoel, el març del 1977. Conduït a la presó de Ruzyne, va ser sotmès a despietats interrogatoris que duraven de 7 a 9 hores. Posteriorment es van trobar als arxius de la policia les transcripcions, en les quals va aparèixer aquesta joia moral: "Sobre la seva funció de portaveu de la Carta 77 declara haver assumit aquest deure cívic per la bona raó que era improbable que un altre tingués el coratge de fer-ho". Václav Havel, que va ser detingut poc després de fer-se pública la Carta 77, estava també reclòs a Ruzyne. Sense avís previ va ser portat a una cambra i allà es va trobar amb Patocka. Els van deixar sols. Probablement la policia estava escoltant el que es devien dir, però segons Havel van parlar de la vida i de la mort. Va ser l'última vegada que es van veure tots dos.
En el transcurs d'un dels interrogatoris, Patocka va patir un atac de cor i va ser conduït a l'hospital de Strahov, on va morir poc després, el 13 de març. La causa oficial va ser una hemorràgia cerebral. L'enterrament va tenir lloc el 17, al cementiri de l'antic convent de Brevnov, als afores de Praga. Les autoritats van aconsellar a les floristeries de Praga que no venguessin flors aquell dia, per aquesta raó invito de tot cor els visitants de Praga a fer una petita visita a la seva tomba. Mai no hi hauria de faltar una flor d'un ciutadà europeu conscient de la seva condició. Durant el sepeli, 100 agents de policia van estar fent fotos i identificant els assistents. Un helicòpter sobrevolava la cerimònia per destorbar les paraules dels oficiants i atemorir els presents. Alguns van ser arrestats quan va acabar el funeral. Malgrat tot, segons l'informe de la mateixa policia, hi van assistir unes 500 persones, "la majoria joves". L'endemà la família tenia anunciada una missa de rèquiem, però va ser prohibida.
El 1935 Edmund Husserl havia defensat públicament a Viena que la cultura europea porta en si una idea absoluta, la d'humanitat. Però es tracta d'una idea fràgil que no té garantida la seva preservació. Res no impedeix que un dia Europa es vulgui desfer de la seva pròpia història i que arribi el moment en què no hi hagi europeus disposats a mantenir viu l'heroisme de la raó. Patocka hi era present.
Quan el règim comunista txecoslovac va conèixer l'existència de la Carta 77 va contraatacar promovent una anticarta titulada " Per la creació, en nom del socialisme i la pau" , que immediatament va ser signada per milers de ciutadans, amb una notable representació d'intel·lectuals i personalitats de la vida pública del país, entre ells els actors més populars. Tots es van afanyar a posar-se al costat del poder signant públicament el seu compromís en un acte públic al Teatre Nacional de Praga el 28 de gener del 1977. Molt més tard, quan es va commemorar el 30 aniversari d'aquests fets, Václav Havel va donar una altra mostra d'heroisme de la raó quan va defensar públicament els signataris de l'anticarta. Tots formaven part de la història comuna del país. "Tots dos documents -va dir- formen part de la nostra història i és de l'interès de tots nosaltres i també de les generacions futures conèixer la història txeca. L'anàlisi de la història hauria de transcórrer sense emocions negatives o odi". Hem de lluitar per les causes nobles, va insistir, sense condemnar els que no hi lluiten. Condemnar els que van signar l'anticarta significaria condemnar la història de la nació. Em sembla un noble exemple de memòria històrica.
El 19 de març, Le Monde va publicar un article del filòsof Paul Ricaeur, en què defensava que Patocka va morir "perquè no coneixia la por."
Avui la Carta 77 ha renascut en la xinesa Carta 08, que s'hi inspira obertament. Mo Shaoping, un dels seus signataris en resumeix així el contingut: "Demana l'aplicació de les lleis".

Les catacumbes de Molussia


París, 1933. En un departament minúscul del Quartier Latin un jove matrimoni d'exiliats alemanys passa gana. Damunt la taula hi ha una baguet i un manuscrit. El pa fa olor de pa i el manuscrits d'embotits. Així que obren la baguet per la meitat i la farceixen amb els fulls del manuscrit. Quan se n'ha impregnat prou, retiren els fulls i es mengen el pa, fermament decidits a recuperar un tast llunyà d'embotits casolans amb cada mossegada. Ell és Günther Anders (1902-1992) i ella Hannah Arendt. El manuscrit és l' opera prima d'Anders, Les catacumbes de Molussia . En exiliar-se de l'Alemanya nazi no va gosar endur-se'l i el va deixar amb uns amics, que el van embolicar acuradament i el van penjar a la xemeneia de casa seva, al costat dels embotits que s'hi estaven assecant. A poc a poc es va anar impregnant de la flaireta de la cansalada, els salamis i els pernils.
Anders havia escrit Les catacumbes de Molussia mentre Hitler anava acaparant tot el poder d'Alemanya. Seguint el model de Les mil i una nit , recollia un gran nombre d'històries, dites i cançons que eren transmeses de generació en generació entre els presoners d'unes catacumbes de l'illa imaginària de Molussia, fermament decidits a garantir la transmissió del saber que donava identitat al seu poble, per poder tenir alguna cosa a celebrar el dia del seu alliberament. Va demanar al seu amic Bertolt Brecht que en gestionés la publicació amb el seu editor, Kiepenheuer, que, actuant amb seny, va camuflar el manuscrit, embolicant-lo en un vell mapa d'Indonèsia en el qual va escriure, subratllant-lo, el nom de l'illa Molussia sota una illa anònima. V a fer bé, perquè la Gestapo no va trigar a endur-se tots els manuscrits de l'editorial. El censor, però, no va trobar res de censurable en el que va prendre per uns contes sobre els mars del sud i va retornar el text a Kiepenheuer, que el va lliurar al seu autor. Com que Anders estava a punt de sortir d'Alemanya, el va deixar a casa dels amics que no van trobar millor manera d'amagar-lo que penjar-lo a la xemeneia. El va recuperar quan Hannah Arendt, que es va estar uns mesos més a Alemanya, el va portar a París. Ara els servia a tots dos per enganyar la gana amb les aromes que s'hi havien impregnat.
Mentre s'alimentava de pa i remembrances, Anders va reescriure la seva obra de cap a peus. Immediatament la va portar a un editor comunista a qui tenia per amic, que, en llegir-la, li va preguntar: "Creus que està en la línia del partit?" "Tu creus -li va respondre Anders- que seria digne d'un filòsof estar en la línia del partit?"
Les catacumbes de Molussia no van veure la llum editorial fins al 1992, l'any de la mort del seu autor i, finalment, trobava els seus destinataris, perquè la realitat semblava haver pres partit per la ficció. L'inimaginable va esdevenir real a Auschwitz i poc després a Hiroshima. Quan el 1954 Anders va fundar el moviment antinuclear encara no sospitava el desastre de Txernòbil (26 d'abril del 1986) que va convertir en fantasmagòrica una ciutat urbanitzada a l'entorn d'un monument a Prometeu. Tot això era greu, però el que de veritat el sobtava era que els homes no semblaven disposats a adonar-se que la història de la humanitat ja estava closa, que amb l'explotació industrial i militar de l'energia atòmica s'havia iniciat alguna cosa així com un temps de demora, una mena de parèntesi en què ja no era creïble l'optimisme progressista.
La frivolitat amb què els homes es prenien la realitat es va posar de manifest quan, pocs mesos després d'Hiroshima, Micheline Bernardini, ballarina del Casino de París, va presentar el banyador més petit del món. El seu dissenyador, l'enginyer Louis Réard, li va posar el nom de Bikini, un dels atols de les illes Marshall, situat allà on Anders es va imaginar Molussia, que els nord-americans feien servir per a les seves proves nuclears. Les catacumbes havien esdevingut una realitat quotidiana. D'Anders s'acaba de publicar en castellà L'obsolescència de l'home .

La subtil aparença de l'elefant


26/06/2011 


Una prova d'avaluació de les competències bàsiques dels nens de 9 anys consistia en un text informatiu sobre una exposició artística, seguit d'una sèrie de preguntes, entre elles una relativa al preu de l'entrada. La majoria responia amb encert que no costava res, perquè al text es llegia amb claredat que l'entrada era lliure. Alguns despistats sostenien que costava 3 euros. Un alumne va escriure: "En aquest món res no és gratis". Com que aquesta resposta tan assenyada no apareixia en els protocols de correcció, el corrector no va saber com avaluar-la. Valorant la importància dels errors, la Ratio Studiorum dels jesuïtes (1599) lloava la " felix culpa ", "l'errada afortunada" que permet, a alumnes i a mestres, aprendre de les seves equivocacions i corregir les seves trajectòries. La resposta d'un alumne sempre ens informa del tipus de pregunta que s'ha fet a ell mateix.
Cada any rebo un florilegi d'errors molt feliços dels alumnes de selectivitat francesos. M'interessen per dues raons. La primera, perquè m'informen del tipus de preguntes que fan els professors francesos de filosofia. Sempre he pensat que el talent d'un mestre envers els seus alumnes en cap lloc es posa més clarament de manifest que en els interrogants que els obre. La segona raó és la clarividència d'algunes respostes acadèmicament incorrectes. "Els nostres errors ens corregeixen", acostumava a repetir Karl Kraus. Efectivament. Fins al punt que la nostra capacitat d'aprendre és directament proporcional a la nostra predisposició a corregir els nostres desencerts. Res no hi ha pedagògicament més trist que l'error trivial (que s'acostuma a correspondre amb preguntes trivials). Passo a mostrar una selecció de preguntes (en negreta) i respostes dels dos darrers anys.
Les percepcions poden educar-se? Els profes de filosofia es creuen amb dret a tot. Caldria recordar-los que ells també són funcionaris i que els seus col·legues que treballen amb percepcions són tan educats com ells.
Es pot parlar sense dir res? Sí.
Hi ha altres mitjans diferents de la demostració per establir una veritat? Sí. El martell.
La pregunta "Qui sóc jo?" Admet una resposta exacta? Sí. Sobretot si te la dirigeix amablement un representant de les forces de l'ordre.
La cultura desnaturalitza l'home? El que és segur és que de vegades pot tacar. Estàs convidat a un vernissatge. Hi ha molta gent. Un desconegut t'empeny i ja tens una taca de vi negre a la camisa. Vas al bany a netejar-te-la: el vi negre no se'n va així com així i et trobes ficat en un embolic. La cultura no desnaturalitza l'home, però com taca!
Podem tenir raó en contra dels fets? Amb un bon advocat, esclar que sí! I si amb un no n'hi ha prou se'n contracten dos.
La llibertat es veu amenaçada per la igualtat? Tenint present que no hi ha ni igualtat ni llibertat, això simplifica les coses. En un món en què regnés la igualtat, tothom menjaria patates fregides al migdia. Però si tothom menja patates fregides, on és la meva llibertat de triar el que vull menjar? Per tant, val més prendre l'exemple invers: en un món en què regnés la llibertat tothom podria menjar el que volgués, així que tots a menjar patates fregides a la cantina. Per tant, podem concloure que la llibertat i la igualtat tenen a veure amb les patates fregides.
L'art és menys necessari que la ciència? No, en absolut. L'art és molt més necessari que la ciència: s'hauria d'haver subvencionat artistes per decorar la planta de Fukushima, en lloc d'ocupar-se de la seguretat del reactor.
El domini d'un mateix depèn del coneixement d'un mateix? Quan Sòcrates recorria l'àgora atenenca proclamant "Coneix-te a tu mateix!", sovint li responien "La teva mare!" Però Sòcrates va ser capaç de dominar-se. No només perquè era una mica marieta i no gosava provocar ningú, sinó perquè el paio tenia un gran domini de si mateix.
Les aparences enganyen? No necessàriament, però els elefants, sí, molt.

Una no-cosa a la cullera


Diuen que els elefants són sensibles, d'alguna manera, a la idea de la mort. Potser sí, però això, aquesta sensibilitat, no minva la seva capacitat de devastar la vegetació dels parcs on viuen, cosa que posa en perill la seva pròpia subsistència. Per tal que puguin ser lliures hem d'eliminar les seves condicions naturals de vida regulant artificialment la seva reproducció mitjançant l'apaivagament del seu desig sexual. Però un elefant no-eròtic és un elefant o un artifici?
Tradicionalment hem diferenciat dos dominis de la realitat, el de la natura i el de la cultura, però el filòsof txec Vilém Flusser va postular l'existència d'un tercer àmbit, el format per les no-coses, que seria certament atòpic però no per això irreal. Les no-coses són els artificis humans que es resisteixen a reintegrar-se en el procés natural una vegada n'hem consumit tot el valor d'ús. En el món tradicional, els artificis humans naixien d'una manipulació a petita escala de la naturalesa que els garantia el seu retorn. Hi ha ciutats senceres reduïdes a un esquema arqueològic de ciments. Pensem en una cadira de fusta. Una vegada hem exprimit el seu específic valor d'ús, bé sigui perquè ha envellit, s'ha espatllat o simplement perquè ja no ens agrada, l'abandonem al seu ràpid procés de degradació i la natura no triga a fagocitar-la. Les golfes dels avis eren l'espai melancòlic en què els objectes esdevinguts andròmines se sotmetien a l'inexorable erosió del temps. Però les no-coses no es degraden encara que perdin el seu valor d'ús. De molts residus industrials no ens en podem desfer així com així. Resisteixen impassibles al pas del temps i els acabem acumulant com cartes bomba dirigides a les generacions futures. Com que la seva presència no té res de melancòlic, els recloem en no-llocs que no incomoden la nostra mirada.
Les no-coses tenen una segona propietat: ningú no es reconeix com el seu autor ni es considera responsable de la seva atemporalitat. Hi ha raons que ho justifiquen: en la seva producció hi intervenen grans corporacions industrials que treballen amb robots que fan les feines feixugues en un procés complex en què tothom obeeix ordres remotes. Ningú no pot dir "jo he fet això", sinó, en tot cas, "jo vaig ajustar aquesta peça". La lògica de la seva construcció va acompanyada, doncs, d'una ambigua responsabilitat moral sobre la seva autoria. D'altra banda, els consumidors no semblem especialment reprimits per problemes morals a l'hora d'esprémer amb la major celeritat possible el valor d'ús de tot allò que ens augura la nostra immediata comoditat.
Qui va ser el responsable de Txernòbil? "Va ser un accident", diem. Sabem, però, els noms de les víctimes de la irresponsabilitat anònima. Ningú no es considera responsable dels centenars de quilòmetres quadrats que la radiació dels reactors de Fukushima han convertit en un no-lloc. Tampoc no hi ha responsables dels vessaments de metilmercuri i cadmi que estant convertint en no-coses éssers tan naturals com les tonyines i els emperadors. Qui pot estar completament segur que dins la cullera que es posa a la boca no hi ha un residu de no-cosa? He llegit en algun lloc que no hi ha cap animal a la Terra amb més contaminants al cos que tu, hipòcrita lector, el meu semblant i amic. Vas heretar una petita porció de no-cosa adherida al teu cos que transmetràs engrandida pel consum quotidià als teus descendents.
Italo Calvino es va imaginar a Les ciutats invisibles una ciutat anomenada Leònia, envoltada de les seves pròpies deixalles, en continu creixement, per la qual cosa inevitablement xocava amb els detritus de les altres ciutats. Leònia és una ciutat-cràter en erupció ininterrompuda de deixalles. ¿Cal recordar que els europeus consumim el nostre propi pes en materials cada dos dies?
L'home que produeix no-coses és, però, un ésser natural. Tan natural com els elefants del Serengueti, posem per cas; encara que, a diferència d'ells, no té ningú que li pugui apaivagar el desig.

Rellegint Pío Baroja

24/07/2011 


Estic rellegint les novel·les del mar de Pío Baroja: Las inquietudes de Shanti Andía (1911), El laberinto de las sirenas (1923), Los pilotos de altura (1929) i La estrella del capitán Chimista (1930). La classificació és correcta, però ens amaga que en el transcurs de les històries, el mar es va retirant i cedeix protagonisme narratiu al marí aventurer. A la primera el terme mar apareix dues vegades més que a la segona, vuit vegades més que a la tercera i setze vegades més que a la quarta. Mentre té lloc aquesta ascesis marinera de l'aventurer, Baroja va construint una gran metàfora de l'esperit aristocràtic que va trobar en Nietzsche i que, finalment, aconsegueix esbossar amb Chimista, l'aventurer que afirma radicalment la seva autonomia i embrida el seu destí.
La moral, ens suggereix Pío Baroja, no té res a veure amb la veritat, sinó amb els paral·lels… Això és cert per a tothom... tret dels bascos, que mai veuen alterat el seu tarannà pels avatars de la latitud.
La moral, per als bascos, és una qüestió ètnica.
A Pío Baroja no li agradava gens el Mediterrani. A Joaquín Sorolla, que va gosar dir-li que trobava el verd del País Basc massa monòton, li va contestar que ell tampoc no s'estimava gens la llum del Mediterrani, perquè era massa blanca i forta. Als països mediterranis tot tendeix al blanc, al negre i al gris, "que no són colors." Curiosament, encara que la paleta de colors de Don Pío es troba ben assortida d'adjectius, els que més gasta per descriure el mar són, per aquest ordre, groc, blau, blanc, fosforescent, gris, metall fosc, incandescent, negre, perla, plata, vermell, rosa i verd.
En diferents llocs de les seves obres ens deixa rotundes mostres del seu rebuig a tot el que li sembla meridional i mediterrani. La seva estada juvenil a València no li va resultar gens agradable. La llum del sol del llevant li produïa "avorriment". "No m'agrada gens el migdia", diu Shanti Andía. A El laberinto de las sirenas descriu el Mediterrani com "una claveguera mefítica (…) des de tots els punts de vista", inclòs, evidentment, el moral. Troba que hi ha massa pidolaires i geperuts i, el que és pitjor, un excés de dones grosses. L'Atlàntic és una altra cosa. Significa "l'alta pirateria, els grans naufragis, el bergantí negrer, el mariner amb un anell a l'orella i una cacatua a l'espatlla." Si el Mediterrani és un mar al mateix temps clàssic i realista, l'Atlàntic és un mar romàntic i turbulent. "El Mediterrani és més constant, més semblant a si mateix; l'Atlàntic és l'eterna variació, l'etern canvi". L'home del Mediterrani és amic de fórmules, mentre que "l'home de l'Atlàntic és l'ímpetu encara sense forma precisa." Seria il·lustratiu comparar la prosa intempestiva de Baroja (i no sempre lliure de fórmules) amb el puntillisme exacte, gens mefític i encara menys avorrit d'un Joaquim Ruyra o d'un Josep Pla, però ara tampoc voldria fomentar vel·leïtats literàries. Al cap i a la fi, els plans de la nau que va dirigir don Joan d'Àustria a Lepant van ser dibuixats per un avantpassat de Baroja, Antonio Alzate, armador de Barcelona, que també en va dirigir la construcció a les drassanes. Al Museu Marítim se'n pot observar una rèplica. Però goso suggerir que Baroja és a Zuloaga i Solana el que Ruyra o Pla són a Sorolla i Mir.
Baroja era un personatge tan inclassificable que a Euskadi mai no han sabut ben bé què fer-ne. Fins i tot a Sant Sebastià han caigut en la ignomínia de posar el seu nom a un poliesportiu, quan probablement no hi ha hagut un escriptor menys amic d'aquest "vici anglès" que és l'esport. A Juventud, egolatría es descriu, reptadorament, d'aquesta manera: "Jo he estat sempre un lliberal radical, individualista i anarquista. Primer, enemic de l'Església; després de l'Estat; mentre aquests dos grans poders estiguin en lluita, partidari de l'Estat contra l'Església; el dia que l'Estat predomini, enemic de l'Estat". Malgrat això, han posat el seu nom a una parada de la línia 18 del metro de Sant Sebastià, que és popularment coneguda com a Seminari.

sábado, 3 de septiembre de 2011

La fi de la història


Amitjans dels anys vint del segle passat un jove emigrat rus, Alexandre Kojève, es va enamorar a Berlin de Cécile Shoutak, una dona casada de bona família que tenia dotze anys més que ell. Per intentar posar sordina a l'escàndol, el germà del marit de Cécile, Alexandre Koyré, va visitar Kojève. No va trigar gaire a adonar-se que valia molt més que el seu germà. En acabar la visita va invitar la parella a traslladar-se a París. Koyré va col·locar Kojève a l'École Pratique des Hautes Études, on aviat començà a impartir un seminari sobre La fenomenologia de l'esperit , de Hegel. Entre els seus alumnes hi havia Bataille, Queneau, Aron, Lacan, Merleau-Ponty, Breton, Weil i un llarg etcètera.
La tesi central de Kojève era que la fenomenologia de Hegel es concloïa amb l'anunci de la fi de la història. Per bé d'entendre el que volia dir, ens hem de remuntar fins a la batalla de Jena, perquè sota el mateix cel que va donar la victòria als canons de Napoleó, Hegel estava redactant les darreres pàgines de La fenomenologia de l'esperit . Hi va posar el punt final -diuen- quan l'emperador entrava victoriós a la ciutat. Si la seva obra relatava la veritat de la història, aquell era el capítol que definia el futur. Tot el que quedava per fer era expandir les idees de Napoleó, "el gran professor de dret constitucional amb càtedra a París".
Sovint Hegel rememorava en les seves classes la famosa resposta que l'emperador va donar a Goethe quan li va preguntar si encara era possible escriure una tragèdia al voltant de la idea de destí. "Per què volem ara el destí? La política és el nostre destí!". Kojève va creure, però, que Hegel s'havia equivocat d'un segle i mig. La fi efectiva de la història no l'havia imposat Napoleó, encara que havia obert el seu darrer moviment dialèctic. La fi té lloc amb el triomf definitiu de l'economia sobre la política o, el que és el mateix, de les demandes de confort sobre les preocupacions metafísiques. En aquest sentit, Stalin era l'autèntica figura final per la seva decisió de conduir Rússia amb mà de ferro fins als est àndards de vida dels Estats Units. El capitalisme nord-americà era el futur del comunisme. Els russos de Stalin i els xinesos de Mao no eren res més que americans pobres corrent desesperadament per assolir els nivells de vida del seu model. En la seva essència, els Estats Units i la Unió Soviètica eren el mateix. L'únic gran marxista del segle XX era Henry Ford.
El 1945, convençut de que la història estava escrivint el seu darrer paràgraf, Kojève va canviar les classes de filosofia per una feina de funcionari al ministeri d'Economia i Finances. Desitjava conèixer de primera mà el desenllaç. Com que despatxava amb freqüència amb Pierre Mendès-France, Jean Monnet i Robert Schuman, va ser un testimoni privilegiat del naixement de la Comunitat Econòmica Europea. Va morir d'un atac de cor, en el transcurs d'una reunió del Mercat Comú, el 4 de juny del 1969.
Al meu parer, Kojève també es va precipitar en aixecar l'acta de defunció de la història. Si hi ha final, no està representat ni per Napoleó ni per Stalin, sinó per les hordes de turistes que recorren la Rambla desafiant la metafísica climatològica, convençudes que, si podem fer turisme, també podem portar impunement tot el que som a qualsevol racó del món. El 1950 Kojève li confessava per carta al seu amic Leo Strauss: "Potser en l'estat final no hi hagi ja éssers humans en el nostre sentit històric de ser humà. L'autòmat està satisfet (esports, erotisme, art, etc.). I el malalt està tancat".
Però 9 anys després d'aquesta carta, va viatjar al Japó i, contra tot pronòstic, va conèixer un temps que semblava indemne a l'erosió històrica, el de la cerimònia del te, l'ikebana, els bonsais, el teatre i, sense adonar-se'n, es va enamorar d'una geisha molt jove. Llavors va escriure: "L'amor es caracteritza pel fet d'atribuir sense raó un valor positiu a l'ésser amat". Va morir, doncs, amb la mateixa gana d'història i i la mateixa desraó que tenia a Berlín.

E pluribus... unum?

03/09/2011

Els límits del nostre enteniment polític són exactament els límits del que nosaltres ens prenem seriosament. O sigui, poca cosa. Als postmoderns ens agrada ironitzar fins i tot sobre el mateix concepte de nosaltres , com si la copertinença en lloc de ser un bé terapèutic fos un llast. Fa de vegades l'efecte que l'home, cansat de ser un animal polític, es redueix a animal psicològic. Volem ser propietaris dels nostres lligams socials sense cap sentiment de deute envers els altres. Per això quan un aldarull violent esclata a les nostres ciutats ens costa creure que l'afebliment del sentiment comunitari hagi fet créixer un polvorí sota els nostres peus i llavors interpel·lem amb decepció les nostres escoles, com va fer Cameron a Anglaterra.
Certament no estem sobrats d'educació cívica. La nit dels aldarulls a Son Gotleu, a Palma, només dos algerians van sortir a defensar públicament la convivència. Però l'escola no pot enfortir cap lligam si al carrer no ens reconeixem espontàniament en un nosaltres integrador. Dic això pensant en les primeres paraules de la Constitució dels Estats Units, " We, the people", que deixen ben palesa l'afirmació d'un nosaltres que s'autoafirma orgullosament. Aquestes tres paraules són el gran mite polític americà, el fonament de la principal religió del país: la patriòtica. Hi ha un punt de dolorosa ironia en constatar que al preàmbul de la Constitució europea les primeres paraules són "Sa Majestat el rei dels belgues…", i un cert sentiment de mancança en la impersonalitat de les primeres paraules del preàmbul de l'Estatut del 2006: "Catalunya s'ha anat fent..."
L'ideal del We, the people es recull a l'escut dels EUA amb l'afortunada expressió E pluribus unum , la unitat plural, reconeixent així la diversitat d'un poble que es vol veure apinyat en un destí comú. És un ideal molt noble, però com ha demostrat el sociòleg Robert D. Putnam, que ha estat conseller de Clinton, Blair i Obama, no està lliure de riscos. Putnam ha publicat diferents estudis sobre els reptes als quals es veu sotmès aquest ideal amb el constant creixement d'una immigració cada vegada més heterogènia. Al seu parer, encara que a llarg termini pot ser molt beneficiosa, a curt termini presenta problemes que no val ignorar. Una diversitat excessiva fa menys creïble l'ideal de la unitat plural i fomenta l'aparició d'individus aïllats, frustrats pel seu aïllament. A mesura que el multiculturalisme augmenta la confiança mútua (que és el nom laic de la justícia) sembla que perd gruix, els ciutadans es guaiten de reüll i tots plegats es malfien de les institucions comunitàries. A poc a poc deixen de creure fins i tot en el seu poder per canviar les seves condicions de vida. En definitiva, es redueix el capital social. Els dies de més violència a Croydon un únic comerç va mantenir obertes de bat a bat les seves portes al principal carrer comercial de la ciutat, una llibreria. No hi havia res que pogués temptar els avalotats. La mà anònima que va escriure fa uns anys al Carrefour Vaugirard, a Montparnasse, "Seule religion, la consommation ", era una mà profètica: el consum és la religió postmoderna de l'individu propietari.
Educar és, en primer lloc, fomentar aspiracions nobles que no es troben nativament en cap de nosaltres. Educar és fer versemblant el sentiment de copertinença als diferents àmbits de la quotidianitat del nen. És prendre'ns seriosament a nosaltres, però també el nosaltres . Si ens limitem a agrupar nens diversos en una mateixa aula, no resolem cap problema perquè de manera espontània els nens tendeixen a carregar de valor els grups als quals pertanyen i el color de la pell o la llengua és per a ells un element espontani de relligació. Si no es té prou cura, la mera integració escolar de la diversitat pot posar en marxa processos complexos de segregació. Cal dir-ho amb tota claredat: el fet d'assistir a una escola multicultural ofereix tantes possibilitats d'aprendre estereotips com d'alliberar-se'n. La convivència amb la diversitat, si només es practica a l'aula, no crea automàticament amistats interracials. A la pràctica, a mesura que s'incrementa l'heterogeneïtat es redueixen les probabilitats que dos alumnes de diferents races es facin amics i cal dedicar més esforços al manteniment de l'equilibri dins l'aula. La diversitat pot significar, doncs, més divisió. Precisament per aquesta raó estem veient créixer a tot Europa les escoles confessionals. Un exemple: el 2003 hi havia a Anglaterra 53 escoles musulmanes. A l'actualitat n'hi ha 126.
Encara que pugui sorprendre, la veritat és que mentre tothom diu meravelles de la integració escolar, hem investigat molt poc els seus efectes.

El Buda de la platja d'Ocata

21 - 8 - 2011
 
Com cada any el primer que s'asseu a la platja d'Ocata per confirmar definitivament l'arribada de l'estiu és Buda. Serà també el darrer a retirar-se, per deixar que les gavines s'ensenyoreixin de la platja batuda per les ones tardorals. El visitant d'Ocata el pot trobar a l'entrada d'una guingueta, tocant el torrent de l'Ase, que segons una absurda llegenda deu el seu nom a un moro pirata, dels temps dels "moros a la costa", anomenat Hassam. Es tracta d'una estàtua sedent de Buda, col·locada damunt una peanya d'un metre d'alçada, envoltada de flors i protegida per un precari para-sol de bruc. Està flanquejada de tres cartells que anuncien la bona nova del Maxibon, que "et posa bon"; Cruji Coques amb noms que sonen a salmòdies rituals, com ara atuncrec , crujicabras o combicruc i, per acabar, l'esplendor a la sorra d'una Paellador. El Buda dóna l'esquena al mar i així pot rebre amb el seu posat de bon jan els que arriben impacients, sovint tan carregats com si tinguessin previst quedar-s'hi a viure. Ja porta uns quants estius aquí i no sembla que faci nosa a ningú. Ell tampoc es veu afectat per res del que ha de veure i sentir.
Com és que un Buda s'ha integrat amb tanta naturalitat al paisatge estiuenc de la platja d'Ocata, mentre que seria impensable una guingueta amb un crucifix o una Immaculada? Potser per la mateixa raó que és molt més probable trobar un Buda en una consulta de "teràpies alternatives" que un Crist en un ambulatori.
Nietzsche suggereix que així com entorn a l'heroi tot es torna tragèdia, entorn a Déu tot es torna món. Llavors cal aturar-se al costat del Buda de la platja d'Ocata i copsar el món que l'envolta. La fe no és altra cosa que el suport últim de les nostres conviccions. Podríem dir que el món es allò que se'ns mostra quan observem el que hi ha amb la llum de la nostra fe (en déu, en la ciència, en Buda, en la moda, en el consum, en el cinisme...). La fe ens precedeix com la llum d'una llanterna. Anomenem món a allò que ens donen els déus a canvi de l'ofrena de fe incondicional que dipositem als seus altars. Tothom és creient mentre tingui un món.
Estic preguntant-me en què creiem al costat del Buda de la platja d'Ocata quan m'arriba nítidament la conversa de dues banyistes. "Què et va dir el terapeuta?", li pregunta l'una a l'altra. Em perdo la resposta, però immediatament recordo un llibre d'Eva Moskowitz, In therapy we trust . Evidentment en el pecat ja no hi creiem. Fa de molt carca sentir-se pecador. Si l'Església es vol posar al dia hauria de substituir els deu manaments per les deu recomanacions. Esclar que els manaments marquen un deure i, per tant, mostren el sentit de la responsabilitat i, en darrera instància, de la llibertat. Si no creiem en el pecat, tampoc en la possibilitat del sacrilegi. És impensable un Lord Byron al segle XXI. Ara ja no som responsables dels nostres desencerts, sinó dels nostres encerts. La societat religiosa no ha deixat pas a una societat positivista, sinó a una societat terapèutica poblada d'herois trivials en la qual Buda té mil altars. L'home que abans estava necessitat de gràcia ara està necessitat de teràpia i de bon rotllo. A la societat religiosa la veritat era la paraula de déu. A la societat terapèutica, la veritat és el que és possible esperar del fi de la teràpia; i la realitat, el que és possible canviar.
Ens volem afirmar moralment (per això parlem de valors), però sense sotmetre'ns a la disciplina del deure (per això ja no parlem de virtuts); volem ser sentimentals i emotius perquè pensem que així som més autèntics, sense adonar-nos que estem substituint l'opinió pública per una impúdica emotivitat pública. No ens agrada la grisor d'un món sense misteri, però els misteris que podem suportar han d'acompanyar una canya ben fresca vora el mar, al costat d'una estàtua sedent de Buda i a hores convingudes. Ens agrada creure que som propietaris de la nostra vida, i acabem decorant-la tots igual en les mateixes ikeas de l'ànima.